Fa uns anys vaig llegir algunes obres de Kafka. Quan vols aprendre a escriure, et diuen que llegeixis obres dels mestres de la narrativa. Flaubert, Mann, Sartre, Chekhov, Dostoievski, Kafka... aquesta gent.
Alguns d'aquests llibres es fan llargs de llegir. Al cap i a la fi, aquests autors no escrivien pensant en lectors acostumats a la lectura ràpida i en diagonal de tuits o titulars. Kafka, tot i ser un autor molt fosc, no era especialment feixuc de llegir.
Kafka és de quan ja existia la fotografia però encara no en color.
El procés de Kafka narra una distopia on un home anònim, en K, s'enfronta a un sistema judicial deshumanitzat. En cap moment arriba a saber de què se l'acusa, tot el procés és confús si bé la sensació permanent del lector és que en K no se'n sortirà.
En K té dret a intentar diverses formes de defensa però aquestes no tenen cap possibilitat d'èxit, ja que no sap ni qui el jutja, ni de què se l'acusa ni com funciona realment el suposat tribunal, al qual en K només hi accedeix mitjançant intermediaris.
Hi ha qui fa la interpretació de vincular aquest text amb la Justícia Divina. Un Déu que jutja els homes sense que quedi clar el criteri. Uns homes culpables d'inici a causa del pecat original que busquen una absolució que mai és definitiva.
I aquesta idea religiosa també la podríem vincular als tribunals religiosos, com la Inquisició o els tribunals islàmics. On el jutge de veritat (Déu) no apareix més que a través de suposats representants que, amb el temps (i l'absència d'una direcció real per part del jutge) acaben assumint el rol de jutges.
Fins i tot, aquesta divinització de la Justícia es pot donar en altres tribunals, que divinitzen la Llei i la posen per damunt de drets humans fonamentals.
Fa cinc anys vaig escriure't una carta. He pensat que anava sent hora d'escriure-te'n una altra. No ho sé, potser he trigat massa però és que he estat molt ocupat. Molt.
També és que costa saber què dir. Ens passem el dia repetint els mateixos missatges prosaics. Va, vesteix-te, vinga, acaba't això, compte, baixa d'aquí... i molts dies ens oblidem de dir-nos les coses importants. Però avui no. Avui m'has dit que m'estimes molt i jo t'he dit que estic molt content que siguis el meu fill.
Val a dir que és difícil saber què vol dir un nen de 5 anys quan parla d'amor. Recordo quan eres més jove, que deies que ens estimaves molt. I al cap de 2 minuts deies que estimaves molt el Patufet i també estimaves una fulla marró. I una ratlla de la paret. Suposo que tot és un aprenentatge i desenvolupar les emocions i aprendre a expressar-les és una part més del procés de fer-te gran. Potser la més important.
Jo també n'estic aprenent. O almenys ho intento. Provo de compartir les meves emocions amb tu. I també de ser més empàtic. De ser millor persona. D'intentar prendre decisions més correctes. De ser més responsable. De ser més fort. I també més alegre. I més sociable. I sobretot, de ser més bon pare.
No sempre és fàcil. Algunes vegades penso que no ho estic fent bé. Hi ha cops que se m'esgoten completament la paciència, l'energia i el bon humor. Però aleshores, amb la primera neurona que recupera la lucidesa, penso que si no me n'he sortit, he de trobar la manera de fer-ho millor el proper cop. Perquè vull ser el pare que et mereixes.
I aquest és un dels regals que m'has fet durant aquests cinc anys. La raó per la qual avui t'he dit que estic molt content que siguis el meu fill. Perquè de vegades em poses a prova i fas que esgoti tots els meus recursos. I llavors no em deixes altra opció que intentar millorar.
Que també podries fer una mica més de cas quan et diuen alguna cosa els pares, eh? Que algun cop...
De vegades, només observes. En silenci. Durant molta estona. I jo només et miro i intento endevinar què et deu passar pel cap.
Bé, em vaig acomiadant. Espero que els propers cinc anys segueixis tenint aquesta curiositat, aquesta alegria, aquestes ganes de fer el pallasso, aquest orgull de ser el germà gran del Nil i fins i tot aquest caràcter que et fa voler fer les coses sempre a la teva manera.
