dimarts, 29 de maig del 2012

Lectures obligatòries

L'altre dia, després de passar per aquest bloc, vaig estar pensant en les lectures obligatòries i en el Bastian Baltasar Bux. Pels qui no recordeu aquest nom, us recordaré que és un personatge de la història interminable, de Michael Ende. Per al Bastian llegir és una passió, una via d'escapament de la seva vida (que no li agrada gaire) i fins i tot una transgressió. Al principi de la història el Bastian roba un llibre, arriba tard a classe i se la salta, amagant-se per poder llegir el llibre que té a les mans.

Aquests actes, ens adverteix l'autor, només els poden entendre els addictes a la lectura, els qui han seguit llegint amb una llanterna quan els pares els havien enviat al llit perquè l'endemà tocava matinar. I és que el Bastian ha trobat un llibre especial. Tan especial que no té més remei que robar-lo. Un llibre màgic que fa que el lector s'introdueixi en la història com un personatge més.

(En Bastian llegeix el seu llibre preferit amb tanta passió que el rostre se li il·lumina. He triat aquesta foto perquè he recordat que quan era petit algú em va dir que m'assemblava al protagonista de la pel·lícula La Història Interminable 2. Imatge extreta d'aquí)

Aturem aquí les aventures del reialme de Fantasia i mirem cap al nostre món, on la majoria de nens són addictes a altres formes d'entreteniment. Té sentit que a l'escola intentin despertar l'afició a la lectura mitjançant l'obligació de llegir determinats llibres?

Hi ha molts punts de vista respecte a aquest tema. Generalment la gent està a favor de la lectura. Crec que l'advertència d'en Michael Ende a la qual m'he referit anteriorment separa els lectors de la Història interminable en dos grans grups: els que, com en Bastian, són lectors malaltissos i transgressors i els que en aquells moments senten enveja d'en Bastian i desitjarien ser lectors compulsiu com ell. Potser també hi ha algú que considera que en Bastian és un "friqui" però aquest segurament ja no estarà llegint el llibre.

Ara bé, fins i tot aquests no-lectors hauran escoltat extenses lloances sobre les meravelles que esperen al lector darrere de les pàgines dels grans llibres. Fins i tot els qui no han llegit res des que van deixar l'escola senten un cert respecte pels llibres, especialment si són molt llargs. Intueixen que hi ha alguna cosa molt poderosa dins d'ells, si bé no estan segurs d'entendre els motius veritables de la devoció dels lectors envers els llibres. I probablement presumiran davant dels veïns si algun dia els seus fills esdevenen lectors compulsius. De la mateixa manera que uns pares incultes sentiran orgull pel seu fill quan tregui bones notes.

En quant a l'obligatorietat, la divisió d'opinions és evident. Com en tot, cal distingir entre l'obligat i l'obligador. El primer hi acostuma a estar en contra. El segon hi està més o menys a favor. Apareix també un tercer, en aquest cas, que és el llibreter, l'editor o l'autor del llibre, que hi estarà entusiastament a favor. Aquest tercer element es mirarà el segon amb ulls d'€ i li preguntarà de nou "de veritat tens el poder d'obligar als teus 100 alumnes a llegir el meu llibre?".

I aquí arribem al debat de fons perquè una lectura obligada té els seus perills. Diuen els entusiastes dels llibres que la lectura ha de ser un PLAER. Així, en majúscules. Si és forçat, com passa amb altres plaers, pot arribar a ser traumàtic. Estic segur que tots tenim en ment llibres que ens van obligar a llegir i que vam odiar. En el meu cas, en recordo un a primaria (La Gitanilla, de Cervantes) i un altre a secundària (La vida cotidiana en Roma en el Apogeo del Imperio, de Jerome Carcopino). Els he escrit sense consultar el google i és que la tortura, costa d'oblidar. De vegades els llibres obligats no són males lectures però, per alguna raó (edat, maduresa, gustos personals), no estan fets per a aquests lectors.

