Com us vaig dir al post Els inicis del llenguatge, bona part dels lectors d'aquest blog són familiars i amics meus. Així que, 4 mesos després, tornaré a parlar de les evolucions lingüístiques i cognitives del petit homo sapiens que fa més d'un any que corre (primer a 4 i després a 2 potes) per casa.
El nombre de paraules que utilitza s'ha mantingut força constant durant tot l'estiu i només en les darreres setmanes ha començat a avançar de forma notable. Curiosament, les noves paraules no són potser les més útils per comunicar-se. Hi ha paraules com pàrking, coixí, lluna o globus, que tenen una aplicació molt limitada. D'altres, com nen, pa, oli, sal, aquí o així, són paraules que pot utilitzar molts cops al dia.
He trobat molt interessant l'extensió del significat de les paraules des de l'objecte físic al concepte. Per exemple, ha après a dir poma per referir-se a la fruita física, a les fotos de pomes i fins i tot al logo d'Apple. I aigua és una tassa amb aigua, un toll o un quadre on hi hagi pintat un mar.
El peix és allò que apareix al plat per sopar però també el dibuix d'un peix en un conte (que no té cap similitud física amb el filet de peix) i el termòmetre amb forma de peix amb el que es banya. A més, també li diu peix als ulls en forma ovalada d'un joc d'enganxar peces magnètiques a un llibre.
Ha après també els conceptes lògics de sí i no. I el concepte més que fa servir de forma extensiva per dir "un altre" (per exemple, assenyala un coixí i després un altre i diu més perquè veu que és un objecte del mateix tipus). També diu vermell i blau als llapis de colors, però no encara a altres objectes d'aquests colors.
Altres casos més clàssics: la paraula caca són excrements però també la brutícia que es troba pel terra. I els gossos es diuen guau. Aquests casos han estat en contra del nostre criteri de pares, que sempre fem servir les paraules brut i gos.
Hi ha un cas que quasi sembla d'homonímia. El pipi és allò que fa al bolquer però també diu pipi quan juga amb cotxes, camions i trens de joguina.
Però la paraula que ha experimentat un grau més alt d'abstracció és mama. Sé que la seva mare* està una mica gelosa per la utilització massiva i aparentment indiscriminada que l'Albert fa de la paraula mama. Perquè mama és la seva mare, però també és "vull galetes", "agafa'm en braços", "estic cansat" i, en general, el que diu quan té qualsevol problema.
La paraula mama, per l'Albert, estén el seu significat fins a "consol per tot allò que em fa patir o em neguiteja". Tot això és el que significa una mama per a ell.
Com sabeu alguns de vosaltres (els que llegiu habitualment aquest blog) aquest any he participat a la Lliga de Microrelataires en Català. La competició, que té un format que imita a la Champions League, consisteix en enfrontar-se cada 2 setmanes a un altre microrelataire. Llavors els usuaris voten i decideixen quin dels 2 relats mereix la victòria. I, bé, no m'allargo en això perquè ja ho he explicat abans.
Doncs resulta que la competició va acabar el passat 9 d'octubre i el guanyador ha estat... (ATENCIÓ SPOILER) Àtoms i Lletres (/FI DE L'SPOILER). Aquí teniu la crònica de la Gran Final.
Spoiler del pòdium final. En segon lloc trobem l'Illa Sud, que va ser protagonista d'un post d'aquest blog. I en tercer lloc, en Xinxan The Cat, que també va ser protagonista d'un post d'aquest blog.
Els números aproximats que ha deixat la competició són:
Subratllo això perquè en la majoria de premis literaris es competeix amb un únic relat. Aquesta competició, en canvi, requereix d'una regularitat extrema. Cada dues setmanes has d'escriure un relat i molts cops no et val un relat que ja tinguis escrit prèviament perquè no encaixa en el tema o les condicions requerides. Cal escriure'l durant la setmana que toca. Necessites que la inspiració et vingui just en aquell moment.
