Carta a l'Albert

Portava un temps escrivint-te una carta, mentre t'esperàvem. T'havia de dir tantes coses que no sabia ben bé per on començar, com continuar, quins missatges eren més importants ni quins serien del teu interès.

Era més que res un gest simbòlic. No hi havia tanta pressa; encara passaran uns quants anys abans que puguis llegir i entendre aquest tipus de cartes.

Fa poc vaig descobrir que la teva mare també t'està escrivint. No m'ho ha deixat llegir però m'ha dit que apunta en una llibreta les sensacions de l'embaràs, del part, dels teus primers dies. No sé si ella té més clar què et vol dir. Tots dos ens estrenem en això de ser pares i no ho tenim pas tot clar. Tothom ens dóna consells però sovint són contradictoris.

Així que en comptes de donar-te consells grandiloqüents, t'explicaré només dues breus anècdotes del teu primer dia de vida.

Durant la tarda, crec que encara entrava llum natural per la finestra de l'habitació de l'hospital, la teva mare et va mirar fixament i em va dir, tota seriosa: "em penso que m'estic enamorant d'ell. I és curiós perquè ens hem conegut avui mateix".

Després, durant la nit, tu ploraves, desconsolat. Et bressolàvem de mil maneres i no hi havia manera de calmar-te. Aleshores ella et va agafar en braços i et va cantar una cançó de bressol. I després una altra. I una tercera. Mantenint el to i amb una veu dolça. Vas deixar de plorar, com si volguessis escoltar-la. Per uns moments, la música va omplir de màgia l'habitació, com si la mare sabés fer encanteris.

La nit va ser molt llarga i vas tornar a plorar. Jo vaig intentar cantar-te també però ja no va funcionar. A la vida veuràs que hi ha moments que són màgics i són irrepetibles. I potser són màgics perquè són irrepetibles o viceversa.

Aquesta és la posta de sol del dia que vas néixer, vista des de la finestra de l'habitació de l'hospital.

Veuràs, Albert, que potser no sabrem ser sempre tan estables com se suposa que ho han de ser els pares. En aquest món canviant i confús, potser un dia ella et diu Blanc i al següent jo et dic Negre. Però intentarem que sempre tinguis una constant universal a la que aferrar-te quan ho necessitis: el nostre amor incondicional.

Gran èxit del concurs "Objectes amb història".

Faig aquest post perquè suposo que hi ha gent pendent del concurs "Objectes amb història", ja que el termini acabava el dia 15 de gener.

En primer lloc vull destacar l'èxit de participació (9 participants és bastant, tenint en compte la modesta audiència d'aquest blog). Els membres del jurat us donem les gràcies a tots nou per participar-hi.

En segon lloc us vull explicar que aquests dies estic molt enfeinat i això fa que tingui una mica aparcats els blogs. De tota manera el concurs segueix endavant. El jurat es reunirà (probablement per grup de whatsapp, que som molt moderns), deliberarà i decidirà quina o quines històries mereixen ser convertides en arracada.

Malauradament, tot anirà una mica més lent del que havíem previst. Tant el veredicte com la publicació del guanyador o guanyadors al web de Calados Vazquez. Això sí, l'Alberto s'ha compromès a dedicar el temps que faci falta perquè el premi acabi sent ben especial per a qui el rebi.

Tan aviat com puguem us anunciarem el veredicte.

Bellesa cruel

De vegades encara tinc la sensació que escric massa condensat. I que per això alguns cops no s'acaba d'entendre el que dic. Per exemple, l'altre dia, en el meu projecte de llibre d'autoajuda, vaig deixar anar una frase que va crear una certa controvèrsia. I probablement és perquè estava fora de context o necessitava una explicació més detallada.

Bé, avui li dedicaré un post sencer. La frase en qüestió deia 'la crueltat de la vida només és comparable a la seva bellesa'. I la posava en boca d'un personatge que ni tan sols em vaig molestar en desenvolupar.

Comencem l'explicació en un lloc bucòlic. Per exemple:

Fixeu-vos quina meravella. Quin bosc tan humit, quina verdor, quin esclat de vida salvatge... quina bellesa, oi? Res a veure amb la grisor del ciment que veiem cada dia els que vivim a ciutat.

