diumenge, 12 d’agost del 2012

Nominació als premis c@ts

Doncs resulta que hi ha uns premis que reconeixen diferents mèrits dels blocs que s'escriuen en català i, no sé com, aquest bloc que esteu llegint ha estat nominat al premi C@T REVELACIÓ.

Com se sol dir en aquests casos, la nominació ja és un premi (si ho he entès bé, sembla ser que hi havia 60 candidats en aquesta categoria) i, com diu l'acudit, a mi m'encanta participar en concursos i perdre.

Us confessaré que la meva primera reacció ha estat pensar "i ara què faig? És a dir, quina és la feina que em pertoca com a nominat? És com a les eleccions, que cal fer campanya, amb discursos emotius i eslògans enginyosos?". Després he fet una ullada per informar-me més a fons sobre aquest premi i he arribat a la conclusió que la idea principal és la de promocionar una mica els blocs que es fan en català. Com que opino que bona falta ens fa que algú promocioni als quatre il·luminats que omplim pàgines a internet en català, intentaré aportar el que bonament pugui a aquesta causa.

Així doncs, de moment he decidit afegir al Reader els blocs amb què comparteixo nominació a la categoria revelació (n'hi ha dos que de fet ja els tenia) i d'aquí uns dies escriuré un post explicant com són ells i a què dediquen el seu temps lliure.

M'ha cridat molt l'atenció veure que els organitzadors han creat 2 logos. Un on diu "Bloc nominat" i un altre on diu "Blog nominat". Sospito que això és un símptoma d'alguna batalla cruenta entre dues faccions de filòlegs catalans.

Finalment vull donar les gràcies als que heu fet possible aquesta nominació. Intentaré estar a l'alçada de la simpatia amb què heu acollit aquest bloc i seguir escrivint posts amb temes que crec que poden resultar d'interès.

dijous, 9 d’agost del 2012

La influència del clima en la literatura

Ja estem ficats de ple al mes d'agost. Les cadenes de televisió retiren els seus millors programes i farceixen la graella de reposicions, pelis de sèrie B i esdeveniments esportius de poca volada (sí, de debò, això dels JJ.OO. és digne d'estudi: ens passem quatre anys ignorant esports com el triatló, el rem o el taekwondo i ara, durant quinze dies, es veu que són esports interessantíssims). Les notícies parlen de temes frívols i el país es continua enfonsant, sí, però nosaltres el mirem amb calma des de la platja, una mica atents al socorrista però més que res per evitar que ens ompli de sorra si decideix anar al rescat corrents i passa pel nostre costat.

En aquest món tothom intenta sobreviure com pot. Els conreus, les persones, les idees... Cadascú s'adapta a les condicions de l'entorn. Sota el sol intens de l'estiu, les neurones semblen estovar-se com blocs de mantega que han quedat fora de la nevera. El cos demana pausa i la ment una lleugeresa refrescant.

I ja que som a la platja, ens podem girar amb la curiositat literària, per veure si hi ha algú llegint a la vora. I veiem una dona gran llegint una revista de famoses que també estan a la platja, un home amb el Marca, enorgullit pels èxits patris en diversos esports d'aquests tan importants i sí, hi ha una dona jove llegint un llibre força gruixut. No veig quin és però m'imagino que es tracta del llibre que li va regalar al seu marit per Sant Jordi. Ho pressuposo perquè sí que veig que té dos punts de llibre. Ella, optimista, havia suposat que el marit se l'acabaria en un parell de setmanes i així ella en podria gaudir a l'estiu però anaven passant els dies i ell no avançava a prou velocitat. De fet, al final ella devia posar alguna mena d'ultimàtum: "si no t'agrada, doncs ja me'l llegiré jo!". Però la dona tampoc ho tindrà fàcil. Cada minut i mig ha d'aixecar la vista per controlar els seus bessons, que juguen a la vora del mar, i renyar-los perquè molesten a aquell home gras o perquè destrossen el castell de sorra de dos nens nòrdics. Això la desespera a ella, que veu que no podrà acabar el llibre abans del final de l'estiu i desespera també als protagonistes del llibre, que han d'aturar-se i tornar a començar l'acció cada cinc frases.

