Identitats digitals múltiples

Recentment, els tuits, articles i posts de Quim Torra i d'Elisenda Alamany m'han fet pensar en els humans digitals de Digitàlia, la meva novel·la no publicada. Més enllà de si s'ha tergiversat allò o tret de context això altre, m'interessa discutir sobre com la digitalització ens parla de la nostra identitat.

Digitàlia és un entorn on viuen éssers digitals anomenats Digital Egos, creats a partir de l'escaneig cerebral d'éssers humans. En el moment de la còpia, l'humà i el seu Digital Ego són mentalment idèntics però a partir d'aquí, els canvis en les experiències de l'un i de l'altre els converteixen en dues identitats diferents.

I he pensat que la nostra identitat digital també posa de manifest una certa divergència amb el nostre jo actual. El registre d'allò que hem fet i hem dit en cada moment és una fotografia digital del que som o més aviat s'han de veure com les petjades que marquen per on hem passat?

A Digitàlia hi ha diversos personatges dobles (humà + el seu Digital Ego) i tots tenen conflictes amb el seu alter ego. 

En Joan Scrivano és un advocat a qui l'ambició ha convertit en un empleat d'una organització mafiosa. Però el seu Digital Ego segueix sent el jove somiador de qui es va enamorar la seva dona.

En Dennis Moon seria el cas més adient per a aquest post. És un antic polític xenòfob que va ser assassinat que segueix existint a Digitàlia. Però a Digitàlia aprèn que les seves antigues lluites ja no tenen cap mena de sentit.

Fins i tot el propi creador de Digitàlia, l'Isidre Ferrer té un Digital Ego, del qual no parlaré per no fer spoilers (encara que dubto que acabeu llegint la novel·la si no l'heu llegit encara).

En tots els casos de la novel·la passa com amb els polítics de la realitat. L'humà de carn i ossos es disputa la identitat amb el seu alter ego digital i nosaltres, veient les diferències entre els dos no podem deixar de preguntar-nos: quin d'ells és l'autèntic?

Les distopies sobre identitats compartides gairebé mai no acaben bé. Font.

I aquest és potser el perill més gran de l'era digital. Ens estan creixent, a tots, identitats digitals per tot arreu. Amb el nostre nom, els cognoms, rostre. Unides a identitats dels nostres familiars, amics, companys de feina. Aquestes identitats són cada cop més complexes, més extenses, més accessibles a tothom. Així que cada cop us costarà més convèncer tothom que vosaltres sou la identitat real i elles les còpies.

Vides passades

No sé si fa tres setmanes us vaig fer reflexionar molt, poc o gens amb el post d'en Puff, en Bing Bong i les joguines de l'Andy. Jo hi he continuat pensant, entre altres coses perquè encara em toca cantar la cançó del drac i m'ha vingut al cap que la infància també es pot acabar de forma abrupta. I és clar, és fàcil entendre que és trist que un infant deixi de ser-ho per una experiència traumàtica o per haver d'assumir abans d'hora responsabilitats d'adult. Però la tristesa a la qual em referia és independent de les circumstàncies.

I en XeXu em va fer pensar que aquesta tristesa s'assembla a la de la mort. Sí que és més trist quan mor algú en circumstàncies tràgiques però encara que el difunt hagi tingut una existència plena i plàcida, la seva mort ens entristeix. Fins i tot si som creients i estem convençuts que hi ha una altra vida i que ens retrobarem amb ell.

La fi de la infantesa es pot veure així. La persona que era l'infant deixa d'existir i l'adult, que no existia, passa a existir. Tornant al símil, es podria dir que en una altra vida, l'adult va ser aquell infant. Que s'ha reencarnat en un cos més gran.

En una altra vida passada, totes les persones avorrides van ser Napoleó o Cleopatra. Els oficinistes d'avui quan van ser nens també van ser exploradors, pirates, metges o futbolistes d'elit.

Hi ha animals en els quals aquest traspàs passa de forma abrupta i física, com les erugues que esdevenen papallones. Un no diria que es tracta del mateix animal. És més com si la mort de l'eruga donés lloc al naixement de la papallona. En els humans això passa de forma més progressiva i potser més psíquica. Bé, hi ha la pubertat i també, de vegades, algun fet traumàtic o significatiu que precipita el canvi.

Una amiga em comentava fa temps que la seva vida estava dividida dues parts. En el seu cas, un viatge a Sudamèrica, als deu anys, va tallar la seva vida en dues meitats desconnectades l'una de l'altra. I deia que pràcticament no tenia records o sensacions relacionades amb la primera part d'aquesta vida.

En el meu cas, recordo que no va passar res especial però que un dia qualsevol, caminant sol cap a casa em va venir al cap el pensament "ja no sóc un nen". I a partir d'aquell dia m'hi vaig deixar de considerar.

Més endavant també vaig tenir una sensació com la de la meva amiga. Estava fent neteja de papers i, ordenant els apunts de la universitat vaig pensar "jo vaig estudiar això?". Era ben bé com si el Sergi que havia anat a la universitat fos una altra persona, diferent de mi. Per sort, es deia igual que jo i per tant puc fer servir el títol que va treure.