Un dels moments claus de la comprensió de la Biologia el va protagonitzar Darwin quan va entendre que en cada pam quadrat de natura hi podia haver milers de batalles a vida o mort a cada instant. Fongs contra plantes, virus contra bacteris, animals contra plantes, bacteris contra animals, protozous contra bacteris... la natura, si la observem amb atenció, és l'escenari d'una guerra sense treva.

És cert que els humans som a dalt de tot de la piràmide tròfica. I de vegades oblidem que som animals, que estem també sotmesos a les lleis de la natura i, per tant, formem part d'aquesta guerra. Però seguim lluitant per sobreviure contra els atacs de virus i bacteris. I també lluitem amb altres humans per aconseguir recursos, territoris o fins i tot membres de l'altre sexe.

I per alguna raó que probablement Darwin sabria explicar millor que jo, els humans hem après a estimar la vida. Què és la bellesa sinó el reflex d'allò que ens apassiona? Allò que ens crida, que ens atrau...

Durant el segle XIX el Romanticisme va saber entendre el lligam entre la vida, la bellesa i la crueltat. La natura, l'amor i la passió es combinaven amb el dolor, la sang i la mort.

Més endavant, el romanticisme va mutar. En un món on els humans ja no podem suportar trobar pinyols a les taronges, Hollywood i Disney van anar traient espines a les roses i omplint les pantalles de lleons vegetarians.

En aquest sentit, el missatge que vaig voler transmetre en el post anterior era potser el contrari del que es va entendre. La felicitat no consisteix en oblidar la duresa de la vida, en fingir que no existeix el dolor, pretendre que no estem en guerra contínua per sobreviure. Es tracta precisament de superar la ingenuïtat de creure que estem per sobre de les lleis de la vida, de saber que estem lluitant cada dia i, un cop acceptat tot això, aprendre a estimar la vida. 

Missatge solemne de Nadal

Avui he decidit contraprogramar el missatge tradicional del nostre estimat rei. Bé, encara no sé a quina hora el fan perquè fa anys que no m'interessa gaire el que diu. Tants com 34, que són els que tinc.

Suposo que ha de ser difícil fer un missatge que interessi a 47 milions de persones. I més amb això que el rei ha de ser imparcial, la qual cosa vol dir que no s'ha de mullar. Perquè al final, si no et mulles, acabes fent un discurs buit de continguts i ple de tòpics.

Avui, per si esteu cansats de sentir el rei, intentaré fer un discurs alternatiu. Igual de soso i poca-solta. A veure si l'any que ve em contracten a la casa reial o a qualsevol de les altres institucions que fan discursos buits per Nadal.

Discurs solemne del Rei d'Àtoms i Lletres als seus lectors:

Benvolguts lectors,

M'omple d'una profunda satisfacció compartir aquests moments tan especials amb vosaltres. En aquests moments, probablement esteu esperant que algú posi el plat a taula i, en comptes d'ajudar, esteu mirant ximpleries pel mòbil. 

Normalment us diria que no fóssiu tan desconsiderats i que aquests moments són per gaudir de la família però aleshores hauríeu de deixar de llegir el meu discurs i em baixaria l'audiència. Així que us proposo que llegiu en veu alta. D'aquesta manera la vostra família sabrà que hi sou, no només de cos present sinó també amb l'esperit. I això hi ha mares que ho valoren.

Potser els vostres familiars pensin que per una vegada dieu coses interessants o potser pensin que us heu begut l'enteniment. Això depèn de com sigui cadascú. De si vosaltres normalment dieu més ximpleries que jo, de si la vostra família té sentit de l'humor, de si ja heu obert un parell d'ampolles de cava...

No sé com és la vostra família. La meva família és fantàstica però sé que no tothom té tanta sort. Alguns que van de família número u del país tenen marits que se'n van a matar elefants amb un pendó i gendres que presumptament serien capaços de robar-li el trineu al pare Noel.

Aquest any ha estat dur per molta gent. Però de vegades els moments difícils fan que els valors importants aflorin. I que les persones que ens donen suport facin una passa endavant i descobrim que som molt afortunats de compartir la vida amb ells.

El meu consell és que mireu bé a la gent que teniu a taula aquestes festes de Nadal. Si els estimeu, aixequeu-vos de la cadira, feu sonar la copa amb la cullereta de postres per reclamar l'atenció de tothom i proclameu amb les vostres paraules, amb sinceritat, el vostre amor. Després, abraceu-los un per un, emotivament.