Però m'estic desviant una mica del tema. El que volia dir és que l'estiu marca un canvi de rutines que afecta al conjunt de la societat i, per inclusió, al sector literari. Els bioritmes s'estoven amb la calor i les neurones no funcionen de la mateixa manera. L'oci (el propi i el de les persones properes, com aquests bessons de qui he parlat fa un moment) interromp la concentració necessària en el procés creatiu. I aquest trasbals, per força ha d'afectar a la quantitat i a la qualitat d'allò que s'escriu. En Huxley, al seu món feliç, semblava advertir que els climes freds eren més adients per als escriptors. I si es podia comptar amb molts dies de tempesta, encara millor. No només pel temps per escriure que oferia la reclusió obligada, sinó també pel caràcter ascètic que els llamps i trons imprimien a les ments creatives.

Hi ha escriptors que costa molt entendre què diuen. Una mica com si visquessin en zones amb molta boira i aquesta s'acabés colant entre les lletres dels seus escrits.


Avui en dia, en aquest món ple de comoditats, no sé si es pot considerar que el clima és un factor determinant. Un pot enviar la família a la platja, quedar-se a l'habitació amb l'ordinador i l'aire condicionat i aprofitar per rematar aquella novel·la que fa mesos que té a mitges. No sé què en penseu vosaltres. L'estiu us fa més creatius, menys? Més seriosos, més frívols?

dimecres, 1 d’agost del 2012

Lliurament del Premi Memento

Fa uns pocs posts es va convocar el Premi Memento, que pretenia premiar la iniciativa que millor promogués la microliteratura en català. El sistema de votació l'heu tingut al vostre abast tots aquests dies, a la part dreta d'aquest bloc i cadascú ha pogut votar lliurement les propostes que cregués més mereixedores d'aquest singular guardó. Un cop finalitzat el termini, el recompte de vots diu que el guanyador és:


Felicitats a la Tere SM i a la resta de l'equip de Vull Escriure per la feina que han fet fins ara, que és la que ha fet que Vull Escriure sigui mereixedor del premi.

Sé que això dels premis té molts detractors: que si hi ha col·legueo, que si aquest premi te l'acabes de treure de la màniga, que si hi ha quatre milions de premis per a mig milió de candidats, que si la nit anterior al lliurament s'ha vist a un membre del jurat sopant en un restaurant de luxe amb el guanyador... Així que dedicaré unes poques línies a defensar la dignitat del Premi Memento.

El Premi Memento és un premi molt singular. Només Vull Escriure pot presumir d'haver rebut un premi que reconeix la tasca de promoure la microliteratura en català. I qui sap si algun cop es convocarà cap altre premi semblant. És cert que potser l'entitat convocant del premi (jo mateix) no és precisament mainstream o trending topic (o com es digui: que jo provo de ser modern però amb mesura) però he intentat gestionar tot el procés de la forma més benintencionada que he pogut.

Com vaig anunciar, el premi serà un post dedicat a explicar en detall les iniciatives de Vull Escriure.

Vull també felicitar a la resta de participants i encoratjar-los a seguir amb la seva tasca en favor de la microliteratura en català. I, per acabar, donar-vos les gràcies a tots els que heu participat en tot el procés, proposant candidats o votant.

dilluns, 23 de juliol del 2012

S'hauria de controlar el doping literari?

La característica més definitòria de l'ésser humà és l'esperit de superació. Potser penseu que n'hi ha alguna altra de més definitòria però, si fos així, l'esperit de superació faria tot el possible per acabar superant-la.

Un clar exemple són les competicions esportives, on hi ha dues línies d'investigació científica que competeixen per, d'una banda, crear noves substàncies de millora del rendiment dels esportistes i, de l'altra, trobar mètodes de detecció d'aquestes noves substàncies.

El més curiós és que els controls antidoping es restringeixin a l'àmbit de l'esport. Per què un empresari o un broker de Wall Street pot fer ús i abús de substàncies estimulants per tancar un bon tracte i en canvi un ciclista ha de demostrar que la seva velocitat no és conseqüència del dopatge? Recordo encara quan a Ben Johnson li van retirar un record per haver-se dopat durant els Jocs de Seül 88. Us imagineu que una cançó o un llibre es retiressin del mercat perquè el seu autor hagués consumit algun producte psicotròpic durant la seva creació? Que vinguessin tot de comissaris a les biblioteques per retirar els llibres sospitosos de doping?

