Una baula inesperada.

N340. 11 de setembre. 16:15

Els participants del tram ja fa estona que criden consignes. Fa cinc minuts han passat per allà la onada (un nou rècord Guiness: la onada més llarga). De sobte, el xivarri s’esmorteeix i tothom mira cap al sud, des d’on s’apropen cinc cotxes luxosos de color negre.

Els cotxes s’aturen davant dels espectadors atònits. Surten un parell de guardaespatlles de cada cotxe i finalment, en un silenci quasi absolut, s’obre la porta del cotxe del mig. Amb alguna dificultat però sense deixar que cap dels guardaespatlles l’ajudi, un home surt i s’alça, fa un cop d’ull a tots els espectadors bocabadats i diu amb naturalitat, com qui arriba a la cua de la peixateria:

—¿El último, por favor?

Davant del silenci generalitzat, va afegir:

—Hahaha, es broma. Háganme sitio, que he venido a participar en esta sardana tan divertida.

El primer a trencar el silenci és un nen de primària, que assenyala l’home amb el dit i crida:

—Mira, mama! Es el campetxano! El del Polònia!

Aeroport de Reus. 11 de setembre. 15:20

—Entonces, ¿dónde dices que estamos? —diu l’home, baixant per les escales del jet privat.

—Bueno, este es el aeropuerto de un pueblo catalán, de... esto... de Port Aventura —diu un home alt amb barba que l’acompanya.

—Vale, Mariano. Pero ¿qué es lo que hacemos aquí?

—Salvar España, como lo hizo hace treinta y dos años.

—Ya. Lo que quería decir es ¿cómo se supone que venir aquí a bailar sardanas va a salvar España?

—Pues mire, resulta que tenía el plan aquí escrito y detallado en este papel, pero no entiendo mi letra.

—Hahahaha, muy bueno. Tienes unas cosas, Mariano... En fin, será como la otra vez entonces, que no me enteré de la misa la mitad.

Els dos homes entren en un cotxe luxós de color negre que espera a peu de pista i emprenen la marxa.

La Moncloa. 10 de setembre. 22.30.

L’home amb barba juga al Candy Crush amb l’ipad de la feina, mentre sent de fons una pel·lícula que la seva dona ha insistit en mirar. Sona el telèfon i l’home esbufega però sap que el càrrec que ostenta li obliga, com a mínim a mirar qui truca. Sospira i despenja.

—Hola, Jorge. ¿Cómo? ¿Mañana? Pero yo ya tenía otros planes. Ah, que es importante. Ah, del CNI, claro. Pero entonces... Sí, aguarda un momentín que busco la Razón —l’home allarga un braç fins la tauleta i agafa el diari i un llapis amb poca punta—. Díme. No, no me voy a olvidar. ¿No ves que estoy tomando nota?

Al cap d’uns minuts penja el telèfon i se n’adona que estava massa capficat amb el videojoc i no ha estat massa atent al que li deia en Jorge. En tot cas, ell només ha d’estar preparat demà al matí i el xofer el passarà a buscar. I ja ha apuntat el més important al diari.

Ministeri de l’Interior. 10 de setembre. 19.45.

En Jorge obre un sobre que li ha arribat per missatger urgent des del despatx d’en Ramírez, del CNI. Els seus ulls es van obrint més i més a mesura que avança línies. No entén res. De fet l’informe li sembla una bajanada. Fins i tot hi ha incoherències i alguns errors gramaticals. Però els que saben de què va la cosa han confiat molt en aquell departament del CNI. I, malgrat el protocol digui que el pla necessita el seu vist-i-plau, no vol menjar-se el marró d’haver cancel·lat una missió aparentment tan important.

Seu del CNI a Madrid. 10 de setembre. 17.15.

En Ramírez ordena els papers que fa una setmana s'amunteguen sobre la taula del seu despatx. De sobte veu un informe que a la portada diu “Manila”, el nom en clau de les operacions relacionades amb la lluita contra el separatisme català. Sota la portada una data: 11/09/13. Coi, si això és demà, pensa en Ramírez. Deu ser el pla d’acció pel dia 11. Quant de temps deu portar sobre la seva taula? Ufff... Passa els fulls ràpidament. Sí, sembla un pla d’acció. Bé, serà millor que ho enviï per correu urgent al ministeri. Allà sabran què fer-ne.

