L'art de l'oratòria es remunta fins als antics grecs, que el van conrear amb dedicació. A les polis gregues era molt útil saber-se expressar amb eloqüència a les assemblees que decidien la política local. Per això hi havia escoles que s'especialitzaven en formar bons oradors.
A primera vista pot semblar que sigui més útil aprendre a escoltar el que diuen els altres que no pas fer que ens escoltin a nosaltres, ja que la informació valuosa ens pot ajudar a adaptar-nos millor a la societat i al món. Però els humans som una espècie enginyera i això vol dir que la nostra estratègia passa per adaptar el món a nosaltres més que no pas adaptar-nos al món.
I això és el que fem amb l'oratòria: intentar convèncer els altres i, d'aquesta manera, canviar el món perquè s'assembli més a les nostres idees. Construir un discurs capaç d'encisar l'oient ha esdevingut un dels grans reptes dels humans. En moltes pel·lícules el clímax es presenta en forma de discurs. Sona una música èpica i l'heroi va fent créixer una onada de paraules apassionades que ressonaran per sempre a l'eternitat. Recordem El Gran Dictador de Chaplin, Braveheart o, evidentment, el Discurs del Rei. (parlo de la pel·lícula, no d'allò que fan per Nadal a tots els canals de TV).
Canviar el món a través de la paraula, aquest és el poder de l'oratòria, de la retòrica, del discurs. S'ha parlat molt sobre si un polític ha de ser necessàriament un bon orador. Darrerament ha proliferat una generació de polítics que potser no són tan bons fent discursos perquè estan especialitzats en driblar les preguntes del rival ideològic. És més, s'havien especialitzat en la retòrica buida, sense continguts, en el soufflé de paraules no comprometedores.
Potser per això, la setmana passada, aquestes paraules van causar un gran impacte:
A partir del minut 6:40 el diputat arriba a un clímax d'expressivitat que no s'havia vist des de feia molt al Parlament.
Els diputats d'ICV i ERC havien dit pràcticament el mateix que en David Fernández. També s'havien encarat a els dos exdirectius de Caixa Penedès i els havien dit xoriços. Però en David Fernández agafa les paraules, les embolica amb un to de veu sever, amb silencis acusadors, amb una mirada incisiva... i ressuscita l'antic art de l'oratòria.
No sé si el fet de tenir polítics que siguin bons oradors és una bona notícia per al poble. Suposo que hi haurà qui digui que amb aquest domini també poden escampar més fàcilment la demagògia i el populisme. Però també qui opini que, ja que ens han d'enganyar uns polítics o uns altres, millor poder gaudir d'oradors amb talent.
Jo soc del parer que els polítics haurien de ser com David Fernández, es a dir, que sàpiguen parlar, no pas llançar pilotes fora. Un altre tema es que tinguin experts ens diferents temes perquè els assessorin, però bàsicament la feina d'un polític es convèncer i per això s'ha de tenir oratòria. Penso que si la CUP ha pujat tan ràpidament ha sigut en gran part a David Fernández.
ResponEliminaJo, bàsicament veig una gran diferència entre una persona del carrer i un polític, aquest darrer està al discurs de l'amo i el que vol és dominar, canviar, construir quelcom nou, mentre que la gent del carrer el que vol, amb oratòria o sense és adaptar-se amb el desig al seu medi, aquesta i amb el llaç social adient hauria de ser, ara que cal que hi haja de tot tipus de gent, la direcció de l'ésser humà, un Home integrat a l'entorn.
ResponEliminaUna abraçada des de Russafa
Vicent
Jo estic d'acord en que l'oratòria l'hem deixada de banda.
ResponEliminaPenso que de què ens serveix saber escoltar, sinó hi ha qui sàpiga parlar...
Les persones, en general)cada vegada ens expressem més malament i per això m'encanta escoltar l'acurada oratòria de El Gran Dictador i del Discurs del Rei...Tot un plaer per l'oïda, que ens arriba a l'ànima, gairebé és com recrear-se amb una simfonia musical...
Saber parlar, ajuda a què la gent sàpiga escoltar!!!
Petonets.
Recordo que a la meva facultat es feien cursos i concursos d'oratòria. Se'ns dubte és ben necessari poder fer un bon discurs i ser convincent.
ResponEliminaPerò crec que aquells cursos i concursos de la Facultat de Dret dels anys noranta no tenien masses seguidors. A qui l'importava?
Fa molt de temps vaig escoltar en algun lloc que el darrer polític havia estat Pascual Maragall. Que a partir d'ell, tot han estat tecnòcrates. Bé, Maragall no tenia gaire gràcia en la seva oratòria.
Però era un polític. I què vull dir? que creia en el seu discurs, en el seu pensament. En les seves conviccions. I per això aconseguia suport.
Doncs crec que el que cal és precisament la unió d'aquests dos factors. Creure, estar convençut de les teves idees, tenir ideals, de fet. Saber com penses, en què creus. I saber-ho dir. Saber-ho transmetre.
I per mi és la clau d'aquesta intervenció, com d'altres que està fent en David Fernández. Creu en el que diu, ho diu des de dins de les entranyes, i en sap molt de dir-ho. I tot això se li ha d'agrair.