Mandarinat i ciència.

La setmana passada vam parlar d'un primer embrió de la ciència, a l'antiga Grècia, que no va tenir el suport necessari per progressar. Dèiem que aquell fracàs va resultar en quasi dos mil·lennis perduts en coneixement científic i innovació tecnològica.

Però aquests dos mil·lennis que es van perdre a Grècia, i per extensió a Roma i a Occident, es van perdre també a la resta del món? La majoria de nosaltres som bastant ignorants en matèria d'Història, especialment pel que respecta a altres parts del món. Però malgrat això, sí que haurem sentit a dir que l'Islam va estar més avançat que el Cristianisme durant uns quants segles. I que en Marco Polo va tornar entusiasmat del seu viatge a Orient, que els xinesos van inventar el paper i la pólvora i un munt de coses més.

Ens podríem preguntar aleshores per què la ciència moderna no va sorgir a la Xina. Perquè de temps, en van tenir. Després de llegir una mica sobre el tema, he trobat dos conceptes interessants. El primer és el context filosòfico-religiós de la Xina. Així com a l'antiga Grècia hi havia savis que s'inclinaven per estudiar el món físic i d'altres que sentien predilecció pel món espiritual o místic, a la Xina hi havia aquests dos grans corrents:

• Tao: El Tao, o camí, es basa en la idea d'adaptar-se amb humilitat a l'entorn. No nedar contracorrent sinó, al contrari, actuar d'acord amb les forces externes que ens empenyen. Exemples propers de personatges taoístes serien en Forrest Gump o l'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra.

• Confucianisme: sorgit a partir de la figura de Confuci, prioritza per sobre de tot mantenir l'ordre i la cohesió social i no s'interessa gaire per la natura. 

El confucianisme es va instal·lar entre el mandarinat, la gegantina massa de funcionaris que feia rutllar l'imperi xinès. Val a dir que un mandarí aconseguia el seu lloc de funcionari demostrant la seva vàlua però els criteris per demostrar els coneixements dels aspirants eren molt conservadors.

Es creu que les mandarines es diuen així a causa dels vestits dels mandarins, que eren d'aquest color. Imatge.

No cal marxar tan lluny per entendre aquest concepte. Només cal pensar en el funcionariat del nostre país. Hi ha una prova per demostrar la vàlua dels candidats però en molts casos es tracta de saber-se de memòria un temari antiquat.

És a dir, la idea que fonamenta el mandarinat és que hi ha UNA manera de fer les coses bé. No es premia la innovació, el risc, l'assaig, la creativitat... només saber-se LA manera. I aquesta és una de les terres més ermes per conrear-hi la ciència moderna.

El mandarinat és, doncs, l'imperi de la burocràcia, el domini d'una casta d'escrivans dedicats a seguir fent rutllar la maquinària estatal. En aquest article s'analitza el model del mandarinat aplicat a l'Espanya de finals del segle XIX:

La creació del mandarinat espanyol que encara avui ens governa és d’aquesta època, en què el 65% de la població era analfabeta. Registradors de la propietat, lletrats de les Corts, advocats de l’Estat, notaris, procuradors, diplomàtics, i policia. I catedràtics. Aquesta nova classe social, quan no ve directament de l’aristocràcia, hi acaba accedint per la via del matrimoni. L’Estat i l’aristocràcia, així doncs, fagociten l’emergent ciència, els il·lustrats, i els converteix en soldats amb ploma.

D'aquí es passaria al famós "¡que inventen ellos!" que explicaria per què Espanya sempre ha anat dues passes per darrera d'occident en innovació i ciència.

Parets que expliquen històries

Si les parets poguessin parlar, diuen. Quantes històries explicarien. El post d'avui va precisament d'això: d'unes parets que parlen. Tot i que, per desgràcia, no diuen ni un milionèsima part del que saben. I aquesta petita part, encara la diuen en un xiuxiueig esmorteït que cal saber escoltar amb atenció, cal saber desxifrar-lo després i deixar que els seus ecos es multipliquin dins del nostre cap.Cal, per tant, estar molt atent.

Diuen que prop del paradís, hi ha una cova amb parets que parlen, que expliquen històries que han vist i han sentit al llarg de milers d'anys. Quan vaig prendre aquesta foto, sonava música de gaita. No és cap metàfora, a pocs metres hi havia un gaiter que, com nosaltres, també esperava que obrissin la cova per fer la visita.

