En el marc de la Taula Periòdica de l'Escriptura, avui cedeixo l'espai d'Àtoms i Lletres a una de les grans promeses de la literatura catalana, en David Castejón Ferrer.
LA IMPORTÀNCIA DE LA VERSEMBLANÇA EN
NARRATIVA (I ALTRES FOTESES...)
Imagineu el següent: l’Indiana Jones es troba a punt de recuperar un ídol
ancestral que també cobeja en Hitler, quan, de sobte, apareix el nazi de torn retenint
la noia a punta de pistola i amenaçant amb matar-la, si el nostre heroi no li
entrega l’artefacte d’immediat. L’amic Indiana
no dubta un segon: es treu una pistola làser de la cintura i fulmina el seu enemic
amb un raig de plasma. Assumpte tancat.
D’acord, sí... una solució molt efectiva.
Però és que no cola...
No...? De veritat m’ho dieu? Doncs a veure
què tal això... ¿què tal si en lloc de tornar-se amb una pistola prestada de la
Guerra de les Galàxies l’Indiana
treu un fuet de domador de circ, i, amb una sola maniobra destra i precisa, no només
desarma el seu rival sinó que de passada també el fa caure a un abisme infestat
de cocodrils i piranyes assassines?
Bé... és molt de pel·lícula, però això ja
està millor. Ara sí que ens quedarem al cinema fins al final.
L’Indiana no en té ni punyetera idea, de com funcionen les armes
galàctiques; aquest és en Han Solo.
Més.
Imagineu que en Frodo del Senyor dels Anells es perd de forma irremeiable pels Aiguamolls dels
Morts (que no pas de l’Empordà...) i el pobre pateix un atac d’angoixa dels aguts,
ja que li corre pressa arribar al Mont del Destí per llençar-hi l’Anell Únic
que salvarà la Terra Mitja de quedar sumida a les tenebres eternes.
Cap problema. El seu company i/o amor
inconfessable, en Sam, es treu un smartphone
del sarró i cerca l’itinerari que els cal seguir al Google Maps.
Apa home, va! Tanqueu el totxo d’en
Tolkien tot indignats i us en aneu a dormir.
Un moment! Un moment, gent! No ens
precipitem... ¿i si en lloc d’aquesta suprema bestiesa arribessin un parell
d’àligues gegants volant des del cel, enviades pel iaio Gandalf, i tot seguit
engrapessin el duet de nans peus peluts per conduir-los en primera classe fins
al peu del volcà del dimoni?
A veure... tothom sap que no existeixen
les àligues gegants, però això ja té més bona pinta. Si els ocellots aquests
els invoca un mag amb contactes de pes en algun zoològic de fauna mítica, doncs
la cosa ja passa...
En Frodo viu a la Terra Mitja, no al World Mobile Congress; un li pot fer
màgia, però no trucar-li al mòbil, d’acord?
Més encara.
La meva nova mascota adorable s’ha menjat
un petit-suisse després de mitjanit i
se m’ha convertit en una bèstia immunda que no para de multiplicar-se i sembrar
el caos pel barri.
Doncs quin tros de parida, noi...
En qualsevol cas... no t’ho va avisar un venerable
ancià xinès de barba llarga fins als testicles, que això passaria, abans que et
decidissis a adoptar? Doncs mira... haver-ne fet cas; ara et fots i pateixes
les putades que et facin els monstres aquests amb enteresa i resignació.
Si un diu un savi xinès, fes-ne cas; no importa com d’absurd et sembli.
Una última cosa.
Observo astorat com en Neo, protagonista de
Matrix, no tan sols vola amunt i avall com
Superman i es baralla sense problemes amb cinquanta esbirros a la vegada, sinó
que a més, de cop i volta, adquireix la facultat d’escopir foc per la boca i
brandar tres titoles en lloc d’una de sola.
Increïble, no?
Doncs, cony... no tant! I per què no? El
paio coneix tots els codis de programació que regeixen la realitat virtual que
habita. Què li impedeix modificar-la al seu gust?
Endavant Neo, tu pots.
Incrèduls! Que el món és com un codi obert per a en Neo! Visca el
programari lliure!
Bé... suficient, ja n’hi ha prou; fins
aquí la gresca i la xerinola dels exemples. Ara passem a l’espessor de les
explicacions teòriques.
En els quatre casos referents a clàssics
del cinema i/o la literatura tot just exposats, queda il·lustrada prou bé la
necessitat absoluta d’un dels conceptes més importants de qualsevol narració,
si és que el seu autor no vol veure el seu treball al fons d’una paperera o
netejant un cul qualsevol: la
versemblança.
Però què és exactament aquesta cosa de la versemblança i per què és tan
indispensable?
Per tal de deixar-ho ben clar, potser ens
resultarà interessant definir el concepte de versemblança a través de la seva diferenciació respecte a altres
conceptes usats habitualment en narrativa, que s’hi poden confondre amb
facilitat.
Comencem:
En primer lloc, una cosa que cal tenir molt
clara és que la versemblança no és
en cap cas el mateix que la veracitat.
Bàsicament, la veracitat es dóna
quan la correspondència d’un discurs és total amb la realitat objectiva ―tot i que, com tothom sap, aquesta ningú
la pot conèixer al 100%―,
mentre que la versemblança és dóna
quan un discurs, sense que importi el seu grau de correspondència amb la
realitat objectiva, aconsegueix aparença de realitat de cara als seus
receptors.
