Química de núvols taronges

En la darrera setmana han confluït dos fets que han produït un repunt de la sempre present quimifòbia. D'una banda, la reemissió per TV3 d'un reportatge sobre el menjar que es llença. De l'altra, un accident que va alliberar un núvol taronja sobre Igualada. Sobre l'accident hi ha hagut molta desinformació (era tòxic o no? era irritant, corrosiu? es va fer bé confinant la població?). Si teniu curiositat aquí hi ha un article més rigorós, escrit per un professor de la UB.

A l'era de les xarxes socials és impossible deixar passar cap tema per fer una broma.

La principal causa que es llenci el menjar és la sobreproducció. És un problema perquè es malbaraten recursos (energia, aigua potable...) i els productors hi perden diners. D'altra banda, el problema contrari, la subproducció, seria molt més dramàtic: molta gent no podria accedir als aliments.

No sé si llençar els aliments pot entrar en la irònica etiqueta de First World Problems. A mi em fa recordar una anècdota que un amic em va explicar sobre l'arribada del seu avi a Barcelona des de l'Espanya de províncies. No sabria dir exactament a quina època va passar però es veu que va preguntar, estranyat, "com és que ningú es menja els coloms?".

La sobreabundància d'aliments al Primer Món té un nexe d'unió amb el núvol taronja d'Igualada: l'àcid nítric.

No us avorriré amb les propietats químiques d'aquest àcid però sí que us dic que molts de vosaltres (tots vosaltres, si ens posem primfilosos) li deveu l'existència.

Corria el segle XIX i el món s'apropava perillosament al peak guano. Així com avui el peak oil, límit en la producció de petroli, amenaça el desenvolupament industrial i econòmic de la nostra societat, fa segle i mig el problema era molt més greu: s'estava acabant la caca d'ocell.

Agorers com Thomas Malthus havien predit que la humanitat corria un risc terrible. La producció d'aliments creixia lentament i estava limitada per la superfície dels conreus, la població humana de forma molt més ràpida. Era qüestió de temps que arribés una terrible fam, guerres, epidèmies, la fi de la civilització tal i com es coneixia. 

El guano va permetre evitar aquest precipici. Es tractava d'un fertilitzant que incrementava la productivitat de cada hectàrea de conreu.

Amb l'auge de l'agricultura ecològica, recollir caca d'ocell torna a ser una feina remunerada. Font.

Malauradament el guano era un recurs també limitat. Els ocells no cagaven prou ràpid per reposar tot el guano que s'extreia per als conreus. La fi del guano semblava anticipar que la catàstrofe predita per Malthus només s'havia ajornat.

Va ser aleshores que dos químics van salvar el món del desastre. Fritz Haber i Carl Bosch van inventar un procés industrial per aconseguir fertilitzants a partir de l'aire. El procés Haber-Bosch permet la producció a gran escala d'amoníac, precursor de l'àcid nítric, peça clau en la producció industrial de fertilitzants.

És difícil trobar un invent humà que hagi salvat tantes vides com aquesta reacció química. Es calcula que, actualment, els adobs creats per aquest procés són responsables d'alimentar més de 2.000 milions de persones.

És cert que l'àcid nítric també té un revers fosc (taronja fosc): té usos en la fabricació d'explosius i és responsable de la contaminació del subsòl i de l'atmosfera. La química és una eina i es pot fer servir racionalment per a fer el bé, per a fer el mal o de forma estúpida. Igual que un ganivet, pot servir per matar o per fer millor les nostres vides.

I sé què és impossible lluitar contra els prejudicis però seria fantàstic que un dia la gent entengués millor com la química està present a les nostres vides. L'exemple anterior crec que és demolidor: una sola reacció química està alimentant a 1 de cada 3 humans. Ho posaré més dramàtic, per a la gent de lletres.

