Final de la Lliga de Microrelataires

Com sabeu alguns de vosaltres (els que llegiu habitualment aquest blog) aquest any he participat a la Lliga de Microrelataires en Català. La competició, que té un format que imita a la Champions League, consisteix en enfrontar-se cada 2 setmanes a un altre microrelataire. Llavors els usuaris voten i decideixen quin dels 2 relats mereix la victòria. I, bé, no m'allargo en això perquè ja ho he explicat abans.

Doncs resulta que la competició va acabar el passat 9 d'octubre i el guanyador ha estat... (ATENCIÓ SPOILER) Àtoms i Lletres (/FI DE L'SPOILER). Aquí teniu la crònica de la Gran Final.

Spoiler del pòdium final. En segon lloc trobem l'Illa Sud, que va ser protagonista d'un post d'aquest blog. I en tercer lloc, en Xinxan The Cat, que també va ser protagonista d'un post d'aquest blog.

Els números aproximats que ha deixat la competició són:

22 participants.
113 enfrontaments.
4 mêlées.
226 microrelats.
500 personatges.
40.000 paraules.

Dels quals, la meva aportació és de:

15 enfrontaments.
15 microrelats.
1 mêlée.
2900 paraules.

Subratllo això perquè en la majoria de premis literaris es competeix amb un únic relat. Aquesta competició, en canvi, requereix d'una regularitat extrema. Cada dues setmanes has d'escriure un relat i molts cops no et val un relat que ja tinguis escrit prèviament perquè no encaixa en el tema o les condicions requerides. Cal escriure'l durant la setmana que toca. Necessites que la inspiració et vingui just en aquell moment.

Una altra diferència amb els concursos literaris habituals és que els relats són públics. No els coneixen només els membres del jurat. Això, d'una banda dóna més importància a la literatura. Jo he anat a lliuraments de premis literaris on gairebé ningú dels presents havia pogut llegir els relats guanyadors. I sorties a recollir el premi i el públic aplaudia per educació però la majoria d'ells ni t'havia llegit ni et llegiria mai.

Aquí les cartes són sobre la taula. Tothom pot llegir els relats i tothom pot veure les votacions. No direm que el frau és impossible (la virtualitat té altres inconvenients) però sí que té un funcionament molt més transparent. Són els teus rivals els que et fan guanyador. I el fet que els participants també siguin jutges dels altres enfrontaments fa que entenguin i valorin la dificultat de decidir quin relat mereix la victòria, que aprenguin a valorar punts forts i punts febles i que orientin els altres usuaris cap a possibles millores.

La contrapartida és que cal ser valent. Qui més qui menys s'ha endut alguna pallissa a la llmrc (jo vaig tenir malsons amb una nena molt xunga). El teu text és allà, a la vista de tothom. I les valoracions també. Cal tenir fusta per entomar els vots en contra. Com diu la llmrc, som gladiadors de les lletres. Però malgrat la duresa dels combats, els gladiadors ens hem conegut i crec que en general hem après a respectar-nos.

Bé, bé, d'acord, direu però quin és el premi per guanyar la llmrc? Segons l'organització el premi és una copa commemorativa i un regal consumible (no s'especifica el mode o via de consum) que es lliuraran el proper 18 de desembre en una singular cerimònia (apunteu-ho a l'agenda!). I també hi ha el prestigi, és clar. Algú podria pensar que aquesta competició és un joc entre quatre amiguets. Però penseu que la Copa d'Europa també va començar així, com una patxanga entre 4 col·legues. I els del Madrid van ser vius i van guanyar 6 edicions quan encara era una patxanga i ara les compten com si tinguessin el mateix mèrit que les actuals, que realment són enfrontaments entre els millors equips d'Europa.


(ESPAI RESERVAT PER COL·LOCAR EL TROFEU DE GUANYADOR DE LA LLMRC)

Per tant, al prestigi d'haver vençut grans rivals aquesta edició s'hi afegirà el prestigi de constar al costat dels prestigiosos guanyadors de properes edicions. Perquè sí, l'any que ve hi torna a haver llmrc i les inscripcions ja són obertes i tinc la intuïció que la competència serà encara més dura.T'hi atreveixes?

------------------------------------------------------------------------------------
Extra:

Aquí teniu els 15 relats que he fet aquesta temporada. Els trec de la barra lateral per deixar lloc al trofeu :)

Fase de grups:

1. Tres tristos no tigres.

2. Els nostres vespres.

3: Taques del passat.

4: Un fil de llum.

5: Alerta de tsunami.

6: La decisió.

7: Ser-hi o no ser-hi.

8: Una amiga de luxe.

9: Instint bàsic.

10. Llistes fantasma

Quarts de Final. Anada:El mètode Stanislavski.

Quarts de Final. Tornada: Austeritat esotèrica.

