Empatia

Darrerament han saltat a les notícies 2 episodis que demostren la importància de l'empatia al món de la política.

1. Merkel fa plorar una nena.

  Si no et portes bé, vindrà la Merkel.

El resum del vídeo, per si no el podeu veure ara, és que la nena és una refugiada palestina i li demana a Merkel si pot quedar-se al país i seguir estudiant. Merkel li contesta que la política no es fa per casos particulars i que si li dóna asil a ella li hauria de donar a milers de refugiats més i que el país no està preparat per rebre tanta gent.

Davant de la resposta la nena plora i la Merkel intenta consolar-la però encara ho empitjora més.

2. Ada Colau escolta una dona gran que plora.

Imatge trobada al compte de twitter de l'alcaldessa.

Resumit: a l'alcaldessa la paren pel carrer, li expliquen les misèries personals i li demanen ajuda: una feina, un subsidi... Ella contesta que malauradament no pot ajudar de forma directa a cap d'aquestes persones però que fa tot el possible per millorar-la indirectament amb polítiques que ella creu que seran efectives per millorar la vida dels barcelonins en general.

Els dos casos són pràcticament calcats. Una pobra persona en situació desesperada que busca ajut en algú que creu que té poder per ajudar-la. I la resposta és pràcticament idèntica: no et puc ajudar A TU, jo haig d'actuar pensant en el conjunt dels ciutadans. Però hi ha una gran diferència: l'empatia.

Explicat de manera senzilla. La dona gran plora ABANS de parlar amb Ada Colau. La nena palestina plora DESPRÉS de parlar amb Merkel. És a dir, cap de les dues rep l'ajuda que buscava però una se suposa que se'n va més consolada.

No sé dir fins a quin punt l'empatia és una cosa desitjable en els polítics que ens governen. En principi, com diu aquesta resposta al missatge de Colau, els polítics estan per resoldre els problemes dels ciutadans, no per explicar que se senten malament quan no poden ajudar-los.

Resposta de l'usuari @rsaneas al missatge anterior.

Però sovint els polítics que mostren empatia reben més suport popular, com és el cas de Gerhard Schröder, antecessor de Merkel a la cancelleria alemanya, que va guanyar les eleccions de 2002 gràcies a unes inundacions. L'economia no anava gaire bé però va saber mostrar-se empàtic amb les víctimes del desastre natural.

Molts votants entenen que els polítics no empàtics viuen tant a la seva bombolla que no es preocupen dels problemes dels ciutadans i, per tant, faran poca cosa per solucionar-los. D'altres, en canvi, entenen que els polítics que dominen l'empatia tenen una eina per manipular els sentiments dels ciutadans i que la faran servir en benefici propi.

En el terreny de la ficció, l'empatia és encara més fonamental. L'escriptor ha de saber manipular els sentiments del lector amb personatges que li siguin propers. Moltes sèries de ficció (especialment quan porten diverses temporades) s'aguanten més en l'interès que té l'espectador per la vida dels personatges que no pas en l'espectacularitat de les trames.

Com es fa això? Doncs la veritat és que no sóc el més indicat per explicar-ho. En el terreny personal sóc una mica Merkel i em costa empatitzar o fingir que empatitzo amb la gent. No és que no m'importin en absolut els problemes dels altres però de vegades em costa expressar-ho de forma eficaç.

I a l'hora d'escriure em passa una mica el mateix. Sóc més de trames que de personatges. Sé que hi ha una sèrie de tècniques per crear personatges però fa la impressió que seguint aquestes receptes sempre hi faltarà l'essencial: aquesta connexió amb el lector que fa que el personatge sigui especial i que el lector hi empatitzi.

Especial 11S: El desert dels tàrtars

El desert dels Tàrtars és potser l'obra més significativa de Dino Buzzati. Narra la vida de Giovanni Drogo, un militar destinat a la Fortalesa Bastiani, a la frontera nord del regne.

