dilluns, 20 d’abril de 2015

El pas del temps

Arrel d'aquest post d'en XeXu sobre himnes generacionals, vaig caure que justament avui aquesta cançó fa 25 anys: 


La curiositat és que aquesta cançó tracta precisament del pas del temps, de com anem canviant a mesura que passen els anys. Que passi el temps per a una cançó que parla del pas del temps.

A la ficció el tema del pas del temps s'ha tractat des de diferents punts de vista. Hi ha les obres que narren vides senceres, des del naixement fins la mort o fins una edat més o menys avançada i aprofiten aquest fet per fer una ullada a l'avenç de la Història al llarg d'aquest període. Per exemple, el Curiós Cas de Benjamín Button, Forrest Gump o l'avi de 100 anys que va escapar per la finestra.

En altres casos es centren en aspectes concrets del temps, com l'espera (Penèlope a l'Odissea), l'espera sense esperança (Cadena Perpètua), l'etern retorn (Atrapat en el temps) o la voluntat d'aturar el temps (Peter Pan).


En Randall accelera el temps amb un petit truc: trobar punts intemedis entre l'actualitat i fets que ens semblen molt i molt llunyans.


Hi ha també casos de pel·lícules on el pas del temps es fa palès veient els actors que hi participen. Stallones, Schwartzenegers, Bruces Willis o Harrisons Fords fent papers d'herois d'acció com si encara tinguessin trenta anys.

I també trobem el cas contrari. Sèries de dibuixos animats que s'allarguen durant moltes temporades sense que els personatges envelleixin. Així, als Simpsons podem veure diferents capítols retrospectius on en Homer i la Marge són adolescents als 70 o als 90.

Finalment també trobaríem les històries de viatges en el temps. Per exemple La màquina del temps, Back to the Future i potser la que tracta més el pas del temps: "la fi de l'eternitat" d'Asimov.

L'hemeroteca dels diaris també us permet viatjar al passat i veure el pas del temps.
El Barça perd, Lituania s'acaba d'independitzar, el príncep Felip fa la pilota als catalans i el comte de Godó al Príncep. I tu, què feies fa 25 anys?



16 comentaris:

  1. Jo quan tenia vint-i-cinc anys estava tan embrutat de tristor i de desesperació que tot m'haguera semblat molt de l'avenir, hui sóc feliç, no, no voldria tornar-hi.

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. De vegades el pas del temps té un efecte terapèutic o de millora en la maduresa (com els vins). Com que no podem modificar la velocitat a la que transcorre el temps, el millor que podem fer és intentar gaudir-lo omplint-lo d'allò que ens satisfà.

      Suprimeix
  2. He vist tot els exemples que cites avui! Em mereixo un premi? Bé, el llibre de l'Asimov no l'he llegit, de moment.

    Fa 25 anys jo era molt jove! Estava a primària, pots comptar el què feia. Encara no sabia que tindria un futur tan prometedor com a blogger gurú.

    Per cert, ahir el feedly no em va avisar que vas publicar i per això vaig deixar passar el Vicent davant.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Com em preguntes si et mereixes un premi? Si has llegit mai el blog del Pons sabràs que aquesta pregunta és ridícula. I qui millor que tu mateix per atorgar-te un premi?

      Suprimeix
  3. T'has deixat un exemple: els diaris d'agost. No t'ha passat mai de llegir un diari el mes d'agost i haver de mirar de quin any és? (Bé, passava amb els diaris en paper, clar).

    No sé què feia el 20 d'abril del 90, però, coses de la vida, recordo perfectament el 20 d'abril de 1985. Per això ahir em va passar pel cap aquesta cançó, també. D'adolescent no l'acabava d'entendre, em semblava impossible...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Això dels diaris seria un exemple del "no pas dels temps", no?

      Si no és indiscreció, què va passar el 20 d'abril de 1985?

      Suprimeix
    2. Tens raó, és un exemple de no pas del temps.

      És indiscreció. Un casament. Però no pas el meu, que tot just acabava de fer la comunió!

      Suprimeix
    3. Bé, aquí som molt indiscrets. No ens agrada que ens deixin a mitges. Però bé, no preguntaré res més d'aquest casament ;)

      Suprimeix
  4. Fa 25 anys era un nen gandul i més aviat friqui. Ben mirat, no canvia tantes coses el pas del temps, tot i que sí les poleix... sovint a millor.

    Recordo amb enyorança pel·lícules de llavors... encara que si les tornés a mirar ara segur que pensaria que són ridícules o que les trames són d'allò més ingènues.