Semifinals. Anada: Behind the laughter.

Semifinals. Tornada: Selfie.

Final. Tot el que volies saber sobre el poder.

11 tòpics del futbol aplicats a la literatura

Com sabeu, des de fa uns mesos participo a la Lliga de Microrelataires catalans. Es tracta d’una competició literària que, pel format, emula un campionat esportiu. Evidentment, l’emulació arriba fins on arriba, ja que la literatura i el futbol tampoc tenen tantes coses en comú però avui em proposo fer un petit exercici per agermanar-los.

M’he preguntat com serien els tòpics del futbol aplicats a la literatura en general i a les competicions literàries en particular. Com a joc, us proposo que intenteu endevinar de quin tòpic futbolero he tret cada tòpic literaturero.

1. No hi ha escriptor petit.

2. Cal anar capítol a capítol.

3. La literatura és així.

4. El que passa al processador de textos es queda al processador de textos.

5. Estic content amb la meva actuació com a personatge però l’important és la trama.

6. El relat no s’acaba fins que l’autor posa el punt i final.

7. Cada capítol és un final.

8. Així treballes els esborranys, així escrius.

9. Un escriptor és un estat d’ànim.

10. Aquesta editorial aposta per formar joves amb talents, no com aquella altra que fitxa mediàtics a cop de talonari.

11. Alguns creuen que la literatura és només una qüestió de vida o mort, però és molt més important que això.

Coneixeu algun tòpic més que es pugui adaptar?

Com escriure un bon microrelat? 2. La màgia (amb microrelat de Pedro Martínez).

Avui seguim amb la secció de crítica microrelataire que vam començar amb aquest post. El format consisteix en publicar un relat guanyador de la Lliga de Microrelataires catalans i fer un comentari que serveixi per explicar com escriure un bon microrelat. Si en l'anterior capítol vam parlar de l'estil, avui parlarem de la màgia. Però abans, llegiu el relat:

El quadre atractiu

La Mariona contempla embadalida una de les pintures del museu. En aquell moment no hi ha ningú més en aquella sala.

El quadre: interior d’una llar burgesa del segle XIX. Tres noies cantant alegrement al voltant d’un piano, que un home, suposadament el pare de família, toca somrient. L’estança és plena de retrats a les parets, mobles estil Imperial i objectes decoratius orientals de moda. Una llar de foc i un quinqué a prop del piano il·luminen tènuement l’entorn.

La Mariona desitja amb totes les seves forces canviar la seva vida frenètica per la del quadre, tan plàcida i deliciosament kitsch. S’imagina ser una de les germanes. Tanca els ulls. De sobte sent un mareig immens, alhora que perd la noció de l’espai i del temps.

Música de Schubert, cants i rialles. Olor d’aigua de lavanda. Obre els ulls i es troba a dins del quadre. En un mirall amb marc daurat, en comptes del reflex, veu la sala del museu; hi acaba d’entrar un noi.

El Vicenç contempla encuriosit aquella estranya pintura: quatre noies burgeses del segle XIX al voltant d’un piano, tres de les quals canten alegrement i l’altra s’ho mira amb cara de terror.

El primer cop que vaig llegir el relat vaig pensar en fer-lo servir per aquesta secció però no sabia què destacar. Sabia que el relat era bo, que m'agradava però no sabia explicar quin era el seu punt fort. És com quan veus un truc de màgia, que saps que hi ha un truc però no l'has detectat.

Hi ha un moviment literari anomenat "realisme màgic" que es pot entendre com una manera de portar les metàfores a l'extrem. Per exemple, un noi que salta d'alegria, en realisme màgic, volaria d'alegria. I el volar seria una metàfora d'estar alegre, portada més enllà dels límits del realisme.

Aquest microrelat s'estructura quasi igual que un truc de màgia. No sé si heu vist The Prestige, una de les millors pelis de mags que s'han fet. Al principi -i també al final- el narrador explica que tot truc té 3 parts o actes.

1. El primer es diu "la promesa". El mag ens mostra alguna cosa comuna. En aquest cas ens mostra un quadre. Hi ha també una noia, element comú en els trucs de màgia. El quadre està molt ben descrit, com passa quan ens mostren l'objecte comú amb el qual faran màgia. Hi ha els elements visuals, auditius i fins i tot tèrmics que omplen l'estança. Un piano, un quinqué, retrats, persones... De la noia no en sabem tant. Com passa també en els trucs, en paraules d'en Jean Luc, una noia és una noia no et preocupis tant se val.

2. El segon es diu "la transformació". L'objecte comú pateix una transformació sorprenent. Al relat, la noia entra dins del quadre. Sentim la música, ensumem el perfum de lavanda i veiem el marc de la realitat traspassada a través dels ulls de la protagonista.