Feu una llista amb tota la gent que coneixeu i ara tatxeu un de cada tres noms. Aquests es quedarien sense aliments si demà la reacció de Haber-Bosch deixés de funcionar. I els altres dos segueixen depenent de la química i de la indústria alimentària.

La població mundial a l'època de Malthus, quan els aliments es produïen de forma natural, era de 1000 milions de persones. I no vivien vides ni més llargues, ni més saludables que nosaltres. Ni eren més savis ni gaudien més de la natura. La majoria hauria matat per poder viure en un dels nostres abocadors. 

Abandonem la ciència moderna, els perversos transgènics, la conspiradora indústria farmacèutica i fins i tot els maleïts mercats; retrocedim 200 anys i haurem de tatxar 6 de cada 7 noms de la vostra llista.

Àtoms i webs

Avui faré un breu repàs d'un dels capítols més apassionants de la història del s.XX: la creació del World Wide Web.

Suposo que tots sabeu que és això, oi? Són aquelles www que veieu a l'inici de les adreces d'alguns llocs web. La part d'internet que percebem més com internet. Aquella que podem veure a través d'un navegador web, com el Firefox, el Chrome, el Safari o -si sou una mica rarets- l'Internet Explorer. Es tracta d'una manera dinàmica d'accedir a continguts que s'allotgen en pàgines web, mitjanant enllaços com aquest.

El que potser no sabíeu és que això del www es va inventar al mateix lloc on es va trobar el bosó de Giggs. Són coses que passen en ciència: et poses a buscar un bosó i trobes una manera de gestionar la comunicació entre milions d'ordinadors.

Mentre els físics del CERN es divertien amb el seu accelerador de partícules, les seves parelles van formar un grup de cançó protesta.

Diuen que aquesta és la primera foto que es va pujar al World Wide Web

Les Horribles Cernettes també van dedicar-se a la promoció del World Wide Web.

Com ja deveu saber, els científics del CERN van acabar trobant també el bosó de Higgs, després de superar grans perills. Això els va valer el premi Nobel de Física de 2013.

La història podria servir de moralina per aquells que pregunten per la utilitat de la recerca bàsica. El mateix Higgs ha respost que no té ni idea de per què pot servir el seu bosó. D'altres comparen el descobriment amb el de l'electricitat al segle XIX, quan molts també van preguntar per a què podia servir.

Això sí que és ciència bàsica. Font.

Així que ara ja sabeu que el CERN serveix per trobar bosons, inventar el World Wide Web i fins i tot inspirar relats com aquest.

Bones maneres

Recordo que fa molts anys, potser en una pel·lícula vaig sentir com una dona de perfil aristocràtic deia categòricament que les bones maneres ho són tot. Allò que distingeix uns homes dels altres.

En aquell moment vaig rebutjar de ple la idea. Hi ha molta gent que és extremadament educada però, en canvi, no té bones intencions. I en canvi, hi ha qui per fora sembla vulgar i antipàtic però per dins té un bon cor.

Hi ha una dicotomia semblant en l'àmbit de la literatura: forma i fons. Els partidaris de la forma busquen l'harmonia dels fonemes, dels mots, de les construccions, la perfecció de l'estil. I els del fons es fixen en els conceptes, en les idees que hi ha darrere de les paraules. També, de jove, era més partidari del fons que de la forma.

Fins que un dia arriba una professora de literatura i diu que forma i fons són el mateix. I el primer cop sona a frase pretensiosa, a aforisme atrevit i enginyós però buit de significat i versemblança. Però la frase queda, hivernant, en algun racó de la ment. Com una llavor que espera les condicions adequades per germinar.

I aquestes condicions són un llibre o una pel·lícula on forma i fons es combinin en perfecta simbiosi. Cada idea, cada argument s'ha de vestir amb les formes adequades; les que accentuen i perfilen de la millor manera els detalls, els matisos, Les que modelen el més ajustadament possible l'essència del concepte.