S'obre la porta i ens deixen entrar a la cova. A poc a poc, deixant que l'atmosfera de l'interior ens vagi impregnant la roba i la pell, ens anem endinsant en la màgia de l'indret. Caminem un centenar de metres entre estalactites i estalagmites, il·luminades de manera tènue, en un joc d'ombres de diferents intensitats que es distribueixen pels racons de les cavitats de cada galeria. L'aire és fresc i molt humit. La guia ens explica que estem recorrent el camí obert per un antic riu subterrani que ja no flueix. No hi ha silenci perquè som un grup d'una vintena de persones però, en aquell espai majestuós, el sentit de la vista anul·la els sorolls i és com si n'hi hagués.

A dins de la cova no deixen fer fotos. Espero que totes les que estic posant tinguin alguna mena de permís especial. Aquesta surt d'aquí.

Aleshores la guia es posa davant de les pintures, mentre nosaltres restem rere una barana, a quatre o cinc metres d'ella, i ens comença a explicar diferents detalls sobre la pintura. Peculiaritats, com que el mamut és l'únic dibuix rupestre que té un punt vermell dins del seu cos (el cor?). Teories sobre el significat dels punts o les marques claviformes, que s'han trobat a coves que van des del Pirineu francès fins al Cantàbric (hi havia una cultura que es transmetia al llarg de tot aquest territori?). Dades sobre la datació de les pintures, que indiquen que entre unes pintures i unes altres van passar almenys 3000 anys (és a dir, que probablement la funció de la cova es va perpetuar durant tot aquest temps).

Panell central on s'ha aprofitat el relleu de la cova per pintar en diferents plans. A l'esquerra la figura principal, una femella de cérvol. Cap al centre, punts i figures claviformes. A la dreta hi ha una figura representant un cavall. Font

Figura de mamut amb un punt al centre. A l'esquerra hi ha el cap i baixant la trompa i les potes davanteres. Des d'aquí una línia molt feble marca una corba per dibuixar el ventre i baixar de nou per representar les potes del darrere. Font.

Llavors apaga els llums que il·luminen les pintures, restant només encesa una dèbil llanterna. I la penombra ens transporta màgicament a l'època prehistòrica. Mou la llanterna per generar tremolor, com si la llum provingués d'una torxa. És un truc, com el de la bossa de plàstic d'American Beauty, que aconsegueix introduir-nos en la bellesa del moment. Aquell era, probablement, un lloc sagrat, ens explica. Com una catedral. I jo miro al voltant i la llum de la torxa dansa per les formes capritxoses de l'arquitectura calcària de la cova. Hi ha grans espais, bona acústica, foscor. Miro a la guia, que ha esdevingut xaman, transmetent-nos els seus coneixements i intento endevinar quina classe de paraules van omplir aquella cova fa milers d'anys. És obvi pensar en cerimònies religioses però també, per què no, se m'acut que l'escenografia podria correspondre també a la d'una escola (amb un professor explicant coses als alumnes, on les pintures serien el seu material didàctic) o a la d'un teatre on un hakawati entretingués el públic amb narracions trepidants.

Després penso que potser no té sentit fer aquesta diferenciació. Que en aquells temps, allò terrenal podia estar unit amb allò espiritual i l'entreteniment també podia formar part de l'aprenentatge. I de fet, les religions actuals també conserven una part lúdica, de narració d'històries i una intenció alliçonadora, juntament amb el rerefons espiritual.

Miro de nou les pintures i descobreixo una metàfora poderosa: una part minsa de la cova il·luminada tènuement, una part gegantina de la cova resta pràcticament en la foscor. La part que desconeixem sobrepassa de molt la que coneixem. La màgia del misteri. Això és probablement el més encisador: poder especular amb totes aquelles coses que encara no se saben del que va passar en aquest lloc fa milers d'anys i amb les que mai se sabran. La fascinació d'endinsar-se amb la llum d'una espelma en un terreny farcit de secrets ocults sota les tenebres del temps. La màgia d'escoltar el xiuxiueig de les parets.

Em vénen al cap tantes preguntes que no sé separar-les les unes de les altres. Com vivien els homes que van venir a la cova a pintar i a veure les pintures? Com n'eren de semblants a nosaltres? De quina manera es comunicaven? Quins eren els seus somnis? Com seran els qui d'aquí 15000 anys descobreixin restes de la nostra civilització? Què en pensaran de nosaltres?

Mentre encaro el camí de sortida de la cova torno a pensar en les històries que devien explicar mentre miraven les pintures. Siguin xamans, hakawatis o professors, l'ofici d'explicar històries deu ser un dels més antics. Us podeu imaginar en tots aquests milers d'anys quantes històries s'han explicat?