Seu del CNI a Barcelona. 6 de setembre. 15.52.

—Vaya marrón... Todo el trabajo de un año...—un home camina nerviós, amunt i avall i mira de reüll el tècnic informàtic que està assegut a la seva cadira—. ¿Crees que salvaremos algo?

—Pues voy a hacer lo que pueda pero alguien ha hecho una buena chapuza aquí —respon el tècnic informàtic.

—Han sido los niñatos del partido, que el otro día, con esto del juez se liaron a borrar discos duros a saco y... Por favor, sálvame algo, que llevamos un año trabajando en un tema y esta semana en Madrid esperan que les digamos algo.

—Esto es un software de reconstrucción. Te pilla cadenas de datos que encuentra fragmentadas por el disco y las une con un algoritmo de reconocimiento de patrones.

—O sea que va pillando cachos de texto y los junta, como la novela queescribió Ana Rosa, ¿no?

El tècnic arronsa las espatlles.

—Bueno, mira a ver si me puedes sacar un informe de diez páginas antes de las siete, que este finde me largo a la playa.

Seu del CNI a Barcelona. 2 d’agost. 23.35.

Els dos agents de guàrdia estan asseguts un a cada punta del despatx i es comuniquen a crits.

—Has visto estos de Ciutadans, hahaha. ¡Qué cachondos! Animan a inscribirseen la cadena indepe y luego no ir. Así habrá agujeros.

—¡Qué bueno! Lástima que a nosotros nos toque ir de verdad... con el palo que da.

—Sí... Oye, ya que estamos aquí aburridos. ¿Por qué no hacemos unas inscripciones falsas?

—Venga, va. Hahaha. Voy a apuntar... a Juan Carlos de Borbón...

Figures literàries: la ironia.

La Dictadura Catalana

Ningú sap del cert quants anys va durar la Dictadura Catalana. Com passava al 1984 d'Orwell, el temps es va aturar a la Catalunya independent. I amb el temps, la Història.

Com pronosticaven els defensors de la Constitució, la victòria del sí al referèndum va suposar l'aïllament i l'empobriment dels catalans, excepte de les famílies del president Mas i del conseller Puig que van fugir a Suïssa a reunir-se amb els diners que havien robat als catalans.

Paral·lelament, la resta d'Espanya, que es va a passar a dir Españ per recordar a tots els espanyls que sense Catalunya no seria espiritualment un país complet, va començar a prosperar econòmicament, gràcies a l'estalvi que suposà desprendre's de la Comunitat Autònoma més deficitària i de les noves oportunitats de negoci que oferia l'aïllament i l'empobriment de Catalunya.

El sistema radial d'Espany va resultar fonamental per desenvolupar l'economia. Per exemple, els turistes d'alt standing que abans anaven en creuer a Barcelona van descobrir que era més còmode i més divertit passar una nit a cada ciutat costanera del litoral espanyl desplaçant-se en AVEs nocturns que connectaven totes les grans ciutats de la costa amb Madrid.

A Catalunya, mentrestant, començava la Dictadura. Diuen que van aixecar una gran Muralla, des del Pirineu fins a l'Ebre, per aïllar els catalans dels espanyls. Especialment tràgic va ser el segrest de milers de famílies xarnegues, que el govern extremeny va reclamar sense èxit i el robatori de nens valencians i balears que la Conselleria d'Educació va voler Catalanitzar.

Afortunadament, no es va arribar a produir l'Anschluss de la Comunitat Valenciana i de les Illes, ja que el Govern Català va seguir aplicant retallades en Educació i Sanitat després de la Independència. Això va impedir que l'exèrcit nacionalista català tingués mai una tropa prou saludable i espavilada per envair res.

Però a Catalunya la situació era terrible. Molts xarnegos van perdre la feina a causa de la llei Junqueras, segons la qual un català de soca-rel podia fer-se amb un lloc de feina ocupat per un xarnego si ho demanava. El xarnego que es quedava sense feina (i recordem-ho, sense la possibilitat de tornar amb la seva família a Espany) havia de completar un Curs als Camps de Reeducació Guardiola.

