V

Si en el capítol anterior parlàvem de V de Vendetta, avui toca parlar de V, una sèrie dels 80 que anava d'uns extraterrestres que venien a la Terra. Confesso que agafo la idea del blog d'en Jordi Dausà, Tardes de Birres.

V era el símbol de la resistència. Font

Al principi semblava que els extraterrestres venien en son de pau però va resultar que no, tot i que degut a astutes maniobres de control dels líders terrestres, molta gent seguia pensant que sí. Fixeu-vos si eren perversos aquests extraterrestres que no eren com nosaltres sinó que sota la seva falsa pell humana en tenien una de lagarto. A més, menjaven rates vives senceres.

Quan vaig veure aquesta sèrie tenia 5 o 6 anys, així que no recordo els detalls de la trama. Recordo que, per alguna estranya raó, als nens ens encantava. Fabricàvem pistoles com les dels extraterrestres dibuixant-les sobre un paper i retallant-les i jugàvem amb elles al pati. Era difícil jugar-hi perquè gairebé tothom volia fer de Donovan o, en el seu defecte, de membre de la resistència. Pràcticament ningú volia fer de lagarto. Potser les batalles amb pistoles làser (crec que hi devia haver una lluita per capítol, com a El Equipo A), juntament amb l'estètica futurista de la sèrie, era el que va fer que tingués tant d'èxit.

Anys després van fer un remake de la sèrie, que pràcticament ningú ha vist. Pel que sembla, la sèrie original va quedar inconcussa i, en comptes d'acabar-la, van decidir fer-la de nou, amb efectes especials més moderns. Sí que recordo que en algun capítol els personatges traginaven disquets de 5 1/4 com a cosa molt moderna, que avui potser molts veurien com a tecnologia extraterrestre.

No recordo si algú del cole va fer-se amb la pistola "original" de la sèrie. Com he dit abans, a casa meva tocava dibuixar-la amb un llapis. Per cert, oi que a baix de tot hi diu "Forocoches"? WTF? Font

Us poso també aquest vídeo, que el Jordi diu que és molt al·legòric i apte per modernillos, perquè és retro i vintage, que es veu que són coses antigues molt apreciades pels moderns. Bé, que diu que en fem difusió.

En aquest vídeo es pot veure com un pervers independentista adoctrina els nens per odiar els pobres immigrants extraterrestres. Que sí, que s'han fet amb el poder i volen esclafar la nostra civilització però són els seus costums i cal respectar-los.

V

Aprofitant que la V és trending topic als mitjans, he decidit fer un exhaustiu post sobre referències d'obres de ficció relacionades amb la lletra V. Bé, en realitat seran 2.

V for Vendetta.

Com que tinc pendent de llegir el còmic original, parlaré de la peli. L'argument gira entorn a un misteriós heroi que s'enfronta a un sistema polític totalitari. Hi ha qui ho compara amb 1984 de George Orwell qui -i aquí potser hi ha la connexió més evident amb la V catalana- va escriure "Homenatge a Catalunya".

En V s'oculta darrere d'una màscara de Guy Fawkes, un home que va intentar volar el parlament anglès amb un munt de pólvora. Imatge.

Adaptació del discurs de V al 9N. Vist al compte de twitter de @higiniaroig

La Història es repeteix el primer cop com a tragèdia, el segon com a farsa. Dos homes amb barba parlant a través d'un plasma. Un d'ells lidera un partit totalitari que s'ha carregat la democràcia, utilitzant maquiavèlicament el terrorisme i sometent els mitjans de comunicació al seu control. L'altre és Adam Sutler, el dolent de V de Vendetta.

El pla d'en V consisteix a fer volar el Parlament. En teoria per donar esperança a la gent i començar de nou. Tot el que fa en V és una mica inversemblant però entenc que està justificat des del vessant simbòlic. De fet, la pel·lícula s'aguanta bastant per l'estètica i el carisma del protagonista. La presentació, amb un discurs ple de paraules començades per V, ja justifica el preu de l'entrada.

Us imagineu a la Carme Forcadell l'11S amb una màscara de Guy Fawkes fent un discurs ple de paraules que comencin per V? Jo no.