Diuen que si algun dia es fa el calendari de la república catalana faltaran festius per a tanta data històrica. Però el primer d'octubre van passar moltes coses arreu del país. De tot tipus.
Alguns creuen que aquesta votació es va fer sense campanya electoral. A mi em va semblar el contrari. Tot el que va passar durant els dies anteriors va explicar amb fets (i no amb paraules) com havia de ser el nostre futur si ens quedàvem a Espanya i com podia ser si construíem un nou país. D'una banda, el comando Piolín entrant a impremtes, a setmanaris, buscant urnes i paperetes per tot Catalunya.
De l'altra, divendres, dos dies abans de la votació passa un fet insòlit. Milers de catalans ocupen les escoles per defensar el seu dret a votar. Les AMPES organitzen activitats per omplir el cap de setmana i les escoles s'omplen de jovent però també de famílies. I els pares es miren els nanos corrent pel gimnàs, jugant amb els matalassos i els cons d'educació física i es plantegen si no seria bona idea que les escoles estiguessin obertes a les famílies tots els caps de setmana. Els veïns s'organitzen, omplen la cuina de l'escola de menjar, cadascú aporta el que vol i assumeix tasques. Es fan paelles, entrepans, xocolatades populars. Veïns que mai s'havien dirigit la paraula es coneixen, parlen del moment que viu el país, de les seves il·lusions i els seus neguits.
I arriba el gran dia. I t'aixeques ben d'hora ben d'hora. I la primera trucada del dia et diu que li ha tocat estar a una mesa. Amb emoció però també amb cert temor. Què em passarà? I t'acostes a l'escola i veus centenars de persones que esperen que s'obrin les portes. Les notícies parlen de les primeres càrregues policials, brutals, per requisar urnes, tancar escoles i agredir ciutadans. Mires al voltant i veus que els teus veïns també saben que s'arrisquen a rebre una pallissa. I així i tot, són allà, amb tu, per defensar un dret en el que creus. Un dret que t'han dit que és il·legal, que és una bogeria i una infàmia. Votar. Dir en quin país vols viure. Com pot anar en contra de la llei un acte defensat per la dignitat de tantes persones? Quina classe de llei prohibeix aquest vot i, en canvi, permet agredir impunement a centenars de ciutadans?
La gent esclata d'emoció quan arriben les urnes, quan s'obren les portes. Les cues són molt llargues però es deixa pas a la gent gran. Que no són escuts humans, són persones dignes que tenen dret a expressar-se, que han viscut molts anys sense democràcia i no accepten que els neguin les urnes. Persones que s'emocionen en el moment de votar i que arrenquen l'aplaudiment de tota la sala. També alguna llàgrima.
Cau el sistema informàtic, mentre arriben més notícies de la brutalitat policial. Algun veí que no pensava votar surt al carrer enrabiat i s'acosta al col·legi. D'altres, que han viscut anys foscos de repressió, no s'atreveixen a venir. Circulen els rumors. Passa una furgona. Que vénen! Els veïns es miren sense saber què fer. Els deixem passar? Oposem resistència pacífica? Amaguem les urnes? El col·legi té una tanca de barrots d'acer que separa el carrer del pati. Una persona té la clau i va obrint i tancant. La millor defensa seria oferir resistència a l'exterior mentre els de l'interior amaguen el dispositiu electoral. Et mires a tu mateix i et preguntes què passarà si arriba el moment. Seràs un heroi o un covard?
L'abisme de Helm és una fortalesa amb diversos espais entre els murs, que donen lloc a diverses fases en una batalla. Font.
Tornes a mirar la tanca, i et ve a la ment l'Abisme de Helm. Penses com s'hauria d'organitzar la defensa. Primer, amb gent a fora, protegint la porta. Després, un cop tombada la primera porta, hi hauria una segona porta, que dona accés a l'escola des del pati. Són batalles que no pots guanyar. La superioritat de Mordor és incontestable. Però pots guanyar temps. Un temps valuós per amagar les urnes, portar de corcoll els Nazgul i intentar evitar que el senyor fosc es faci amb allò que ha vingut a buscar. Allò que estem recollint durant aquesta batalla: l'expressió lliure de la voluntat del poble. Un tresor. El nostre tresor.
