Els relats més breus.

A Literatura Memento havíem parlat de les formes cada cop més breus de literatura. La setmana passada, competint a la segona edició de la Lliga de Microrelataires Catalans, en Carles Quílez em va sorprendre amb un relat de només 5 paraules. El relat era aquest:

"Innocent i culpable"

Nasqué matant, amarat de sang.

Tenia dues paraules menys que el famós "El Dinosaurio" de Monterroso, que molts consideren (erròniament) el microrelat més curt del món i que es va considerar, fins el 2005, el més curt en castellà:

"El dinosaurio"

Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.

Imatge extreta d'aquesta pàgina, el la qual una professora de llengua de 2n d'ESO ha animat els seus alumnes a escriure microrelats que continguessin el microrelat "El Dinosaurio".

L'any 2005 va aparèixer "El Emigrante" de Luis Felipe Lomeli:

-¿Olvida usted algo?

-¡Ojalá!

I l'any següent, "Luis XIV", de Juan Pedro Aparicio, ja molt difícil de superar en brevetat:

Luis XIV

Yo.

En general, el títol no s'acostuma a tenir en compte per al còmput de paraules. Així que aquest darrer relat tindria una única paraula de dues lletres. Com es podria superar?

Bé, sense tenir en compte la qualitat dels relats, proposo aquest relat d'una única paraula d'una sola lletra:

L'eternitat

O.

O fins i tot aquest, de zero paraules:

Secret:

No tinc molt clar si aquests relats "valdrien" o els manca un mínim nucli. Els puristes diuen que un relat ha de tenir argument. És a dir, cal que expliqui una història. Per exemple "els arbres alts fan ombres llargues" no seria un relat perquè no explica cap història, només descriu els arbres i les seves ombres. En canvi, "L'ombra de l'arbre més alt s'estirà fins a cobrir completament la làpida. Descansi en pau" ja sembla que suggereixi una història. Per tant, L'eternitat i Secret, probablement no valdrien.

He buscat sense èxit els relats més curts en català. En coneixeu algun que estigui per sota del que ha escrit en Carles Quílez?

Microrelats llegits en veu alta

Com tots sabeu, els últims mesos estic bastant ficat en els microrelats. (Us pregunteu potser per què els posts d'aquest blog no s'han contagiat de la brevetat dels microrelats?)

Bé, el cas és que l'altre dia vaig participar en el concurs ARC a la ràdio i han seleccionat un text meu com a finalista del mes de gener. El concurs d'ARC a la ràdio d'aquest any va de "Comuniquem-nos" i, concretament, el mes de gener era "per xarxes socials".

Podeu participar al concurs ARC a la ràdio fins el mes de maig. Si quedeu finalistes compartireu un llibre amb mi ;)

 Us deixo també aquest enllaç (cortesia d'en deomises) per si voleu escoltar altres textos seleccionats.

El relat el podeu llegir aquí. Però, el més important, el podeu escoltar aquí. Part de la gràcia del concurs (a més dels 400 euros del guanyador i de la publicació d'un llibre dels relats finalistes) és que els relats es transformen en fitxers d'àudio per ser llegits a les "ràdios col·laboradores". No he esbrinat encara quines ràdios són però el fet d'escoltar el meu relat m'ha fet reflexionar.

La qüestió és que hi he estat pensant i llegir el relat després d'escriure'l em va fer pensar que el relat era millor del que pensava quan l'estava escrivint.

Llegit un cop vaig saber que estava seleccionat em va semblar encara millor. Potser pel tema de la transferència de prestigi que vam comentar l'altre dia.

Però escoltat encara em sembla millor. I això em fa pensar que no sé llegir. Vull dir que sé traduir les lletres en paraules i aquestes en frases i en idees i tot això però està clar que quan llegeixo un text en veu baixa, aquest no agafa les entonacions adequades per potenciar l'interès del text.

I sospito que no sóc l'únic a qui li passa això.

I sospito que aquesta manera de llegir fa que els textos puguin semblar monòtons i avorrits. I que si sabéssim llegir de forma més entusiasta, gaudiríem més de la lectura.

I ara no ho recordo però diria que això no t'ho ensenyen a primària, quan aprens a llegir. O t'ho ensenyen però després se t'oblida i ningú hi insisteix. A no ser que facis teatre o alguna cosa per l'estil.

Penseu que els músics que toquen un instrument tenen molta informació (notes, durada, tempos...) a la partitura però també han d'aconseguir una interpretació que transmeti emocions. En canvi, quan escrivim un text literari deixem aquesta part totalment a càrrec del lector.

¿Pot ser aquesta una de les raons per les quals un mateix text pot avorrir completament una persona i ser fabulós i emocionant per a una altra? Quin pes podria arribar a tenir l'entonació en el fet que acabem gaudint -i fins i tot entenent correctament- un text?