Nou concurs: Objectes amb història.

Tinc un amic emprenedor. Sí, un d'aquells nous emprenedors dels qui tant parla el govern. És a dir, els qui s'han quedat sense feina estable i s'han empescat un projecte d'auto-ocupació.

Ell, que és pianista, compagina les classes de música que li surten aquí i allà amb una altra afició d'artista que conrea des de fa temps: el treball artesà de la fusta. De moment fabrica arracades, miralls i pintes. Un altre amic li ha fet la web, amb fotos força maques.

L'altre dia, amb intenció d'ajudar-lo, vaig dir-li que jo no hi entenia gens ni mica d'arracades però que tenia una idea que potser podria fer servir: arracades que expliquen històries.

Fa un temps vaig exposar la meva fascinació per les parets que expliquen històries. La idea és la mateixa: que l'arracada no sigui només un tros de fusta sinó que, a partir de la seva història, tingui una mica d'ànima pròpia i esdevingui un objecte especial.

Per exemple, n'hi ha una que està inspirada en l'antic Egipte. Llavors es podria dir, què sé jo, "Cleopatra" i, en un paperet que es pot posar dins de la bossa on es venen les arracades, explicar alguna llegenda relacionada amb aquest personatge. I fins i tot un enllaç al seu web amb una versió més llarga de la història.

Arracades egípcies, en fusta. Fetes i pintades a mà, amb una pintura que deixa veure la veta de la fusta. Foto extreta del seu web.

El cas és que encara li dono voltes a aquesta idea. Crec que la idea és bona però no sé si es pot concretar de forma útil per a ell. Què n'opineu vosaltres? Creieu que la literatura pot servir per vendre arracades? Se us acudeix alguna història que quedaria bé convertida en arracada?

El meu amic domina l'art de la fusta però no pas el d'explicar històries, així que hem decidit muntar un petit concurs per veure si aquest projecte té futur.

Si se us dóna bé escriure o si coneixeu històries interessants, podeu participar en aquest concurs. Les bases del concurs són les següents:

1. Escriure en 5 o 10 línies, als comentaris d'aquest post, una història que pugui ser "simbolitzada" o resumida en un parell d'arracades.
2. No cal que la història sigui inèdita. Podeu explicar la història d'un personatge famós històric o mitològic (de fet, és un punt a favor que la gent el pugui identificar) que ja hagi estat explicada. El que sí que és imprescindible és que no estigui protegida per drets d'autor d'algú altre.
3. El termini per presentar els relats acaba el 15 de gener de 2014.
4. El jurat (nosaltres dos i potser també les nostres parelles), declararà públicament el seu veredicte, en aquest mateix blog. En principi hi haurà un guanyador, tot i que en funció de la qualitat dels relats n'hi podria haver més o, al contrari, quedar desert.
5. El premi consisteix en unes arracades artesanes de fusta que rebreu totalment de franc al vostre domicili.
6. El relat guanyador serà publicat al web de Calados Vázquez, juntament amb la fotografia de les arracades i tots dos seran inclosos en la col·lecció Arracades amb Història.

En resum, que podeu escriure una història que el meu amic convertirà en arracada, us l'enviarà i, potser algun dia trobeu pel carrer algú altre amb les arracades que vosaltres heu escrit.

Si voleu participar, el temps comença... Ja!

Podem confiar en la Marató de TV3?

Recentment, en una notícia d'aquestes que circulen viralment pel facebook, es parlava d'uns diners que havien desaparegut de la Marató. Avanço que la notícia, dita així, és terriblement sensacionalista, ja que dóna lloc a diverses interpretacions. Buscant fonts més explícites, s'arriba a entendre que un dels grups en qui havia confiat la Marató va resultar indigne de la confiança i els diners que va rebre. Però si el lector no arriba al fons de la qüestió -cosa habitual en aquest tipus de notícies-rumor que circulen pel facebook- es pot endur una idea equivocada. I arribar a la conclusió que "no hi ha un pam de net" i que no val la pena participar en cap iniciativa solidària.

Avui en dia estem travessant una etapa de catarsi, que va esclatar amb el 15M i els ciutadans indignats. Ens vam començar a queixar de tot, a criticar-ho tot. I potser calia criticar moltes coses, és cert. Però com a efecte secundari s'ha instal·lat una atmosfera nihilista on és difícil construir-hi res.

Fent una analogia, sembla com si el 15M hagi estat una mena de pubertat en què la societat ha passat de la infància més ingènua i crèdula a l'adolescència més rebel i contestatària. Potser era un pas necessari però calen més passos cap a la maduresa.

