Time, de Zimmer i Inception, de Nolan. O com explicar conceptes amb música.

En algun post anterior havia parlat de la utilitat de la música per transmetre emocions en formats audiovisuals. Aquella cançó d'aquella pel·lícula que quan sona ja saps que els dos enamorats acabaran junts i, gràcies a la cançó, això t'importa.

Avui us vull parlar d'una cançó que serveix per explicar conceptes. O fins i tot per explicar la pel·lícula de la qual és BSO. I això té dos grans mèrits: en primer lloc, la cançó no té lletra, és purament instrumental. En segon lloc, la pel·lícula no té un argument fàcil d'entendre ni fàcil d'explicar.

Us vaig posant la cançó mentre us vaig explicant la resta del post. Jo l'aniré escoltant també mentre vaig escrivint. Potser hi haurà alguns spoilers.

Si us hi fixeu, la cançó es diu Time i explica el concepte de temps que apareix a la pel·lícula. Així molt ràpid, us recordo de què va (si no l'heu vist, és una obra mestra, com quasi tot el que fa en Nolan). La premissa de ciència-ficció de la peli és una tecnologia que permet construir somnis dins de la ment de les persones i introduir-s'hi altres persones. Per complicar-ho una mica (perquè a en Nolan li agrada complicar-ho tot sempre), dintre dels somnis es poden introduir altres somnis als personatges dels somnis. I al final, es produeix una confusió sobre si el que perceben els personatges és el nivell més alt de la realitat o estan dins d'un somni. Fet que potser explica la cançó.

Una altra característica d'aquests somnis que es generen dins d'altres somnis és que el temps hi transcorre de manera diferent. No recordo ara la proporció però potser al somni de segon nivell ha passat un dia mentre que al de primer nivell ha passat una hora. I aquest efecte es multiplica a mesura que baixem nivells en els somnis. El de tercer nivell seria un mes. El de quart dos anys. Etc.

Bé, si m'heu fet cas i esteu escoltant la cançó, potser hàgiu notat que la cançó té diferents capes. Comença amb una capa a l'inici amb dues notes, que són com un tic-tac d'un rellotge. I, sobre aquesta base, es van afegint altres capes. Altres rellotges que corren a temps diferents. A partir del minut veiem una segona estructura que s'encabeix en la primera (però més ràpida!), a partir dels dos minuts una tercera que s'encabeix dins la segona (però més ràpida!) i no sé comptar-les totes ben comptades (vosaltres sabríeu trobar-les totes?) perquè la meva oïda musical té limitacions però, si us hi fixeu, les capes de la cançó fan una cosa semblant a les diferents realitats oníriques de la pel·lícula: encaixar-se les unes dins de les altres.

Cada capa té el seu rellotge (o metrònom) inserit dins del metrònom de la capa superior. No estic segur si aquesta taula està ben feta o no des del punt de vista de les matemàtiques musicals però ho he fet així perquè coincideixin els TIC amb els TIC i els TAC amb els TAC.

A partir d'aquí podríem pensar que la cançó ens dóna la resposta al final obert amb el qual acaba la pel·lícula. Fixeu-vos-hi bé i m'expliqueu què us sembla que diu.

Literatura i música

Des de fa segles, la veu humana ha estat el nexe entre aquestes dues grans formes d'expressió. La veu és l'únic instrument musical que permet combinar la melodia i el ritme amb les paraules. És per això que la música no ha tingut massa problemes per utilitzar la literatura i reforçar així el seu poder expressiu.

Però, i al contrari? Com integra la literatura el poder expressiu de la música? Doncs em temo que no tan bé. És cert que la poesia, amb la rima i la mètrica, pot assolir certs nivells de musicalitat però més enllà d'això, com pot la paraula escrita conjurar una melodia?

Ja fa uns quants anys que es va inventar la manera d'escriure música però la majoria de mortals no som capaços de llegir-la. Per tant, combinar una història de ficció amb notes sobre un pentagrama no seria probablement una bona idea. Font.

En moltes novel·les l'autor intenta incloure música a les pàgines explicant quina cançó està sonant en una escena concreta. Normalment es tracta de peces musicals que emocionen l'autor i, amb aquesta citació, pretén traslladar l'emoció de la música al lector. Però hi ha dos grans obstacles que dificulten el trasllat:

1. El lector pot no conèixer la cançó citada. Crec que això passa en la majoria de casos, ja que els escriptors tenen una certa tendència a l'exhibicionisme hipsterista. L'Imagine de John Lennon o la novena de Beethoven són massa mainstream. Així que prefereixen citar una cançó de jazz que només va vendre deu exemplars a una botiga de vinils de New Orleans o un dels 1080 BWV de Bach (el 847, per exemple, que és ben sublim). També hem de tenir en compte que a  l'1% dels lectors que per casualitat coneguin l'obra citada probablement tampoc els despertarà les mateixes sensacions que a l'autor.

Potser he estat massa dur dient que els escriptors són hipsters. En el post anterior vaig explicar que és interessant que traslladin la nostra mirada cap a territoris nous. També és cert que vaig fer èmfasi en què l'important era sobretot proporcionar una mirada nova. Per exemple, si que pot ser interessant que algú us faci conèixer aquesta obra (o potser no, potser després de sentir-la, us quedeu igual). Però jo, si escrivís sobre ella, us explicaria que la fuga (a partir del minut 1:17) em fa visualitzar unes maduixes màgiques ballant sobre les tecles del piano.

2. Citar no és el mateix que mostrar. Una de les regles sagrades que t'expliquen als tallers literaris és que mostris en comptes d'explicar. No es diu "era un home lleig" sinó que s'explica que "tenia el nas tort i arrugues còncaves a les bosses dels ulls". Això es fa perquè la concreció ajuda al lector a introduir-se a la història. Per tant, dir "va començar a sonar el cor dels esclaus hebreus de Nabucco" no és el mateix que sentir-lo. I en això la paraula escrita té un claríssim desavantatge respecte a les pel·lícules, on un argument fluixet pot ser salvat si les escenes claus s'apuntalen amb una banda sonora ben posada. Per exemple, a la major part de les pel·lícules de terror, la música és responsable de més de la meitat de la por que fan.

Val a dir que si volem anar més enllà de citar, és ben difícil descriure música. No crec que trobeu gaire freqüentment un text que digui "el contrabaix va començar a fer do-mi-do-fa sostingut, amb un ritme de negres acabat amb una blanca amb punt". Sí que és possible fer algunes descripcions referents a característiques del so (tipus d'instrument que sona, agut/greu, volum, ritme...) però res que s'assembli remotament a sentir la cançó.

En canvi, alguns conceptes propis del món musical sí que s'han aconseguit implantar amb més o menys èxit en la narrativa. Un escriptor pot buscar l'harmonia. O crear ressonàncies que augmentin l'impacte d'un fet que surt en diversos passatges d'una novel·la. O estructurar l'obra sobre un leitmotiv o un contrapunt. I sens dubte ha de cuidar en tot moment el ritme.

També hi ha qui diu que alguns escriptors aconsegueixen amb la prosa una mena de melodia silenciosa, l'equivalent literari de la música. A mi em sona una mica esotèric però m'agradaria llegir un autor així. I vosaltres, coneixeu algun novel·lista que us faci escoltar la música que sona a les seves obres?