dimarts, 10 de maig del 2016

Pastilles

Fa un parell de setmanes van fer a TV3 un reportatge anomenat Pastilla busca malaltia. Amb aquest títol potser algú es podria imaginar que hi hauria un cert biaix, que estigués enfocat amb un interès determinat, que només expliqués un punt de vista. Però no, el cert és que donava les dues versions (la dels que protestaven contra pràctiques de la indústria farmacèutica i la de la indústria farmacèutica) d'una manera que encara confonia més l'espectador. Especialment si el públic no té prou informació de com funciona la indústria farmacèutica.

Bàsicament el criteri, per saber quan hem de prendre un medicament i quan no, és un anàlisi cost/benefici. Superen els beneficis els possibles riscos? Hi ha casos en què està clar que no i, per tant, medicar és fer un mal ús dels medicaments. El documental en mostra uns quants.

El problema és que els beneficis i els riscos no sempre es poden quantificar i posar en equacions matemàtiques. Estarem d'acord que de vegades un any de vida feliç val més que cinc anys de vida insatisfactòria. Però, com es mesura la felicitat?

Unit a això hi ha una certa visió moralista judeocristiana. Es critica obertament que els pacients no acceptin amb resignació que la natura els dóna o que no facin certs esforços en comptes de comprar pastilles que els permeten viure l'estil de vida que volen viure. Per exemple, es diu que haurien de fer esport en comptes de prendre pastilles i que així viurien més temps. Però si el temps extra de vida que guanyen se'l passen fent exercici, que és una cosa que no els agrada fer, quin sentit té?

Un altre exemple és el de les viagres (femenina i masculina). També s'enfoca com que els riscos d'aquests medicaments no compensen els seus beneficis. I es queda molt a la vora de tractar els consumidors de viagra de pervertits temeraris i infantilitzats per les campanyes publicitàries de la indústria farmacèutica.

Un dels beneficis col·laterals de les viagres i altres pastilles hauria de ser que els ignorants que creuen que la banya de rinoceront és afrodisíaca i cura el càncer deixin els rinoceronts tranquils. Foto extreta d'aquesta pàgina, que explica el drama dels rinoceronts.


Perquè veieu com el relat emocional d'un producte periodístic afecta a les conclusions que en treu l'espectador, penseu en el reportatge Transit, menors transsexuals que va oferir el 30 minuts fa poc. En aquella ocasió només es tenia en compte la part dels beneficis emocionals que comportaven la cirurgia i els tractaments hormonals que rebien els nens i adolescents. No se'ls deia que es resignessin a viure la vida que la natura els havia ofert i que renunciessin a l'estil de vida que podien comprar a la indústria farmacèutica.

Finalment, faig meva una sospita conspiranoica que va formular una companya de feina en veure els últims instants del programa i apuntava a l'actual tendència de molts CAPs a desprescriure medicaments que alguns pacients feia anys que prenien. El reportatge parlava específicament d'Espanya com a país que feia un abús dels medicaments. ¿Podria ser que hi hagués en marxa una campanya propagandística per convèncer als ciutadans que consumeixin menys medicaments i així estalviar en despesa sanitària? És casualitat que el boom de les teràpies alternatives (sense cost per la sanitat pública) i la mala premsa de les farmacèutiques hagi coincidit amb una època on els governs han volgut posar la tisora al cost de la sanitat?

14 comentaris:

  1. Doncs tot i semblar a primera vista una teoria conspiranoica de posar-te el barret d’alumini al cap no sembla del tot descabellada aquesta idea. Però si fos certa i es fet expressament tot això em sembla molt fort que el govern posi en risc la vida dels pacients només per estalviar-se uns quants euros a la seguretat social.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Te'n dono una altra: diuen que quan vas a la privada, et fan tot de proves potser innecessàries per facturar a les mútues i, en canvi, quan vas a la pública, costa déu i ajuda que et facin les proves necessàries.

      Elimina
  2. Tens tota la raó, pot ser que mirat pel eixe costat conspiranoic està justificat d'aquesta manera l'estalvi de medicaments, però hem fet un abús també d'ells, mira per exemple, jo et puc parlar de mi, jo als setze anys vaig tenir una crisi d'angoixa provocada pel meu entorn familiar i un munt de coses, vaig haver de fer una teràpia psicoanalítica, que no és guaridora, però sí un procés iniciàtic, em vaig guarir, de tant en tant prenc algun ansiolític, però ja quan ja no puc aguantar una situació donada, però no simbòlica sinó real, les simbòliques les vaig saber canalitzar. Jo haguera pogut acabar sent una "etiqueta" dins d'una sala de salut mental, no, em vaig resistir a "Ser" això, no vaig voler "Ser" jo hi vaig viure i existir. Però les teràpies psicoanalítiques, que entronquen amb la filosofia, hui estan molt denostades, tant que ja no s'estudia la filosofia a les escoles, però les farmacèutiques posen la mà, no serà també una roïna intenció? Hem de sopesar totes ambdues coses i fer un ús controlat i explorar totes les alternatives. De vida, de creixement personal, de salut.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. El més assenyat és, òbviament, fer un ús responsable dels medicaments. Per desgràcia, algunes circumstàncies fan que no sempre sigui fàcil i que, altres cops, interessos egoistes acabin passant per davant de la salut dels pacients.