Així, en un judici, per exemple, on tothom
explica moltes històries no sempre coincidents, allò més important no és que el
que es digui sigui veraç, sinó que
sigui versemblant, o sigui, tingui
aparença de realitat.
―¿Jures, sobre totes les barres i estrelles de
la bandera i la Sagrada Bíblia , dir la veritat i res més que la veritat? ―Sí, juro referir un relat versemblant dels
fets.
En segon lloc, la versemblança no és el
mateix que la coherència. Ah,
collonut... i què és la coherència,
doncs?
Tornem a recórrer la a festa dels exemples
per explicar-ho.
Penseu en els Caçafantasmes (o Ghostbusters
pels puristes), aquell grup de quatre pallassots dels anys 80 que es passaven tota
la pel·lícula fent el burro mentre capturaven espectres simpàtics en forma de
moc o mascotes gegants de Michelin
enfurismades amb el món. Ara imagineu que, de cop i volta, cap al final de la
cinta, els mateixos paios rebessin un avís per anar a engarjolar un poltergeist psicòtic que li estigués
fent la vida impossible a una família de Massachusetts. Imagineu que, tot d’una
i sense avisar, la pel·lícula perdés el seu to de comèdia fantàstica i es
convertís en una història de terror en primera persona, tipus The Blair Witch Project,
REC o Paranormal Activity, on morís fins l’apuntador i se’ns quedés
tan mal cos que després restéssim incapaços de sortir a pixar, per temor a la
foscor del passadís.
No us quadraria gaire, no?
Doncs no; però en cap cas seria degut a
que la pel·lícula hagués deixat de ser versemblant:
continuaria sent una història de fantasmes, situada en un univers que seguiria
assumint, dins les seves regles de joc pròpies, l’existència d’aquestes
entitats sobrenaturals. Res a dir, per tant, en aquest sentit. En canvi, per
res del món, la història no resultaria coherent:
hauria canviat de forma sobtada i radical el seu estil narratiu i tota la seva atmosfera,
i els personatges mostrarien una forma de comportar-se molt diferent.
La coherència
narrativa exigeix que les informacions proporcionades als
lectors/espectadors es mostrin consistents les unes amb les altres, dins d’una
seqüència lògica i raonable i d’una unitat i uns límits contextuals.
En aquest cas, la unitat i els límits
contextuals s’haurien trencat estrepitosament.
Who you gonna call? Doncs si és una comèdia, als Caçafantasmes; si es
tracta d’una història de terror que m’ha de posar els pèls de punta, a
l’Exorcista.
En tercer i últim lloc, cal diferenciar la versemblança de la credibilitat. Per fer-ho senzill, podríem dir que una narració
esdevé creïble quan la font des de
la qual ens arriba és creïble.
I què redimonis fa que una font sigui creïble o no ho sigui? Bé, aquesta és
una qüestió bastant subjectiva: bàsicament el que fa que una font sigui creïble és l’autoritat que aquesta font
ostenta davant dels lectors/espectadors potencials, que pot haver arribat bé per
imposició dogmàtica o bé per la força de l’argumentació.
En un exemple senzill que ens sonarà a
tots, prenguem la Bíblia, el llibre sagrat de la Cristiandat. La Bíblia conté
moltes històries, que, sovint, després de passar per un anàlisi rigorós, no
resulten ni versemblants ni coherents. Per als integristes
religiosos això no suposarà cap problema; ells tenen una confiança cega en els
autors del llibret (Sant Pere, Sant Pau i companyia...), i en virtut d’aquesta
confiança cega li concediran credibilitat
total a les escriptures. No passarà el mateix amb un ateu, que requerirà la
força de l’argumentació per tal d’atorgar credibilitat
a la paraula escrita de Déu.
Senyores i senyors, com a
narració que és, la paraula de Déu no se’n lliurarà d’un escrutini en clau
literària. Ni de conya!
I bé... al capdavall, després de tot
això... en què quedem, doncs, que és aquesta cosa tan important de la versemblança?
Fàcil, nois; ja ho tenim mamat...
La versemblança, com
ja s’ha avançat més amunt, és fonamentalment l’aparença de realitat que una
narració assoleix a ulls del seus lectors. S’expressa com les regles del joc
que l’autor ha establert per a la seva obra; el marc en què es mou la història
narrada, i que no necessàriament ha de correspondre’s amb la realitat objectiva
que coneixem i compartim tots. Per tal de resultar versemblant, doncs, només cal que una obra no trenqui els límits
que el seu propi autor li ha donat, explícitament o implícita.
En conclusió, i tornant al principi: que
en Harrison Ford dispari un raig làser fent d’Indiana Jones no és versemblant,
perquè no existeix cap tecnologia d’aquest tipus en el marc contextual en què
es desenvolupen les aventures de l’intrèpid arqueòleg. En canvi, sí que és versemblant si dispara el raig fent el
paper de Han Solo, perquè en el marc contextual d’aquest últim personatge les armes làser
son el pa de cada dia.
Us imagineu en Han Solo o en Luke Skywalker combatent Stormtroopers a cop
de fuet? No, gràcies.
Ara aneu i digueu a la cara al meu amic Darth Vader que aquest article no us ha semblat
versemblant, coherent o creïble. Estarà encantat de discutir-ho amb vosaltres
en el fragor d’un duel de fuets làser.
Que la versemblança us acompanyi!
