L'absurda polèmica del canvi de dècada i com solucionar-ho.

Els que sou milenials potser no ho recordareu però fa vint anys el món s'enfrontava amb certa por a l'arribada de l'any 2000. Hi havia una psicosi entorn de l'efecte 2000, que fins i tot va arribar a generar un capítol de por dels Simpsons.

A Futurama, Fry queda congelat durant 1000 anys, començant el cap d'any de 2000 i acabant el cap d'any de 3000. Font.

Paral·lelament, va sortir una discussió pedant sobre si en realitat estàvem canviant o no de dècada, de segle i de mil·lenni. Mentre que la gent normal veia clarament que els dígits estaven canviant i que això s'havia de celebrar, els pedants (no sé si algú comença a sospitar per qui he pres partit en aquesta polèmica) deien que en realitat el nou mil·lenni no començava fins l'any 2001 perquè els anys començaven a l'1 i no pas al zero.

L'argument dels pedants tenia certa lògica, perquè de l'1 al 1000 van mil anys, si incloem ambdós anys i un mil·lenni té mil anys. Però la cosa tindria més lògica si comencem a comptar des de l'any zero.

Fixeu-vos què absurd és que l'any zero no existeixi. Imagineu que us situeu a l'any 5 d.C. En quin any va néixer una persona que té 3 anys? Resposta lògica: 5-3= 2 --> a l'any 2 d.C.

Ara bé, en quin any va néixer una persona que té 8 anys? Resposta lògica: 5-8 = -3 (3 a.C).

Però compteu-ho a poc a poc. Si algú neix l'any 3 a.C, l'any -2 fa un any. L'any -1 fa dos anys. L'any zero no existeix. Per tant els tres anys els fa l'any 1 d.C. L'any 2 d.C fa 4 anys. L'any 3 d.C fa 5 anys. L'any 4 d.C fa 6 anys. I l'any 5 d.C fa 7 anys i no pas 8, com seria lògic.

Segons sembla, la raó per la qual no hi ha un any zero és que els anys, com els mesos o els dies es compten en ordinals i no pas en cardinals. Per tant, si Jesucrist va morir als 33 anys, això vol dir que va morir l'any 34 d.C. Lògic, oi? Però a més, segons alguns historiadors, Jesucrist en realitat va néixer entre el 2 i el 7 a.C. Per complicar-ho més, no neix el primer de gener, amb la qual cosa, ves a saber com es quadren els anys. Altres historiadors ni tan sols creuen demostrat que existís un Jesucrist de veritat.

Matemàticament la cosa té poca discussió. Si has de fer servir nombres negatius, fas servir cardinals, no pas ordinals. Heu sentit algun cop parlar del "menys tercer"? Potser un cas semblant és en un ascensor. I si bé els pisos positius sí que s'anomenen amb ordinals, els negatius ho fan amb cardinals. Vas al tercer però després baixes al menys dos.

I el sistema decimal té deu dígits que van del 0 al 9, no de l'1 al 0. Per això els informàtics compten començant pel zero.

Per tant, demà, diguin el que diguin els pedants, comencem la dècada dels anys 20. Deu anys nous, per estrenar, que segur que ens porten emocions fortes. Us desitjo que en gaudiu, que els aprofiteu per fer allò que us ompli o que us faci millors persones. I quan dic millors vull dir més semblants a la persona que voleu ser.

Els anys 20 del segle XX tenen fama de feliços, suposo que perquè van ser més feliços que la dècada anterior, amb la Gran Guerra. I més feliços que la posterior, amb la crisi econòmica, l'ascens del nazisme i el començament de la segons guerra mundial. Font.

YouTubers en català: Parlem de ciència.

Com us vaig prometre fa un parell de setmanes, començo la meva tasca de promoció de Youtubers en català i què millor que fer-ho parlant de ciència. Després d'una àrdua recerca, us porto el millor canal de ciència en català que existeix actualment (fins que es demostri el contrari. Si en trobeu un altre igual o millor, si us plau feu-m'ho saber, que també li faré promoció).

Al davant de Parlem de ciència tenim el Ferran Velasco, un doctorand de biomedicina amb vocació per la divulgació científica.