3. El tercer i últim es diu "el prestigi". Es tracta de fer reaparèixer allò que ha desaparegut. En aquest cas hauria de sortir la noia del quadre i el públic aplaudiria. Només que aquí no hi ha públic. O sí que hi és. Hi ha el Vicenç que apareix a última hora i hi és el lector que es queda amb l'angoixa del truc irresolt, sense prestigi. Però aquest és precisament el prestigi, l'element inesperat és l'absència de prestigi. Igual com passa a la peli, que et diuen "eps, que això no era un truc, que ho estàvem fent de veritat" però, és clar, sí que era una peli, igual que això és un relat. I per tant, igual que passa quan assistim a un truc de màgia, segueix sent una ficció. Han jugat amb els diferents nivells de realitat/ficció.

Tornant al realisme màgic, aquí l'element metafòric seria l'atracció del quadre. Les sensacions que desperta el quadre en la noia són tan intenses que queda literalment absorbida pel quadre. I el relat és bo perquè el lector, probablement, també queda absorbit pel relat. Els diferents plans de la realitat s'entrellacen amb elegància. El lector s'endinsa en el relat acompanyant la noia, que s'endinsa en el quadre (un nivell de realitat per sota) en el qual, bon detall, hi ha també quadres penjats.

I si el relat ens ha atrapat, sortim d'ell amb la sensació d'haver deixat una part de nosaltres atrapada amb aquella noia, envoltada de música de Schubert i d'aquella atmosfera deliciosament kitsch.



En Pedro Martínez escriu a la llmrc com a Xinxan the Cat. Podeu seguir-lo també al seu blog.

TPE: Gènesi

Taques del passat

Si ets una científica prestigiosa i et treus el carnet de pilot espai-temporal, et vénen a buscar. A mi de seguida em van convèncer. Crec fermament que l'avenç social de la humanitat està lligat a la lluita feminista. Fa cinquanta anys, la Lliga de la Igualtat havia eradicat la taca del masclisme a tot el món.

Quan es va inventar el viatge en el temps, la Lliga va entendre que les dones d'altres èpoques també mereixien ser ajudades. Calia esborrar la taca del passat. Malauradament, el Comitè d'Ètica i Prevenció de Paradoxes Temporals volia limitar les intervencions i la Lliga va haver de crear una agència secreta per actuar al marge de la llei.

Per això et vénen a buscar. Som amazones clandestines.

A la meva primera missió vaig viatjar a principis del segle XXI. Una època sòrdida i bruta. Va ser dur: les vacunes, l'entrenament per suportar la pudor i la decadència moral, les nàusees del viatge... I tot per ajudar una única dona. Però va valer la pena. Sempre recordaré aquell somriure, quan em va veure aparèixer i li vaig dir:

-Hola, vinc del futur i et porto aquest llevataques.

Tothom té un passat. I de vegades, el passat d'un personatge pot explicar per què es comporta de manera estranya. Escriure la seva gènesi (surti o no després al text que veurà el públic) donarà coherència i versemblança al teu personatge i a la història que expliques.

El relat Taques del passat va ser la meva participació a la tercera jornada de la Lliga de Microrelataires en català.

La Taula Periòdica de l'Escriptura és una iniciativa oberta a tothom que intenta aprofundir en alguns conceptes importants relacionats amb l'art d'explicar històries. Teniu més informació a la barra lateral.

Aprofito per enllaçar els 10 àtoms que s'han escrit fins ara:

• Camises vermelles (Pons)
• El monstre (XeXu)
• El virus (XeXu)
• El riure malèfic (Pons)
• Accions subvertides (Pons)
• La versemblança (David Castejón)
• Retorn a l'status quo (Sergi)
• La pistola d'en Chèkhov (Sergi)
• El conflicte (Sergi)
• Gènesi (Sergi) (Sí, he posat un link a aquesta mateixa pàgina per veure si implosionen els vostres navegadors).

Si algú ha escrit algun altre àtom sense avisar-me (està bé que aviseu perquè així prenc nota i vaig completant la Taula) ho pot dir i afegiré l'enllaç.

Com escriure un bon microrelat? 1. L'estil (amb microrelat de Miguel Torija)

Com ja sabeu si seguiu aquest blog, estic participant en la Lliga de Microrelataires en català (llmrc). Hi ha uns enllaços a la part lateral del blog per anar seguint els microrelats que presento cada jornada.

Avui inauguro una secció de crítica literària basada en els microrelats la la llmrc. Tant els relats triats com els comentaris que en faré es basen en el meu criteri personal. Intentaré triar els que consideri millors però també vull que em serveixin per explicar diferents tàctiques per escriure microrelats guanyadors.

Encara que la secció s'encabeixi en el context de la llmrc, pot ser d'interès per a tothom qui participi i tingui interès en guanyar concursos literaris.