La vida al Camp de Reeducació era horrible. Els reclutes s'aixecaven ben d'hora ben d'hora, mentre per megafonia sonava Tossudament Alçats, himne de l'opressió nacionalista. No fa falta dir que si algú no estava Tossudament Alçat a l'hora que tocava era durament castigat amb ració doble de Ball de Bastons. Després d'un esmorzar de pa amb tomàquet i Espetec, els reclutes rebien classes d'Història Nacionalista, Pronoms Febles i Poemes del Martí i Pol.

Per la tarda, els reclutes treballaven en règim d'esclavatge per pagar-se l'allotjament i el menjar. Experts economistes van esmentar que aquesta mà d'obra esclava podia haver tret de la ruïna econòmica a la Dictadura Catalana, si s'hagués emprat de forma productiva. Però el cas és que, per la bogeria nacionalista del ministre de propaganda, es van emprar massa esforços en qüestions identitàries, com per exemple la Gran Bandera feta amb ganxet, que es va col·locar sobre la Muralla Catalana, amb la idea que es veiés des dels satèl·lits del Google Maps.

La ironia dels nacionalistes: demanar la llibertat amb cadenes.

Després de treballar dues hores als tallers esclavistes, tots els reclutes sopaven mentre veien El Gran Dictat i un capítol de Plats Bruts. Un cop completada la reeducació, el recluta rebia un nom i uns cognoms catalans i passava a ser un ciutadà catalanitzat.

Val a dir que no tots els catalans van ser doblegats pel pervers nacionalisme. Alguns van crear escamots de resistència, anomenats Ciutadans Populars. Aquests escamots ajudaven a passar articles de primera necessitat a través de la frontera, com el pernil de Jabugo (prohibit per la dictadura per pressions del lobby osonenc de l'embotit), cava extremeny i llibres en castellà. Gràcies a aquests herois, la flama de l'esperança va perdurar en l'obscuritat de la Dictadura Catalana.

I el dia de l'Alliberament va arribar per fi. El 18 de juliol de 2018, després de la incontestable Victòria (187% Sí, -17% No, 5% en Blanc) al Referèndum per la Reunificació organitzat pels Ciutadans Populars a Castelldefels (actual capital de la Regió Catalana), centenars de catalans van apropar-se a la frontera occidental, prop de la localitat de Fraga, on hi havia concentrats milers d'espanyls. Davant la força dels sentiments, el mur català es va esfondrar i Espany va a tornar a ser per sempre més España. Fins i tot després de la independència de Múrcia al 2089, de la Invasió europea dels tàrtars al 2345, del meteorit que va acabar amb els mamífers terrestres al 8097. Fins i tot després que el Sol devorés la Terra l'any 5.012.021.354 i de la Mort Tèrmica de l'Univers l'any 854.521.387.971. Fets, tots ells inconstitucionals, que no van poder impedir l'existència eterna d'Espanya.

* * *

L'article d'avui s'emmarca en la iniciativa de la Via catalana de blogs, que és com la que es farà l'11S amb persones. És a dir, a aquest blog li dóna l'enllaç I jo per què vull un blog? , que ha fet un post molt original, amb uns mots encreuats que us convido a resoldre, (per cert, si heu arribat aquí a través d'aquest enllaç, feu-m'ho saber als comentaris, que em farà il·lusió) i des d'aquí enllacem a fora de lloc, blog que us convido a visitar per donar sentit a la iniciativa de la Via de blogs.

Sé que a molts nacionalistes no els agradarà que doni veu a l'unionisme. I menys encara que construeixi un relat coherent amb els seus arguments, cosa que no havia fet ningú fins ara. Però crec que cal que tothom conegui les dues versions abans de decidir-se.

Podeu seguir la cadena visitant fora de lloc, que fa una interessant reflexió, des del punt de vista d'una persona de família andalusa. 

Obsolescència programada

L'obsolescència programada forma part d'un model econòmic que sembla estar arribant als seus límits. Font. 

-Creus en el destí? -va dir.

Sovint em plantejava preguntes com aquella. Suposo que dur una vida així li deixava molt de temps per pensar i no tenia ningú més amb qui compartir les seves filosofades. Jo no era tan brillant com ella però també m'avorria molt i no m'importava distreure'm de tant en tant. Potser hauria triat altres temes però només ens teníem l'una a l'altra i això feia que la valorés especialment. Tants dies treballant juntes ens havien unit més del que mai m'hauria imaginat.