A la fortalesa no hi passa gairebé res i els militars allà destinats no fan altra cosa que esperar. L'enemic fa temps que no ataca però és una fortalesa de frontera, podria arribar en qualsevol moment. I així, en Giovanni, veu com la seva vida sencera es va escolant en aquesta espera, renunciant a tota la resta (família, amics...) per la possibilitat de la glòria d'una batalla que no acaba d'arribar mai.

També han fet una pel·lícula del desert dels Tàrtars, amb musica de Morricone. La podeu veure al Youtube.

Ara us faig una mica d'SPOILER però millor que seguiu llegint perquè sinó no entendreu el post. A més el llibre té un ritme tirant a lent d'acord amb aquest concepte central d'espera. I la peli suposo que també. Cap al final, l'exèrcit enemic finalment ataca. Però el pobre Giovanni està malalt i no pot participar de cap manera en la defensa de la fortalesa. La batalla que havia estat esperant durant tota la vida arriba massa tard per a ell. I en Giovanni es veia privat del moment que havia de donar sentit a la seva vida.

FI DE L'SPOILER

A Catalunya darrerament vivim una batalla molt complexa. De moment pacífica, per sort, tot i que amb atacs força mesquins, de vegades. I el cas és que hi ha qui porta anys esperant-la. Quan els independentistes eren minoria, ningú podia assegurar que arribaria un dia on ens juguéssim la independència.

I aquest dia sembla que ha arribat. Dic sembla perquè aquestes batalles on es combat amb vots, amb lleis, amb mobilitzacions populars i astúcies diplomàtiques són difícils d'entendre. I per desgràcia hi ha Giovannis que no hi podran ser. Després de tota o de part d'una vida esperant viure aquests moments, no hi podran ser.

Vull dedicar aquest Especial 11S a tots ells. Començant per la Xaro Pérez, que va morir recentment. I seguint per dues persones de la meva família, el Vicenç i el Manel, que per problemes de salut tampoc podran celebrar amb nosaltres aquesta diada.

Ah, i si veieu en aquests diaris espanyols alguna foto denúncia on es vegi una persona sostenint 2 punters, potser no és per inflar les dades d'assistents. Potser és que algú senzillament ha volgut canviar el final de El desert dels tàrtars i ha prestat una mà a un d'aquests Giovannis.

Narració subjectiva de la meva experiència al Congrés Internacional de Ciència i Ficció.

La setmana passada no va haver-hi post. A més del Congrés Internacional de Ciència i Ficció se'm van acumular un munt de qüestions personals i professionals. Us explicaré avui una mica per sobre la meva experiència al Congrés. Si voleu informació detallada i objectiva del mateix haureu d'esperar que surti el llibre.

El Congrés es va obrir amb una conferència d'una filòloga que va confessar sentir-se com una okupa. De fet la barreja de camins professionals dels participants era molt gran. Hi havia gent amb carreres científiques però també amb tota mena de formacions diferents, la qual cosa donava molta diversitat en el tractament dels temes. També passava que, al parlar cadascú en l'argot de la seva especialitat, semblava que tothom digués coses molt profundes i difícils d'entendre i et senties com enmig de la jet set de l'intel·lecte.

La nostra comunicació va quedar encabida en un bloc de tres comunicacions transhumanistes. Ens va presentar la Carme Torras que va confessar que ens havia "investigat" per Google, per tal de conèixer-nos i presentar-nos millor. Va elogiar aquest blog, cosa que em va fer sentir especialment orgullós quan l'endemà la vaig sentir a la seva conferència. Perquè us feu una idea de qui és aquesta dona excepcional us diré que no només publica novel·les de ciència-ficció sobre robots (cosa que ja mola bastant) sinó que a més construeix robots! I no robots qualssevol, eh? Són robots que et pleguen la roba i t'endrecen l'habitació... bastant millor de com ho sé fer jo.

