dimarts, 17 de maig de 2016

Els relats més breus.

A Literatura Memento havíem parlat de les formes cada cop més breus de literatura. La setmana passada, competint a la segona edició de la Lliga de Microrelataires Catalans, en Carles Quílez em va sorprendre amb un relat de només 5 paraules. El relat era aquest:

"Innocent i culpable"

Nasqué matant, amarat de sang.

Tenia dues paraules menys que el famós "El Dinosaurio" de Monterroso, que molts consideren (erròniament) el microrelat més curt del món i que es va considerar, fins el 2005, el més curt en castellà:

"El dinosaurio"
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.

Imatge extreta d'aquesta pàgina, el la qual una professora de llengua de 2n d'ESO ha animat els seus alumnes a escriure microrelats que continguessin el microrelat "El Dinosaurio".


L'any 2005 va aparèixer "El Emigrante" de Luis Felipe Lomeli:
-¿Olvida usted algo?
-¡Ojalá!

I l'any següent, "Luis XIV", de Juan Pedro Aparicio, ja molt difícil de superar en brevetat:
Luis XIV
Yo.
En general, el títol no s'acostuma a tenir en compte per al còmput de paraules. Així que aquest darrer relat tindria una única paraula de dues lletres. Com es podria superar?

Bé, sense tenir en compte la qualitat dels relats, proposo aquest relat d'una única paraula d'una sola lletra:

L'eternitat
O.

O fins i tot aquest, de zero paraules:

Secret:


No tinc molt clar si aquests relats "valdrien" o els manca un mínim nucli. Els puristes diuen que un relat ha de tenir argument. És a dir, cal que expliqui una història. Per exemple "els arbres alts fan ombres llargues" no seria un relat perquè no explica cap història, només descriu els arbres i les seves ombres. En canvi, "L'ombra de l'arbre més alt s'estirà fins a cobrir completament la làpida. Descansi en pau" ja sembla que suggereixi una història. Per tant, L'eternitat i Secret, probablement no valdrien.

He buscat sense èxit els relats més curts en català. En coneixeu algun que estigui per sota del que ha escrit en Carles Quílez?

16 comentaris:

  1. No sóc molt fan de la nanoliteratura extrema, en general considero que és una presa de pèl, però confesso que aquest nanorelat d'en Carles Quílez em va sorprendre positivament.

    Un relat és un relat si explica una història, un seguit de coses que li passen a algú. Penso que la gràcia del nanorelat residiria en el fet que aquesta història, tot i no veure's nítidament en el text, pugués inferir-se de les paraules existents d'una manera més o menys objectiva. És a dir, a mi com a nanorelat no em valdria una cosa totalment oberta a la interpretació del lector... perquè jo puc escriure "puta" per exemple, dir que és un nanorelat i quedar-me tan ample deixant que cadascú interpreti el que vulgui (sense que per a mi tingui cap significació particular). Si fos famós i venerat, molt probablement no trigaria a aparèixer algun setciències amb poca vida social assegurant que el meu nanorelat és una obra mestra, que condensa en una sola paraula punyent la duresa de la vida, o alguna cosa així...

    Això no pot ser. Nanoliteratura, sí; bajanades pretencioses o jocs de paraules més o menys enginyosos, no (amb això m'estic referint directament a exemples anteriors com "Secret", "L'Eternitat" i sobretot -???- "Luis XIV").

    En definitiva, la meva enhorabona a en Carles Quílez, que ell sí, en només 5 paraules, dibuixa una història concreta i d'interpretació objectiva, que a més deixa oberta la porta de la imaginació.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Amb l'art modern passa sovint que no està clara la frontera entre transgressió i presa de pèl. Que agradi més o menys, ja entra en el terreny de la subjectivitat. El relat "Luis XIV" entenc que fa referència al Rei Sol i, com a tal, tot el que es digui després de "Yo" és sobrer. Per tant, podríem entendre que la ultrabrevetat està ben justificada.