-Diria que som aquí per alguna raó, saps? -vaig contestar mesurant les meves paraules. Crec que el sentiment d'inferioritat intel·lectual feia que m'hi repensés molts cops per tal d'evitar semblar més ximple del que em sentia-. Estic segura que tenim una missió a complir aquí al món, d'acord amb la nostra naturalesa.

-De vegades sento un neguit dins meu. Tinc el pressentiment que estic arribant al final dels meus dies i no puc evitar pensar en això que dius; si he tingut una vida prou plena i de quina manera he aconseguit fer el que se suposa que venim a fer al món.

-Escolta! -vaig protestar-. Encara et queda molt temps de vida, n'estic segura. I en tot cas, deixa'm dir-te que segur que has tingut una vida fantàstica, que has il·luminat el món amb la teva mirada d'una manera que...

Em vaig aturar quan se li va escapar el riure. Vaig sentir-me una mica violenta perquè potser havia expressat de forma massa oberta els meus sentiments cap a ella. Però després em va mirar i somreia. I va passejar la mirada per tot el món que s'estenia a sota nostre. La taula de fusta amb tons de color xocolata i les quatre cadires on cada nit seien a alimentar-se els éssers mòbils. Les rajoles quadrades de color blanc, que reflectien la nostra llum. Les parets llises d'on hi penjaven tres quadres de paisatges llunyans. Les tres portes que donaven lloc a la vida, obrint-se i tancant-se i fent aparèixer i desaparèixer els éssers mòbils. També hi havia aquell aparell rectangular que feia sons i llums i que els mòbils es miraven sovint mentre seien al sofà.

Ella s'ho va mirar tot durant una bona estona i també em va mirar a mi. I després, tal com havia pressentit, es va apagar per sempre.

Aquest relat forma part de la sèrie sobre figures literàries. Avui toca la personificació. Imatge extreta d'aquí.

Figures literàries: Al·legoria de la cel·la.

Diuen que al soterrani del castell hi ha una cel•la, o potser n’hi ha vàries. És difícil saber-ho perquè el soterrani és fosc i laberíntic, com els racons de la memòria, i costa saber si ja s’ha passat abans per un lloc o no.

La cel•la no és gran ni tampoc petita. Alguns dies té quatre parets de pedra i d’altres en té més. De vegades hi ha una porta de fusta massissa i acer i d’altres podem trobar finestres amb barrots. Però molts cops només cal la certesa de saber-se inexorablement atrapats per mantenir tancats els presoners.

No se sap ben bé quants són els condemnats. Tant pot ser que en siguin vint com un miler. Les formes atzaroses de les parets i la feble il·luminació fan que la cel•la i tot el que hi ha dins aparegui desdibuixat, com un esbós d’una realitat a mig imaginar.

L'al·legoria consisteix en una metàfora continuada. En un text se substitueix un referent pel seu equivalent metafòric i tots els termes lligats al referent tenen una metàfora equivalent, de manera que es genera un text amb diversos nivells de lectura. Imatge extreta d'aquí.

Es veu que hi ha un mariner que mai es va arribar a embarcar. Li feia por l’aigua però no sabia fer cap altre ofici que no fos el de mariner. Es passava els dies a les tavernes del port escoltant històries de pirates, de països llunyans, de tresors amagats... De vegades començava a parlar ell també però de seguida es quedava travat, quan se n’adonava que no tenia cap història a explicar.

Hi ha també algú a qui tothom anomena l’Espectre. Uns dies sembla que la tènue llum de la cel•la el travessa per complet, com si fos un miratge. D’altres, se'n pot endevinar la tímida silueta però, en mirar-lo, sembla esvair-se. Un bruixot li va concedir el do de convertir-se en allò que ell es cregués capaç de ser. Podia haver estat un rei, un gran artista o fins i tot un Déu. Però la manca de confiança el va trair fins al punt de fer-lo quasi invisible. Encara amb prou feines és capaç de creure que existeix. 

Ningú coneix del tot la geometria de la cel•la però si hi ha un punt que podríem considerar que n’és el centre, allà hi ha asseguda una noia. A diferència de la majoria dels presos, ella creu que és possible sortir d’allà. I no només això, també afirma que coneix no una sinó dues-centes trenta-vuit maneres diferents de fugir. Però optar per una significa renunciar a totes les altres i vol estar segura de triar-ne la millor.