El text d'avui és d'en Miguel Torija, que escriu amb el pseudònim d'Illa Sud i que en la tercera jornada del grup C va vèncer a Àtoms i Lletres. Aquí teniu el microrelat:

Epitafi

Ja no escriurà una carta d’amor apassionada. Ni deixarà en la porta del bany una pintada obscena. No demanarà als Reis Mags una consola. Ni anotarà en unpost-it “torne en cinc minuts”. No resoldrà una equació matemàtica. Ni signarà la sentència de mort d’un innocent. No gargotejarà el teu nom en el marge del periòdic. Ni redactarà un assaig filosòfic. Aquest bolígraf estripat ja no farà res d’això, però cada volta que veges la taca de tinta impregnant l’asfalt enfront del teu portal, recordaràs que amb un bolígraf ben afinat tot és possible.

Si analitzem el text, veiem que l'autor fa una enumeració que ocupa 2/3 parts del relat, després descriu una escena i finalment acaba amb una sentència. No hi ha canvis de ritme espectaculars. Ni girs sobtats. Ni paraules cultes. Ni construccions barroques. No hi ha extravagants floritures. No sembla que l'autor hagi hagut de dedicar més de deu minuts a escriure aquest relat.

Al contrari: tot sembla fàcil. I aquest és el gran mèrit de l'autor; fer que les coses difícils semblin fàcils. Aprofitant el format esportiu de la llmrc faré un símil futbolístic. Hi ha futbolistes que no fan rematades acrobàtiques, ni malabarismes en els regats. Simplement, el 90% dels cops que els arriba la pilota, la passen al primer toc. Potser no són els preferits del gran públic però són els que fan que l'equip guanyi campionats. Donen criteri al joc de l'equip, marquen el tempo del partit.

Faré un altre símil, per si no us agrada el futbol. La bona cuina no consisteix en aconseguir els gustos més potents. Ben al contrari, un plat es pot espatllar per un excés de sal, de sucre o de picant... I el bon cuiner és el que domina els balanços de gust, la combinació amb les textures, els temps de cocció. El bon cuiner pot fer que et mengis un plat d'albergínies, fins i tot si tu odies les albergínies.

De la mateixa manera, un escriptor amb un bon estil pot fer que et llegeixis un manual d'una rentadora i gaudeixis des de la primera fins a la darrera línia. I aquest és el mèrit principal del relat Epitafi i del seu autor.

El relat em va recordar a aquesta cançó. Fixeu-vos en la lletra: "tornaràs a sofrir, tornaràs a plorar, tornaràs a sentir, tornaràs a somriure, tornaràs a somiar...". Fixeu-vos també en l'actriu. Ser bona actriu no consisteix en sobreactuar, en fer ganyotes ni gesticular histriònicament. Al contrari, es tracta de cuidar cada matís, de posar el grau just d'emoció que requereix cada moment.

Podeu trobar més coses del Miguel al seu blog la colina naranja.

Inici de la Lliga de MicroRelataires Catalans

Fa uns mesos us vaig informar de la creació de la Lliga de MicroRelataires Catalans. Un format de competició literària novedós en el qual he decidit participar.

La Lliga de MicroRelataires Catalans pretén traslladar a la microliteratura l'emoció vibrant de les grans competicions esportives.

No recordo si algú s'hi va apuntar després d'encomanar-se d'entusiasme llegint el meu post però segur que més d'un seguidor d'aquest blog estava esperant l'inici de la competició per tal de llegir bons microrelats en català.

Quan vaig parlar de Literatura Memento, la Lliga de MicroRelataires Catalans encara no existia però encaixa perfectament amb el concepte: són relats que es llegeixen en el temps d'una pausa publicitària, d'un semàfor en vermell, d'una parada de metro. Històries on el relataire ha concentrat tota l'essència en un mínim de paraules.

A més, la web permet que qualsevol de vosaltres participi activament en el desenvolupament de la Lliga. Com passa amb les lligues de futbol o d'altres esports, la Lliga de MicroRelataires en Català no és res sense els aficionats. Són ells qui decideix quin participant guanya cada enfrontament amb els seus vots. I també els que poden ajudar a fer-la més gran compartint petits microrelats a twitter o facebook.

De moment ja podeu llegir i votar els textos de la primera jornada dels grups A i B. Els del grup C encara no hem entrat en competició però podeu anar fent boca amb grans microrelataires, com en Deòmises, que potser recordeu per la seva participació en un post d'aquest blog.

Per llegir els textos dels grups A i B només cal entrar aquí. I per votar cal fer un comentari al relat dels dos que més us agradi. Sota el relat veureu uns botonets per compartir els textos a les xarxes socials.

Afegeixo un enllaç a la barra lateral per si voleu anar seguint aquesta competició i gaudir de petites perles de microliteratura catalana.