Segons la teoria del multivers, hi ha un univers molt semblant al nostre on els esportistes es poden dopar impunement però els escriptors estan sotmesos a constants controls de dopatge. Quan un escriptor és considerat culpable, tota la seva obra s'ha de destruir i els seus lectors es mostren decebuts per haver dedicat el seu temps a llegir a un trampós.


No sé si el que estic dient sona molt absurd. Però el principi és el mateix: impedim que els esportistes es dopin perquè hi ha un risc per a la seva salut. I perquè fent ús del dopatge estan adquirint un avantatge que impulsa als seus competidors a dopar-se si no volen ser derrotats. No existeix aquest mateix risc per als artistes dopats? Quants concursos literaris dec haver perdut contra escriptors consumidors d'LSD o de cannabis? O pitjor encara, per culpa de jutges que devien anar passats de... bé, tant se val.

És cert que els límits físics de l'home són molt més evidents que els límits mentals. Desenganyem-nos, no som  ni serem mai (almenys fins que aconseguim extingir una bona colla de criatures vivents) l'animal més ràpid, ni el més fort, ni el que salta més. El nedador humà més ràpid seria humiliat per un simple pingüí. En canvi, gràcies a la superació de la nostra ment hem pogut fabricar aparells per volar més alt que les àligues, córrer més ràpid que els lleopards o viure en deserts on cap animal no pot sobreviure.

Potser per això té sentit permetre el doping mental. A la humanitat no li serveix de res que Usain Bolt arribi a la meta mig minut abans. Però si un científic aconsegueix dissenyar un experiment per resoldre algun misteri important, llavors tothom hi guanya. El sacrifici del segon, per tant, tindria una certa utilitat.

En el cas dels escriptors, està clar que depenen molt de la seva inspiració. Aquesta musa que no sempre arriba quan se l'espera. Parlant amb alguns escriptors, m'he assabentat que es posaven a to llegint texts de la Mon Pons o esnifant versos de Literadura. Però aquest és un camí atzarós. Tinc la impressió que un dia d'aquests els escriptors es posaran davant de l'ordinador i mentre s'inicia es prendran un got d'aigua amb una Inspirina. I escriuran proses perfectes, versos sublims, pensaments que transcendiran molt més enllà de tot el que s'havia pensat abans. En comparació, els qui es posin a to per escriure veient una posta de sol semblaran micos analfabets.

dilluns, 16 de juliol del 2012

Com serien els riures de llauna escrits?

Porto un temps demorant la decisió d'escriure algun article seriós sobre l'humor. Trobo que és un tema fascinant això d'analitzar fredament què és el que ens fa riure i què significa l'humor.

Ho he estat demorant perquè encara no tinc molt clara la manera d'enfocar el tema de forma seriosa i ordenada, així que començaré l'anàlisi per la teulada, parlant de l'apassionant tema dels riures de llauna (<--- possible punt d'inserció per a riure de llauna).

Oferta per a guionistes televisius: si compra dues llaunes de riures, obtindrà gratuïtament una llauna de llàgrimes! I si truca abans de 24 hores, també de regal un pot de Ooooohhhhhhs perfectes per a aquells moments on un nen o un gat entremaliat fa alguna cosa molt molt tendra! Oferta obtinguda d'aquí.


Fa molts anys que els guionistes de comèdies van descobrir que l'ésser humà té més facilitat per riure quan està envoltat de gent que riu. Anem al cinema i ens morim de riure amb una comèdia senzilleta. Al cap d'uns mesos, passen la mateixa comèdia per la tele i el millor gag només és capaç de estirar les comissures dels nostres llavis uns pocs mil·límetres. És perquè ja ens la sabem? Potser en part sí però el factor principal és que el riure humà és contagiós, gregari. En propers lliuraments intentaré resoldre el misteri antropològic que s'amaga darrere d'aquest fet.



(Vídeo que mostra com uns riures de llauna poden convertir una pel·lícula de terror en una comèdia ximple. Proveu a veure'l sense que us agafi el riure tonto.)

Així doncs, els guionistes de productes audiovisuals sobreviuen gràcies als riures de llauna. Sense aquest efecte postís molta gent no trobaria que les seves sèries o pel·lícules fessin gràcia i no se les mirarien. Però i els que intenten fer gràcia només amb el suport escrit? No es podria inventar alguna mena d'enginy similar?