No només hi ha humans allà dins. Per exemple, hi ha el cavall d’en Lluc, un home que havia somiat amb guanyar fortuna i fama amb la seva espasa però sempre arribava tard. Anés on anés, algun altre cavaller ja havia rescatat la princesa o matat el drac de dos caps, o resolt l’enigma o vençut el maligne rei o bruixot de torn. Convençut que no hi havia una gesta per a ell, va acabar tancat al soterrani d’aquest castell.

És impossible saber si el Rei que mana en aquell castell baixa un cop al dia o tres cops al mes, doncs a la cel•la és difícil saber quan comencen o acaben els dies; el temps no és més que un concepte abstracte i inútil. Si els porta personalment menjar sempre que baixa no és pas perquè aquell Rei es preocupi pel benestar dels presoners. Al contrari, sempre intenta alimentar la part dels condemnats que fa que siguin presoners.

Així, al mariner li porta sempre gats, gossos o altres animalons que s’han ofegat. O altres dies també petits taurons amb dents esmolades o sinuoses serps d’aigua. A la noia que seu al mig de la cel•la li duu aliment per a l’intel·lecte: llibres que parlen de fugues, de laberints i mapes del castell que amplien les possibilitats de fugida. Aquest nou material sempre sembla millor que el que ha vist fins aleshores i allò la fa entendre que, molt probablement, la millor manera d’escapar no és cap de les que ja coneix. A en Lluc sempre li porta el mateix aliment que a un altre presoner i sempre quan aquest altre ja s’ho ha acabat. Cada dia és l’únic presoner que menja el mateix que algú altre. Finalment, abans de marxar sempre es queda mirant una branca de fonoll que duu a la mà i comenta, en veu baixa (però prou alt com perquè el senti tothom): “Que estrany, em sobra una ració. És com si ahir hi hagués algú que avui ja no hi és però no recordo a ningú a part dels que estic veient”. I, amb aquestes paraules, l’Espectre es fa cada dia una mica més invisible.

De vegades en Lluc s’imagina que aconsegueix alliberar tots els presoners. Que parla amb la noia i li fa entendre que qualsevol de les sortides que coneix és millor que restar un sol dia més tancada en aquella cel•la. Que troba les paraules per fer que l’Espectre recuperi la fe en si mateix. Que aconsegueix escapar amb el mariner cap a la torre més alta del castell i reuneixen l’aplom necessari per saltar tots dos fins al fossar. Que neden més ràpid que la por i assoleixen la riba. I allà hi ha una taverna on poden explicar la seva gesta.

Només que el mariner superés la por, la noia deixés de d’envernissar la seva fugida ideal amb més i més capes de perfecció i l’Espectre confiés en ell mateix, els murs d’aquesta cel•la desapareixerien per si sols, pensa en Lluc. Perquè per a cadascú d’ells estan fets precisament d’aquestes obsessions que els limiten. Només caldria que...

Però sempre apareix un dubte maligne a la ment d’en Lluc. Segur que algun altre cavaller ja ha alliberat abans uns presoners semblants. I si no ho ha fet encara, apareixerà just un instant abans que ell decideixi fer-ho. I llavors s’asseu al costat d’una paret i recorda, una per una, totes les històries de cavallers que algun cop ha sentit. Tots aquells herois que van ser els primers en arribar allà on se’ls necessitava. Com podia salvar tota aquella gent precisament ell, que no era capaç d’ajudar-se a si mateix i ensorrar els seus propis murs?

Diuen que, de tant en tant, algun dels presoners supera les pors o limitacions que l’engabien i pot escapar de la cel·la. I que, en tots aquests casos, algú acaba narrant les seves gestes. Però en aquestes narracions, per alguna raó, sempre s’omet que el personatge va ser presoner a una cel·la fosca d’un castell estrany. Potser, i només potser, aquesta història que encara no s’ha explicat pertany al cavaller Lluc, que un dia serà el primer en alliberar de manera heroica tots els presoners de la cel·la.

Figures literàries: Paradoxa.

L'encontre entre el viatger del temps Fry i el seu avi és a punt de causar una terrible paradoxa temporal. Extreta d'aquí.