Cal tenir en compte que la lectura consumeix quantitats considerables de temps i esforç. Fins i tot trobem casos d'alumnes que tenen l'afició de llegir però que no la poden gaudir perquè les lectures obligatòries no els deixen temps per llegir els llibres que els agraden. Perquè a més de la lectura, després hi ha l'informe o treball que l'alumne ha de fer per demostrar que ha llegit el llibre. I aquí trobem el primer punt en contra de les lectures obligatòries: interrompen el procés natural d'adquisició de l'hàbit de la lectura. Imagineu en Bastian havent de llegir tota una pila de llibres avorrits mentre l'Atreiu, la princesa i el drac volador l'esperen de braços creuats, veient com el no-res es menja el reialme de fantasia.

De l'altra banda, per contrarestar aquest argument, hi ha la teoria de "si no ho has provat, com saps que no t'agrada?". De la mateixa manera que un alumne es veu obligat a estudiar unes assignatures que ell no ha triat, també pot ser bo que llegeixi uns llibres que algú ha pensat que seran bons per a la seva formació. Aquí, el repte és: podem culturitzar algú en contra de la seva voluntat? És evident que molts professors de literatura donarien part del seu sou per poder aconseguir que els seus alumnes, en comptes de llegir Crepúscles i Harris Potters llegissin Flaubert i Joyce. Perquè en la lectura i en l'aprenentatge, per assolir el plaer, gairebé sempre cal invertir esforç. Així doncs, quin seria el mètode ideal per aconseguir que el màxim d'alumnes possibles acabessin agafant l'hàbit de llegir i fossin capaços d'enfrontar-se a lectures d'un cert nivell?

Mentre escrivia el paràgraf anterior se m'ha acudit un joc. Vosaltres proposeu un mètode als comentaris i jo faig d'alumne sabotejador que no vol llegir ni que el matin i busco la manera de fer trampes i evitar llegir. Per exemple:

Proposta 1: Deixar que cada alumne triï els llibres que llegirà.
Trampa que farà l'alumne que no vol llegir: Triar un llibre que ja ha llegit, que el seu amic ja ha llegit o que ha sortit en pel·lícula.

Us animeu a fer propostes per tenir un país de lectors?

20 comentaris:

  1. No et penso convèncer que llegir és molt important i que és un plaer, estimat alumne imaginari. La decisió és teva i les conseqüències del que triïs també seran ben teves. Pel que jo sé et puc dir que llegint aprens coses de la vida i que si no ho fas sempre seràs al marge. Tu tries, llegint et faràs gran. Si no et mola i passes, doncs, perfecte. Segur que els "grans" estaran molt contents que t'hagis quedat enrere, seràs una personeta fàcilment manipulable.

    PS: potser m'he passat una mica, no és gaire educatiu... jo és que no tinc fusta de profe ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Psicologia inversa, eh? hahaha. Podria funcionar, no et dic que no. A veure com podria contrarestar aquesta tàctica...

      Alumne que no vol llegir ni que el matin: Ja flipes, profe, tu segueix amb els llibres que ja veus com has acabat, aquí deixant anar rotllos a alumnes que passen de tu. Pues clar que passo dels llibres. La veritat no és als llibres. On s'aprèn la realitat és al carrer. Els que triomfen de veritat, passen dels llibres i dels estudis. Jo no he vist que al Gran Hermano parlin de llibres, ni els futbolistes tampoc.

      Elimina
    2. hehe, molt bo! Doncs que sàpigues que llegir ens fa lliures, i tu mai seràs lliure, àpali.