Una altra diferència amb els concursos literaris habituals és que els relats són públics. No els coneixen només els membres del jurat. Això, d'una banda dóna més importància a la literatura. Jo he anat a lliuraments de premis literaris on gairebé ningú dels presents havia pogut llegir els relats guanyadors. I sorties a recollir el premi i el públic aplaudia per educació però la majoria d'ells ni t'havia llegit ni et llegiria mai.
Aquí les cartes són sobre la taula. Tothom pot llegir els relats i tothom pot veure les votacions. No direm que el frau és impossible (la virtualitat té altres inconvenients) però sí que té un funcionament molt més transparent. Són els teus rivals els que et fan guanyador. I el fet que els participants també siguin jutges dels altres enfrontaments fa que entenguin i valorin la dificultat de decidir quin relat mereix la victòria, que aprenguin a valorar punts forts i punts febles i que orientin els altres usuaris cap a possibles millores.
La contrapartida és que cal ser valent. Qui més qui menys s'ha endut alguna pallissa a la llmrc (jo vaig tenir malsons amb una nena molt xunga). El teu text és allà, a la vista de tothom. I les valoracions també. Cal tenir fusta per entomar els vots en contra. Com diu la llmrc, som gladiadors de les lletres. Però malgrat la duresa dels combats, els gladiadors ens hem conegut i crec que en general hem après a respectar-nos.
Bé, bé, d'acord, direu però quin és el premi per guanyar la llmrc? Segons l'organització el premi és una copa commemorativa i un regal consumible (no s'especifica el mode o via de consum) que es lliuraran el proper 18 de desembre en una singular cerimònia (apunteu-ho a l'agenda!). I també hi ha el prestigi, és clar. Algú podria pensar que aquesta competició és un joc entre quatre amiguets. Però penseu que la Copa d'Europa també va començar així, com una patxanga entre 4 col·legues. I els del Madrid van ser vius i van guanyar 6 edicions quan encara era una patxanga i ara les compten com si tinguessin el mateix mèrit que les actuals, que realment són enfrontaments entre els millors equips d'Europa.
(ESPAI RESERVAT PER COL·LOCAR EL TROFEU DE GUANYADOR DE LA LLMRC)
Per tant, al prestigi d'haver vençut grans rivals aquesta edició s'hi afegirà el prestigi de constar al costat dels prestigiosos guanyadors de properes edicions. Perquè sí, l'any que ve hi torna a haver llmrc i les inscripcions ja són obertes i tinc la intuïció que la competència serà encara més dura.T'hi atreveixes?
Corria l'any 69.
Quan van tornar, de seguida vaig entendre que havien compartit una
experiència molt intensa que canviaria per sempre la relació entre
ells. Vaig haver de suportar durant tres dies les miradetes intenses,
els somriures extàsics i els gestos de complicitat que es feien en
Buzz i el Neil. Literalment, no sabia on ficar-me per no fer nosa. En
l'espai reduit de l'Apol·lo XI, tres érem multitud.
Aquest relat és la meva participació al concurs de Garbí24. Podeu llegir altres relats d'altres participants aquí.
Com que el post d'avui és curtet, us poso un vídeo que fa molta gràcia si us agraden les naus espacials i la música dels 60.
Aquí l'original, del 69, pels més carrosses nostàlgics.
Fa uns mesos vaig publicar 10 (+1) tècniques per guanyar una discussió a Twitter i em va quedar una sensació amarga perquè la número 8 tenia un nom que no em venia al cap. La vaig titular genèricament "surt per la tangent" però no era això. Com dèiem a I si no existeix le mot juste? trobar les paraules exactes marca una gran diferència respecte a fer servir les aproximades.
Així que aquests mesos he anat pel món amb una espineta clavada fins que BANG!, vaig trobar aquesta imatge pel twitter:
Ara vas i t'aprens la Llei de Godwin, tros de demagog!
I llavors vaig recordar le mot juste: La defensa Chewbacca. L'origen ve d'un capítol de South Park (no dels Simpsons ni de Futurama, com creia erròniament, cosa que va dificultar la meva recerca per Google)
Mirant a la Wikipedia he vist que d'aquesta defensa també se'n diu fal·làcia ignoratio elenchi, que consisteix en donar arguments que, tot i ser certs, no tenen res a veure amb el tema que es parlava.