La paradoxa d'Èdip

Aquell viatger m'havia de salvar del destí tràgic que havia predit l'oracle. Assegut davant meu, feia ganyotes de decepció entre glop i glop de vi, com si no fos el millor vi de la millor taverna de Delfos. També mirava constantment al voltant, a cada nova persona que entrava a la sala, a cada home que s'aixecava de la cadira o que demanava una altra consumició.

‒Mataràs el teu pare, et casaràs amb la teva mare. És això, oi? ‒m'havia dit.

‒Com pots saber...? ‒vaig preguntar, amb els ulls tan esbatanats que semblaven dos plats de ceràmica.

‒... el que t'ha dit l'oracle? Ufff... ‒va fer una pausa i va dir amb desgana:‒ Ara ve aquella part insofriblement avorrida on jo dic que vinc d'un futur molt llunyà i tu no t'ho creus i jo et dic que per què no, si creus un munt d'històries absurdes sobre déus que no existeixen i segueixes milers de supersticions ridícules. I al final t'haig d'acabar ensenyant la meva màquina del temps i encara no et creus que sigui una màquina del temps però és un objecte estrany, sembla màgic i la curiositat fa que vulguis seguir escoltant-me.

El viatger va treure de la bossa un objecte embolicat en un mocador i va fer-me un gest perquè apropés el cap a la zona on, amb molta cura, estava enretirant la tela. Quan vaig veure allò, vaig fer un bot enrere: realment aquell home tenia raó: era un objecte màgic. No vaig veure'l prou temps com per copsar-ne la forma però recordo que emetia llum... Com podia un objecte tenir foc a dins i no cremar-se? Ni tan sols semblava que estigués gaire calent.

‒Està bé. Què vols de mi? ‒vaig dir-li.

‒Vull ajudar-te. Et donaré una oportunitat per evitar el destí que t'han profetitzat.

‒T'escolto.

‒M'acompanyaràs en un viatge. La pròxima escala que tinc prevista és a fa seixanta anys. Si véns amb mi, estaràs protegit per una poderosa paradoxa temporal.

‒No ho entenc.

‒Sí, home, és un cas clàssic. Si mates el teu pare en el passat, tu no naixeràs i llavors serà impossible que viatgis al passat per matar el teu pare. El destí es trobarà davant d'un repte irresoluble i haurà de rendir-se.

‒I què passa amb la part de ma mare?

‒Et preocupa més que matar el teu pare? ‒va dir, arrufant les celles. Seguidament va riure, va treure un objecte cilíndric de la bossa i el va posar sobre la taula‒. Això és un analitzador d'ADN. Té dos forats: en un hi poses un cabell teu i en l'altre un cabell de la dona amb qui et vulguis casar. Si s'encén un llum vermell, vol dir que teniu una relació de parentesc proper. Si el llum és verd, vol dir que t'hi pots casar sense problemes.

‒I si d'aquí uns anys em quedo calb? Com podré...?

‒Val un pèl de qualsevol part del cos...

‒I tu què hi guanyes? Per què em vols ajudar?

‒Coi, sí que fas preguntes! Per què no vas fer al mateix amb l'oracle? Podies haver preguntat com evitar aquell destí, o haver-te ensumat que els teus veritables pares no eren aquells que tu creies... però no, et diuen que mataràs el teu pare i et casaràs amb ta mare i te'n vas d'allà sense preguntar res més.

‒Perdona però és que em sorprèn que...

‒Que t'ajudi a canvi de res, oi? Sí, és lògic. Si vénen a fer-te la guitza, no et sorprèn gaire però això que un desconegut t'ajudi... és sospitós. Bé, et diré els meus motius, tot i que estic segur que no els entendràs.

El viatger va fer un altre glop de vi i em va confessar que temia que aquell beuratge li provoqués ceguesa.

‒La meva dona m'ha abandonat ‒confessà‒. Segons la seva psicoanalista, jo patia un cas irresoluble de complex d'Èdip.

‒Què...?

‒Què vol dir psicoanalista? Què és el complex d'Èdip? És massa complicat perquè t'ho expliqui tot, fes-me cas. De tota manera, crec que si tu escapes del teu destí, també hauria de desaparèixer el complex d'Èdip, potser amb una mica de sort, fins i tot la psicoanàlisi.

