Avui seguim amb la secció de crítica microrelataire que vam començar amb aquest post. El format consisteix en publicar un relat guanyador de la Lliga de Microrelataires catalans i fer un comentari que serveixi per explicar com escriure un bon microrelat. Si en l'anterior capítol vam parlar de l'estil, avui parlarem de la màgia. Però abans, llegiu el relat:
El quadre atractiu
La Mariona contempla embadalida una de les pintures del museu. En aquell moment no hi ha ningú més en aquella sala.
El quadre: interior d’una llar burgesa del segle XIX. Tres noies cantant alegrement al voltant d’un piano, que un home, suposadament el pare de família, toca somrient. L’estança és plena de retrats a les parets, mobles estil Imperial i objectes decoratius orientals de moda. Una llar de foc i un quinqué a prop del piano il·luminen tènuement l’entorn.
La Mariona desitja amb totes les seves forces canviar la seva vida frenètica per la del quadre, tan plàcida i deliciosament kitsch. S’imagina ser una de les germanes. Tanca els ulls. De sobte sent un mareig immens, alhora que perd la noció de l’espai i del temps.
Música de Schubert, cants i rialles. Olor d’aigua de lavanda. Obre els ulls i es troba a dins del quadre. En un mirall amb marc daurat, en comptes del reflex, veu la sala del museu; hi acaba d’entrar un noi.
El Vicenç contempla encuriosit aquella estranya pintura: quatre noies burgeses del segle XIX al voltant d’un piano, tres de les quals canten alegrement i l’altra s’ho mira amb cara de terror.
El primer cop que vaig llegir el relat vaig pensar en fer-lo servir per aquesta secció però no sabia què destacar. Sabia que el relat era bo, que m'agradava però no sabia explicar quin era el seu punt fort. És com quan veus un truc de màgia, que saps que hi ha un truc però no l'has detectat.
Hi ha un moviment literari anomenat "realisme màgic" que es pot entendre com una manera de portar les metàfores a l'extrem. Per exemple, un noi que salta d'alegria, en realisme màgic, volaria d'alegria. I el volar seria una metàfora d'estar alegre, portada més enllà dels límits del realisme.
Aquest microrelat s'estructura quasi igual que un truc de màgia. No sé si heu vist The Prestige, una de les millors pelis de mags que s'han fet. Al principi -i també al final- el narrador explica que tot truc té 3 parts o actes.
1. El primer es diu "la promesa". El mag ens mostra alguna cosa comuna. En aquest cas ens mostra un quadre. Hi ha també una noia, element comú en els trucs de màgia. El quadre està molt ben descrit, com passa quan ens mostren l'objecte comú amb el qual faran màgia. Hi ha els elements visuals, auditius i fins i tot tèrmics que omplen l'estança. Un piano, un quinqué, retrats, persones... De la noia no en sabem tant. Com passa també en els trucs, en paraules d'en Jean Luc, una noia és una noia no et preocupis tant se val.
2. El segon es diu "la transformació". L'objecte comú pateix una transformació sorprenent. Al relat, la noia entra dins del quadre. Sentim la música, ensumem el perfum de lavanda i veiem el marc de la realitat traspassada a través dels ulls de la protagonista.
3. El tercer i últim es diu "el prestigi". Es tracta de fer reaparèixer allò que ha desaparegut. En aquest cas hauria de sortir la noia del quadre i el públic aplaudiria. Només que aquí no hi ha públic. O sí que hi és. Hi ha el Vicenç que apareix a última hora i hi és el lector que es queda amb l'angoixa del truc irresolt, sense prestigi. Però aquest és precisament el prestigi, l'element inesperat és l'absència de prestigi. Igual com passa a la peli, que et diuen "eps, que això no era un truc, que ho estàvem fent de veritat" però, és clar, sí que era una peli, igual que això és un relat. I per tant, igual que passa quan assistim a un truc de màgia, segueix sent una ficció. Han jugat amb els diferents nivells de realitat/ficció.
Tornant al realisme màgic, aquí l'element metafòric seria l'atracció del quadre. Les sensacions que desperta el quadre en la noia són tan intenses que queda literalment absorbida pel quadre. I el relat és bo perquè el lector, probablement, també queda absorbit pel relat. Els diferents plans de la realitat s'entrellacen amb elegància. El lector s'endinsa en el relat acompanyant la noia, que s'endinsa en el quadre (un nivell de realitat per sota) en el qual, bon detall, hi ha també quadres penjats.
I si el relat ens ha atrapat, sortim d'ell amb la sensació d'haver deixat una part de nosaltres atrapada amb aquella noia, envoltada de música de Schubert i d'aquella atmosfera deliciosament kitsch.