Evidentment els mètodes catalans són més pacífics que els d'en V però hi ha dos punts en comú:

• La força de la gent que s'aplega per aconseguir el canvi. En un cas amb màscares d'en Guy Fawkes, en l'altre amb samarretes grogues i vermelles. Com diu en V: "el poble no hauria de témer els governants, els governants haurien de témer el poble".
• El poder de l'estètica. En ambdós casos, les accions dutes a terme no durien per si soles un canvi de règim. Però l'estètica grandiloqüent d'ambdues accions serveix per donar una empenta al canvi de mentalitat de la gent.

Bé, com que m'he allargat una mica (i total per no dir gaire res), deixo per un proper post l'altra referència. Abans d'acabar us demano que si aneu a la V amb una màscara d'en Guy Fawkes o si veieu algú que en porti una, m'envieu una foto.

Bonus track: us deixo el text del discurs ple de V:

Voilà! In view, a humble vaudevillian veteran cast vicariously as both victim and villain by the vicissitudes of Fate. This visage, no mere veneer of vanity, is a vestige of the vox populi, now vacant, vanished. However, this valourous visitation of a bygone vexation stands vivified and has vowed to vanquish these venal and virulent vermin vanguarding vice and vouchsafing the violently vicious and voracious violation of volition! The only verdict is vengeance; a vendetta held as a votive, not in vain, for the value and veracity of such shall one day vindicate the vigilant and the virtuous. Verily, this vichyssoise of verbiage veers most verbose, so let me simply add that it's my very good honour to meet you and you may call me V.

Relats d'estiu: Paradís perdut.

Ella:

Ha arribat l’hora de passar pàgina.

Al principi tot era fabulós: descobrir-nos l’un a l’altre, experimentar les sensacions, els plaers. Amb tu vaig explorar tots els racons del paradís. Recordo quan fèiem llargues passejades pels jardins engalanats fins a arribar al congost del riu Hidekel. Allà nedàvem, jugàvem a perseguir-nos i finalment tu sempre m’arraconaves contra la vora, on fèiem l’amor. Després jèiem sobre la gespa, abraçats, deixant que la llum del capvespre acaronés les nostres pells i lentament ens foníem amb el paisatge de la terra dels somnis. Si encara tinguéssim dret a prometre, et diria que mai tornaré a ser tan feliç.

Potser van ser els dies, caient en cadència monòtona, com una pluja fina però incessant. Amb el temps ens avorrirem de sentir les nostres veus pronunciant els mateixos comentaris, de fruir sempre dels mateixos cossos, d’extasiar-nos amb la bellesa i la perfecció de l’Univers immutable ens envoltava.

Llavors només calgué una veu nova, diferent, que prometés noves experiències, nous plaers. Sé veure en la teva mirada resignada un matís d’inclemència, un retret que mai s’esvairà dels teus ulls i la teva ànima. Mai perdonaràs el meu error.

Per això desitjo començar una nova vida. Vull el divorci.

* * *

Ell:

Poesia.

El nostre relat evidencia el fracàs d’intentar recuperar allò que vam tenir un dia. Paraules. Absurds succedanis de les realitats que invoquen. Pels segles dels segles, els autors més erudits, més nobles i més sensibles parlaran del paradís, intuint, només vagament, part de l’essència d’allò que només nosaltres coneixem veritablement.

Poesia són els pensaments màgics que em vénen al cap quan vull evadir-me de la dura realitat que tinc davant dels ulls. Treballar la terra i imaginar que hi conreo somnis. Hem descobert noves sensacions, no t’ho puc negar. Si el coneixement que preteníem era el d’aquesta realitat de suor i llàgrimes, de dolor i desesperació, llavors l’hem assolit completament. Ningú ens va mentir.

Potser ja no som els mateixos i la nostra relació ja no té sentit. Abans compartíem els nostres cossos amb passió, ara amb reserves. De la felicitat que vam conèixer, només en resten espurnes aïllades i esmorteïdes. Abans era el teu amant, ara tan sols el pare dels teus fills.