Vaig mirar-lo als ulls. Realment semblava un home amb problemes d'amor i, fos el que fos això de la psicoanàlisi, vaig intuir que també li faltava un bull. D'altra banda, m'oferia una sortida. I si refusava l'ajuda i quedava condemnat a un destí tràgic?

‒D'acord. Què cal fer ara...? -vaig començar a dir, però em van interrompre violentament.

‒No accepti!

Em vaig girar per veure que un home s'havia apropat fins a la nostra taula i hi havia donat un fort cop de puny.

‒Qui és vostè? ‒vaig preguntar.

‒Sóc filòsof i aquest home ‒va dir assenyalant el viatger del temps‒ és un inepte! Si vostè escapa del seu destí, el complex d'Èdip no existirà amb aquest nom i ell no vindrà aquí per ajudar-lo a escapar del destí.

‒És una altra paradoxa temporal? ‒vaig exclamar.

‒Escolti, vostè què n'ha de fer de tot això? ‒va protestar el viatger‒. Per què no s'ocupa dels seus assumptes?

‒Aquests són els meus assumptes. Treballo per l'oracle i una de les funcions és protegir el Destí de les paradoxes temporals. La ironia ‒va dir somrient, mentre em mirava als ulls‒ és que en aquest cas ho puc fer mitjançant una paradoxa temporal. En el moment que accepti l'oferta d'aquest home, ell desapareixerà i no l'haurà conegut mai.

‒Si fos així ‒va dir el viatger, burleta‒ no s'hauria molestat en intentar convèncer l'Èdip de res.  El problema s'arreglaria sol.

‒Sempre preferim evitar qualsevol agressió al continu espai-temps.

‒Prou xerrameca ‒va dir el viatger, aixecant-se de la cadira‒. Vols acompanyar-me i intentar canviar el teu destí?

Em vaig mirar els dos homes. Havia arribat el moment de prendre una decisió que marcaria la meva vida. O no? Tenia realment una opció de triar o, fes el que fes, em trobaria el camí per escapar del meu destí funest barrat per les paradoxes?

Figures literàries. L'oximoron. (per Lluís Servé)

Us vaig informar fa poc de l'estrena d'una nova secció al blog sobre figures literàries. Avui l'estrenem amb un fantàstic relat d'en Lluís Servé, guanyador del concurs que vaig convocar per seleccionar el text que obriria aquesta nova secció. Com veureu, en Lluís Servé ha aconseguit perfectament explicar amb oxímorons què són els oxímorons. Us recomano fer una primera lectura fixant-vos en l'argument del relat i una segona intentant trobar els oxímorons.

Un oxímoron és la presentació consecutiva de termes contradictoris. Imatge extreta d'aquí.

Abundància minoritària (o Infàmia)

La idea li arriba en plena apatia vertiginosa, durant el somnolent insomni que l'aclapara a qualsevol hora. Contempla amb atent descuit el seu fosc voltant, tan monòtonament mutable que el fastig el visita amb reposada impaciència, i ho veu ben clar. Ha de fer alguna cosa per ordenar aquesta caòtica harmonia de la rutina, un bri ingent de novetats que l'avorreixin de veure tants canvis. Per això, la idea li sembla de maliciosa bondat, maquiavèlica i deixada a l'atzar. En la fosca clarividència de la nit ho veu tot clar i trama el seu pla. Anota les debilitats que es coneix d'ell mateix i que l'enforteixen en la seva soledat, sempre en majúscula quan parla d'aquests virtuosos defectes. A la llista, però, també hi inclourà algun tret bo, no tan abundós perquè no domini aquesta minoria dins de l'amalgama heterogènia. Al mateix temps, en calculada improvisació prou arbitrària, perfila llinatges i afers, intrigues i desercions, malentesos ben intel·ligibles i èxodes, peregrinacions i exilis, renúncies i aigües que se separen quan sigui el moment, genealogies de virtuts tatxables i vides bastides al voltant de llegendes i paràboles creïbles. Badalla enmig d'aquest estat febril, d'impacient calma per enllestir el que sembla infinit. Ho perfecciona amb uns acabats matussers, afegint al protagonista del seu pla la més modesta egolatria, gràcies a hipnòtiques fórmules que li controlin la incertesa de reconèixer que no se sent titella, sinó artífex de tot allò que aparegui davant dels seus ulls.