Els vídeos d'aquest canal segueixen el format clàssic de Youtube: un paio parlant davant de la càmera, amb alguns acudits i alguns efectes (amateurs) de postproducció per guarnir l'explicació. També intercala de tant en tant imatges per il·lustrar les explicacions.

Una curiositat d'aquest vídeo és que l'autor hi apareix sense barba. En canvi en vídeos posteriors i anteriors sí que duu barba.

El nom del canal està molt ben trobat. En la majoria de vídeos, per no dir en tots, es parla de ciència. I a més es nota que el Ferran té formació científica. Això és bo perquè fa que pugui fer vídeos de 6 o 10 minuts sense deixar anar un torrent de disbarats que podríem sentir quan escoltem a molts no científics que parlen de ciència. Fins i tot la terminologia és bastant correcta, tot i que de vegades s'equivoca i ho esmenta a la postproducció (exemple al següent vídeo enllaçat).

D'altra banda, la manera d'explicar-se no és excessivament tècnica, fa divulgació per a tots els públics. Potser aquí no sóc objectiu però diria que no cal tenir cap coneixement previ de ciència per entendre els seus vídeos. I ho dic com a cosa bona perquè crec necessari que tothom valori i gaudeixi de la ciència i entengui una mica millor el món on viu.

Finalment, hi hauria l'estil. A mi personalment m'agrada el punt que escull, entre fer-ho una mica divertit i no passar-se de graciós, tot i que això és com el punt de sal, que va a gustos. Pel que fa al ritme, potser el cos et demana més ritme (truc de Youtube: pots veure els vídeos a més o menys velocitat si piques a la rodeta que hi ha a la part inferior dreta. A més, la veu es distorsiona de forma còmica) però se suposa que està explicant conceptes que potser alguns espectadors necessiten temps per pair.

Us poso un altre vídeo del canal, en aquest cas amb el Ferran amb barba, perquè pugueu comparar i valorar la seva habilitat per ser polifacètic. Aquest m'agrada perquè és un metavídeo que t'explica com l'estàs veient i escoltant.

El canal és bastant nou i en Ferran ha començat amb empenta. No va acompanyat de l'allau de seguidors que mereixeria una gesta com ser el primer Youtuber que fa ciència en català amb una mica de criteri però espero que això canviï ben aviat gràcies a aquest blog, seguit fidelment per 3 o 4 dotzenes de subscriptors. Si no fos així, no us preocupeu que enllaçaré aquest post al meu compte de Twitter, amb el qual és possible que algú (amic o familiar del Ferran) faci un retuit.

I qui sap, si d'aquí uns mesos, esperonats per l'èxit d'aquest canal, més científics catalans s'animen a fer altres canals de ciència en català. Us imagineu que d'aquí sis mesos hi ha centenars de milers de catalans entusiasmats amb desenes de canals de Youtubers científics en català?

De tota manera, si per algun improbable i absurd gir del destí no fos així, espero que el Ferran segueixi fent vídeos perquè es nota que li agrada i tant de bo sàpiga valorar que, encara que no siguin centenars els que et veuen (o et llegeixen), si t'agrada explicar coses, l'estona que hi has dedicat és una estona ben invertida.

7 maneres de destruir la humanitat: el mar de residus i la primavera silenciosa.

La industrialització ens ha deixat com a dany col·lateral la generació de tot tipus de residus. Residus que van a parar als rius, a la terra, a l'aire, al mar, residus d'origen animal, vegetal, mineral, sintètic, residus generats en grans quantitats o residus persistents, que triguen segles en desaparèixer. Illes de plàstic al mig de l'oceà, magatzems de residus nuclears enterrats a centenars de km sota terra, substàncies tòxiques que trobem a les plantes i als peixos que ens mengem.

I això ens planteja una qüestió interessant: poden els residus generats per l'home acabar destruint la humanitat?

Seria massa llarg fer un post sobre tots els residus que produïm i quin impacte ambiental té cadascun d'ells, així que avui només us explicaré la història d'una dona que va pronosticar que els nostres residus acabarien amb els ocells.

Les collites abundants.