      Suprimeix
  2. En primer lloc, moltes gràcies, Sergi, per fer servir el meu relat com a mostra (positiva) de nanorelat. És un orgull que ho hagis fet.
    He de dir, però, que també caldria fer esment al seu títol: "Innocent i culpable", atès que el mateix introdueix un element subjectiu que incideix en la història.
    Dit això, coincideixo amb tu i amben David Castejón en l sentit, que mes enllà de l'extensió, un microrelat o un nanorelat han d'explicar una història. Ha d'haver, per tant, com a mínim, un personatge, una acció i un conflicte.
    Salutacions cordials i, de nou, moltes gràcies.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tens raó, m'he despistat i m'he oblidat el títol. Ho corregeixo immediatament.

      Gràcies per accedir a cedir el teu text a aquest humil blog i molta sort en la teva participació en la llmrc.

      Suprimeix
  3. Home, parlem d'escriptura enginyosa, de dir coses amb poques paraules, però en realitat no les diem, només les suggerim. Les històries estan només al cap de qui les llegeixi, i segur que a alguna gent aquelles paraules no els suggereix res. Nanocontes... bé, podem anomenar-ho així, però em semblen més un joc que una forma de literatura. Sense desmerèixer les 5 paraules del Carles, que suggereixen molt, la veritat, és més un tema d'habilitat que d'escriptura.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Probablement, a algun lector, els milers de paraules d'una novel·la potser tampoc li diuen res. Sempre hi ha d'haver un punt d'encontre entre la ment del lector, la de l'escriptor i les paraules que viatgen de l'una a l'altra.

      Suprimeix
  4. Jo no sabria dir-te cap relat molt més curt que els que has exposat, però en tinc alguns de vint-i-cinc paraules o de cinquenata, però et posaré el meu epitafi:

    Uns parlem, uns altres governem, sota la mirada de Déu.

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ja és ser previsor, això de tenir pensat el propi epitafi. A m'agrada aquell que diu: "perdonin que no m'aixeiqui".

      Suprimeix
  5. Trobo que els micro-relats són molt enginyosos, però molt difícils ja que costa encabir una petita història amb poques paraules...I tens raó, de vegades en una novel·la llarga hi ha moltes paraules que no ens diuen res!

    M'ha encantat, sobretot, el del Emigrante!!!
    Bon vespre, Sergi.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Això de "le mot juste" és tot un art en si mateix.

      Bon vespre, M.Roser.

      Suprimeix
  6. Tinc un nano relat de terror d’una sola paraula: ahse

    ResponSuprimeix
  7. M'agraden molt els microrelats, i crec que és molt difícil dir molt en tan poques paraules. Però té raó el XeXu, quan són tan curts són suggerències, i els relats es fan en la ment de qui ho llegeix.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La veritat és que quan vaig decidir escriure aquest post, la primera idea era plantejar-me quin era el mínim de paraules que calien per considerar-ho un relat. Quan vaig veure que hi havia relats d'una paraula, vaig reenfocar el post.

      Suprimeix
  8. Gràcies per passar-te pel meu relat (si es pot considerar així), només l'he ideat com una mena d'experimentació a veure què li sembla a la gent. Celebro que t'hagi agradat. Suposo que és una línia molt fina considerar si això acaben sent relats o no.
    Edgar
    http://relatsencatala.cat/relat/primers-indicis-de-millora-en-la-comunicacio-humana/1057402

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. L'experimentació és una de les millors maneres de créixer com a escriptor. Aquí als comentaris trobaràs opinions de si aquests textos són relats de veritat o contes. Però si no ho són, són una altra cosa, amb la qual potser també té sentit experimentar.

      Jo vaig fer molts relats experimentals a RC, i els he deixat allà, independentment de si són bons relats o no, perquè jo em vaig divertir explorant noves possibilitats i compartint l'experiència amb altres persones.

      Suprimeix