En la comunicació via xat s'han desenvolupat diverses formes d'expressar el riure, amb la intenció de donar un feedback positiu a l'interlocutor que acaba de dir alguna cosa que ell creu que és graciosa. Per exemple:

-Riure irònic: hehehe 
-Riallada franca: HAHAHAHAHAHAHAHAHA
-Rialla esbojarrada: HiAHIAaaHIHIAHIAHAHAHUHUhuHIHIAHIAS!!!
-Rialla gràfica: XD
-Riure narrat: Coi, tio: ets molt divertit! M'estic pixant de riure!

Bé, després hi ha tota mena d'emoticones i dibuixets de suport a l'expressivitat emocional. Però aquestes eines ni són tan efectives com el riure de llauna per induir al riure gregari ni tampoc es poden aplicar de forma més o menys digna a suports com per exemple un llibre d'humor. Potser algú opina que no hi ha riure més genuí que el produït per les paraules d'un llibre d'humor, sense artificis ni trampes gregàries. Però sincerament, ens coneixem tots una mica: fem cua a les escales mecàniques per no cansar-nos, veiem pel·lícules doblades, llegim blocs que fan posts curts... si podem evitar l'esforç, millor.

Per tant, no estaria gens malament trobar la manera d'aconseguir algun artifici que provoqués el riure induït al lector de texts com aquest mateix que esteu llegint ara. Jo no dic que a qui ho aconsegueixi li donin el Nobel de Literatura però... se us acut alguna idea?



dilluns, 9 de juliol del 2012

Normalització lingüística: volem spam en català!

De tant en tant surt per les notícies alguna notícia sobre alguna proposta de normalització lingüística, que ens arriba sempre amb els seus ecos (començant pel clàssic "i això quant costa? que estem en crisi!").

La darrera ens parla del doblatge de pel·lícules al català, que es veu que ha tingut no sé quin problema a Brussel·les. Bé, a risc de convertir-me en un d'aquests odiosos ciberprofetes que criticava en un post anterior, entraré en aquest debat intentant aportar idees noves.

Crec que és bastant obvi que els polítics arriben tard un cop més. Potser fa vint anys era important guanyar la batalla a les sales de cinema i llavors van ser incapaços de fer-ho. Ara, qui més qui menys ja veu que les sales de cinema van de cap a caiguda. El públic adolescent, que tradicionalment anava al cinema amb més freqüència, troba que el preu és massa car. Potser seguirà comprant alguna entrada, per convidar a alguna noia (o noi) amb l'esperança de treure'n alguna mena de profit a l'última fila però, desenganyem-nos, la idea no serà estar gaire per la pel·lícula. Si volen veure una pel·lícula, se la baixaran d'internet. Així doncs:

Primera idea: en comptes d'invertir en doblar pel·lícules per a les sales de cinema surt més a compte crear grups de traductors clandestins que omplin la xarxa de films i sèries piratejats en català. Potser només cal que estiguin subtitulades en català que així, de pas, aprenem idiomes. I, segons com, fins i tot és possible que algun estranger s'animi a aprendre català només per veure sèries i pelis de franc.

Per tant, seguint l'estratègia de preparar-se per a les batalles del futur en comptes d'invertir temps i esforços en àmbits que cada cop importen menys, el català hauria d'enfortir-se a internet. És cert que està tenint un èxit remarcable en alguns àmbits, com la Viquipèdia o les xarxes socials. Però presenta mancances en d'altres.

Per exemple, i això no us agafarà per sorpresa perquè n'he parlat al títol, l'spam en català és pràcticament inexistent. Estic segur que molts de vosaltres penseu que això és una sort però... i si us dic que l'spam representa el 80% de tots els correus electrònics que s'envien? O hi busquem alguna solució o perdem la batalla del correu electrònic (i d'aquí trenta anys, quan el correu electrònic comenci a ser obsolet, els polítics catalans faran alguna llei absurda i ineficaç per guanyar quota de català en aquest àmbit). Així doncs, si volem fer alguna cosa útil pel català, ens cal dur a terme la campanya "volem spam en català!".

Vull heretar la fortuna d'una princesa nigeriana i lligar amb moltes noies russes que casualment sempre es queden sense diners a l'aeroport. I després voldré comprar tres tones de Viagra de contraban. Això sí, vull fer-ho tot en català!