Aqui el fragment. Parlar de Chewbacca enmig d'un judici no té sentit. I si no té sentit, el suposat jurat hauria d'absoldre l'acusat.
En moltes discussions arriba un punt que ho veus tot perdut. Perquè hi has entrat malament o perquè l'altre t'ha colat un gol per l'escaire i ha deixat palesa la teva ignorància. Una opció (de perdedors) és reconèixer-ho o fins i tot abandonar sigilosament o blocar qui t'ha vençut. Però la defensa Chewbacca et dóna l'opció de portar la discussió a un terreny on les regles de la lògica es fonen en un mar de línies argumentals surreals que confondran el teu adversari. Aquí podràs empatar quasi sempre i fins i tot treure de polleguera el teu rival i guanyar en alguna ocasió.
Així que ara ja ho sabeu: en Han Solo portava en Chewbacca per guanyar discussions al twitter.
Anteriorment, havíem tingut en aquest blog la típica discussió sobre forma i fons, amb el típic desenllaç: el millor és quan la forma s'adapta al fons (o el fons es vesteix amb la forma adequada). L'altre dia, passejant per la ciutat vaig trobar un exemple ben gràfic i li vaig fer una foto per compartir-lo amb tots vosaltres.
Fixeu-vos-hi:
Pels que no domineu l'anglès o no entengueu la lletra, "Aim High" vol dir "apunta alt". Aquest missatge podria tenir diverses interpretacions i consideracions. Però sobretot, a tu et poden dir "apunta alt" i per una orella t'entra i per l'altra et surt. En canvi, si poses el missatge en el lloc adequat, que és aquest...
...la cosa canvia. Aquí "apunta alt" agafa la forma d'un iot. Ens podem imaginar que el seu propietari és un home ambiciós que té el lema "apunta alt" i que, gràcies a la filosofia de vida que resumeix aquest lema, ha arribat a viure luxosament i navegar amb un iot.
És a dir, si tu poses "apunta alt" en una enganxina d'un ciclomotor atrotinat, l'impacte és poc efectiu (o potser ho és molt però amb un efecte irònic). En canvi, el mateix missatge en un iot té un efecte molt més afinat. Forma i fons compenetrats elegantment.
És clar, que sempre et pot passar que la forma no sigui prou bona. I que, per comparació, la teva filosofia quedi en ridícul irònicament. Que vagis "apuntant alt" amb el teu iot i, just al costat, amarri un iot cinc cops més gran i més luxós.
Un iot que, sense dur frases pretensioses de llibre d'autoajuda gravades al casc, ha apuntat més alt que tu.
Aquest diumenge hi ha unes eleccions que s'han plantejat com a Plebiscitàries per part d'alguns partits amb opcions de victòria. Fa un parell de setmanes vaig fer un post que la Junta Electoral Central ha considerat que convidava a assistir a l'acte electoral dels partits independentistes. Així que m'han instat a cedir l'espai del meu blog per donar veu als partits del No.
Com va dir Ana Pastor, hem escoltat milions de vegades els arguments favorables a la independència, així que m'ha costat molt trobar els desconegudíssims arguments del No.
Malgrat que és quasi impossible trobar-ne informació, aniré posant links a les fonts d'informació que, incomprensiblement, encara tenen la valentia per defensar aquesta postura.
1. Fora d'Europa.
És confús però es veu que una Catalunya independent podria quedar fora de la UE, la EFTA, la Champions League i el propi continent europeu. I no només això: també sortiria de la Terra, vagant per l'espai exterior com la nau dels bobobobs.
És possible que a molts de vosaltres us passi com a mi i us fascini la possibilitat d'explorar l'espai en una nau tan gran i plena de comoditats com Catalunya. Que no vas en una llauna de sardines bevent el teu propi pixum purificat mil vegades per la nau i menjant aquella mena de suro deshidratat. Viatjant en la Catalunya sideral tens platges, pistes d'esquí, boscos, discoteques, camps de futbol, biblioteques... Què més podem demanar?
