Barcelona World, la solució a la massificació del turisme.

Sovint, no sé si amb raó o no, sentim a dir que a Barcelona hi ha massa turistes. Que s'està fent malbé la ciutat per culpa de la pressió del turisme, que no es pot circular pel carril bici per culpa dels bicitaxis, que les Rambles són un parc temàtic...

A mi, la veritat, em sembla un problema fàcil de solucionar. Qualsevol cunyat que hagi estudiat al bar de la facultat d'economia sap que hi ha una corba que relaciona la demanda amb el preu. Fixeu-vos-hi.

Quan diem que la economia no està clar si és una ciència o no, ho diem per coses com aquesta: la corba que relaciona demanda i preu és una recta. Font.

Resumit: apuges els preus als turistes i en vindran menys. I els que vinguin, gastaran més diners perquè els preus són més cars. O encara millor, apuges la taxa turística i treus més diners per cada turista. En general, el problema d'apujar preus és que tens menys clients però si el teu problema és que tens massa clients, la solució que proposo em sembla més que òbvia.

El preu de la taxa turística es pot anar ajustant any a any als turistes que vols tenir. Però la meva proposta va més enllà perquè conec barcelonins que creuen que el nombre ideal de turistes és zero. I és clar, aquí es perdrien molts diners. O no? Podríem conservar els ingressos reduint la pressió turística sobre Barcelona a zero? Escolteu la meva proposta.

Amb els diners de la taxa turística es construeix Barcelona World. I no parlo de posar 4 casinos i quatre bordells sinó de fer una rèplica de la ciutat. Potser no cal replicar tota la ciutat sinó només les parts més turístiques.

Com es va gestar el projecte de Barcelona World després que Madrid s'endugués Eurovegas (dramatització). 

La idea no és meva, ja funciona des de fa anys a Altamira, on els turistes paguen per visitar la rèplica de la cova prehistòrica. Al final, tot és conscienciar el turista que en realitat no busca res autèntic i tampoc ho sap distingir d'allò que ha estat creat expressament per a ell.

Així doncs, a mesura que els diners de la taxa turística de la Barcelona real es fessin servir per construir Barcelona World, el nombre de turistes aniria minvant progressivament, fins que tots els turistes haguessin d'anar a visitar la rèplica de Barcelona World.

Una derivada interessant d'aquest plantejament és que la Sagrada Família, que s'està finançant amb els diners del turisme, quedaria inacabada (oh, sorpresa!). Però en canvi, la rèplica de la Sagrada Família que es construiria a Barcelona World sí que es podria acabar en temps rècord. I es donaria la paradoxa que els barcelonins que volguessin veure la Sagrada Família acabada haurien d'anar a Barcelona World.

Records de la Barcelona preolímpica

La setmana passada us vaig preguntar què fèieu fa 25 anys. Curiosament, la majoria de respostes no desprenen excessiva nostàlgia. Més aviat revelen que esteu millor ara i que el temps us ha provat bé. Sovint, molta gent té un biaix cognitiu que fa que recordi el passat com més bo del que realment va ser.

Jo també he intentat fer memòria i avui us explicaré què recordo d'aquella època. Segons Windows, el 20 d'abril del 90 va ser divendres, dia d'escola. Si no m'he descomptat feia cinquè d'EGB.

Crec recordar que ja tornava del cole acompanyat només d'un altre nen que vivia a prop meu. L'escola era a Montjuïc, zona que aleshores no era tan turística i, per tant, no tan transitada. I el trànsit que hi havia era una mica conflictiu. A la nostra zona, per sort i a diferència de l'altre camí, que baixava pel Teatre Grec, no hi havia quillos. A prop del Passeig de Montjuïc quedava una barraca/granja de gitanos, amb gallines i gossos que passejaven al seu aire. Els gitanos i les gallines no ens van fer mai res però els gossos recordo que ens van donar algun ensurt.

Els quillos es podien trobar al Poble Sec dels anys 80 i principis dels 90. Potser avantpassats dels actuals canis, amos del nínxol alfamasclista que avui ocupen bandes llatines. La comunicació amb aquests individus era desaconsellable però parlaven el seu propi argot. Per exemple "¿Tienes hora?" volia dir "Dáme tu reloj". Font.

Després, uns metres més avall, hi havia els dominis d'un peculiar personatge conegut com "el moro". Era un vagabund de mitjana edat que sempre duia posat un casc de motorista vermell. La raó del casc era per protegir-se de l'atac d'una colla de nens/adolescents (quillos?) que es veu que li llençaven pedres. A part d'això, molt no hi tocava, el pobre. Se situava sobre un turonet sobre el qual s'hi recolzava una teulada. I, si bé no ens va agredir mai, passar cada dia per davant seu era un moment tens.

Com veieu, la Barcelona preolímpica segurament no fou tan idíl·lica com la pinten alguns, des de la llunyania dels anys. Allò de "on anirem a parar?", "cada cop és més perillós anar pel carrer" o "els videojocs estan tornant bojos els nens" són sensacions que probablement no es basen en fets objectius. Si mirem, per exemple, morts per terrorisme, per l'heroïna o per accidents de trànsit, aquella època era més perillosa.

Aquesta cançó, carregada de moments nostàlgics, esmenta de forma humorística alguns dels perills de l'època.

Potser hi ha qui pensi que, tot i ser menys segura, aquella època era més interessant. Sí, és clar: 3 canals de TV i sense internet, la gent no sabia que era el Paintball ni el sushi però sí la mili i el ranxo. Ah, i el Messi de l'època es deia Julio Salinas.