Les altres dues ponents eren la Rocío V.Ramírez i la Saba Razvi. Nosaltres vam cometre un error que jo havia anticipat el 16 de juliol de 2015, quan vaig dir "em passaria hores i hores parlant-ne" (de transhumanisme). I el problema és que només disposàvem de 20 minuts. Així que el David i jo vam haver de retallar la presentació, com vulgars neoliberals, a menys de la meitat de les diapositives que teníem preparades.

De tota manera, el públic assistent (format en bona part per mares, tiets, cosines i en David Salsas) va aplaudir amb entusiasme al final de la nostra intervenció, elogiant la nostra capacitat comunicativa amb frases com "quina manera d'explicar-ho tan clara que teniu, m'ha agradat molt això de la transhumància" o "molt interessant tot això però prou enfeinat vaig ara amb els fills i la feina com per posar-me a ser transhumà".

I no només això: els organitzadors van quedar tan contents que ens van convidar a una cervesa després! I segons el David, fins i tot ens podria sortir un bolo transhumanista d'aquí uns mesos.

Potser no ens va venir a veure un públic tan nombrós com en un concert d'Estopa o un partit de hockey subaquàtic però hi havia gent tan il·lustre com l'escriptora Rosa Fabregat, pionera de la ciència-ficció a Catalunya o l'Antoni Munné-Jordà, escriptor i president de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, l'Anna Moreno-Bedmar, filòloga i experta en Manuel de Pedrolo o en Pasqual Bernat, doctor en Història de la Ciència i expert en Jules Verne. Imatge robada del twitter de @dsalsas.

No us parlaré de les altres conferències ni comunicacions ni de les dues interessantíssimes visites a la Biblioteca de Catalunya i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer perquè el post ja està quedant prou llarg. Potser un altre dia. Però sí que aprofitaré per agrair a la organització el privilegi d'haver pogut participar en aquest Congrés. Han estat quatre dies molt enriquidors.


(Per si algú ha arribat de nou a aquest blog, podeu seguir tot el culebrot de l'estiu a través de l'etiqueta transhumanisme)

Transhumanisme. El debat ètic.

Com a conclusió dels posts previs a la comunicació que farem el proper 2 de setembre al Congrés Internacional de Ciència i Ficció, he volgut fer aquest post relatiu al debat ètic. Generalment a la gent li agrada molt posicionar-se, fins i tot quan té un interès escàs en els temes que es discuteixen.

Igual com podeu trobar molta gent que diu ser del Barça tot i que no li agrada el futbol (ni el bàsquet ni cap esport), molta gent està fermament en contra dels transgènics, tot i creure que els tomàquets no tenen gens. I això em porta al primer punt:

1. Serveix realment d'alguna cosa el debat ètic?

Imagineu-vos que hi ha uns científics en un laboratori xinès intentant modificar ADN humà i de sobte entra una dona al laboratori cridant "Atureu-ho tot! Acaba de sortir un comentari en un blog d'un periodista colombià que diu que no podem clonar humans!".

Qui té autoritat per dir què es pot investigar i què no? En principi els governs de cada país però hi ha tants països que seria difícil posar-los d'acord a tots.

De tota manera, als països democràtics, l'opinió del ciutadà importa. I per això és necessari que el ciutadà es vagi informant sobre temes que tindran molta importància en el seu futur. Perquè abans d'exigir més democràcia potser caldria que els ciutadans tinguessin més coneixements sobre el que volen votar.

2. Principals perills del transhumanisme

• Rebel·lió de les màquines: quan les IA siguin més intel·ligents que nosaltres, seguiran servint-nos o decidiran no seguir subordinades a nosaltres?
• Eugenèsia absurda: la modificació genètica es podrà fer servir per guarir malalties i per millorar les prestacions del nostre cos (millor vista, més intel·ligència...) però també s'obrirà la porta a modificacions capritxoses (color de pell, orientació sexual...) que objectivament no signifiquen cap millora de l'espècie. La frivolitat que actualment veiem en la cirurgia estètica es podrà traslladar a l'àmbit de les modificacions genètiques.
• Jugar a ser Déus: com explicaven els mites d'Eva, Ícar i Pandora, els mals terribles sempre surten quan juguem a ser Déus. Modificar l'ADN podria ser una d'aquestes caixes de Pandora, amb resultats imprevisibles.
• Elitisme transhumanista: Probablement, en els seus inicis, els avenços transhumanistes estaran disponibles només per als més rics. Això els atorgarà encara més poder i, per tant, eixamplarà l'escletxa social amb els més pobres.