      Elimina
  2. Jo primerament el que faria seria posar un grup d'autors, per exemple per a estudiants de secundària, el realisme màgic o el romanticisme alemany o el segle d'or espanyol o català i deixar que ells decidiren quin llibre o llibres volen llegir, seria una bona manera de fer més popular la lectura, però no s'equivoque, la lectura mai no pot ser del tot popular, ni la cultura, com en un engranatge està configurat o configurada la Història i ha d'haver per a tots els gustos, pensar o intentar que tothom siga un lector és una irrealitat.
    Vull dir, que per a ser atrets pel futbol per exemple, hi ha gent que ha tingut un pare que l'ha endut allà o ha vist partits al foc de la llar o ha sentit partits de ràdio al seu equip junt a son pare o família, sentimentalismes, desitjos que ens configuren com som, que fan el nostre Jo, no podem pretendre que tots els Jos siguen iguals.
    Bé, dir-li que interessant l'article i que li seguiré llegint.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada el punt de realisme que aportes. És cert, és impossible que tothom esdevingui un bon lector. Reformulo, doncs: intentem trobar la manera d'aconseguir el màxim de bons lectors possibles.

      En quant a la proposta és més que raonable tot i que no deixa de ser una variant de les lectures obligatòries però una mica més oberta a que l'alumne no lector aconsegueixi trobar un llibre que algú conegut ja s'hagi llegit, un informe ja fet al Rincón del Vago, etc.

      Elimina
    2. De totes les maneres anar al "rincón del vago" i trobar una ressenya, una de bona a un llibre també és una manera de llegir, jo me'n recorde d'un amic bàrman amb mitja carrera de psicologia i mitja d'economia que tenia un grapat de ressenyes de diaris a la seua biblioteca particular, i per la seua gran amplària arribava a conèixer i a profunditzar en el pensament d'occident d'una manera magistral, que tot i no posar-me metes ni objectius prefabricats, cada persona ha de triar l'ús que farà o que fa de la cultura, potser una de les metes de l'ensenyament, eren altres èpoques on per a trobar una bona ressenya havies de comprar un periòdic.

      Bé, m'ha agradat la reformulació tot i no coïncidir en l'utilitat del Rincón. Ara on estiga un llibre, si pot ser en paper i sencer no podem prendre succedanis, és com el cafè descafeinat i el cafè cafè.

      Salutacions des de València

      Vicent

      Elimina
    3. Bé, també hi ha el cas extrem dels alumnes Ctrl+C Ctrl+V, que poden entregar un treball que no han llegit. Però sí, reconec que el Rincón del Vago, ben emprat pot tenir el seu valor.

      Elimina
  3. Jo, per aconseguir bons lectors prohibiria els llibres que m'interessa que llegeixin. Rotllo: 'No, no aquests llibres no els podeu llegir. Estan prohibits!'
    Potser no funcionaria...

    ResponElimina
  4. Tu també apostes per la psicologia inversa? Un truc que m'havien explicat consistia que el profe de literatura portava uns quants llibres (per exemple 5) i els explicava a classe. Tots menys un. Quan li preguntaven pel darrer llibre, contestava "no, aquest no és per vosaltres". No sé si devia funcionar gaire.

    En quant a prohibir lectures, fa un temps va començar a córrer una llista amb els llibres prohibits de l'Opus Dei:

    http://www.lecturalia.com/blog/2009/11/27/los-libros-prohibidos-por-el-opus-dei/

    Seria interessant que algú hagués fet un estudi sobre l'eficàcia (en positiu o en negatiu) de la prohibició en els fidels d'aquesta corrent religiosa. La imatge que es té d'ells des de fora és que són molt disciplinats i obedients i que probablement respectin les prohibicions que els imposen els seus superiors. Però això és vist des de fora, és clar.

    El que sí que em sembla probable és que gent que no pertany a l'Opus s'interessessin per llegir aquests llibres prohibits (de fet, buscant per Google, es poden trobar molts enllaços amb gent que s'ha entusiasmat amb la possibilitat de descobrir bons llibres gràcies a aquesta llista).

    En fi, reconec que has posat l'alumne que no vol llegir contra les cordes, ara ha de triar entre fer cas al profe (la qual cosa perjudicarà la seva reputació) o llegir un llibre. Jo crec que en aquest cas aconseguirà el llibre i fingirà haver-lo llegit.