Després de la Segona Guerra Mundial es va començar a fer de forma massiva un important avenç científic va permetre produir grans quantitats d'aliments gràcies a collites que no eren devorades per les plagues. Es tractava d'una pols blanca molt efectiva contra els insectes: el DDT.

El seu ús es va popularitzar i se'n van començar a llençar tones i tones sobre els camps. Us podria buscar xifres però us en podeu fer una idea amb aquest vídeo. Poseu-lo a partir del minut 1:40.

Si no tenim cura, els cants dels ocells no seran més que un llunyà record i la primavera serà silenciosa.

La persistència

Com haureu escoltat vosaltres mateixos si heu vist la resta del vídeo, les sospites de la Rachel Carson que el DDT pogués ser tòxic per als éssers vius la van fer arribar al pronòstic d'una futura Primavera Silenciosa, nom del llibre que va publicar sobre aquest tema. Aquest llibre, que va tenir un gran impacte a l'opinió pública, es considera l'inici del moviment ecologista i de la conscienciació dels humans pel medi ambient.

Afortunadament, la toxicitat del DDT no és molt elevada. Però presenta un altre problema: és bastant indestructible. I a més es bioacumula i es biomagnifica al llarg de la cadena tròfica. Això vol dir que es queda a viure als teixits dels éssers vius i quan aquests són menjats per altres éssers vius, s'acumula en aquests. I així fins a arribar al cim de la piràmide tròfica, on hi ha... sabeu qui?

La toxicitat

Alguns residus potser no són tan persistents però sí que són tòxics. Hi ha alguns paràmetres definits per mesurar la toxicitat, com la LD50, dosi que mata la meitat dels individus exposats a ella. O altres paràmetres que mesuren toxicitat al llarg del temps. La idea és valorar quin impacte té cada residu sobre els éssers vius.

De vegades, els residus altament tòxics també són persistents, la qual cosa és un problema gros. Com passa amb els residus radioactius.

La quantitat

Hi ha altres residus que no serien especialment problemàtics (no són ni gaire persistents ni gaire tòxics) si no fos perquè els produïm en quantitats exagerades. És el cas dels purins, que enverinen les aigües freàtiques de bona part de les comarques catalanes. O el cas dels residus sòlids domèstics.

Al vuitè capítol de la primera temporada de Futurama es descriu una curiosa distopia. Els novaiorquesos del s.XXI, desbordats per la brossa, van enviar-la primer en un vaixell cap a l'oceà. I després en un coet cap a l'espai. Algú va dir que potser la bola tornaria en algun moment a la Terra però que això seria al cap de molts anys i ja se n'ocuparia algú altre.

L'any passat, a classe vam calcular com era de grossa aquesta bola de brossa i vam comparar-la amb com hauria de ser per contenir tota la brossa generada en un any per la ciutat de Nova York. Font1. Font2.

1000 anys més tard, la bola amenaça amb destruir la ciutat de Nova York i l'únic pla que se'ls acut als científics és generar una altra bola d'iguals proporcions i propietats i fer-la rebotar contra la primera. El pla surt bé, la nova bola impacta amb l'antiga i la desvia cap al sol, on es destrueix. La nova bola marxa a l'espai i algú pregunta si algun dia tornarà. I algú contesta que sí però que això passarà al cap de molts anys i algú altre se n'ocuparà.

Què podem fer?

La veritat, és un tema complicat perquè ens hem acostumat a consumir segons un model lineal i ens resulta impensable incloure l'economia circular en alguns àmbits. Hi ha allò de les 3R: reduir, reutilitzar i reciclar (per aquest ordre). Però qui utilitza avui en dia bolquers reutilitzables? I en àmbits com la sanitat, resulta grotesc reutilitzar agulles o gases estèrils. Sí que es comencen a fer passes per tal de reduir i reutilitzar envasos. Però el nostre estil de vida encara es insostenible en termes de generació de residus.

Com de probable és que la humanitat quedi sepultada en la seva pròpia brossa?

Potser no és probable que la humanitat desaparegui per culpa del problema dels residus. Però sí que viurem pitjor, amb més mala salut i amb espais que deixaran de ser útils per a nosaltres (i per a la majoria d'éssers vius) perquè estaran contaminats.