3. Principals avantatges del transhumanisme.

• Segons la intuïció de Plató, l'home i el món estan mal fets perquè provenen de l'atzar i no pas de la raó. El transhumanisme busca precisament transformar l'home mitjançant la raó i, per tant, corregir d'arrel aquest mal funcionament.
• Si podem fer homes sense malaltia, sense patiment, sense maldat... no seria absurd i poc ètic no intentar fer-ho? No estem intentant ja, amb la medicina moderna, alleujar aquest patiment? Per què no fer servir totes les eines que tinguem a l'abast per aquest lloable fi?
• Si les IA es fan molt poderoses, els humans haurem de millorar per evitar que ens superin. Per això cal que superem els nostres límits, per ser dignes de les màquines que hem creat i evitar que ens prenguin el poder.
• Imperatiu evolutiu: la nostra història ens empeny cap a una evolució constant. Cada nova millora genètica o tecnològica ens ha permès millorar les nostres capacitats. No estaríem fallant a aquest imperatiu si ara decidíssim deixar de millorar com a espècie?
• Multiplicació de recursos: la tecnologia acostuma a portar una millora en la vida de totes les persones. Potser les vacunes al principi només salvaven els rics però ara milions de persones al Tercer Món se'n beneficien. Els recursos virtuals relacionats amb els transhumans (especialment els relacionats amb els Humans Digitals que viuran en medis virtuals) tenen un cost proper a zero i, per tant, poden arribar a moltíssima gent.

4. Conclusió personal

Com va dir Stan Lee, un gran poder comporta una gran responsabilitat. Inicialment, utilitzar tecnologies poderoses pot causar alguna que altra tragèdia, tant per manca de fiabilitat de la tecnologia com per un ús inadequat.

A la llarga, és d'esperar que aprenguem dels nostres errors i acabem assimilant aquests avenços com a millores socials. Penseu que, fins i tot amb la tecnologia bèl·lica (les bones aplicacions de la qual són més dubtoses que en cap altra tecnologia) ha acabat passant això. Avui hi ha més armes mortíferes que mai però també és més segur que mai sortir al carrer desarmat.

És cert que vam pagar el preu de viure en la incertesa de la destrucció global per culpa dels maleïts maletins nuclears. Però avui en dia, ni tan sols hi pensem.

I potser el millor de la tecnologia que ens convertirà en posthumans és que ens permetrà superar d'una vegada per totes aquests defectes que tan poc ens agraden de la naturalesa humana. L'egoisme, l'ensopegar dos cops amb la mateixa pedra, la falta d'empatia, l'agressivitat, el sadisme, la frivolitat narcisista... Qualitats que van ser un avantatge evolutiu mentre érem una espècie de la Natura que competia darwinianament. El posthumà se situa més enllà de la natura i dels mecanismes de l'evolució.

Podrà ser com vulgui ser.

Congrés Internacional de Ciència i Ficció. Novetats i informacions útils.

Ja ha sortit el programa del Congrés Internacional de Ciència i Ficció. Com us vaig explicar fa uns quants posts, el David i jo hi participarem fent una comunicació d'uns vint minuts (més 10 minuts de preguntes / col·loqui) titulada "Transhumanisme. El futur de l'espècie humana?".

La primera novetat és que ens han canviat d'hora i de dia. Finalment serà el dimecres 2 de setembre a les 17.30 h a la seu de l'IEC (carrer del Carme, Barcelona). Aquest canvi és molt dramàtic perquè molta gent haurà de buscar una nova excusa per no venir a veure aquesta interessantíssima comunicació.