I finalment, al vespre, arriba en Gàndalf. S'enduu les urnes. Farcides de paperetes plenes d'il·lusió, com les cartes que els nens envien als reis mags. Aplaudiments, crits, càntics, eufòria. Mordor no ha vingut a Helm però els orcs han fet estralls per tota la Terra Mitjana. I l'Ull de Sauron segueix vigilant-nos, maquinant la seva estratègia per destruir la nostra manera d'entendre la llibertat.
Hi ha moments on tot sembla perdut, perquè és impossible que els herois de la nostra història se'n surtin contra un enemic tan poderós. Però ells segueixen lluitant, no es rendeixen. Com en Sam i en Frodo quan estan a les portes de Mordor i l'aventura se'ls està fent ja una mica pesada.
Ahora lo entiendo. Los protagonistas de esas historias se rendirían si quisieran. Pero no lo hacen: siguen adelante, porque todos luchan por algo.
Al final, a la vida i a la literatura, els obstacles, perills i dificultats serveixen per descobrir les qualitats ocultes dels personatges. Els que aquell dia vau defensar amb els vostres cossos i els vostres somnis els tresors de les urnes sabeu una mica millor com sou i de què sou capaços. El viatge a Mordor va fer emergir les febleses d'en Frodo, suposat heroi que va passar per moments molt baixos i va mostrar la fortalesa d'en Sam, segurament l'autèntic artífex de la victòria.
I aquell primer d'octubre, independentment de tot el que passaria després, el poble va trobar els seus Sams.
Sam - Me pregunto si la gente me dirá algún día: "Cuenta la historia de Frodo y el Anillo". Y diré: "Oh, sí, es una de mis historias favoritas". "Frodo era muy valiente, ¿verdad, padre?". "Si hijo mío, el más famoso de los hobbits, y no es decir poco".
Frodo - Olvidas a un personaje fundamental, Samsagaz el Bravo. "Cuéntanos mas cosas de Sam. Frodo no habría ido tan lejos sin Sam".
Sam - Venga, señor Frodo, no se burle. Yo hablaba en serio.
La majoria de docents i de pares d'una certa edat diuen que el jovent d'avui en dia no estudia, ni s'esforça, ni treballa. Que el nivell dels estudis baixa any rere any, que què en farem d'aquestes noves generacions que són les que ens han de pagar les pensions.
No és l'objectiu d'aquest post comparar nivells acadèmics ni discutir sobre les noves pedagogies. Més aviat reflexionar sobre els incentius que la societat ofereix a les noves generacions perquè estudiïn.
Si no estudies no seràs res a la vida, els hi diuen. Però, i si estudien? Perquè tots coneixen algun cosí o amic o conegut amb dos carreres i un màster que després de fer un doctorat ha acabat emigrant a Londres, on treballa de cambrer.
I en canvi veuen a autèntics analfabets funcionals guanyant fortunes a la televisió. Sí, se'ls pot explicar que la majoria dels analfabets funcionals no són milionaris precisament. Que estadísticament els estudis ENCARA donen una mica d'avantatge al món laboral. Però, és clar, per això caldria que entenguessin una mica què vol dir i com funciona l'estadística.
El problema s'agreuja quan els dirigents de l'Estat es veuen immersos en polèmiques sobre els títols que se suposa que han aconseguit estudiant. Penseu en el pobre alumne que, malgrat tot, es passa 5 o 10 anys a la universitat treient graus, màsters i/o doctorats i després els ha d'esborrar del currículum perquè la Universitat que ha avalat el seu esforç és un frau. Penseu en la vergonya que han de passar a les entrevistes de feina.
-Aquí hi ha un forat de cinc anys. Què vas fer durant aquest temps?
-Res... Traficar amb òrgans, estar a la presó i presentar-me a càstings de Gran Hermano.
-Segur que no vas fer cap màster...?
-No, no, això mai.
I els que heu estudiat i treballat de veritat, qui no ha tingut casos escandalosos de superiors jeràrquics absolutament inútils? Com han arribat a aquests llocs de feina tan ben remunerats? Com afecta a les empreses tenir aquesta gent en aquests llocs de responsabilitat?
