dimarts, 22 de maig de 2018

Identitats digitals múltiples

Recentment, els tuits, articles i posts de Quim Torra i d'Elisenda Alamany m'han fet pensar en els humans digitals de Digitàlia, la meva novel·la no publicada. Més enllà de si s'ha tergiversat allò o tret de context això altre, m'interessa discutir sobre com la digitalització ens parla de la nostra identitat.

Digitàlia és un entorn on viuen éssers digitals anomenats Digital Egos, creats a partir de l'escaneig cerebral d'éssers humans. En el moment de la còpia, l'humà i el seu Digital Ego són mentalment idèntics però a partir d'aquí, els canvis en les experiències de l'un i de l'altre els converteixen en dues identitats diferents.

I he pensat que la nostra identitat digital també posa de manifest una certa divergència amb el nostre jo actual. El registre d'allò que hem fet i hem dit en cada moment és una fotografia digital del que som o més aviat s'han de veure com les petjades que marquen per on hem passat?

A Digitàlia hi ha diversos personatges dobles (humà + el seu Digital Ego) i tots tenen conflictes amb el seu alter ego. 

En Joan Scrivano és un advocat a qui l'ambició ha convertit en un empleat d'una organització mafiosa. Però el seu Digital Ego segueix sent el jove somiador de qui es va enamorar la seva dona.

En Dennis Moon seria el cas més adient per a aquest post. És un antic polític xenòfob que va ser assassinat que segueix existint a Digitàlia. Però a Digitàlia aprèn que les seves antigues lluites ja no tenen cap mena de sentit.

Fins i tot el propi creador de Digitàlia, l'Isidre Ferrer té un Digital Ego, del qual no parlaré per no fer spoilers (encara que dubto que acabeu llegint la novel·la si no l'heu llegit encara).

En tots els casos de la novel·la passa com amb els polítics de la realitat. L'humà de carn i ossos es disputa la identitat amb el seu alter ego digital i nosaltres, veient les diferències entre els dos no podem deixar de preguntar-nos: quin d'ells és l'autèntic?

Les distopies sobre identitats compartides gairebé mai no acaben bé. Font.


I aquest és potser el perill més gran de l'era digital. Ens estan creixent, a tots, identitats digitals per tot arreu. Amb el nostre nom, els cognoms, rostre. Unides a identitats dels nostres familiars, amics, companys de feina. Aquestes identitats són cada cop més complexes, més extenses, més accessibles a tothom. Així que cada cop us costarà més convèncer tothom que vosaltres sou la identitat real i elles les còpies.

8 comentaris:

  1. Bé, a dia d'avui i parlant en general, les identitats digitals que tenim són projeccions de nosaltres mateixos; màscares rere les quals desenvolupem aspectes del nostre jo que no ens convé, no volem o no sabem desplegar en el marc de la nostra quotidianitat. En aquest sentit, no són identitats independents, sinó que necessiten del nostre impuls conscient i la nostra acció concreta per evolucionar (i si no, no són res). De moment, això és bastant diferent del que proposes a la teva novel·la, però no em sorprendria que en un futur proper algun algoritme s'apropiés d'algun compte nostre en alguna xarxa social i l'operés a voluntat. Això sí que ja s'hi assemblaria més.

    Una altra cosa és el que els passa als famosos, que els creixen les identitats "fake" com bolets, generades i operades maliciosament per altres. Això és un problema vell conegut com la suplantació d'identitat, que actualment ha esdevingut més fàcil per l'accés massiu a la Xarxa. Aquí la dificultat que ens trobem és que, amb la proliferació indiscriminada d'informacions i identitats "fake" per tot arreu, cada dia costa més saber què és autèntic i què no. En absència d'un òrgan potent que ho vigili (i la cosa no pinta bé per aquí per les nostres contrades), em temo que aviat la suplantació digital serà un veritable maldecap, si no ho és ja.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Encara que aquestes identitats digitals no siguin, diguem-ne interactives o autoconscients, segueixen parlant de nosaltres. És a dir, la imatge que els altres tenen sobre nosaltres depèn cada cop més de la informació que els arriba a través d'aquestes identitats.

      Amb l'afegitó que, com tu bé dius, de vegades són màscares i les màscares serveixen per parlar amb més sinceritat. Per tant, a qui creurem més, al polític que parlava rere una màscara o al que parla a cara destapada mesurant cada paraula?

      Suprimeix
  2. Tothom que té un perfil a xarxes socials té una segona identitat que no acaba de ser igual que el seu jo de carn i ossos. De vegades agafem rols que mantenim, i que fora no desenvolupem. Quin és el nostre jo real, el que viu o el que es mou en virtual? Arribarà un moment en que serà molt difícil de discernir. Encara que abans d'arribar a la dicotomia que planteges, jo aposto per una realitat paral·lela com Oasis. Penso que això està força a prop.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Cert. Jo per exemple no conec el teu jo "real". Si ens creuéssim per carrer no ens reconeixeríem. I qui sap, potser ens discutiríem violentament si tinguéssim un accident de trànsit.

      Suprimeix
  3. Hi ha gent que fins hi tot no existeix fora del mon digital, mira l'ahse per exemple, no es real, està només en els nostres blogs, sobretot en el meu, però fora d'això no existeix, seria massa dur per la realitat que existís.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. En algun moment de l'evolució transhumanista, criatures com l'ahse podrien esdevenir 'reals' al nostre món. Com en tants altres temes, l'apocalipsi sembla que ens esperi darrere de cada innovació tecnicocientífica.

      Suprimeix
  4. A veure si publiques aquesta novel·la, que segur, deu ser molt interessant pel tema...Ui, espero que no me'n surtin d'identitats digitals i si és el cas, que ningú dubti de quina és la real!!!
    Bon vespre, Sergi.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No fa pinta que hagi de sortir publicada. Almenys en breu.
      Suposo que el que és més assenyat és fer que les teves identitats digitals siguin molt semblants a tu. Que convergiu en una única identitat.

      Suprimeix