Si descobriu que no els estimeu, el meu consell és que feu sonar la copa amb la cullereta de postres per reclamar l'atenció de tothom i, en acabar, declareu que voleu buscar una altra família millor. Bé, potser això és molt dràstic però tothom mereix compartir la vida amb persones que estima.

Us desitjo a tots que el 2014 sigui un any feliç per vosaltres, ple d'amor, il·lusions, nous projectes i gent ben especial per compartir aquests 365 dies.

Nou concurs: Objectes amb història.

Tinc un amic emprenedor. Sí, un d'aquells nous emprenedors dels qui tant parla el govern. És a dir, els qui s'han quedat sense feina estable i s'han empescat un projecte d'auto-ocupació.

Ell, que és pianista, compagina les classes de música que li surten aquí i allà amb una altra afició d'artista que conrea des de fa temps: el treball artesà de la fusta. De moment fabrica arracades, miralls i pintes. Un altre amic li ha fet la web, amb fotos força maques.

L'altre dia, amb intenció d'ajudar-lo, vaig dir-li que jo no hi entenia gens ni mica d'arracades però que tenia una idea que potser podria fer servir: arracades que expliquen històries.

Fa un temps vaig exposar la meva fascinació per les parets que expliquen històries. La idea és la mateixa: que l'arracada no sigui només un tros de fusta sinó que, a partir de la seva història, tingui una mica d'ànima pròpia i esdevingui un objecte especial.

Per exemple, n'hi ha una que està inspirada en l'antic Egipte. Llavors es podria dir, què sé jo, "Cleopatra" i, en un paperet que es pot posar dins de la bossa on es venen les arracades, explicar alguna llegenda relacionada amb aquest personatge. I fins i tot un enllaç al seu web amb una versió més llarga de la història.

Arracades egípcies, en fusta. Fetes i pintades a mà, amb una pintura que deixa veure la veta de la fusta. Foto extreta del seu web.

El cas és que encara li dono voltes a aquesta idea. Crec que la idea és bona però no sé si es pot concretar de forma útil per a ell. Què n'opineu vosaltres? Creieu que la literatura pot servir per vendre arracades? Se us acudeix alguna història que quedaria bé convertida en arracada?

El meu amic domina l'art de la fusta però no pas el d'explicar històries, així que hem decidit muntar un petit concurs per veure si aquest projecte té futur.

Si se us dóna bé escriure o si coneixeu històries interessants, podeu participar en aquest concurs. Les bases del concurs són les següents:

1. Escriure en 5 o 10 línies, als comentaris d'aquest post, una història que pugui ser "simbolitzada" o resumida en un parell d'arracades.
2. No cal que la història sigui inèdita. Podeu explicar la història d'un personatge famós històric o mitològic (de fet, és un punt a favor que la gent el pugui identificar) que ja hagi estat explicada. El que sí que és imprescindible és que no estigui protegida per drets d'autor d'algú altre.
3. El termini per presentar els relats acaba el 15 de gener de 2014.
4. El jurat (nosaltres dos i potser també les nostres parelles), declararà públicament el seu veredicte, en aquest mateix blog. En principi hi haurà un guanyador, tot i que en funció de la qualitat dels relats n'hi podria haver més o, al contrari, quedar desert.
5. El premi consisteix en unes arracades artesanes de fusta que rebreu totalment de franc al vostre domicili.
6. El relat guanyador serà publicat al web de Calados Vázquez, juntament amb la fotografia de les arracades i tots dos seran inclosos en la col·lecció Arracades amb Història.

En resum, que podeu escriure una història que el meu amic convertirà en arracada, us l'enviarà i, potser algun dia trobeu pel carrer algú altre amb les arracades que vosaltres heu escrit.

Si voleu participar, el temps comença... Ja!

Podem confiar en la Marató de TV3?

Recentment, en una notícia d'aquestes que circulen viralment pel facebook, es parlava d'uns diners que havien desaparegut de la Marató. Avanço que la notícia, dita així, és terriblement sensacionalista, ja que dóna lloc a diverses interpretacions. Buscant fonts més explícites, s'arriba a entendre que un dels grups en qui havia confiat la Marató va resultar indigne de la confiança i els diners que va rebre. Però si el lector no arriba al fons de la qüestió -cosa habitual en aquest tipus de notícies-rumor que circulen pel facebook- es pot endur una idea equivocada. I arribar a la conclusió que "no hi ha un pam de net" i que no val la pena participar en cap iniciativa solidària.