Intentes protegir-los fins l’absurd, pensant que algun dia Ell els deixarà tornar al Paradís. Em fa gràcia quan els dius: no mengeu res que us ofereixin els estranys. No és una mica massa tard, Eva?

Relats d'estiu: Instruccions

Dins d’alguns edificis haureu observat l’existència d’uns objectes amb forma de paral·lelepípede que, curiosament, tenen tres costats fixes i tres de mòbils. Els tres costats mòbils permeten l’obertura de l’objecte en una quantitat finita de plans. Cadascun d’aquests plans conté una sèrie de signes gràfics que codifiquen segments d’informació. Quan l’objecte està obert, dos d’aquests plans queden a la vista, dividits per una línia vertical que actua com la bisectriu que determina l’angle d’obertura de l’objecte. En general es recomana obrir-lo fins a un angle proper però mai superior als cent vuitanta graus.

Per utilitzar un d’aquests artefactes, cal una destresa específica. Els individus amb aquesta destresa s’anomenen lectors.

El lector és un element necessari per transformar els signes gràfics impresos en els diferents plans a sons que van formant paraules que, al seu torn, formen construccions més complexes o abstractes, conceptes, idees o procediments. És a dir, els segments d’informació es van agrupant, a mesura que el lector els va desxifrant, per formar blocs d’informació cada cop més complets. En ocasions, els blocs d’informació seran d’una dimensió tal que requerirà l’ús de més d’un pla. Per utilitzar més d’un pla és necessària una operació coneguda com girar la pàgina. Aquesta operació la pot fer el mateix lector, generalment amb els dits polze i índex de la mà dreta, fent lliscar el pla de la dreta i desplaçant-lo fins que es converteix en el pla de l’esquerra. El lector apreciarà en molts casos, que al canviar de dreta a esquerra (o d’esquerra a dreta) la codificació impresa en el pla també sembla canviar. Aquest fet s’explica formulant la hipòtesi que cada pla està conformat per dues cares diferents.

Cal advertir que l’operació de girar la pàgina només es pot fer un nombre finit de cops, tants com plans (també dits pàgines) contingui l’objecte. Aquesta regla té una excepció i és que en algun moment es realitzi una operació de canvi de pàgina en sentit invers. En els darrers plans és freqüent trobar un punt de parada que indica al lector que l’objecte no conté més codificació útil. Aquest punt s’anomena Fi.

Relats d'estiu: Eva

I

Va tancar la porta i es va dirigir cap a ella amb un somriure, un “Has tingut un bon dia?” i una bossa de plàstic. “És per a tu, bonica” va dir-li. Ella va correspondre amb una mirada encuriosida i un gest convencional de gratitud.

Obre’l.

I va obrir la bossa. Hi havia un petit paquet a dins. Va obrir-ne l’embolcall i en va treure un objecte suau, flonjo, de colors vius. Una flor de peluix, que tenia uns pètals de color rosa. A cada pètal hi havia una lletra. A. M. O. R.

Amor de peluix, suau, inofensiu.

Ella el va mirar. Li volia dir “jo també t’estimo” però no li podia embolicar les paraules, ni envasar les seves emocions en cap recipient de plàstic. No perquè li semblés frívol sinó perquè, senzillament, no sabia fer-ho.

II

Què volia dir aquella mirada?

La seva amiga li va explicar. Al maig floreixen les roselles, esquitxant els camps de petites espurnes. Vermell intens, càlid, lluminós, viu.

–Les roselles són insubornables, dignes, orgulloses –deia amb la mirada plena de energia– si les arrenques es marceixen de seguida. Només són belles en el seu estat salvatge, natural.

Seguia buscant en els seus ulls què era allò que tant la fascinava. A través d’un paisatge insubornablement idíl·lic, afegien colors innovadorament arriscats a la seva amistat. Corrien agafades de la mà, com dues adolescents i reien, com dues ximpletes segrestades per la felicitat. Després van jeure a la vora d’un arbre. No era un pomer però, a la seva ombra, van menjar el fruit prohibit de la passió.

Envoltades de roselles. Que mai podrien ser envasades en plàstic.