      Elimina
  3. Vaig veure el programa i em va semblar força interessant...Com era d'esperar, cadascú escombrava, cap a casa seva!
    Però el que trobo curiosa és la contradicció que se'n desprèn de tot plegat: si els metges recepten massa medicines és perquè les farmacèutiques es volen folrar, però si tornen als remeis de l'àvia, és perquè s'han de fer retallades...No ho sé, potser que ens posem d'acord tots plegats! Jo , per sort, la majoria de metges que m'he topat, són de no abusar dels medicaments i intentar solucionar les coses primer amb remeis casolans, ara si no hi ha més remei, per això estan les medicines...
    Bon vespre Sergi i bona salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon vespre, M. Roser.

      En aquest món canvia tot molt ràpid. Els remeis que creiem bons ahir, avui són obsolets o tòxics, els interessos de certs lobbies deixen pas a interessos d'uns altres lobbies... Sens dubte la millor opció és tenir bona salut i no haver d'amoïnar-se per aquestes conspiracions.

      Elimina
  4. M'encanten les teories conspirenaiques, ai, conspiranoiques, però no sé si m'atreviria a relacionar les dues coses. L'auge de les teràpies alternatives em sembla conseqüència de la saturació del sistema sanitari. Està tan desbordat, perquè el sobreexplotem tant, que l'atenció cau en picat, i un terapeuta alternatiu té molta història per vendre't sopars de duro. El metge acaba abans receptant-te una pastilla i que fotis el camp aviat. I els humans tenim aquella estranya tendència a recomanar i creure allò en que ens sentim a gust i on ens han tractat bé. Això, i l'estupidesa, que no s'ha d'obviar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El teu anàlisi és més bo que la teoria conspiranoica, tot i que anàlisi i teoria no són pas excloents. Més aviat els veig ben aptes per a una simbiosi ben enriquidora per a les dues parts.

      Elimina
  5. Acabo de veure el documental, déu n'hi do, inquietant, indignant, si la mateixa OMS està finançada per les indústries farmacèutiques, quina independència podem esperar... I fa por que posin en el punt de mira els nens i els adolescents com a nou mercat per explotar.
    Ho he comentat amb la meva germana, que és infermera, i creu que l'actual tendència a la desprescripció té més a veure amb la salut que amb les retallades, que és millor procurar un bon estil de vida que donar pastilles pel sucre, pel colesterol, etc., esperem que sigui així.
    A mi sempre em diu que he de fer exercici...!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un tema molt complex. Tot el problema dels diners es basa en el desorbitat preu que costa posar un medicament al mercat. Al voltant de 1000 milions d'€.

      Per una banda, el documental critica que les proves clíniques de vegades són escasses (les proves encareixen aquest cost) i per l'altra es critiquen quasi totes les maneres que té la indústria de guanyar diners. La pregunta que ve a continuació és: si aquestes empreses no guanyen prou diners com per gastar 1000 M€ en desenvolupar cada nou medicament, qui ho farà?

      És possible que el sistema estigui a punt de col·lapsar i que arribem a un punt on ja no hi hagi cap manera de desenvolupar nous medicaments? Ens quedarem sense avançar en la cura de cap malaltia més? I les que depenen de medicaments que van caducant, com els antibiòtics? Podríem tenir una involució i retrocedir dècades senceres en ciència mèdica, esperança de vida i qualitat de vida?

      I podem fer més exercici i menjar menys aliments "artificials" però això també ho feien els homes d'abans del s.XX i no passaven dels 40.

      Jo no vaig al metge gairebé mai però vull que quan hi vagi, tingui un arsenal de remeis de guariment massiu per posar-lo a la meva disposició.

      Elimina
  6. Ara, jo sense el plenur (liti), segurament estaria tancada en un psiquiàtric...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Beneficis i riscos. La feina del metge és valorar-los amb saviesa i saber-los comunicar correctament als pacients.

      Elimina
  7. Ui quina por que fa pensar tot això... jo crec que sí que existeix aquesta conspiració, que a la indústria farmacèutica li interessa molt que es prenguen determinats medicaments i altres que són més barats, que siguen difícils de trobar... i després l'adicció que creen alguns... pobres rinos, deurien d'estar protegits!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si ho penses bé, a la indústria farmacèutica li interessa molt que arribem tots als 80 anys. La gent de 80 anys gasta molt més en medicaments que la gent de 30. Així que vull pensar que conspiraran per mantenir-nos amb vida fins als 80 o fins i tot més enllà.

      Elimina