Memento es podia haver explicat de forma lineal. El fons hauria estat el mateix. Però narrant-la en petits fragments que van enrere en el temps s'aconsegueix que l'espectador estigui en les mateixes condicions d'ignorància i desorientació que el protagonista, que pateix un trastorn pel qual la memòria se li esborra cada pocs minuts.

Tornant a les persones, també potencien les seves qualitats quan saben combinar forma i fons. Diuen que l'hàbit no fa el monjo però els hàbits construeixen actituds.

En un dels últims debats polítics que vaig veure, amb membres de diferents partits, vaig descobrir que els més maleducats eren els dels partits que mai votaria. Sé que pot semblar una inversió de la relació-causa efecte; que em semblaven més maleducats perquè eren els dels partits que mai votaria. Però crec que la raó és que es tractava de polítics que articulen el seu discurs buscant la destrucció del contrari i no pas la construcció d'un projecte propi. Per això, en comptes de fer servir termes conciliadors, recorren al menyspreu, als crits, a la desqualificació de l'adversari.

I sí, algú dirà que molts polítics són llops vestits de xais. Però els que directament van vestits de llop, realment mereixen més confiança?

Carnet de pare

Pregunta 99. El seu fill ha estat acusat de robar diners a un company de classe. El seu fill ho nega però la mestra dóna credibilitat a l'acusació. Com abordaria aquest incident?

Alço la mirada. L'examinadora resta impassible tres metres davant meu, a la seva butaca. Queden un parell de qüestions de la prova escrita i passarem a la temuda entrevista. La Pregunta 99 no és més difícil que les 98 anteriors, són totes de manual, està clar per on van. Si contestes que dones crèdit al teu fill, estàs malmetent el seu respecte a la figura de l'autoritat de la professora. Però una resposta poc empàtica amb el teu fill podria donar una puntuació encara pitjor. I una resposta que busqui un equilibri entre totes dues pot ser considerada com una manca de criteri clar.

Al final el que compta és la ponderació amb les altres 99 preguntes. Per això diuen que cal ser sincer i contestar amb el cor. El test està ben fet: si ets bon pare, aproves. Si no ho ets, suspens. I si vols enganyar el sistema és que ets mal pare perquè el sistema vol el millor per al teu fill. Això és el que diuen. I això és el que ens vam creure quan ens van dir que canviarien el país.

Jo també havia votat al Partit Racionalista. Com a mestre havia vist passar centenars de nens de famílies desestructurades. Molts d'ells acabaven vagant pel carrer, prenent drogues, robant als turistes, prostituint-se... De fet no calia ser mestre per adonar-se'n: si tens uns mals pares, les probabilitats d'acabar sent una persona infeliç o mesquina són molt més altes.

I aquest era un dels punts claus del programa del Partit Racionalista: per construir una bona societat calia que els nens tinguessin una bona educació. Però no la podien tenir amb uns pares irresponsables. I per desgràcia les persones irresponsables eren, precisament, les que tenien més fills.

El Partit Racionalista complia les seves promeses. Escrupolosament. Com si fos un contracte vinculant.Van implantar el carnet de pare. Hi havia una prova rigorosa que donava dret a engendrar (amb ajuts biològics gratuïts si calia) i després renovacions periòdiques. Es podien perdre punts del carnet si es demostraven negligències. Si els pares perdien la custòdia, els nens podien ser adoptats per una altra família o per l'Estat.

Durant el primer any, milers de pares van perdre la custòdia dels seus fills. Alguns la van recuperar després d'un exigent reciclatge formatiu. D'altres havien denunciat el govern davant organismes internacionals. La majoria s'havia adaptat al sistema de visites. Sobretot si els adoptava l'Estat. Era com tenir els fills en un internat i sabies que estaven bé...

Com a professor puc constatar la millora en les escoles. A més de no tenir alumnes de famílies desestructurades es van implementar mètodes educatius més moderns i la nostra feina va canviar radicalment. Enrere quedaven les estèrils baralles per imposar l'ordre i la disciplina. Els alumnes ja venien educats de casa i a l'escola només venien a aprendre i a socialitzar-se.