    ResponElimina
  5. I si el profe s'acosta a ell i quan al té a cinc centímetres li diu 'shh ni se t'acudeixi llegir-lo, entesos?' Vols dir que no tindria una mica el cuquet de desobeir? Almenys de començar un parell de planes?
    Ostres que difícil aquesta era tecnològica!
    Estaria bé que algú hagués recopilat els resultats de la llista prohibida de l'Opus Dei. Com dius potser hi haurien sorpreses ;)

    Un altre possibilitat:
    I triar un llibre adequat i que pugui enganxar a l'alumne i presentar-lo amb un entusiasme aclaparador? Com si haguéssim embogit?
    'Escolteu, escolteu aquest paràgraf:ta,ta,ta...
    No us sembla fascinant que el protagonista es reveli contra ell mateix?' els gestos són molt importants, s'ha de dir amb els ulls molt oberts i fent anar les mans com si fóssim una mica posseïts. El desig del desig de l'altre. És com quan un es menja un gelat i far mmm..., el que mira li entren ganes de gelat si veu la felicitat reflectida al rostre d'una altra persona. No sé, enfocar-ho com 'oh quin plaer secret que tinc i tot és dins el llibre!'

    Hosti, segur que el teu alumne diria: 'Mira que motivat el profe, se li ha girat la truita' I es quedaria tan ample i sense llegir, aisss

    Petonassos! ;)))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, segons qui et xiuxiuegi de prop, et poden convèncer de moltes coses... hahahaha.

      La llista es pot consultar per internet. Si tens curiositat:

      http://www.opus-info.org/images/6/61/Index_2003.xls

      Hi ha una escala de l'1 al 6 segons el grau de prohibició. Els de l'1 estan totalment permesos i els del 6 totalment prohibits. I a partir d'aquí, segons qui siguis i a qui demanis permís, pots anar llegint els diferents nivells.

      Pel que fa a la tàctica "profe motivat", crec que és la millor possible. Jo recordo haver-ne tingut una, en una època on la literatura no m'interessava especialment. No em va donar per escriure fins al cap d'un temps però sí que recordo que m'agradaven aquelles classes. Ara bé, també et dic que alguns companys de classe no guarden un bon record d'ella, fins i tot algú em penso que li va agafar mania.

      Em miraré el bloc del Salvador.

      Elimina
  6. Potser t'agradaria el blog d'en Salvador Macip Bloguejat

    Potser ja el coneixes.

    ResponElimina
  7. Hola, Sergi. En primer lloc, gràcies per citar el meu bloc. I me n'alegro que t'hagi inspirat per escriure aquesta entrada.

    Crec que toques només una part del tema. Tens raó en el que dius, però el més important no és "obligar o no obligar a llegir". Als nens se'ls ha de fer llegir. És vital per al seu desenvolupament. No només per pura cultura i per l'avenç en les percepcions i el desenvolupament crític, sinó perquè, si no llegeixen bé i no entenen bé els textos, no podran estudiar altres coses. Per tant, han de llegir. Assolir una bona comprensió lectora només es pot fer llegint mooooooolt. I, com dic, és del tot vital per a la vida futura de la gent.

    El problema de l'obligatorietat rau en "les lectures triades". Creu-me que sé de què parlo. Sóc professora de literatura a la UB i tot el meu entorn és de professors, molts d'ells de secundària. A priori, els nens són verges i no hi ha res que ens faci pensar que no els ha d'agradar llegir. Però si, quan intentem despertar aquesta afició, els fem llegir coses que no els enganxen, coses inadequades que per a ells no resulten atractives, estem perduts.
    Creu-me si et dic que els professors de literatura d'avui no són com els d'abans (la gran majoria, encara queda algun elefant). Els d'avui estan ben contents si un nen llegeix Harry Potter. La qüestió és que llegeixi. Als 14 anys no es pot obligar a llegir "La Celestina" perquè, segurament, generaràs rebuig. Però sí que es pot fer llegir, per exemple, "La història interminable", aprofitant el teu encertat exemple. Segurament aleshores generaràs un lector. Amb les lectures adequades, es poden crear lectors per a tota la vida.