Avui en dia estem travessant una etapa de catarsi, que va esclatar amb el 15M i els ciutadans indignats. Ens vam començar a queixar de tot, a criticar-ho tot. I potser calia criticar moltes coses, és cert. Però com a efecte secundari s'ha instal·lat una atmosfera nihilista on és difícil construir-hi res.

Fent una analogia, sembla com si el 15M hagi estat una mena de pubertat en què la societat ha passat de la infància més ingènua i crèdula a l'adolescència més rebel i contestatària. Potser era un pas necessari però calen més passos cap a la maduresa.

A mi em sembla bé que es denunciï la corrupció en tots els àmbits però també crec que cal posar les coses en el seu context. Perquè queixar-se de tot no és el mateix que tenir esperit crític.

El context de la Marató són les iniciatives solidàries. Volem fer un món millor i, conscients de les nostres limitacions, deleguem aquesta tasca en algú altre. A partir d'aquí, com triar en qui confiem? 

• Objectiu. De quina manera vol aquesta entitat ajudar a millorar el món? El que cal analitzar aquí és fins a quin punt és útil la tasca que es proposa fer l'organització. Hi ha un grau elevat de subjectivitat perquè cadascú de nosaltres dóna més importància a uns objectius que a uns altres.
  
  Per exemple, protegir els animals en perill d'extinció pot semblar important per a algunes persones mentre que per a d'altres semblarà ridícul davant la necessitat de dur mantes als refugiats del darrer conflicte armat.
  En aquest sentit, l'experiència personal hi fa molt. Per exemple, aquest any la Marató busca finançar grups d'investigació que treballin per trobar remeis a les malalties degeneratives. A qui li hagi tocat de prop una malaltia d'aquest tipus estarà molt més sensibilitzat.
  En qualsevol dels casos hi haurà qui opini que aquestes tasques les ha de fer el govern, que ja paguem prou impostos perquè s'ocupin d'aquests temes. I probablement tenen raó: el govern hauria de dedicar més diners a la recerca biomèdica (i a la recerca en general). Però aquí cada euro suma. Cap euro dedicat a recerca sobra. Encara que el govern dediqués cinc o deu vegades més pressupost a finançar grups de recerca, l'aportació de 7 o 8 milions d'euros extra seguiria sent igual d'útil. I a més, quan la societat civil demostra que un tema li importa de veritat, tard o d'hora els partits polítics ho van apuntant a les seves agendes.
  
  
• Gestió. Quina part dels diners aportats es destina realment a l'objectiu? Si filem prim, mai serà el 100%. Una caravana d'aliments i mantes per als refugiats haurà de pagar seguretat privada o pagar "impostos revolucionaris" per arribar al seu destí. Alguns dels treballadors de ONGs no són voluntaris i cobren un sou (quin és un sou just?), alguns becaris reben també diners públics. Els qui treballen en ONGs o en grups de recerca ¿s'han de poder gastar el seu sou com vulguin o és poc ètic que es comprin un cotxe nou i un smartphone d'última generació? ¿Els investigadors mediocres haurien de renunciar al finançament que reben per tal de deixar que un investigador més brillant ocupés el seu lloc?
  En resum, que quan els diners passen per diferents mans, hi ha diferents criteris d'allò que és ètic. Hi ha casos realment polèmics. En aquest sentit, crec que hem de demanar:
• Transparència. Saber què s'està fent amb els diners. El més detalladament possible. Per exemple, aquí teniu els projectes finançats per la Marató de l'any passat. No estaria de més que cada grup detallés també què fa amb els diners. Tot i això, al final si es volen fer trampes, qualsevol partida pot incloure un desviament de diners cap a altres finalitats.
• Resultats. Saber quins resultats han obtingut els projectes finançats. Val a dir que, en el cas de la Marató, es fa difícil entendre la rellevància dels resultats per al gran públic. Sí que podem consultar les publicacions científiques dels grups finançats. Per desgràcia, la gent que no està ficada en investigació no entendrà si aquests resultats són excel·lents, mediocres o pèssims. Per tant, haurà de confiar en el criteri dels experts, que decidiran si els grups finançats anteriorment són mereixedors de finançament en noves edicions.