A mi em sembla bé que es denunciï la corrupció en tots els àmbits però també crec que cal posar les coses en el seu context. Perquè queixar-se de tot no és el mateix que tenir esperit crític.

El context de la Marató són les iniciatives solidàries. Volem fer un món millor i, conscients de les nostres limitacions, deleguem aquesta tasca en algú altre. A partir d'aquí, com triar en qui confiem? 

• Objectiu. De quina manera vol aquesta entitat ajudar a millorar el món? El que cal analitzar aquí és fins a quin punt és útil la tasca que es proposa fer l'organització. Hi ha un grau elevat de subjectivitat perquè cadascú de nosaltres dóna més importància a uns objectius que a uns altres.
  
  Per exemple, protegir els animals en perill d'extinció pot semblar important per a algunes persones mentre que per a d'altres semblarà ridícul davant la necessitat de dur mantes als refugiats del darrer conflicte armat.
  En aquest sentit, l'experiència personal hi fa molt. Per exemple, aquest any la Marató busca finançar grups d'investigació que treballin per trobar remeis a les malalties degeneratives. A qui li hagi tocat de prop una malaltia d'aquest tipus estarà molt més sensibilitzat.
  En qualsevol dels casos hi haurà qui opini que aquestes tasques les ha de fer el govern, que ja paguem prou impostos perquè s'ocupin d'aquests temes. I probablement tenen raó: el govern hauria de dedicar més diners a la recerca biomèdica (i a la recerca en general). Però aquí cada euro suma. Cap euro dedicat a recerca sobra. Encara que el govern dediqués cinc o deu vegades més pressupost a finançar grups de recerca, l'aportació de 7 o 8 milions d'euros extra seguiria sent igual d'útil. I a més, quan la societat civil demostra que un tema li importa de veritat, tard o d'hora els partits polítics ho van apuntant a les seves agendes.
  
  
• Gestió. Quina part dels diners aportats es destina realment a l'objectiu? Si filem prim, mai serà el 100%. Una caravana d'aliments i mantes per als refugiats haurà de pagar seguretat privada o pagar "impostos revolucionaris" per arribar al seu destí. Alguns dels treballadors de ONGs no són voluntaris i cobren un sou (quin és un sou just?), alguns becaris reben també diners públics. Els qui treballen en ONGs o en grups de recerca ¿s'han de poder gastar el seu sou com vulguin o és poc ètic que es comprin un cotxe nou i un smartphone d'última generació? ¿Els investigadors mediocres haurien de renunciar al finançament que reben per tal de deixar que un investigador més brillant ocupés el seu lloc?
  En resum, que quan els diners passen per diferents mans, hi ha diferents criteris d'allò que és ètic. Hi ha casos realment polèmics. En aquest sentit, crec que hem de demanar:
• Transparència. Saber què s'està fent amb els diners. El més detalladament possible. Per exemple, aquí teniu els projectes finançats per la Marató de l'any passat. No estaria de més que cada grup detallés també què fa amb els diners. Tot i això, al final si es volen fer trampes, qualsevol partida pot incloure un desviament de diners cap a altres finalitats.
• Resultats. Saber quins resultats han obtingut els projectes finançats. Val a dir que, en el cas de la Marató, es fa difícil entendre la rellevància dels resultats per al gran públic. Sí que podem consultar les publicacions científiques dels grups finançats. Per desgràcia, la gent que no està ficada en investigació no entendrà si aquests resultats són excel·lents, mediocres o pèssims. Per tant, haurà de confiar en el criteri dels experts, que decidiran si els grups finançats anteriorment són mereixedors de finançament en noves edicions.

A partir d'aquí que cadascú decideixi. Jo crec que els diners invertits en recerca estan, en general, molt ben invertits. I, fins i tot, els invertits per la Marató probablement tenen més bona gestió i més bons resultats que els que inverteix el Ministeri o la Generalitat. (De fet, la notícia sobre la corrupció que afecta la Marató que he posat al principi, si la llegim atentament descobrirem que els presumptes corruptes, per cada cèntim estafat a la Marató, han estafat més d'un euro a l'erari públic.)

També m'agrada que almenys un dia a l'any puguem veure per la tele a algun científic de veritat. Que tothom es coneix les cares i els noms de desenes de futbolistes, polítics o grans hermanos però la gent que treballa dur per descobrir la cura d'una malaltia roman en l'anonimat.