Torno a mirar el full de respostes. Tinc massa coses al cap com per triar una resposta "amb el cor". Decideixo escriure'n una que s'assembla bastant la del manual, ja m'és igual si resulta que he estat poc sincer. Fa sis mesos que la meva dona i jo no estem bé, és clar que el nen ho ha de notar. Ella també haurà de passar una prova. Potser li donen a ella la custòdia o potser a mi. O ens donen la compartida o ens treuen la custòdia a tots dos. Poden imposar-nos que ens separem o que seguim vivint junts i fem una formació de reciclatge matrimonial. Tot, és clar, pel bé del nen.

Pregunta 100: Creu que donar-li a vostè la custòdia és el millor per al seu fill? Creu que és el millor per a vostè? Raoni les respostes.

Inici de la Lliga de MicroRelataires Catalans

Fa uns mesos us vaig informar de la creació de la Lliga de MicroRelataires Catalans. Un format de competició literària novedós en el qual he decidit participar.

La Lliga de MicroRelataires Catalans pretén traslladar a la microliteratura l'emoció vibrant de les grans competicions esportives.

No recordo si algú s'hi va apuntar després d'encomanar-se d'entusiasme llegint el meu post però segur que més d'un seguidor d'aquest blog estava esperant l'inici de la competició per tal de llegir bons microrelats en català.

Quan vaig parlar de Literatura Memento, la Lliga de MicroRelataires Catalans encara no existia però encaixa perfectament amb el concepte: són relats que es llegeixen en el temps d'una pausa publicitària, d'un semàfor en vermell, d'una parada de metro. Històries on el relataire ha concentrat tota l'essència en un mínim de paraules.

A més, la web permet que qualsevol de vosaltres participi activament en el desenvolupament de la Lliga. Com passa amb les lligues de futbol o d'altres esports, la Lliga de MicroRelataires en Català no és res sense els aficionats. Són ells qui decideix quin participant guanya cada enfrontament amb els seus vots. I també els que poden ajudar a fer-la més gran compartint petits microrelats a twitter o facebook.

De moment ja podeu llegir i votar els textos de la primera jornada dels grups A i B. Els del grup C encara no hem entrat en competició però podeu anar fent boca amb grans microrelataires, com en Deòmises, que potser recordeu per la seva participació en un post d'aquest blog.

Per llegir els textos dels grups A i B només cal entrar aquí. I per votar cal fer un comentari al relat dels dos que més us agradi. Sota el relat veureu uns botonets per compartir els textos a les xarxes socials.

Afegeixo un enllaç a la barra lateral per si voleu anar seguint aquesta competició i gaudir de petites perles de microliteratura catalana.

El preu de la vida

Els últims dies ens han deixat algunes notícies terribles. M'he fixat en dues d'elles per plantejar el tema d'aquest post:

- La massacre al setmanari Charlie Hebdo a París on van morir 12 persones.

- La matança de més de 2000 persones a Baga, Nigèria.

Totes dues van ser dutes a terme per grups islamistes i en totes dues l'objectiu era matar civils desarmats.

L'atemptat de París ha tingut moltíssima més repercussió mediàtica. Molts periodistes de tot el món es van desplaçar a París però quasi ningú va anar a Nigèria. Per què compten més els morts francesos que els nigerians? Etnocentrisme? Racisme? Imatge.

 

Sigui quin sigui el motiu, estem en un món que posa preu a tot i el preu de les vides d'uns ciutadans és més alt que el d'altres. I en general, als països occidentals el preu de la vida ha anat pujant durant les darreres dècades.

Això en principi és positiu perquè tothom vol que la seva vida es consideri valuosa però té alguns inconvenients.

A les seves novel·les, Asimov parlava d'un tipus de decadència humana basada en la dependència excessiva de la tecnologia i l'alta qualitat de vida. Eren humans que vivien 3 segles i disposaven de totes les comoditats, custodiats per robots que els defensaven i buscaven sempre el millor per als seus amos humans.