III

Feia dos anys que havia deixat el seu marit i un i mig que vivia amb ella. Cada diumenge, per la tarda, li feia un pastís.

Tarta Tatin. Aquest cop l’havia fet al revés, amb la massa a dalt i les pomes a baix. D’aquesta manera, l’aigua que deixaven anar les pomes no s’acumulava en la base del pastís.

- Està deliciós.

- En què penses?

- Et semblarà una bajanada – va respondre, somrient – però pensava en Eva i Adam.

- De debò? – va deixar anar una rialla curta – Ah, per allò de la poma?

- Sí. Fixa’t que van caure en la temptació i van condemnar a la humanitat. Però gràcies a això tenim pastissos de poma.

- I va valer la pena?

Mentre mastegava la carn sucosa i dolça de la fruita va pensar en el seu divorci, en el fet d’haver-se enfrontat a la societat explicant la seva nova orientació, en les roselles i en el gust d’aquells pastissos. Ja no era un sabor tan intens com abans. Però sí molt dolç.

La va mirar. Una mirada indesxifrable. Volia dir-li que els sabors havien estat creats per ésser assaborits. Quin sentit tindrien sinó tantes hores a la cuina? En el paladar i en la memòria es difuminaven els aromes.

L'anticrist

I

(Aquí hi aniria una descripció de la seu central del Mossad però tota referència a ella és informació classificada. També ometem les descripcions dels personatges i qualsevol dada que pogués ajudar a identificar-los)

–Tenim el sospitós a la sala d’interrogatoris.

–És aquell? Més que d’assassí fa cara de setciències.

–De fet és un ex-treballador del CERN. No se’ns hagués acudit mai a nosaltres anar a buscar-hi sospitosos allà. Ha estat ell qui ha confessat el crim i ens ha donat tots els detalls. I molts d’ells només els podia saber l’assassí.

–Si ja sabeu que és l’assassí i ell mateix ha confessat, per què m’heu cridat per interrogar-lo?

–Perquè no tenim ni una maleïda pista sobre el mòbil del crim i ell ha deixat clar que només discutiria aquest tema amb vostè.

II

L’agitació s’ha estès per tot el territori d’un país ja de per si acostumat als conflictes religiosos. El brutal atemptat que acabà amb la vida de dotze persones, entre elles el carismàtic líder religiós Isaiah Wolfowitz, ha disparat la tensió fins a tal punt que l’exèrcit israelià s’ha mobilitzat per intentar evitar mals majors.

Wolfowitz, que tenia trenta-tres anys, era el líder d’una poderosa secta neocristiana i proclamava ser la reencarnació de Jesucrist. Els seus seguidors el coneixien com a Crist i afirmaven haver-lo vist fer diversos miracles. Els seus detractors el consideraven un dèspota i temien el fanatisme d’aquest corrent religiós.

El Mossad ja ha detingut un sospitós per aquest brutal atemptat però no ha filtrat ni la identitat de l’assassí ni cap altra dada que ajudi a entendre el crim. Els experts en explosius també estan estudiant els detalls de l’explosió. Si bé tampoc han filtrat cap informació sobre els seus progressos, se sospita que no es tractava dels explosius convencionals que fan servir habitualment els terroristes. Alguns rumors apunten cap a la implicació dels serveis secrets d’algun país o també, evidentment, alguna branca de l’omnipresent Al Qaeda.

III

A l'exterior d'una gran cúpula, una dotzena de científics observen les pantalles de la sala de control que monitoritza totes les dades. Els vestits blancs i les màscares recorden als que es fan servir en les centrals nuclears. Només els porten per protocol ja que si alguna cosa fallés, saben perfectament que ni tan sols el gruix de plom de la cúpula els protegiria.

–Ja està preparada la túnica. Ens disposem a l’ensamblatge.

–Perfecte. Procediu.

–Sandàlies acoblades. Túnica correctament disposada. Barret ajustat. Guants de pell sintètica adaptats. Període d’estabilització correctament superat. Desactivant el confinament magnètic del segon nivell. El subjecte es manté perfectament estable. Procedim a desactivar el primer nivell?