D'altra banda, admeto que no m'agrada aquesta part de show sensiblero de les maratons televisives. Potser la solidaritat és més digna quan és més discreta, quan no cal anar dient als altres "mireu-me, estic ajudant, sóc bona persona!" o pressionant emocionalment a l'espectador perquè afluixi la pasta.

Però al final l'important és que algú està creant un projecte útil per ajudar a moltes persones. Hi ha moltes altres opcions. Potser en cap d'elles estarem segurs que el 100% de les aportacions es faran servir per a l'objectiu que persegueixen però segur que en totes elles se'n dedica més que el 0% que es recaptaria si féssim cas als qui troben pegues a tot.

Quan l'astronomia es vesteix de literatura. Especial sobre el cometa Ison.

Les antigues llegendes tenien els cossos celestes com a protagonistes. A la mitologia grega i romana els planetes s'identificaven amb els déus. Altres cultures rendien culte al sol o a la lluna, o relacionaven els estels amb els avantpassats.

Encara avui els astrònoms assenyalen el cel per explicar-nos la història de Cassiopeia, Perseu, Andròmeda i Cefeu. O d'Orio i l'Escorpí.

En tots aquests casos, els humans han inventat històries inspirant-se en allò que veien al cel.

La setmana passada, un cop més, astronomia i literatura es van tornar a unir. Però aquest cop va ser un cos celeste qui es va inspirar en la literatura i no al revés.

L'Ison era un cometa vingut des dels confins del sistema solar. Els astrònoms de tot el món estaven expectants perquè podia donar un espectacle com no s'havia vist en molts anys. A diferència dels eclipsis, que es poden predir amb força exactitud, el pas dels cometes presenta moltes incerteses. No obstant això, l'Ison prometia.

Només hi havia un problema: abans d'oferir aquest gran espectacle, l'Ison havia de passar molt a prop del Sol. I els astrònoms no sabien del cert si, després de passar al costat del Sol, el cometa sobreviuria i el podríem veure de nou.

El cometa Ison dirigint-se cap al Sol, captat per l'astrònom Willy Valentín de l'Agrupació Astronòmica de Castelldefels.

Cap al dijous 28 les notícies que arribaven del cometa no eren gens esperançadores. S'especulava que el cometa s'havia apropat massa al Sol i s'havia desintegrat.

Al cometa Ison li havia passat el mateix que a Ícar. Segons el mite, Ícar s'havia acostat massa al Sol i aquest havia desfet la cera que donava consistència a les seves ales. I, segons els astrònoms, la gravetat i la calor del Sol havien esmicolat el cometa Ison. En ambdós casos, la destrucció els havia arribat per haver volat massa a prop del Sol.

Molts entenen el mite d'Ícar com una metàfora de les limitacions humanes o dels perills de la tecnologia. Podem trobar diversos exemples de com una tecnologia ens ha servit per assolir un objectiu concret però després hem volgut anar més enllà i ens hem estavellat.

També hi ha qui opina que és a base d'errors que la humanitat avança i, com diu en Randall Munroe, la història d'Ícar no és una lliçó sobre les limitacions dels humans. És una lliçó sobre les limitacions de la cera com a adhesiu.

L'aventura del cometa Ison vista per en Randall Munroe a xkcd.

I això mateix devia pensar el cometa Ison, que potser sabia la història d'Ícar i anava més preparat que ell per volar al costat del Sol. O potser no estava emulant a Ícar sinó a l'au Fènix perquè el passat dia 29, després de fer creure a tots els astrònoms que havia estat destruït, va tornar a emergir. Com l'heroi de tantes pel·lícules d'acció que tothom donava per mort a l'explosió de l'escena final però, després d'una angoixant espera, reapareix, malferit però amb un somriure i una frase mordaç als llavis.

L'aventura del cometa ISON vista pels astrònoms de la NASA

Cada correcció conté un error.

L'altre dia el meu pare em va suggerir que escrigués sobre els errors ortogràfics que fa la gent que corregeix errors ortogràfics dels altres. Per exemple.

Hi ha una llei no escrita que diu que cada correcció conté almenys un error. I és una llei no escrita perquè si estigués escrita també contindria errors ortogràfics. Si no coneixíeu aquesta llei, fixeu-vos-hi a partir d'ara, quan visiteu algun fòrum d'internet on la gent escrigui sobre qualsevol ximpleria. És divertit perquè és una ironia. És com el caçador caçat però amb faltes d'ortografia.