En contrapartida, uns altres humans havien renunciat als robots i vivien vides de menys d'un segle. Aquests tenien societats més fortes, dinàmiques i competitives. Els individus eren més reemplaçables i podien prendre més riscos.

Poso un exemple que s'entén ràpid. A igualtat tecnològica, quin país té més opcions de posar un humà a Mart abans?

a) Un país on es valori molt la vida dels seus ciutadans. Tant que no enviarà cap humà a Mart a no ser que estiguin segurs de poder enviar-lo i portar-lo de nou cap a casa sense que li passi res.

b) Un país on es valori la vida tan poc que es pugui permetre enviar un astronauta amb bitllet només d'anada, fins i tot després de diverses missions fracassades.

A “la fi de l'eternitat”, Asimov descriu una societat guiada a través de petits canvis pels guardians de l'eternitat que busquen sempre la màxima felicitat de la humanitat. Però aquesta recerca de la felicitat impedeix els viatges espacials, massa arriscats però necessaris per enfortir la civilització humana.

El propi Asimov situa, en una altra narració, a Europa en decadència. I és una decadència basada en el benestar, en la comoditat, en fugir dels riscos.

En certa manera, s'intueix que això està passant. Els europeus ens estem acostumant a vides cada cop més segures. I en canvi, cada dia tenim més por.

La màgia, els nens i les mentides.

Des que sóc pare m'estic fent preguntes que abans no em feia. O que abans em feia però no era urgent respondre. Per exemple, has de mentir als teus fills? O fins i tot, és possible no mentir mai als teus fills?

Sembla que l'actitud més freqüent (no necessàriament la correcta) és que està bé mentir si és pel seu bé. El que passa és que amb aquesta llicència es pot acabar justificant quasi qualsevol mentida. I també tinc el temor que el nen acabi desconfiant dels seus pares si veu que li menteixen sovint. O pitjor, que s'acostumi a confiar en algú que li menteix sovint.

Posem un exemple extrem: els Reis/Pare Noel.

Algú ja s'ha posat les mans al cap: com li has de treure a un nen la il·lusió dels Reis i el Pare Noel? T'haurien de treure la custòdia!

I potser teniu raó i és molt maco això de viure la màgia de la nit de reis però, s'han fet estudis de com afecta la introducció del pensament màgic en nens tan joves? 

Després de modular un cervell amb pensaments màgics, es pot reformar perquè sigui capaç de pensar críticament?

La realitat ens diu que hi ha països on, un cop has ficat una certa idea de Déu al cap d'algú ja no hi caben coses com la Teoria de l'Evolució o la igualtat entre homes i dones. En certa manera, les primeres idees en arribar al cervell sembla que tinguin avantatge sobre les segones que hi arriben. Com un inquilí que lluitarà amb dents i ungles contra qualsevol intrús que el vulgui desallotjar.

I això dels Reis Mags, a part de la relació òbvia amb la religió, també té una estructura de control conductual propi de la religió:

Si et portes bé --> Paradís (joguines).

Si et portes malament --> Infern (carbó).

Si dius mentides, els reis et portaran carbó.

Diuen que un boig és aquell qui no sap distingir la realitat de la ficció. I el pensament màgic ¿no produeix un món ple de noies que esperen el seu príncep blau (com han après en els contes) en comptes d'anar-lo a buscar (com farien si pensessin racionalment)? ¿No hi ha un mercat massa gran pels endevins del tarot, per la homeopatia, el Reiki, els horòscops i els polítics demagogs?

No és obvi que la bellesa d'una història fantàstica ven més que la veritat despullada d'ornaments? I això no deu tenir res a veure amb com eduquem els nens?

I tornant al tema dels reis mags: és possible celebrar els Reis sense mentir al teu fill o la màgia es troba, precisament, en l'engany?