La primera novetat que ens ofereix el programa és que hi haurà 2 comunicacions més relacionades amb el transhumanisme/posthumanisme. Just després de la nostra vindrà Rocío Vanesa Ramírez González de la universitat de La Rioja. I a continuació la Saba Razvi, de la universitat de Houston-Victoria. Així que si us ha interessat el tema, teniu ració triple de transhumanisme.

Si no us ha interessat aquest tema però sí sou molt fans d'altres àmbits de la ciència-ficció, hi ha comunicacions per a tots els gustos (eclipsis reals i de ficció, botànica, abduccions alienígenes, cosmopoètica, Kubrick...) a càrrec de científics de prestigi (o de gent de TV3).

Ve a ser el tipus de gent que no és coneguda pel gran públic perquè en comptes de fer coses com jugar al futbol o embolicar-se amb un torero han dedicat la seva vida a llegir, estudiar i fer coses friquis.

Ah, si us animeu a venir, el David i jo hem preparat una petita sorpresa. Bé, encara no està enllestida, però espero que arribem a temps. Quins nervis!

La Lliga de Microrelataires es desvirtualitza

Com sabeu, des de fa uns mesos participo a la Lliga de Microrelataires Catalans. Si heu anat seguint la lliga en directe, a través del meu compte de twitter o del menú lateral d'aquest blog sabreu que he aconseguit la proesa d'arribar a les semifinals.

La competició fa parada virtual a l'agost (suposo que l'organitzador ha volgut... Bé, ni idea, en desconec els motius) però tindrà una mena de bonus track no virtual. Un acte presencial on hi són convidats tots els participants i també tots els no participants.

La trobada es farà divendres 21 d'agost al Jamming Lounge, al barri barceloní de Gràcia. I agruparà importants personalitats del món del microrelat en català, com l'Ignacio J. Borraz (del col·lectiu "Me suenan tus letras") o el propi David Castejón. També hi anirem altres que potser no som tan importants, com jo mateix. I fins i tot han contractat un guitarrista per amenitzar l'acte, que no s'estan de res...

L'acte constarà de tres parts:

1. Explicació i balanç de la Lliga de Microrelataires, a càrrec del seu organitzador.
2. Melée de microrelats. Per si no heu seguit la lliga, la melée de microrelats és una competició on es presenten diversos microrelats amb un tema en comú i el públic vota el que li agradi més. En aquesta trobada no virtual m'imagino que els relats seran llegits en directe.
3. Jam microliterària. Aquí la festa ja estarà del tot sortida de mare i qualsevol persona podrà pujar a l'escenari a llegir qualsevol cosa (fins i tot poemes!) en qualsevol idioma (fins i tot en arameu!)

Si algú està dubtant si venir o no, aquí teniu informació sobre l'acte:

LLMRC en viu

Transhumanisme. Els mites.

En el proper post tractarem la conveniència d'avançar o no cap al transhumanisme. És un debat sovint tenyit d'arguments ètics o morals que en molts casos vénen donats pel background de cadascú.

En el post d'avui tractarem 4 mites o històries de ficció relacionades d'alguna manera amb el debat transhumanista. Totes elles formen part del nostre imaginari col·lectiu com a civilització occidental.

Ícar

El mite d'Ícar diu que per escapar d'una illa, el seu pare Dèdal li va construir unes ales amb plomes fixades amb cera. Dèdal va advertir al seu fill que no volés massa alt o el Sol fondria la cera que donava consistència a les ales (això és científicament fals, sabem que a mesura que ascendim baixa la temperatura i, si ascendíssim massa no hi hauria prou atmosfera per seguir-se impulsant amb les ales). Però Ícar era apassionat i, enlluernat pel sol, va volar massa amunt, se li va fondre la cera i va estimbar-se contra el mar.