–Endavant.

–Primer nivell desactivat. No s’observen alteracions de cap tipus. Obrint comportes.

–Senyors... Admirin l’ésser més poderós de l’Univers!

IV

(Tornem a la sala d'interrogatoris del Mossad. Segueix sent tot secret.)

–Me n'he informat. Vostè és el detectiu amb més formació científica del Mossad. La qual cosa tampoc és dir gaire però és millor això que res.

–Si vostè és l’assassí, tal i com ha confessat, llavors ha fet esclatar un home en mil bocins. No veig quina ciència hi pot haver en els motius d’aquest atemptat, que és l’únic que ens interessa ara mateix.

–Bé, en primer lloc caldria considerar la naturalesa de l’explosiu. Planteja molts interrogants, no creu?

–Sí, certament. Si volia matar en Wolfowitz hagués estat més assenyat fer servir un fusell de mira telescòpica. Per què provocar una matança com aquesta? Potser volia fer veure que es tractava d’un atemptat indiscriminat i que en Wolfowitz només va ser una víctima accidental?

–És clar, un es podria preguntar tot això però no li sembla més sorprenent que els nois d’explosius del Mossad encara no hagin esbrinat la composició de l’artefacte?

–No sóc especialista en explosius però sí, he sentit a dir que són més potents que els que es fan servir habitualment. Per això torno a la meva pregunta: per què ha triat una arma tan complicada en comptes d’un fusell de mira telescòpica?

–Li contestaré amb una altra pregunta: han trobat alguna cosa d’interessant en l’autòpsia del cadàver d’en Wolfowitz?

–No en quedava gaire, del seu cadàver...

–Precisament. Aquest era el meu objectiu.

–Per eliminar proves...?

–No! Per eliminar el cadàver!

–I per quina raó volia eliminar el cadàver?

–Per salvar Israel de la seva destrucció absoluta.

–Això té a veure amb alguna religió? Suposo que sí, donada la identitat de la víctima...

–No em prengui per un boig fanàtic. Jo sóc un científic, he estat al CERN. Li parlo d’una amenaça real que he hagut de desactivar, un pla diabòlic per aniquilar aquest país.

–I ara m’explicarà aquest pla maquiavèlic?

–Sí. Només espero que tingui prou formació per entendre’l. Sap què és l’antimatèria?

–Bé, és matèria feta d’antipartícules. Es pot crear al laboratori mitjançant grans quantitats d’energia.

–Correcte. I la part que ens ocupa és que quan una partícula es troba amb la seva antipartícula corresponent, totes dues es destrueixen, alliberant una quantitat molt gran d’energia. Aquesta quantitat es pot calcular mitjançant la famosa equació d’Einstein E=mc². Bé, suposo que sabrà que al CERN són capaços de produir antimatèria.

–Sí.

–El que probablement no sàpiga és que n’han produït molta i l’han aconseguit estabilitzar en forma d’organisme viu.

–Doncs no ho sabia. Quin tipus d’organisme? Una bactèria?

–Un ésser humà.

–Un ésser humà fet d’antimatèria? Això és una bestiesa! Caldria moltissima energia i després... com es pot crear un ésser humà en un laboratori? Això és ciència-ficció! La comunitat científica està a anys llum d’aquestes possibilitats!

–En absolut. Ens els últims deu anys hem aconseguit la fusió nuclear en fred, que ens ha servit per tenir tota l’energia que hem necessitat. I hem dissenyat màquines clonadores capaces de replicar qualsevol organisme viu a partir de la seva seqüència d’ADN.

–Però com han pogut ocultar aquests grans progressos científics al món?

–De fet és molt senzill. Al CERN es publiquen tots els experiments realitzats però el redactat està tan carregat de tecnicismes que la lectura es fa terriblement avorrida. Això, unit a l’omnipresent analfabetisme científic de la població fa que ningú de fora sigui capaç de llegir i comprendre els seus articles.

–Així doncs al CERN tenen un ésser humà fet d’antimatèria. Quin aspecte té?