A partir d'aquí que cadascú decideixi. Jo crec que els diners invertits en recerca estan, en general, molt ben invertits. I, fins i tot, els invertits per la Marató probablement tenen més bona gestió i més bons resultats que els que inverteix el Ministeri o la Generalitat. (De fet, la notícia sobre la corrupció que afecta la Marató que he posat al principi, si la llegim atentament descobrirem que els presumptes corruptes, per cada cèntim estafat a la Marató, han estafat més d'un euro a l'erari públic.)

També m'agrada que almenys un dia a l'any puguem veure per la tele a algun científic de veritat. Que tothom es coneix les cares i els noms de desenes de futbolistes, polítics o grans hermanos però la gent que treballa dur per descobrir la cura d'una malaltia roman en l'anonimat.

D'altra banda, admeto que no m'agrada aquesta part de show sensiblero de les maratons televisives. Potser la solidaritat és més digna quan és més discreta, quan no cal anar dient als altres "mireu-me, estic ajudant, sóc bona persona!" o pressionant emocionalment a l'espectador perquè afluixi la pasta.

Però al final l'important és que algú està creant un projecte útil per ajudar a moltes persones. Hi ha moltes altres opcions. Potser en cap d'elles estarem segurs que el 100% de les aportacions es faran servir per a l'objectiu que persegueixen però segur que en totes elles se'n dedica més que el 0% que es recaptaria si féssim cas als qui troben pegues a tot.

Quan l'astronomia es vesteix de literatura. Especial sobre el cometa Ison.

Les antigues llegendes tenien els cossos celestes com a protagonistes. A la mitologia grega i romana els planetes s'identificaven amb els déus. Altres cultures rendien culte al sol o a la lluna, o relacionaven els estels amb els avantpassats.

Encara avui els astrònoms assenyalen el cel per explicar-nos la història de Cassiopeia, Perseu, Andròmeda i Cefeu. O d'Orio i l'Escorpí.

En tots aquests casos, els humans han inventat històries inspirant-se en allò que veien al cel.

La setmana passada, un cop més, astronomia i literatura es van tornar a unir. Però aquest cop va ser un cos celeste qui es va inspirar en la literatura i no al revés.

L'Ison era un cometa vingut des dels confins del sistema solar. Els astrònoms de tot el món estaven expectants perquè podia donar un espectacle com no s'havia vist en molts anys. A diferència dels eclipsis, que es poden predir amb força exactitud, el pas dels cometes presenta moltes incerteses. No obstant això, l'Ison prometia.

Només hi havia un problema: abans d'oferir aquest gran espectacle, l'Ison havia de passar molt a prop del Sol. I els astrònoms no sabien del cert si, després de passar al costat del Sol, el cometa sobreviuria i el podríem veure de nou.

El cometa Ison dirigint-se cap al Sol, captat per l'astrònom Willy Valentín de l'Agrupació Astronòmica de Castelldefels.

Cap al dijous 28 les notícies que arribaven del cometa no eren gens esperançadores. S'especulava que el cometa s'havia apropat massa al Sol i s'havia desintegrat.

Al cometa Ison li havia passat el mateix que a Ícar. Segons el mite, Ícar s'havia acostat massa al Sol i aquest havia desfet la cera que donava consistència a les seves ales. I, segons els astrònoms, la gravetat i la calor del Sol havien esmicolat el cometa Ison. En ambdós casos, la destrucció els havia arribat per haver volat massa a prop del Sol.

Molts entenen el mite d'Ícar com una metàfora de les limitacions humanes o dels perills de la tecnologia. Podem trobar diversos exemples de com una tecnologia ens ha servit per assolir un objectiu concret però després hem volgut anar més enllà i ens hem estavellat.

També hi ha qui opina que és a base d'errors que la humanitat avança i, com diu en Randall Munroe, la història d'Ícar no és una lliçó sobre les limitacions dels humans. És una lliçó sobre les limitacions de la cera com a adhesiu.

L'aventura del cometa Ison vista per en Randall Munroe a xkcd.

I això mateix devia pensar el cometa Ison, que potser sabia la història d'Ícar i anava més preparat que ell per volar al costat del Sol. O potser no estava emulant a Ícar sinó a l'au Fènix perquè el passat dia 29, després de fer creure a tots els astrònoms que havia estat destruït, va tornar a emergir. Com l'heroi de tantes pel·lícules d'acció que tothom donava per mort a l'explosió de l'escena final però, després d'una angoixant espera, reapareix, malferit però amb un somriure i una frase mordaç als llavis.

L'aventura del cometa ISON vista pels astrònoms de la NASA