Com que ja veig venir els primers crítics, aclariré que no estic proposant subvencionar a spammers estrangers ni tampoc fomentar la creació de petites empreses d'spam al 22@. És tot molt més fàcil i més barat (i precisament per això, no crec que la meva proposta interessi a cap polític però què hi farem). Simplement es tracta de configurar els filtres de correu brossa de les empreses i dels grans servidors de correu, de tal manera que si un correu està escrit en català no l'identifiqui mai com a correu brossa. Aquesta discriminació positiva, en un primer moment aconseguirà que ens puguem comunicar de forma àgil en català sense que els filtres ens perdin algun que altre correu, identificant-lo incorrectament com a correu brossa. En una segona etapa, els spammers veuran que els surt a compte spammejar en català, ja que poden saltar-se els filtres i, per tant, ser més efectius. Un cop assolida una quota acceptable d'spam en català, es podria anar tancant el filtre a poc a poc, per tornar a tenir la mateixa quantitat d'spam que teníem abans de començar la campanya "volem spam en català" però amb un percentatge rellevant del total en català.


(Per cert, sé que els nostres filòlegs sí que s'han afanyat a catalanitzar el terme spam i se n'ha de dir "correu brossa" però crec que és una mica absurd tenir tanta pressa per catalanitzar un terme quan la realitat que descriu no està catalanitzada. A mi m'arriben molts spams però no he rebut mai un correu brossa.)


dimecres, 4 de juliol del 2012

Premi Memento: propostes a concurs.

L'altre dia us vaig demanar propostes d'iniciatives que promoguessin a micro (o nano) literatura en català. En episodis anteriors vam explicar que el concepte Literatura Memento definia les creacions literàries que es poguessin llegir en un parell de minuts, que era el temps que tindria per llegir el protagonista de Memento abans que la seva memòria s'esborrés de nou. El Premi Memento pretén guardonar la iniciativa més interessant de la microliteratura en català.

Us presento breument (no podia ser d'una altra manera) les iniciatives proposades i us animo a votar (i a convèncer els vostres amics, familiars i mascotes domèstiques a votar també, que aquí som ben democràtics). La iniciativa que rebi més vots (observeu a la dreta aquesta mena d'enquesta que ens proporciona el Blogger) tindrà l'honor de rebre aquest premi tan singular. un article en aquest mateix bloc, explicant de forma una mica més extensa la seva història, vida i miracles.

Així doncs, els candidats són:

Es tracta del bloc que el Maurici fa servir per donar a conèixer els seus escrits. La majoria d'ells són relats de ficció, tot i que també hi ha articles d'opinió.

Bloc on es publiquen regularment microrelats escrits o seleccionats pel Jordi Masó.

Es proposa una imatge i diferents bloggers escriuen un text sobre ella.

Aquesta pàgina proposa diferents activitats per aprendre a escriure millor. Per exemple les crides, que són una mena de concursos de relats breus amb una activitat de crítica literària. O el més recent Relatcrossing, una aventura d'escriptura conjunta basada en l'exercici surrealista dels cadàvers exquisits.


També heu suggerit Relats en Català però com que és un web molt ampli i ja n'he parlat molt, hi hauria l'opció de proposar alguns dels seus autors. El que passa és que n'hi ha milers i no tindria gaire sentit. En comptes d'això he decidit proposar alguns dels Reptes que cada setmana involucren a desenes dels seus autors en la creació de microliteratura.

Concurs de haikus de Relats en Català.

Concurs de Relats en Català que consisteix en escriure un text a partir d'una cançó que es proposa per a tots els participants.

Concurs de Relats en Català on els participants escriuen un poema a partir d'una imatge proposada.

Concurs de microrelats de Relats en Català.

Podeu votar més d'una proposta. Tot i que no és obligatori, estaria bé que féssiu una ullada a les iniciatives que no conegueu. No només per votar amb més criteri sinó també per fer-ne una mica de divulgació.

Si trobeu que falta alguna iniciativa interessant (també val que proposeu algun bloc o web vostre, sempre m'ha semblat absurd que la gent es faci un altre usuari per poder autoproposar-se), deixaré fins divendres a mitjanit com a termini per incloure propostes d'última hora.