Cal dir que també hi ha gent que ha estudiat de veritat, que treballa bé i que ha arribat a llocs més o menys ben remunerats. I a la FP encara podem dir que les empreses donen oportunitats decents a molts dels nostres bons alumnes.
Aquest podria ser un dels nostres alumnes.
De tota manera, podríem anar pensant en anar canviant el missatge que donem al jovent. Potser en comptes del Gran Hermano podríem emetre el Gran Becari, on alumnes motivats de doctorat de diferents especialitats ens expliquessin la importància dels seus estudis i competissin per places ben remunerades als centres d'investigació punters.
Cherry picking vol dir en anglès, triar cireres. És allò que fem a la fruiteria quan agafem només les més maques i deixem les altres a la safata. Amb la informació dels experiments científics es pot fer el mateix.
Per triar on comprar les cireres, us basaríeu en les fotos de cireres que us envien les diferents botigues? Font.
Posem que jo dic que tinc una moneda que surt cara 8 de cada 10 vegades. Em creuríeu si us mostro un vídeo autentificat (sense editar ni manipular) on es veu que la moneda efectivament cau 8 vegades de cara i 2 de creu?
Una manera d'aconseguir que una moneda normal caigui 8 vegades de cara i 2 de creu és enregistrar un nombre prou gran de vegades una sèrie de 10 llançaments. Un cop tinc totes les sèries de llançaments enregistrats, publico únicament els vídeos que mostren l'efectivitat del 80%.
Òbviament, l'experiment no serà reproduïble. I qui pugui fer un estudi amb la meva moneda, difícilment arribarà als mateixos resultats. Ara bé, potser l'interès d'un vídeo de Youtube on es vegi una cosa excepcional (la sèrie del 80%) és més gran que la d'un vídeo on es vegin resultats més ordinaris. Per tant, el primer vídeo tindrà més visites, el que voldrà dir que hi haurà més gent que l'haurà vist i, per tant, la percepció de molta gent serà que la moneda és capaç d'assolir aquests resultats.
Això passa també en les revistes científiques. Amb els diferents estudis publicats es poden fer metaestudis que agafin les dades de tots els estudis i els valorin en conjunt. Però si hi ha una tendència a no publicar resultats negatius (perquè un estudi que parli d'una moneda normal és menys interessant per a una revista que un que parli d'una moneda extraordinària), aleshores els metaestudis partiran d'informació esbiaixada.
Quan descartem les cireres menys interessants, ens quedem amb un cistell de cireres extraordinari, que no és representatiu de la realitat de les cireres de la botiga.
Recordem, per últim, que va fer el senyor Emoto amb el seu experiment cec. Va comparar els resultats de l'aigua tractada (1,8 sobre 6) amb les mostres de control que van donar 1,6 sobre 6. Però no va dir res de les mostres de control que van donar 1,9 sobre 6.
Així que, ja sabeu. Si voleu demostrar qualsevol teoria, ja sabeu com heu de fer l'experiment perquè sigui científicament fiable. I com no l'heu de fer si voleu que els resultats siguin els que vosaltres voleu que siguin.
En el capítol anterior explicàvem que Emoto havia aconseguit en un experiment cec que unes mostres d'aigua tractades amb energia positiva obtinguessin millors valoracions (1,8 sobre 6) que unes mostres de control (1,6 sobre 6). I això, segons ell, demostrava les seves hipòtesis. És cert que unes altres mostres de control van obtenir un 1,9 sobre 6 i que Emoto obvia aquest fet (això s'anomena cherry picking i ho tractarem en el proper capítol d'aquesta sèrie). De tota manera, si no s'haguessin utilitzat aquestes segones mostres de control i valoréssim només les mostres tractades contra les mostres de control que han obtingut una puntuació inferior, podríem dir que Emoto té raó?
Imagineu que heu anat a un casino i us apropeu a una ruleta on un amic vostre us diu: en el temps que fa que observo aquesta ruleta, només he vist que la bola caigui en caselles vermelles. Aposta-ho tot a la següent jugada al vermell i doblaràs els teus diners.
Faríeu cas del vostre amic?