Quan escrivim un text literari passa un fenomen que s'hi assembla, tot i que aquest no té cap mena de gràcia. Si algun cop cometeu l'error d'escriure un text amb pretensions literàries i el deixeu llegir a algú per saber-ne l'opinió, probablement us farà algun comentari amb ànim corrector. 

Aquest comentari és perillós perquè pot passar que tingui raó i també pot passar que no en tingui però que us faci dubtar. En qualsevol dels dos casos, tindrem la temptació de fer una correcció i, probablement, demanar opinió a una tercera persona. Quan aquesta fa una altra correcció, no només es repeteix el procés de dubtes i correccions sinó que s'accentua.

Després de quinze o vint correccions d'una dotzena de correctors diferents, el text ja no té ni cap ni peus. És com una d'aquelles carreteres amb tot de pegats de quitrà que es desfan amb la calor i s'enganxen a les soles de les sabates dels qui les trepitgen.

Carretera corregida amb parches, que són uns barbarismes. Foto.

En aquest moment, no queda altre remei que abandonar el relat o reescriure'l. La primera opció és desmoralitzadora i la segona terriblement esgotadora. I és que això de buscar la perfecció té un preu molt alt i suposo que per això molts tolerem un cert grau de mediocritat.

Un text no acostuma a millorar gaire a base de correccions, tot i que aquestes poden reconvertir-se en consells útils per a un proper text (sigui la reescriptura del mateix o un de completament nou). I també en correccions que podeu fer vosaltres a altres textos, si algun cop us en demanen l'opinió.

Autoajuda per a dummies (i III)

Després de parlar durant dues setmanes d'autoajuda, ha arribat el moment de compartir amb vosaltres les meves revelacions. Aquelles idees que m'han canviat la vida. Com que sóc molt respectuós amb el vostre temps i els vostres diners, no us faré comprar cap llibre i us ho resumiré en poques línies. (A no ser que algun editor em vulgui oferir un contracte per desenvolupar aquestes idees en un magnífic llibre que, evidentment, ajudaria a moltes més persones que aquest humil post.)

Mireu, jo abans era pessimista. Creia que el món estava molt malament, que l'egoisme dominava l'ésser humà fins al punt de destrossar tot el que l'envoltava si a canvi tenia un guany econòmic. Creia que Plató havia encertat amb la idea que el món degenerava amb el temps. I el segon principi de la Termodinàmica no feia més que confirmar-ho.

Aleshores, un bon dia, vaig conèixer una persona que era conscient de tots aquests mals però que, en canvi, era profundament optimista. I no només això. Era tan alegre que contagiava bon rotllo cada cop que parlaves amb ella. Com si, per allà on passava, anés sembrant un rastre de somriures.

I com us deia, era conscient de la infinita crueltat de la vida. I malgrat això, es declarava profundament enamorada de la vida. Potser com aquelles víctimes de violència de gènere, que estimen malgrat els maltractaments. Em deia que la crueltat de la vida només és comparable a la seva bellesa.

Fixeu-vos que simple: el secret per ser feliç és l'amor. Ja ho deia Luís Aguilé i també Jesucrist. Pot ser amor per la vida, per una persona, per la família, per la música, per la literatura, per la natura, per qualsevol afició que ens apassioni, per una feina que adorem.

Només es tracta de trobar aquelles coses, grans o petites, que ens fan somriure, somiar, il·lusionar-nos... i dedicar-hi temps, esforços i passió.

Perquè és cert que morirem, que els humans ens acabarem extingint, que la Terra serà devorada pel Sol i que l'Univers probablement acabarà convertint-se en un desert buit de radiació. Però mentre aquest desert avança, se'ns ha donat un temps, una col·lecció d'instants amb la que podem construir-nos el nostre oasi.

Oasis individuals o compartits amb aquells que ens importen. Oasis efímers, sempre, és cert. Perquè aquest és l'altre secret de la vida: aprendre a valorar la bellesa de les coses efímeres. Els instants de què disposem no són infinits, el que avui tenim demà ho podem perdre. I precisament per això cal aprendre a valorar-ho avui, en comptes de desaprofitar el temps deprimint-nos perquè demà ja no ho tindrem.

Bé, ara mateix, després d'escriure tot això, començo a percebre que necessitaria més pàgines per desenvolupar aquestes idees. Amb més exemples, anècdotes, petits relats... Ja veieu que, de qualsevol revelació personal en pot sortir un llibre d'autoajuda o fins i tot una religió.