A més de l'impacte sobre els éssers vius i de la pèrdua d'un espai (per exemple un abocador) també hi ha el problema de la pèrdua de recursos. Estem transformant cada dia tones de coses útils en brossa. I potser algun dia necessitem rebuscar a la brossa per tal de tornar a tenir materials que ja hem esgotat. Però d'això en parlarem al proper capítol.

Propostes de normalització lingüística: volem Youtubers en català!

No sé si recordeu que en aquest blog, de tant en tant, faig alguna proposta per potenciar l'ús del català. Bé, si no ho recordeu, que tot és possible i entenc que a la vostra vida hi pugui haver altres objectius més enllà de recordar què vaig publicant en aquest blog, us en faig cinc cèntims.

Vaig proposar que hi hagués spam en català, agregadors de notícies en català i mems en català. Amb el temps he de dir que m'ha arribat spam en català i que he vist alguna iniciativa de mems en català, sobretot comptes a twitter. Animat per aquest èxit (2 de 3!), faig aquesta nova proposta, que no us sorprendrà perquè ja l'he posat abans al títol: volem Youtubers en català!

Com sabeu si coneixeu adolescents (humans entre 11 i 34 anys), ara hi ha una gent que es dedica a ser Youtuber. Que vol dir que penja vídeos (normalment fets per ells mateixos) a Youtube i guanya diners com per viure'n. No entraré a valorar la qualitat i l'interès que em desperten personalment la majoria d'aquests vídeos, que rarament passen de ser una persona xerrant davant de la càmera amb més o menys gràcia. Val a dir que pot ser útil per omplir aquelles estones que dediques a fregar els plats, posat de fons, com si fos una ràdio. Però bé, el que és realment important és que el jovent consumeix Youtube i hi ha molt poc Youtube en català. Per tant, si fa 20 anys era important tenir Bola de Drac en català i el Barça en català, ara és important vincular el consum "cultural" actual amb el català.

Aquesta idea tampoc és ben bé meva. Ja hi ha gent que s'hi ha posat. Hi ha portals de Youtubers catalans com www.youtubers.cat/ o valencians, com https://valentubers.com/. Però potser el que caldria és un programa de TV3 tipus ZonaZapping o APM? basat en vídeos de Youtube en català. Això visibilitzaria els Youtubers catalans i donaria incentius als Youtubers per fer vídeos en català.

Això seria l'exemple d'un mem (mal fet). Si tinguéssim uns mems potents, l'oncle Sam es diria oncle Jordi i en comptes d'aquest barret, lluiria una barretina.

Potser algú em podria criticar que si la idea no és meva i a més demano a altres que la duguin a terme, quin és el valor real d'aquest post? I ves que no tingueu raó. De manera que he decidit contribuir, des de la humilitat d'aquest blog, a donar a conèixer alguns Youtubers en català.

Se'm tira una mica la feina a sobre perquè tinc a mitges una sèrie sobre exterminar la humanitat i ara ve el final de trimestre, el Nadal i tot de compromisos però bé, aniré fent, al ritme que bonament pugui.

7 maneres de destruir la humanitat: la guerra nuclear

Durant la segona Guerra Mundial hi va haver una aferrissada competició per construir bombes nuclears que donessin un avantatge definitiu sobre el teu enemic. En capítols anteriors hem explicat que Alemanya va tenir les seves opcions, a les mans de Heisenberg. I la Guerra, efectivament, va acabar en el moment que un dels contendents va aconseguir fabricar bombes atòmiques.

Malauradament, la fi de la guerra no va significar la fi de la recerca en armament atòmic i 4 anys després de la bomba de Hiroshima, la Unió Soviètica va aconseguir fabricar i detonar la seva primera bomba nuclear.

En aquests moments comença una carrera armamentística que va dur els EEUU i la URSS a acumular prou armament nuclear com per destruir tota la humanitat diversos cops. I altres països es van anar afegint al club nuclear, amb les seves armes atòmiques.

Cap al 1964 els americans van entendre que no calien tantes armes nuclears per destruir la URSS tants cops. La URSS va arribar a la mateixa conclusió 25 anys més tard. Font.