Si bé és cert que es pot guanyar a la ruleta estudiant si la bola té més tendència a caure en unes caselles que en unes altres, hi ha una variable que és important a considerar: el nombre de jugades de ruleta que hem observat.
Si el vostre amic ha observat la ruleta durant dues jugades i les dues ha sortit vermell, això no té res d'extraordinari. Quasi una de cada 4 vegades que observem una ruleta perfecta (amb igual probabilitat de caure la bola en totes les seves caselles) passarà això. En canvi, si ha observat 5000 jugades consecutives, llavors sí que és un fet extraordinari i és possible que la ruleta sigui defectuosa i afavoreixi més el vermell que el negre.
En el cas dels cristalls de gel, si valorem per separat dos cristalls, és molt probable que no obtinguin exactament la mateixa puntuació. Per tant, quasi la meitat de les vegades, el cristall que volíem que sortís més maco tindrà una valoració superior deguda a l'atzar. Llavors, com podem saber si hi ha un factor que fa realment que siguin més macos? A partir de quantes dècimes podem dir que no és simplement casualitat?
La resposta és complexa i es basa en una sèrie d'eines de tractament estadístic que et diuen com de probable és que aquesta diferència sigui fruit de la casualitat. Molts cops s'accepta que si la probabilitat que sigui fruit de l'atzar és inferior al 5%, el resultat de l'experiment és positiu. Però, és clar, això només és cert el 95% de les vegades.
Aquesta vinyeta de xkcd explica per què un de cada 20 experiments pot donar un fals positiu amb una significància del 95%. Font.
Per això, en cas de dubtes, cal repetir els experiments. Com més vegades repetim un experiment, més segurs estarem de si els resultats són fruit de l'atzar o hi ha una relació causa-efecte. En l'exemple anterior, caldria repetir l'experiment de les gominoles verdes uns quants cops per veure quants cops tenim un resultat positiu.
Com tots sabeu, la Justícia es representa amb una bena als ulls perquè se suposa que no pot jutjar correctament uns fets de forma objectiva si sap certes coses sobre els acusats (si són rics o pobres, si són blancs o negres, si són famosos per tenir unes idees diferents que les del jutge, etc).
Quan era més jove, jo entenia que quan es representava la Justícia amb els ulls embenats era perquè no n'encertava ni una. Ara la meva impressió és que es tapa els ulls per no veure el que es fa en el seu nom i que, si pogués, se'ls arrencaria com Èdip. Font.
Amb la ciència, que com la Justícia busca esbrinar la veritat d'uns fets, pot passar el mateix. Els prejudicis poden fer que tractem les proves de diferent manera en funció de si han de confirmar o refutar el nostre prejudici.
Per aquesta raó, s'han ideat els assajos cecs. Es tracta que la persona que extreu informació d'una prova no sàpiga si el resultat que està traient confirma o refuta la hipòtesi inicial.
En el cas que inspira aquesta sèrie, si la persona que avalua la bellesa dels cristalls sap quin s'ha congelat en el recipient que diu "t'estimo" i quin en el que deia "imbècil", probablement això condicionarà el seu criteri a l'hora d'avaluar-ne la bellesa.
Per tant, un assaig cec seria que qui ho valora desconegui aquesta informació. I seria un doble cec si qui ha congelat les mostres també desconeix en quina hi ha cada paraula. I un triple cec si la valoració de les dades la fa algú que tampoc sap quin cristall hi havia en cada recipient.
Com més cec sigui l'experiment, més objectives seran les conclusions que se n'extreguin.
Va fer l'Emoto algun experiment cec? Sí. Va fabricar 3 mostres de cristalls. Uns tractats amb energia positiva, que va comparar amb uns de control a la mateixa sala sense cap energia i uns altres de control en una altra sala, també sense cap energia. Els resultats van ser:
1,9 sobre 6: mostres de control sense cap energia, a una sala diferent.
1,8 sobre 6: mostres tractades amb energia positiva.
1,6 sobre 6: mostres de control sense cap energia, a la mateixa sala.
Quines conclusions extraieu d'aquest experiment? L'energia positiva ha funcionat o no? El senyor Emoto va opinar que sí perquè l'aigua tractada va donar millors resultats que l'aigua no tractada de la mateixa sala. Hi esteu d'acord?