En Pedro Martínez escriu a la llmrc com a Xinxan the Cat. Podeu seguir-lo també al seu blog.
El primer cop que vaig llegir el relat vaig pensar en fer-lo servir per aquesta secció però no sabia què destacar. Sabia que el relat era bo, que m'agradava però no sabia explicar quin era el seu punt fort. És com quan veus un truc de màgia, que saps que hi ha un truc però no l'has detectat.
Hi ha un moviment literari anomenat "realisme màgic" que es pot entendre com una manera de portar les metàfores a l'extrem. Per exemple, un noi que salta d'alegria, en realisme màgic, volaria d'alegria. I el volar seria una metàfora d'estar alegre, portada més enllà dels límits del realisme.
Aquest microrelat s'estructura quasi igual que un truc de màgia. No sé si heu vist The Prestige, una de les millors pelis de mags que s'han fet. Al principi -i també al final- el narrador explica que tot truc té 3 parts o actes.
1. El primer es diu "la promesa". El mag ens mostra alguna cosa comuna. En aquest cas ens mostra un quadre. Hi ha també una noia, element comú en els trucs de màgia. El quadre està molt ben descrit, com passa quan ens mostren l'objecte comú amb el qual faran màgia. Hi ha els elements visuals, auditius i fins i tot tèrmics que omplen l'estança. Un piano, un quinqué, retrats, persones... De la noia no en sabem tant. Com passa també en els trucs, en paraules d'en Jean Luc, una noia és una noia no et preocupis tant se val.
2. El segon es diu "la transformació". L'objecte comú pateix una transformació sorprenent. Al relat, la noia entra dins del quadre. Sentim la música, ensumem el perfum de lavanda i veiem el marc de la realitat traspassada a través dels ulls de la protagonista.
3. El tercer i últim es diu "el prestigi". Es tracta de fer reaparèixer allò que ha desaparegut. En aquest cas hauria de sortir la noia del quadre i el públic aplaudiria. Només que aquí no hi ha públic. O sí que hi és. Hi ha el Vicenç que apareix a última hora i hi és el lector que es queda amb l'angoixa del truc irresolt, sense prestigi. Però aquest és precisament el prestigi, l'element inesperat és l'absència de prestigi. Igual com passa a la peli, que et diuen "eps, que això no era un truc, que ho estàvem fent de veritat" però, és clar, sí que era una peli, igual que això és un relat. I per tant, igual que passa quan assistim a un truc de màgia, segueix sent una ficció. Han jugat amb els diferents nivells de realitat/ficció.
Tornant al realisme màgic, aquí l'element metafòric seria l'atracció del quadre. Les sensacions que desperta el quadre en la noia són tan intenses que queda literalment absorbida pel quadre. I el relat és bo perquè el lector, probablement, també queda absorbit pel relat. Els diferents plans de la realitat s'entrellacen amb elegància. El lector s'endinsa en el relat acompanyant la noia, que s'endinsa en el quadre (un nivell de realitat per sota) en el qual, bon detall, hi ha també quadres penjats.
I si el relat ens ha atrapat, sortim d'ell amb la sensació d'haver deixat una part de nosaltres atrapada amb aquella noia, envoltada de música de Schubert i d'aquella atmosfera deliciosament kitsch.
En Pedro Martínez escriu a la llmrc com a Xinxan the Cat. Podeu seguir-lo també al seu blog.
Jo no diria tan com que he quedat atrapat pel relat, però m'ha agradat, sobretot pel final es clar.
ResponEliminaPD: No confondre el Prestigio (el truco final) del Cristian Bale i Hugh Jackman, amb el il·lusionista del Edward Norton, dues pelis semblants i de la mateixa èpoica, la primera es millor que la segona, tot i que la segona es deixa veure, però la primera es del Christopher Nolan ;)
Coincideixo amb la valoració que fas de les pelis. En Christopher Nolan és molt Christopher Nolan. De fet, vaig estar a punt de parlar d'una altra peli seva (Inception) en aquest mateix post, per il·lustrar els diferents plans de "realitat" en els que ens podem moure per la ficció.
EliminaCom sempre, una gran dissecció del relat, que em veuria incapaç de fer, però m'ha agradat veure com el desgranes. Aquest cop el relat m'ha agradat més que el de l'altre dia, té aquest final que arrodoneix el principi, és cíclic, d'alguna manera, cosa que no està malament amb aquesta extensió de text. Es podria desenvolupar i fer un relat més llarg, però l'efecte ja està fet.
ResponEliminaBé, com sempre... només és el segon post de la sèrie que faig, però gràcies.
EliminaSuposo que sí que es podria allargar més però la llmrc és una competició de poques paraules (però ben dites).