Què són les armes atòmiques?

Són explosius que es basen en reaccions nuclears en comptes de fer-ho en reaccions químiques. Les reaccions nuclears impliquen trencament o fusió d'àtoms nuclears, a diferència de les químiques, on els nuclis atòmics no s'alteren i només hi ha canvis en els electrons i/o els enllaços d'aquests àtoms.

L'energia despresa en una reacció nuclear és enorme i ve donada per la famosa equació d'Einstein (E=mc2). En aquestes reaccions, una part de la massa es transforma en energia. En molta energia. En Randall ho il·lustra amb aquest gràfic:

Aquest blog subsisteix com pot des de fa uns anys gràcies a tot el que li robo a en Randall Munroe. Font.

A més de la gran quantitat d'energia que allibera una bomba nuclear, també s'emet molta radioactivitat, amb la qual cosa una bomba atòmica segueix sent mortífera un cert temps després de ser llençada. I una hipotètica guerra nuclear podria donar lloc a escenaris postapocalíptics com els que es descriuen a diverses obres de ciència-ficció, com Ape and Essence.

Per tot plegat, una guerra nuclear podria exterminar la humanitat del planeta. I ara mateix segueix havent-hi prou armes nuclears per fer-ho.

No obstant això, a diferència del que va passar durant la guerra freda, l'opinió pública viu amb certa despreocupació aquest fet. Quan ens pregunten per les nostres preocupacions, aquesta no surt entre les primeres. Per què?

La doctrina MAD.

Els EEUU tenen la capacitat de destruir la URSS. I la URSS té la capacitat de destruir els EEUU. Paradoxalment això fa que la guerra . entre ells es refredi. Combaten de forma indirecta a Corea o al Vietnam. Alcen governs titelles a Sudamèrica i a l'Europa de l'Est. Aposten per cabdills a l'Àfrica. Però no es llencen bombes atòmiques l'un a l'altre.

La doctrina MAD (Destrucció Mútua Assegurada) diu que no és possible guanyar una guerra nuclear. Per tant, atacar el teu enemic t'assegura que ell t'atacarà a tu també i us destruireu mútuament. Per tant, l'única opció per guanyar és no atacar.

La pel·lícula Jocs de Guerra explica com s'ensenya la Doctrina MAD a una intel·ligència artificial.

Irònicament, es va postular que l'armament nuclear podria fer desaparèixer les grans guerres entre rivals massa poderosos. I certament, ja han passat més de 70 anys des de la Segona Guerra Mundial.

És infal·lible la doctrina MAD?

No. Només ens assegura que ningú que comenci una guerra nuclear contra un rival prou fort. Però justament MAD vol dir boig en anglès. I si aquest armament caigués en mans d'algú que no pensa racionalment, podria iniciar un atac sense por a les conseqüències. En aquest punt, més val no pensar gaire en quins líders mundials tenen ara mateix armes nuclears.

Ha estat el món a punt d'entrar en guerra nuclear?

Bé, és difícil de dir, però hi ha hagut episodis perillosos. Potser el més famós va ser la Crisi dels Míssils a Cuba, immortalitzada en la pel·lícula 13 dies. Així molt resumit, la URSS va traslladar uns míssils nuclears a Cuba, des d'on els EEUU quedaven realment a prop i, per tant, deixava poc temps de resposta als americans per contraatacar. La crisi va ser resolta de forma satisfactòria, amb la retirada dels míssils de Cuba i el desmantellament d'uns míssils americans a Turquia.

Un altre incident va succeir el 1983, quan un estrany fenomen meteorològic va fer creure als radars soviètics que els EEUU els estaven atacant. Sortosament, l'home que havia de llençar el contraatac va decidir no fer res i d'aquesta manera va salvar el món.

És probable una guerra nuclear en el futur?

És difícil de pronosticar. La meva humil opinió és que és igual de poc probable que hi hagi una guerra nuclear global com que desaparegui per complet el risc de les armes nuclears. Per tant, pronostico que viurem totes les nostres vides amb l'espasa de Damocles atòmica sobre els nostres caps.