    Recordo amb enyorança jocs d'Spectrum, Amstrad i Commodore; aventures monocromes o amb píxels gegants... però si hi tornés a jugar ara em sorprendria de com de simples arribaven a ser.

    Recordo (sense enyorança) aquella època en què si pretenies quedar amb una nena per anar al cinema havies de trucar-la a casa i passar el filtre del seu pare... Ara, en canvi, el whatsapp facilita molt les coses als joves festejadors.

    En definitiva; després de 25 anys, la Humanitat conserva les mateixes necessitats i persegueix els mateixos propòsits, però amb nous mitjans. A primera vista semblaria que el temps passa i avancem, però jo diria que essencialment les persones som sempre el mateix: tan bones o tan dolentes com fa 100 anys. O 1000. O 10000.
    El pas del temps té efectes indubtables, però potser no és tan rellevant com sembla.

    Com a col·lectiu podria dir-se que hem viscut sempre una espècie d'etern retorn, on el progrés material canvia l'escenari però no les qüestions de fons (com si no seria jo capaç d'entendre la Història?). Penso que hauria de passar alguna cosa realment grossa perquè el temps es desencallés de veritat...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Interessants reflexions. És cert que l'essència humana es manté força constant i l'entorn sovint no va més enllà de polir formes.

      Enllaço amb un post que tenia previst escriure aviat i avanço la reflexió principal. Mentre siguem homo sapiens sapiens és difícil pensar en canvis importants en la nostra essència. Som el resultat d'una evolució biològica de milions d'anys, no canviarem ara en unes poques dècades. O sí. La ciència (ficció) apunta 2 escenaris que poden accelerar la fi de l'homo sapiens sapiens tal com el coneixem: IA i Enginyeria Genètica.

      Suprimeix
  5. No puc veure el vídeo, però per com descrius la cançó, i quadrant les dates, només pot ser '20 de abril' dels Celtas Cortos. Mítica cançó de la nostra joventut, va ser especial en el seu moment, i certament, és difícil assumir que fa 25 anys que la cantàvem. Bé, potser no tant, perquè al 90 jo tenia 12 anys, tot i que no faltava pas gaire perquè fos important per mi...

    La tira còmica té tela, aquestes dades esgarrifen. Si t'has proposat espantar-nos pel pas del temps, ho estàs aconseguint. Tot i que he de dir que amb mi no costa massa. De vegades miro més enrere que endavant.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. 12 anys? Així deus tenir un any més que jo :)

      En Randall té diverses tires sobre el pas del temps. Suposo que un dia farà una tira sobre el pas del temps fent referència a les tires que ha escrit sobre el pas del temps.

      Suprimeix
  6. Jo fa 25 anys era essencialment jove, i feia coses de jove, essencialment embolicar-me amb nois! De vegades ho enyoro, però ara visc coses que llavors no podia imaginar, ergo, cada temps té la seva gràcia (i la seva desgràcia, també).
    També estic d'acord que hem canviat poc com a espècie, no sé fins a quin punt els avenços científics ens canviaran, el que ens hauria de fer canviar com a espècie són els avenços morals, o sigui, que es complissin els drets humans... molt difícil!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Els canvis com a espècie aniran lents mentre vagin per la via natural (selecció natural). El factor cultural pot modelar les formes però potser no l'essència, els impulsos.

      Potser la selecció artificial (que, a partir de llops salvatges, ha creat gossos de presa i gossos dòcils per ajudar els invidents) pot modificar l'essència humana. Això sí, no tothom ho veuria bé.

      Suprimeix
  7. Per mi, fa 25 anys, més o menys, va ser una època molt enriquidora perquè feia cada setmana un programa de radio entrevistant persones molt lletraferides i cantautors, es pot dir que totes les persones que venien el meu programa, tenien una sensibilitat especial...Com exemple et puc parlar d'en Raimon, Joan Margarit, Miquel Martí i Pol, la M. Mercé Marçal i fins i tot algun polític responsable de l'AGNUR, com el José M. Mendiluce...Ah i en Pep Guardiola, parlant de poesia. Cinc anys a un convidat setmanal, van donar per molt...És clar que també vaig viure episodis poc agradables.Trobo que el pas del temps, com a tothom m'ha deixat petja, però per dins, em sento igual de jove...
    Bon vespre.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ostres, no sabia que havies treballat a la ràdio. Doncs sí que devia ser interessant aquella feina.

      Està bé sentir-se jove. Sobretot si et permet seguir fent les coses que t'agrada fer.

      Suprimeix