Autoajuda per a dummies (II)

La setmana passada vaig donar uns arguments una mica durs contra els llibres d'autoajuda. Avui, per compensar, en donaré uns de tous a favor seu.

Això és una teoria que se m'acaba d'acudir però potser la gent compra llibres d'autoajuda perquè creu que els necessita. I potser creu que els necessita perquè cobreixen una mancança en l'educació emocional. Hi ha coses a la vida, coses importants que ningú no ens ha explicat. O sí. Però no les hem entès o les hem considerat irrellevants.

I hi ha moments en la vida que a dins del cervell alguna cosa fa clic i... es fa la llum! Una revelació! Aquella veritat que estava davant nostre tota l'estona per fi té sentit per a nosaltres.

Bé, doncs un llibre d'autoajuda pot ser un instrument per accelerar aquest clic. L'autor compartirà una revelació amb nosaltres i ho farà d'una manera prou eloqüent com perquè el missatge ens arribi. Tot això recorda una mica a la religió. I de fet hi ha qui sosté que la Bíblia és el primer llibre d'autoajuda.

He trobat un llibre que m'ha canviat la vida. Llàstima que encara no han tret l'edició de butxaca. Imatge.

I, com passa amb la religió, hi ha qui diu que l'autoajuda funciona. Hi ha qui realment ha canviat la seva vida després de llegir Qui s'ha endut el meu formatge? i ha canviat a millor. I hi ha qui no ha notat canvis tan profunds però troba que convé de tant en tant recordar aquelles obvietats que, de tan òbvies, sovint se'ns obliden.

I això, en essència, és o hauria de ser un llibre d'autoajuda: un camí cap a la millora personal que algú ha descobert abans que nosaltres i que se'ns ofereix.

Autoajuda per a dummies

Estic fent una mica de recerca sobre l'autoajuda. Té la seva dificultat perquè l'autoajuda és a la literatura el que els programes del cor a la televisió. O com el PP als partits polítics. Tenen molts seguidors però no queda bé dir obertament que n'ets fan. Coses de les majories silencioses.

El gènere, segons la infal·lible viquipèdia, s'inaugura amb un llibre anomenat self-help (autoajuda), escrit per  un escocès anomenat Samuel Smiles (Samuel Somriures). 

Diuen els detractors dels llibres d'autoajuda que aquests sovint consten de:

• Una idea central. No qualsevol idea: és la idea que canviarà la teva vida. I per això s'anirà repetint fins a la sacietat en cada capítol del llibre. O en cada pàgina.
• Molts exemples de persones que han descobert aquesta idea. I gràcies a ella han donat un tomb de 360º a la seva vida. Vull dir, de 180º.
• Una història. Amb personatges reals o inventats. Igual que un plat de botifarra amb seques passa millor amb una mica de vi, un llibre d'autoajuda és més àgil de llegir si té una trama amb personatges, encara que sigui senzilleta.
• Molta palla. Com passa amb els programes del cor, es tracta d'anar anunciant que estàs a punt de dir una cosa super super important. I vas ficant palla per anar allargant-ho fins a l'infinit i més enllà. Això no és exclusiu dels llibres d'autoajuda. Quan veus un llibre de més de 800 pàgines i sospites que hi pot haver molta palla, acostumes a encertar-la. El que passa és que molts llibres d'autoajuda són curtets i amb lletra grossa.
• Moltes obvietats. El millor que tenen les obvietats és que tothom hi està d'acord. Veus una persona que diu una cosa que tu ja saps i penses: "és cert, aquest tio sap del que parla" i llavors escoltes amb més interès. Per evitar que sembli massa obvi es disfressa una mica amb llenguatge original o pseudocientífic.
• Un autor amb imatge de triomfador. Si el missatge és que gràcies al que aprendràs al llibre seràs més feliç, l'autor ha de semblar feliç. En cas contrari, el lector podria sospitar.

Jo una vegada vaig descobrir el sentit de la vida. I vaig dibuixar-ne un esquema en mig full de paper. Em pregunto que se n'haurà fet d'aquell paper. Us imagineu que algú el troba i escriu un llibre d'autoajuda? La foto, extreta d'aquí, és de l'escriptori d'Einstein.

Em penso que aquest post ja conté massa idees. Així que seguiré escrivint sobre autoajuda la setmana vinent. Explicaré els arguments a favor, que segur que n'acabo trobant algun.

Per cert, vosaltres heu llegit llibres d'autoajuda? Us han ajudat a autoajudar-vos?