    Mira, parlant d'en Bastian, aquí et deixo un petit relat que vam escriure a quatre mans fa temps en un taller literari. Pot ser molt útil com a metàfora de tot això.
    M'agradaria continuar debatent, però ara mateix tinc un munt de feina.

    Una abraçada i moltes gràcies.

    http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/172269

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Anna, gràcies per visitar aquest bloc. Sempre és enriquidor parlar amb persones amb coneixements en els temes que es tracten. I en aquest cas, és interessant comptar amb una persona del segon grup (dels obligadors;)

      És ben cert que el tema dóna molt de si. Jo en aquest bloc intento no allargar massa els discursos. Et poses a parlar d'en Bastian, dels profes de literatura, del plaer de la lectura i de seguida es fa l'hora de plegar.

      Del teu comentari em quedo amb la idea d'encertar les lectures que han de "recomanar-se" a cada lector. Crec que s'ha d'intentar personalitzar al màxim aquest itinerari perquè cada persona té uns gustos i unes capacitats diferents. M'has fet recordar que a primària ens portaven de tant en tant a la biblioteca de l'escola. I és cert que cada alumne llegia un llibre diferent. Recordo que a mi, com que llegia bastant bé, em tocaven llibres "normals", mentre que altres alumnes llegien còmics (i això em feia una mica de ràbia perquè els llibres "normals" m'agradaven però els còmics també!).

      Així que sí, estic d'acord en el factor adequació. Tot i que també el factor obligatorietat és important perquè molts cops s'emmarca en un context d'estrès, d'haver de llegir a corre-cuita, amb una data d'entrega del treball ficada entre exàmens i treballs d'altres assignatures.

      M'he llegit el vostre relat d'en Bastian. M'ha agradat aquesta metàfora de la Història Interminable com a successió de lectures que tenim a la nostra disposició i que mai ens acabarem.

      Elimina
  8. Trio explicar als pares del nen que llegir és ideal per aprendre a escriure, a parlar i a pensar. Trio dir-los que el seu fill només llegirà amb ànsies si els veu a ells arrepapats al sofà amb un bon llibre i no mirant la caixa tonta. Trio dir que va ser veient a ma mare engolir totxos l'un rere l'altre, que jo em vaig polir la col·lecció sencera del vaixell de vapor. Trio que siguin els pares els que inculquin bons hàbits als seus fills, i que a l'escola ens ensenyin a llegir, sumar, restar i multiplicar, que a rentar-nos les dents ja ens n'ensenyaran a casa.

    Jo de petita era una devoradora de llibres, i tot i que ara torno a llegir molt, em penso que ja no és com abans. Les històries de fantasia que llegia llavors i que em creia de pe a pa, realment, em fascinaven. Tant de bo en pogués tornar a gaudir com llavors! Em penso que l'únic llibre comparable a això que he llegit darrerament és El nom del Vent. No, jo no sóc de Flauberts ni Joyce's, jo sóc de Harry Potters i Crepuscles, per què no? La qüestió deu ser llegir...

    Jo odiava força la majoria de lectures obligatòries, encara que algunes ja m'anaven bé perquè eren llibres que hauria llegit igual. Odiava moltíssim el treball o l'examen post-lectura, perquè jo el llibre el llegeixo per llegir, no per estudiar-me'l de memòria, vaja. De les lectures d'estiu, el que més em va agradar va ser l'any on em van donar una llista de llibres en català i en castellà "recomanats" i em van dir que n'havia de llegir un de cada, almenys i fer-ne un resum o alguna cosa. En vaig llegir uns quants de cada llista, i molts altres pel meu compte. Em penso que al setembre vaig tornar la llista amb el que m'havia llegit... hehehe. Nena repel·lent!