Aquest argument és potser dels més fluixets. Però la cosa millora.
Actualització: Avui el President dels espanyols, lector assidu d'aquest blog, ha volgut explicar per la ràdio això de sortir d'Europa i vagar per l'espai. Pel que he entès crec que ara han entès que viatjar per l'espai dóna prestigi i volen que seguim sent espanyols i europeus.
2. El boicot
Una Catalunya independent seria boicotejada per tots els espanyols i part de l'estranger. No vendríem cava, ni pizzes Casa Tarradelles, ni crema catalana... L'economia s'enfonsaria i seriem tan pobres que no podríem comprar discos de Camela a les benzineres de l'espai exterior.
No passaria com ara, que tots els espanyols estan en contra de qualsevol boicot als productes catalans. El boicot començaria just el dia després de proclamar-se la independència i per això es notarien els efectes just en aquell moment.
Com tots sabeu, els ciutadans espanyols gaudim d'una feliç Arcàdia d'esquerres. La dreta no ha governat mai i sempre s'ha prioritzat la despesa social per davant de coses de dretes, com salvar bancs, oligopolis o constructores que s'hagin ficat en problemes per la seva incompetència.
Però això pot canviar si ens independitzem perquè dins de l'única llista independentista que es presenta s'ha pogut trobar GENT DE DRETES! De confirmar-se les sospites, l'Estat Català podria ser el primer Estat de Dretes del món. Un Estat on, tot i haver-hi eleccions cada quatre anys, governaria sempre la dreta i sempre en contra de la voluntat dels catalans que seguirien votant la dreta.
Les conseqüències podrien arribar a ser terribles.
Foto de família dels grans líders de l'esquerra espanyola, que han vetllat fins ara per l'eterna esquerranitat del país. Font.
5. No hi tenim dret.
De vegades els humans som egoistes i demanem el que envegem dels altres. Que Burundi o Guatemala tenen un Estat? Doncs nosaltres també! I no, no va així.
En primer lloc, per demanar un Estat hi ha la Història. Catalunya havia estat independent abans? No! Mai! No és com l'Argentina, els EEUU, França, Rússia o qualsevol dels altres Estats que avui són independents que, ja abans de ser Estats Independents per primer cop ja havien sigut Estats Independents.
I en segon lloc, hi ha la legalitat vigent. El 1978 ens van preguntar, a tots els catalans, si volíem seguir lligats per sempre a Espanya o si, en canvi, volíem un Estat Català Independent. I la majoria de catalans va triar la primera opció. I ara això ja no es pot canviar votant perquè votar va en contra de la democràcia, que consisteix en respectar la llei.
6. Corrupció
La independència de Catalunya podria donar origen a l'únic Estat corrupte del món. Fixeu-vos que, encara sense Estat, l'únic partit català que pot governar l'Estat Independent Català, ha aconseguit crear corrupció tot i les estrictes lleis espanyoles, que porten segles avortant qualsevol possibilitat de corrupció.
Els següents gràfics mostren tot el que ha robat l'únic partit corrupte del món. Fixeu-vos que, fins ara, els robatoris es distribuïen per tot l'Estat Espanyol. Però, què passarà quan hagi de concentrar tota aquesta corrupció només a Catalunya?
Com els quinquis de barri, els corruptes prefereixen robar fora de les zones que governen. Font
7. Fa mandra.
He deixat el millor pel final.
Imagineu-vos que hi ha una persona de qui esteu secretament enamorats però que durant molt de temps s'ha mostrat poc receptiva cap als vostres encants. Darrerament, però, la cosa sembla haver canviat, una cosa ha portat a l'altra i avui us ha trucat. Diu que està sola a casa i que si voleu passar-vos a fer una copa.
Podria semblar un bon pla però hi ha un inconvenient insalvable: ja porteu el pijama posat.
Aquest podria ser un argument de pel·lícula d'Isabel Coixet però és la pura realitat. La independència fa mandra. I en general qualsevol canvi una mica important. Penseu que quan feien revolucions, no hi havia sofàs a la majoria de llars. Ni tele, ni crispetes d'aquestes que es fan al microones, ni webs pirates per baixar-te sèries o pel·lícules. No hi havia ni pelis de la Coixet.