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaMolt bon anàlisi, Sergi; de ben segur que el Pedro n'haurà quedat content. Victòria amb la golejada més folgada de la (breu) història LLMRC + artista convidat al teu bloc... un petit gran moment de glòria per a un escriptor que tot just ha tornat a trobar el gust per la creació.
ResponEliminaSegons el meu parer -no sempre sensat ni encertat-, he de dir, malgrat tot, que potser aquest em sembla un relat massa explícitament fantasiós per encabir-se dins del corrent del "realisme màgic". Personalment, a mi em recorda més al misteri i la imaginació d'autors romàntics com Edgar Allan Poe o Oscar Wilde, que fantasiejaven i flipaven en colors (opi? grans dosis d'alcohol? ambdues opcions?) molt més obertament. En qualsevol cas, és un gran mèrit que el relat m'hagi fet pensar en aquesta penya.
Esperem que la LLMRC segueixi produint obres que t'animin a fer mes disseccions d'aquest nivell!
Tota la crítica que pugui fer un inexpert com jo és absolutament subjectiva i opinable, com així vaig aclarir en el primer post d'aquesta sèrie.
EliminaI en el cas d'aquest relat, des del principi, em va semblar especialment difícil fer una anàlisi objectiva.
Segurament tinguis raó i el text s'assembli més a Poe que a García-Márquez, no sóc gaire bo posant etiquetes. Però sí que crec que fa una cosa del realisme màgic, que és usar la màgia com a metàfora: el quadre és atractiu i ho és tant que trenca la barrera de la realitat i atrapa la protagonista a dins seu.
A mi el que m'impacta i fa que em quedi amb el relat o que el relat es quedi amb mi és la cara de terror de la noia, trobo que és un gran final. Un gustasso llegir la teva anàlisi!
ResponEliminaA mi el que m'impacta i fa que em quedi amb el relat o que el relat es quedi amb mi és la cara de terror de la noia, trobo que és un gran final. Un gustasso llegir la teva anàlisi!
ResponEliminaLa cara de terror de la noia és el Prestige. De fet, la peli "The Prestige" també acaba amb una escena terrorífica, com aquesta. Per això vaig tirar per aquesta banda a l'hora de plantejar l'anàlisi.
EliminaMolt bona elecció comentar aquest relat perfectament “pintat”; ressenya i relat: la conjunció perfecta.
ResponEliminaEnhorabona, petons abraçades i una petita aportació a les teves encertadissimes paraules quan ens dius "l'element metafòric seria l'atracció del quadre".I per això adjunto aquest enllaç, un article que val la pena llegir i que tan sols preten sumar perquè tot està molt ben dit i molt ben escrit.
http://www.elpsicoanalitico.com.ar/num5/arte-freire-ventana-cine-poesia-pintura-mirada.php
Autors,...Atoms, XinXan,... relataires tots, haurem d'inventar-nos uns nous elements que afegir per dret propi a la taula periòdica!
Gràcies pel teu comentari i per la teva aportació.
EliminaEn aquest blog no calen tantes precaucions per comentar ni per criticar cap aspecte que no et sembli encertat, sempre i quan es faci des del respecte i la bona educació.
És més, moltes vegades, als comentaris hi ha textos més interessants que al propi post, tot i que al lector li faci mandra llegir aquesta part del blog. Per això molts cops faig posts nous a partir d'idees que han sortit als comentaris (com el post de la setmana passada, per exemple).
Pel que fa a la taula periòdica, ja he dit molts cops que tothom qui vulgui pot posar-se a escriure l'àtom que li faci més gràcia. En el seu propi blog o, com va fer el David Castejón, en aquest mateix blog.
Una sintètica anàlisi, valga la contradicció, que has fet sobre la màgia del conte i del realisme màgic, però queda la màgia, allò que mai no es podrà entendre amb els números, allò que dóna o fa sentir el mateix quadre i el mateix conte. Molt bona anàlisi tot plegat,
ResponEliminavicent
La màgia també porta una feinada immensa. Cal també entendre moltes coses per crear la il·lusió, és tot un ofici.
EliminaMoltes gràcies Sergi per la teva impecable anàlisi del meu microrelat. Per a un escriptor amateur com jo que feia molts anys que no escrivia res, és molt curiós (i alhora gratificant), llegir el teu text i els comentaris posteriors.
ResponEliminaGràcies a tu, Pedro, per deixar-me publicar aquí el teu relat. Espero que aquest retrobament amb l'escriptura sigui satisfactori. Dius que ets amateur (com quasi tots els que escrivim, no?) però jo crec que tens allò que cal per explicar bones històries. Especialment allò que no s'aprèn.
Elimina