    I pel que deia al primer paràgraf, si mai tinc fills estic segura que llegiran molt, perquè em veuran llegir a mi. Per aquesta regla de tres, també tindran blog... hehehe! =P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Transmissió hereditària? Sí, sembla bona idea tot i que, és clar, llavors el problema és que els pares tampoc llegeixen i normalment són més difícils de convèncer. A més, la sensació general (no sé si hi ha estadístiques al respecte) és que el nombre de fills i el nivell cultural són inversament proporcionals. Un amic em va comentar que fins i tot havien fet una peli de ciència-ficció d'un món futur on la gent era extremadament ignorant degut a que, en cada generació, els més ignorants es reproduïen més ràpidament.

      Una possible solució en aquest sentit seria el famós i no del tot ben vist "carnet de pare". És a dir, que calgués passar alguna mena de proves per tal de tenir dret a tenir fills i educar-los. Entre les proves, n'hi podria haver alguna de comprensió lectora. És clar que és una solució una mica extremista que només els més feixistes podrien dur a terme. I és clar, els més feixistes tampoc són precisament els més cultes.

      Sobre això que comentes del bloc dels teus possibles fills, m'he parat a pensar i no sóc capaç d'imaginar quines formes de comunicació hi haurà d'aquí 15 o 20 anys. Pensa que fa 15 o 20 anys no hi havia twitter, ni facebook, tot just començaven les webs i la majoria de gent no tenia... ni e-mail!

      Elimina
    2. Ui, d'això del carnet de pare en vaig estar parlant precisament ahir. No sona del tot estúpid, però seria difícilment aplicable amb criteri. Pensa només en els torments que passen les parelles "normals" que volen adoptar una criatura...

      Però bé, tant superpoblat com està el planeta... no aniria malament començar a fer vasectomies a tort i a dret! =P

      Elimina
  9. Mmmm... Predicant en el desert, potser?

    La gent (sempre parlant en termes tant generals com es pugui) ha trobat un plaer indescriptible en desconnectar el cervell. Hi ha molts mètodes, el més comú és l'ús i abús del televisor.

    Llegir cansa: obliga a moure els ulls (existeix l'opció de desplaçar el llibre mentre els ulls es queden quiets, però m'atreviria a dir que és encara més esgotador), un exercici de comprensió lectora, i de vegades, si per algun motiu absurd, tens el dia actiu, et pots permetre el luxe, sempre de manera involuntaria, d'opinar o treure conclusions del que aquell conjunt de pàgines t'està transmetent. Corres el risc de pensar. Això és esgotador.

    En canvi, comoditat: Arribar a casa i encendre el televisor, apagar el cervell, seure al sofà (treure's el calçat és opcional)... i desconnectar. La paraula no la van triar a l'atzar. Desconnectar. Res. Si hagués estudiat alguna cosa digna en comptes de fer el babau rodejat de màquines a la universitat, estudiaria una possible relació entre tenir el cervell poc rodat i la pausa de la mort neuronal. Científics diran que no fer servir el cervell afavoreix l'alzheimer, però bé... aquí deixo el plantejament. Jo crec que hi ha gent que viurà 200 anys, i no per progressos científics, sinó per acabar portant el cervell posat en un estat paral·lel al de la congelació perpetu.

    Seria utòpic no pensar en com evoluciona també el país, i que el que interessa més a aquells que manen (o fan el que els que manen diuen que facin) i tenen la capacitat d'organitzar les coses, és tenir una massa de població amb una opinió semblant a la d'un ramat d'ovelles. Aquí tens un handicap dur. Aquestes coses no es canvien amb facilitat. Per tant, responent a la teva pregunta, faré ús del meu costat més violent (còmodament assegut davant d'un ordinador, bebent un glop d'aigua en l'enèssim intent de mitigar la cremor dels llavis provocada per la sal dels fruits secs que fa 10 minuts que no puc parar de menjar), i diré que si vols un món millor (no dic un món ple de lectors, que això arribaria més tard, en temps de pau), has de fer servir una petita però contundent dosi d'extrema violència per canviar el sistema.