–Bé, no és només l’aspecte. Es tracta d’un clon d’una persona del món real. Això és el que el feia terriblement perillós. Si ha entès les implicacions de tot el que li he explicat, suposo que ja s’imaginarà de quina persona estem parlant.

–En Wolfowitz...

–Hi ha un antiWolfowitz o, si prenem la denominació dels seus fidels, un anticrist. Imagini’s per un moment que no hagués reduït a cendres el cadàver de Crist. Setanta quilograms de matèria trobant-se amb setanta més d’antimatèria. Això significa una explosió setanta cinc mil vegades més potent que la que va devastar Hiroshima.

–Perdoni que l’interrompi. M’està dient que ara mateix hi ha un Crist fet d’antimatèria... un anticrist voltant pel món?

–Sí, però amb la mort de Crist ja no pot destruir Israel.

–Per què volien destruir Israel?

–Són científics frustrats. Tenen les ments més privilegiades del planeta i treballen pel progrés de la humanitat però la massa és científicament analfabeta: creu en els horòscops, en la homeopatia i, per suposat, en la religió organitzada. El fanatisme religiós ha adquirit moltíssim poder gràcies a la ignorància de la població. Crear un anticrist i esborrar del mapa fins a l’última pedra que hi ha a la terra Sagrada de les tres principals religions monoteistes era la seva venjança i la seva manera de mostrar el poder de la ciència. La religió organitzada era l’enemic i això hauria estat una punyalada directa al seu cor.

–I vostè ha salvat Israel perquè és creient?

–No digui ximpleries! Jo sóc tan ateu com el que més. Jo he salvat Israel perquè hi havia milions de vides en joc.

–És curiós trobar un terrorista que ha assassinat a una dotzena de persones que es preocupi tant per la vida humana.

–Bé, aquesta és la història que li havia d’explicar. Espero que almenys l’hagi entès prou per decidir si la creu o no.

Font

V

Tres dies després de la mort de Crist, una avioneta privada aterra a l’aeroport de Tel Aviv. En surt un individu vestit amb sandàlies, una túnica i un barret. En menys de deu minuts milers de persones s’han agrupat entorn d’ell per aclamar-lo com el veritable messies, el fill de Déu, l’home que va ressuscitar per segon cop.

Relats d'estiu: el meu darrer cas.

L'assassí va entrar per la porta, que no presenta signes d'haver estat forçada. Coneixia la víctima o va fer que confiés en ell amb algun ardit. Van entrar pel passadís, fins al menjador. Devien xerrar una estona perquè hi ha dues copes de vi; una mig buida.  L'altra, plena del tot, no presenta cap empremta, ni digital ni labial. Probablement l'assassí va actuar amb premeditació i per això va evitar deixar cap rastre. També és probable que els nois del laboratori descobreixin que el vi duia algun narcòtic.

Font

La víctima és el comissari Palau. Tenia una llista d'enemics llarguíssima. Centenars de convictes l'havien amenaçat repetidament. Acostumava a obtenir confessions als interrogatoris portant els acusats fora de la seva zona de confort mental amb un despietat i precís atac psicològic que sovint els feia embogir de ràbia. Sabia trobar els punts febles de cada persona. I no només utilitzava aquest do amb els sospitosos. També era odiat per les seves tres exdones i per mitja comissaria.

L'arma del crim és la pistola reglamentària de la víctima. Això reforça la hipòtesi del narcòtic al vi. L'orifici d'entrada és al bell mig del front. Una mort ràpida i indolora. Tot molt civilitzat, sense escarniment. Això sí, el rostre de la víctima ha perdut el rictus de superioritat imbècil que acostumava a exhibir a tothora. Ara només en resta un rictus d'imbecilitat a seques.

Bé, senyor comissari, aquest és l'últim cas que discutirem. Des que em va rellevar ja no tinc l'oportunitat d'investigar crims i, honestament, ho trobava a faltar. Mataria per saber si la nova inspectora és realment millor que jo o si, com mitja comissaria sospita, només em va rellevar perquè vostè se la tirava. Veurem si la seva puteta és capaç de resoldre aquest cas.

Ara me'n vaig, que tinc pressa. Ja ens veurem al seu funeral.