Després d'àrdues hores de senzilles estratagemes i veient la grandiloqüència minúscula del seu personatge summe, somriu tristament. Perquè no deixa de pensar que el joc encara li sembla d'una maligna benvolença, al cap i a la fi. Però no vol ser tan enrevessat el primer cop, ja tindrà ocasions i deserts per a les temptacions més fàcils de generar dificultats. Descansarà i, al dia següent, el seu disseny despertarà amb l'amnèsic record d'una omnipotència que no dubta tenir de sempre. Idearà una forma per aclarir la nit, mitjançant el que anomeni llum. I vindran, més endavant, els animals marins i terrestres i la lluna i el sol i els arbres de la Ciència i de la Vida i l'home a imatge i semblança d'Ell mateix. I l'incest i l'homicidi, i la crucifixió i la pedra per construir-hi al seu damunt els temples per honorar el Seu nou, i a Seva glòria omniscient, omnipresent, omnipotent. Tot basat en la taca immaculada dins del ventre d'una dona, que tothom veurà virginal, malgrat l'infantament. I en sis dies teixirà una creença amb incredulitat, que silenciarà pels segles dels segles amb l'antagònic, que anomenarà, diguem-ne, Llucifer l'infame. Perquè els fidels el combatin pacíficament. En el Seu propi nom.

Lluís Servé és un dels autors més prolífics del web Relats en Català on publica amb el pseudònim deòmises. També escriu periòdicament al seu blog personal Es desclou la tenebra... Ha triat com a imatge L'uomo che cammina de Giacometti. Diu que aquest home llarguíssim que emana tristesa simbolitza la seva manera d'escriure. Als relats d'en Lluís trobem sovint personatges sols o solitaris; als seus poemes hi ha nostàlgia i enyorança. Font.

Miniconcurs: El repte de l'oxímoron.

No sé si a vosaltres us passa però sovint, quan escric, dubto si estic elaborant una metàfora, una paràbola o una al·legoria. Llavors vaig a la Viquipèdia, llegeixo totes les definicions i em queda ben clar... durant trenta o quaranta segons. Després se m'oblida tot de nou.

Com que, de tant en tant, em fa ràbia ser ignorant, he pensat que escriuré una sèrie de posts al voltant de diferents figures retòriques. A veure si així, amb l'ús, se m'acaben quedant els conceptes una mica més arrelats. Més que copiar les definicions i explicar les característiques de cada figura retòrica, que sembla una feina cansada, avorrida i poc lluïda (ja hi ha milers de pàgines a internet que segur que ho expliquen millor), he decidit que els posts siguin creacions més o menys literàries estructurades al voltant d'una figura retòrica.

I he decidit que aquesta nova secció s'inauguri amb un petit relat al voltant de l'oxímoron. També m'ha semblat bona idea no escriure jo el primer post de la sèrie sinó treure aquest honor a concurs. Per no crear un nou concurs en el sobresaturat panorama de premis literaris en català, he aprofitat l'edició 544 del Repte Clàssic de Relats en Català.

Si hi voleu participar, només heu d'escriure un relat del tema que vulgueu però que contingui almenys 3 oxímorons. L'extensió ha de ser de 400 a 800 paraules i teniu fins diumenge 12 de maig a les 20h.

En principi els relats participants al Repte de Relats en Català s'han de penjar al Fòrum. En aquesta ocasió també es podrà fer a qualsevol lloc d'internet (inclosos els vostres blogs, si en teniu) i n'hi haurà prou que al Fòrum hi hagi un enllaç cap al relat.

Si teniu dubtes sobre com participar, ja els intentaré aclarir als comentaris. I si us fa gràcia la idea però només a mitges perquè també us fa una mica de mandra, teniu l'opció de participar fora de concurs. Però no us ho aconsello perquè pot ser que no hi hagi moltes més oportunitats per aconseguir que us publiquin un relat en aquest blog!

 Pel que fa als oxímorons, aquí en teniu la definició, que inclou alguns exemples. Us en poso un a tot color, per allò que una imatge val més que mil paraules:

En aquest quadre de Magritte podem veure una espelma que emet una llum fosca. Font.