El mite es fa servir sovint per advertir dels perills d'apassionar-se massa amb la tecnologia. Dèdal en fa un ús raonable i aconsegueix el seu objectiu (escapar de l'illa) però Ícar va massa enllà. També hi ha qui diu que el mite d'Ícar ens adverteix de les tecnologies poc eficients, que si en comptes de cera Dèdal hagués emprat una substància més eficaç per unir les plomes, Ícar no hauria mort.

Aquest és un dels meus xkcd preferits. Combina ciència, mitologia i el noi dolent del barret negre.

La caixa de Pandora

La història de la caixa de Pandora té molts punts de similitud amb la d'Ícar. Totes dues tenen el rerefons del marc moral segons el qual els humans només podem ser feliços fins a cert punt. I passat aquest punt, engelosim els Déus de l'Olimp i aquests tramen salvatges venjances.

En aquest cas, Zeus volia venjar-se de Prometeu i va emparellar el seu germà amb la Pandora. Com a regal de noces van regalar-li una caixa amb les instruccions de no obrir-la mai. Però com que la Pandora era molt curiosa, la va acabar obrint i d'ella van sortir tota mena de mals que es van escampar pel món.

El mite recorda bastant al de la poma d'Eva i Adam, que també els van dir que s'abstinguessin de tastar. El missatge sembla ser que els humans no podem controlar la nostra curiositat. Si tenim una caixa que no es pot obrir o una poma que no es pot tastar o un maletí nuclear amb botons que no es poden prémer, acabem per fer cas omís dels advertiments. Com a espècie som curiosos, no hi podem fer més.

Sabíeu que la caixa de Pandora era en realitat un pithos, que ve a ser una mena d'àmfora? Jo tampoc! Ho acabo de descobrir a la Viquipèdia.

Prometeu.

El mite de Prometeu és potser el més relacionat amb la ciència. L'astúcia i la valentia de Prometeu permeten enganyar els propis Déus, en benefici de la humanitat. Per desgràcia, els Déus són venjatius i envien cruels càstigs a en Prometeu i a la Humanitat.

La meva interpretació del mite és que els científics posen en mans de la Humanitat el poder de la ciència i la tecnologia. I això sovint té un cost degut al desequilibri còsmic que aquest canvi de poder ha produït. 

Val a dir que al final Prometeu és alliberat per Hèrcules (fill del propi Zeus) del seu càstig. És a dir que al final els déus acaben acceptant el nou status quo amb els homes, que han guanyat allò que Prometeu els ha aconseguit.

Potser el mite de Prometeu seria més científic si els mal produït per la seva acció (robar el foc als déus) es produïssin en forma de conseqüències relacionades amb el propi foc. És a dir, que la lliçó moral fos "si jugues amb foc et pots cremar".

El monòlit de 2001.

No sé si 2001: una odissea a l'espai podria considerar-se un mite però l'he afegit al grup. Crec que aquesta pel·lícula té diferents interpretacions de què significa cada cosa, probablement unes més encertades que altres.

No sé si s'havia fet abans però jo he buscat una significació transhumanista als monòlits que apareixen.

El primer monòlit apareix al capítol l'alba de l'home. Hi ha una mena de micos que el toquen i aleshores esdevenen més intel·ligents. És el pas entre l'animal i l'home. Fixeu-vos la característica que es destaca en aquest trànsit: l'ús d'eines. És a dir, l'ús de la tecnologia per superar les pròpies limitacions. Què és això sinó transhumanisme?

Cap al minut 6:16 es veu el canvi transhumanista, amb música d'Strauss.

Després apareix un altre monòlit a la lluna i un altre a Júpiter (o potser és el mateix, això no em queda clar). En tots els casos podríem entendre que el monòlit simbolitza una singularitat transhumanista. És a dir, un punt que marca un abans i un després irreversible en la manera d'entendre l'home.

Curiosament, al final de 2010:Odissea 2, la humanitat rep el missatge "tots els móns són vostres excepte Europa". És a dir, torna a sortir una poma que no pot ser mossegada, una caixa que no pot ser oberta. Ja us imagineu què passarà a 2061: Odissea tres, oi?