    Si realment hi hagués la voluntat d'aficionar la gent a la lectura, una manera més senzilla és no obligant a llegir els llibres que es consideren els top 10 de la literatura. Simplement, a aquella edat, quan es comença a llegir, en el 90% dels casos, no toca. Jo també recordo "La vida cotidiana en Roma en el Apogeo del Imperio", i no tocava. I també recordo "El libro del buen amor" i, com a mínim a mi, en aquella època, no em tocava. No ens enganyem: crec que ara em segueix sense tocar. Tot té un procés. Llegir és llegir. I l'afició no sempre s'aconsegueix amb els top 10. Perquè no començar amb "Le petit Nicolas" i anar avançant?



    Ens veiem a l'aigua. Potser abans.

    David.

    PD: I sí, tens (tenies) una retirada al noi de la fotografia. Curiós.

    ResponElimina
  10. Això de canviar el sistema a base de violència extrema darrere del teclat pot ser perillós. Pensa que en una d'aquestes, la tecla Intro pot saltar pels aires i sortir disparada cap a un ull (potser és aquesta la raó per la qual la majoria d'informàtics porten ulleres?).

    Pel que fa a la solució que proposes (adequar les lectures al que toca a cada edat) és bastant raonable. Hi ha qui opina que a més s'hauria d'aconseguir una certa progressió (després del Petit Nicolàs hauria de venir un llibre una mica més difícil i la idea seria acabar l'ESO llegint llibres d'adults).

    Aprofito per dir una solució que no se li ha acudit a ningú fins ara. Una amiga em va comentar un cop, quan érem petits, que a la seva classe gairebé tothom s'havia llegit per iniciativa pròpia el Mecanoscrit del Segon Origen perquè s'havia corregut el rumor que contenia una escena de sexe bastant explícita. És cert que en aquella època l'accés dels nens a la pornografia no era tan fàcil com ara però igualment també es pot fer córrer el rumor que hi ha coses sobre sexe que no s'aprenen als vídeos.

    ResponElimina
  11. Jo seré molt breu; i essent fidel a aquest principi, diré que el secret està en "Fer llegir" els alumnes llibres que els reultin molt atractius, però sobretot que siguin molt breus, molt curts, que els deixin amb ganes de més. Un dels tics que observo en els alumnes quan llegeixen els llibres obligats és la gran quantitat de vegades que miren les pàgines que els queden, pensant en el poc temps que tenen per fer els resums.

    Pel que fa als llibres prohibits de l'Opus, ells, els de l'Opus, mai no reconeixeran que prohibeixen llibres, et diran que tenen una llista de llibres que van contra "l'esperit de l'obra" i que llegir-los emparant-se en el fet que la església no els prohibeix és signe de molt mal esperit; a efectes pràctics, els fidels consideren que per llegir qualsevol llibre han de demanar el seu director espiritual si el poden llegir; i se'ls acaba desaconsellant. Els fidels, en el seu argot, sí que fan servir l'expressió "llibres prohibits", i acostumen a obeir o marxar. Fins i tot prohibeixen llibres d'estudi. Pels universitaris que es veuen obligats a llegir llibres clàssics "El contracte Social" de Rosseau, "El Capital" i una llarga tirallonga... tenen uns altres llibres que tracten dels llibres prohibits aquests (escrits per membres de l'Opus) i que serveixen als estudiants per poder fer els seus treballs sense que les seves ànimes corrin perill. Pel que fa a les estadístiques no n'hi ha; l'Opus mai no fa estadístiques dels seus fracassos, perquè oficialment no fracassa. Us recomano el web www.opuslibros.org parla d'això i d'altres misèries. és una web dels afectats psicològicament pels efectes d'aquesta secta.

    Val a dir que l'església també té llibre prohibits, però la seva llista no és tan llarga com la de l'Opus.

    Heretge.

    ResponElimina