Fins i tot això de votar, a més de ser antidemocràtic, com hem vist al punt 5, fa molta mandra. I a sobre ho posen en diumenge, que molta gent no és que estigui ja en pijama a segons quines hores: és que ni tan sols se'l treu en tot el dia.
No, mireu, si feu això de la independència m'heu de prometre que les eleccions es faran en dia feiner. A veure si pretendreu canviar el país un diumenge.
Bé, fins aquí l'espai de propaganda electoral. Només em queda desitjar-vos que el 27S sortiu i disfruteu.
Darrerament han saltat a les notícies 2 episodis que demostren la importància de l'empatia al món de la política.
1. Merkel fa plorar una nena.
Si no et portes bé, vindrà la Merkel.
El resum del vídeo, per si no el podeu veure ara, és que la nena és una refugiada palestina i li demana a Merkel si pot quedar-se al país i seguir estudiant. Merkel li contesta que la política no es fa per casos particulars i que si li dóna asil a ella li hauria de donar a milers de refugiats més i que el país no està preparat per rebre tanta gent.
Davant de la resposta la nena plora i la Merkel intenta consolar-la però encara ho empitjora més.
Resumit: a l'alcaldessa la paren pel carrer, li expliquen les misèries personals i li demanen ajuda: una feina, un subsidi... Ella contesta que malauradament no pot ajudar de forma directa a cap d'aquestes persones però que fa tot el possible per millorar-la indirectament amb polítiques que ella creu que seran efectives per millorar la vida dels barcelonins en general.
Els dos casos són pràcticament calcats. Una pobra persona en situació desesperada que busca ajut en algú que creu que té poder per ajudar-la. I la resposta és pràcticament idèntica: no et puc ajudar A TU, jo haig d'actuar pensant en el conjunt dels ciutadans. Però hi ha una gran diferència: l'empatia.
Explicat de manera senzilla. La dona gran plora ABANS de parlar amb Ada Colau. La nena palestina plora DESPRÉS de parlar amb Merkel. És a dir, cap de les dues rep l'ajuda que buscava però una se suposa que se'n va més consolada.
No sé dir fins a quin punt l'empatia és una cosa desitjable en els polítics que ens governen. En principi, com diu aquesta resposta al missatge de Colau, els polítics estan per resoldre els problemes dels ciutadans, no per explicar que se senten malament quan no poden ajudar-los.
Però sovint els polítics que mostren empatia reben més suport popular, com és el cas de Gerhard Schröder, antecessor de Merkel a la cancelleria alemanya, que va guanyar les eleccions de 2002 gràcies a unes inundacions. L'economia no anava gaire bé però va saber mostrar-se empàtic amb les víctimes del desastre natural.
Molts votants entenen que els polítics no empàtics viuen tant a la seva bombolla que no es preocupen dels problemes dels ciutadans i, per tant, faran poca cosa per solucionar-los. D'altres, en canvi, entenen que els polítics que dominen l'empatia tenen una eina per manipular els sentiments dels ciutadans i que la faran servir en benefici propi.
En el terreny de la ficció, l'empatia és encara més fonamental. L'escriptor ha de saber manipular els sentiments del lector amb personatges que li siguin propers. Moltes sèries de ficció (especialment quan porten diverses temporades) s'aguanten més en l'interès que té l'espectador per la vida dels personatges que no pas en l'espectacularitat de les trames.
Com es fa això? Doncs la veritat és que no sóc el més indicat per explicar-ho. En el terreny personal sóc una mica Merkel i em costa empatitzar o fingir que empatitzo amb la gent. No és que no m'importin en absolut els problemes dels altres però de vegades em costa expressar-ho de forma eficaç.
I a l'hora d'escriure em passa una mica el mateix. Sóc més de trames que de personatges. Sé que hi ha una sèrie de tècniques per crear personatges però fa la impressió que seguint aquestes receptes sempre hi faltarà l'essencial: aquesta connexió amb el lector que fa que el personatge sigui especial i que el lector hi empatitzi.
