El nostre estil de vida depèn dels recursos. Penseu en tot el que feu des que us lleveu. Enceneu el llum i el llum s'encén gràcies a uns recursos que esteu consumint. Obriu l'aixeta o estireu de la cadena i l'aigua potable corre gràcies a més recursos. Obriu la nevera i hi trobeu menjar. Obriu l'armari i hi ha roba que ha estat fabricada gastant uns recursos. Etc.
El model lineal de consum, a diferència del model circular, no garanteix que sempre tinguem recursos per seguir consumint (sostenibilitat), ja que depèn de quina quantitat de recursos quedi per explotar. Atès que el nostre model de consum és més lineal que no pas circular, podria passar que en els propers anys s'esgotessin alguns dels recursos dels quals depenem per sobreviure.
L'economia lineal té 2 grans problemes: consumeix recursos que es poden esgotar i genera residus que poden ser perjudicials per al medi ambient. Amb l'economia circular se solucionen ambdós problemes. Font.
A partir d'aquí és interessant plantejar-nos les següents preguntes: "quins recursos es podrien acabar?", "quan es podrien acabar aquests recursos?" i "què farem quan s'acabin?".
Petroli:
Ens agradi o no, la nostra societat es mou gràcies al petroli. La cosa va més enllà de poder omplir el dipòsit del vostre cotxe. Si demà deixa d'existir el petroli, el transport de mercaderies també quedaria paralitzat en poques hores. Hi hauria desabastiment de tot, a tot arreu. Però penseu que, a més, el petroli serveix per produir milions de tones de materials de tot tipus, sobretot plàstics però també multitud de matèries primeres de la indústria química i farmacèutica.
Així doncs, l'impacte ambiental de l'ús del petroli té un problema afegit: la nostra total dependència d'ell. És com aquelles relacions tòxiques, que no pots viure amb una persona però tampoc pots viure sense ella.
Centrant-nos en el seu paper com a recurs no renovable, durant molts anys s'ha parlat del peak oil: el moment en el qual la producció de petroli ja no creixeria més perquè ja s'estan extraient tots els pous al màxim i cada cop se n'extreu menys. És difícil estimar la data concreta del peak oil però alguns afirmen que pot tenir lloc en algun moment entre el 2020 i el 2040.
El pitjor escenari de tots és que quan no hi hagi prou petroli decidim suplir la manca de petroli per carbó. Seria com si quan finalment decidim desfer-nos de la nostra relació tòxica amb un narcisista megalòman, ens emboliquem amb un assassí en sèrie.
Així doncs, l'impacte ambiental de l'ús del petroli té un problema afegit: la nostra total dependència d'ell. És com aquelles relacions tòxiques, que no pots viure amb una persona però tampoc pots viure sense ella.
Centrant-nos en el seu paper com a recurs no renovable, durant molts anys s'ha parlat del peak oil: el moment en el qual la producció de petroli ja no creixeria més perquè ja s'estan extraient tots els pous al màxim i cada cop se n'extreu menys. És difícil estimar la data concreta del peak oil però alguns afirmen que pot tenir lloc en algun moment entre el 2020 i el 2040.
El pitjor escenari de tots és que quan no hi hagi prou petroli decidim suplir la manca de petroli per carbó. Seria com si quan finalment decidim desfer-nos de la nostra relació tòxica amb un narcisista megalòman, ens emboliquem amb un assassí en sèrie.
Metalls:
Els metalls, en realitat, no és que desapareguin un cop consumits. El problema és el consum lineal que en fem. Els extraiem de mines on són molt abundants i els fem servir en grans quantitats a la indústria. Per exemple, l'alumini no deixarà d'existir, simplement estarà escampat per milers d'abocadors, acumulat al fons del mar, formant part d'òxids i sals que no es poden aprofitar comercialment, etc.
De tota manera, els costos de recuperar aquests metalls podrien fer que fos impensable el seu reaprofitament. En aquest cas, hauríem de trobar substituts per a ells o per als productes fabricats amb ells.
Recursos renovables:
Pot semblar estrany però els recursos renovables també es poden esgotar. O, com a mínim, podem arribar a consumir-los més ràpidament del que els regenerem. Un exemple és l'aigua dolça dels nostres rius, que ens pot dur a episodis dramàtics de sequeres. O la fusta/paper, que pot desforestar boscos. O fins i tot els aliments: tot i que plantem els camps cada any i donin fruit cada any, pot ser que no n'hi hagi prou per alimentar tota la població mundial.
Fòsfor:
La producció d'aliments es basa en els fertilitzants. És cert que fa 300 anys conreàvem els camps sense fertilitzants sintètics però no produíem, com avui, aliments necessaris per alimentar 7000 milions de persones.
Els fertilitzants es basen, sobretot, en aportar Nitrogen, Fòsfor i Potassi a les plantes. I el Fòsfor és qui sembla més escàs. Què passarà si s'acaba?
Es pot solucionar el problema de la fi dels recursos o acabarà amb la humanitat?
Aquí, resumint molt, hi veig dues estratègies: fer accions per solucionar cadascun dels problemes associats a cadascun dels recursos que s'esgoten o esperar que els problemes es resolguin sols.
Encara que sembli un disbarat, fins ara hem tingut més èxit posant en pràctica la segona opció que no pas la primera. O, sent més primfilosos, amb una opció intermitja basada en trobar solucions in extremis, quan l'economia dona incentius per fer grans esforços per solucionar els problemes.
Per exemple, abans del problema del fòsfor, hi va haver el problema del nitrogen, que es va solucionar de forma brillant, com vam explicar fa un temps.
O, en el cas del peak oil, és cert que fa anys que es va endarrerint la data del moment crític. Entre altres coses perquè la pujada de preus fa rendible explorar nous jaciments, dissenyar noves tecnologies d'extracció (fracking) o fins i tot explotar noves fonts d'energia que no serien rendibles a preus de petroli més baixos.
De tota manera, una reducció del consum i un ús més responsable d'aquests recursos pot donar temps a la tecnologia per buscar millors solucions a l'esgotament de cada recurs (no us emboliqueu amb el carbó, si us plau!)
Encara que sembli un disbarat, fins ara hem tingut més èxit posant en pràctica la segona opció que no pas la primera. O, sent més primfilosos, amb una opció intermitja basada en trobar solucions in extremis, quan l'economia dona incentius per fer grans esforços per solucionar els problemes.
Per exemple, abans del problema del fòsfor, hi va haver el problema del nitrogen, que es va solucionar de forma brillant, com vam explicar fa un temps.
O, en el cas del peak oil, és cert que fa anys que es va endarrerint la data del moment crític. Entre altres coses perquè la pujada de preus fa rendible explorar nous jaciments, dissenyar noves tecnologies d'extracció (fracking) o fins i tot explotar noves fonts d'energia que no serien rendibles a preus de petroli més baixos.
De tota manera, una reducció del consum i un ús més responsable d'aquests recursos pot donar temps a la tecnologia per buscar millors solucions a l'esgotament de cada recurs (no us emboliqueu amb el carbó, si us plau!)