De tota manera, com a vocació de servei d'aquest blog, us enllaço un manual perquè els més temerosos aprengueu a sobreviure a un atac nuclear.

Els britànics van calcular que tenien 4 minuts per preparar-se per un atac nuclear soviètic.

7 maneres de destruir la humanitat: el forat de la capa d'ozó.

Comencem la sèrie de posts dedicats al medi ambient i a la destrucció de la humanitat amb un problema que està, més o menys, en vies de solució: el forat de la capa d'ozó.

Què és l'ozó?

L'ozó és una molècula formada per 3 àtoms d'oxigen. És un potent oxidant que provoca malalties respiratòries si el trobem en grans concentracions a la troposfera (capa més baixa de l'atmosfera, on vivim la majoria d'éssers vius terrestres) però també exerceix una funció protectora absorbint raigs UV a l'estratosfera. Passa una mica com el Sol, que és necessari perquè hi hagi vida però cal que el tinguem allunyat de nosaltres.

Diagrama de Lewis de la molècula d'ozó.

Què és la capa d'ozó?

Potser la paraula capa no descriu de forma acurada el concepte. Es tracta d'una zona de l'estratosfera on hi ha una concentració rellevant d'ozó (10 parts per milió. És a dir, de cada 100.000 molècules que trobem en aquesta regió de l'atmosfera, 1 és d'ozó). Una altra manera de mesurar la capa d'ozó és imaginar-nos que realment és una capa amb tot l'ozó concentrat en condicions normals (0ºC i 1 atm) i assignar unitats Dobson a cada 0,01 mm de capa d'ozó.

L'ozó es genera naturalment per la interacció de la llum solar amb molècules d'oxigen diatòmic. I, de fet, també es destrueix naturalment en absència de llum, quan l'oxigen monoatòmic reacciona amb l'ozó.

Gràfic representant la Pressió parcial d'ozó en funció de l'alçada. En gasos, podem fer servir la Pressió per saber la quantitat de gas que tenim. Un mPa és una pressió ridículament petita.

Està foradada la capa d'ozó?

El 1985 es va descobrir que les concentracions d'ozó a l'Antàrtida havien disminuït perillosament. Es va atribuir als CFCs, uns gasos utilitzats àmpliament en esprais i circuits de refrigeració. Cada molècula de CFC que arribava a l'estratosfera era capaç de destruir 100.000 molècules d'ozó.

En aquells temps ja se sabia que l'ozó jugava un paper molt important per preservar la vida a la Terra i aquest estudi va causar una alarma mundial.

En blau, baixes concentracions d'ozó.

Quines mesures es van prendre?

El Protocol de Montreal va elaborar un pla per reduir la producció i consum de substàncies que destrueixen la capa d'ozó. Aquest protocol mediambiental és considerat el més exitós quant al compliment per part dels països que el van signar. Poques vegades tants països s'han posat d'acord per resoldre un problema amb aquest grau de compromís.

S'ha solucionat el problema?

La recuperació de la capa d'ozó no ha estat automàtica sinó que es tracta d'un procés complex del qual no ho sabem tot (per exemple el canvi climàtic podria estar obstaculitzant-ne la recuperació) i que cal anar vigilant. No obstant això, es pot dir que les mesures adoptades ens han salvat de moment del desastre. El forat encara hi és, sobretot a l'Antàrtida, i s'espera que vagi retrocedint en els propers anys.

Puc morir per culpa del forat de la capa d'ozó?

Actualment, es calcula que a Europa, Austràlia o Nord-Amèrica hi ha un 4% menys d'ozó estratosfèric i això es relaciona amb el fet que s'hagin doblat els casos de melanoma. Val a dir que sense el Protocol de Montreal es calcula que tindríem un 15% menys d'ozó estratosfèric i la situació podria ser molt més alarmant. I una altra bona notícia és que, agafat a temps, aquest càncer té bon diagnòstic i, malgrat haver augmentat el nombre de casos, no ha augmentat el nombre de morts.

Fins aquí el primer protagonista de la sèrie que, de moment, sembla que no serà qui acabi amb la humanitat. Veurem si té més sort el proper convidat.

La Setmana del Clima i el segon principi de la Termodinàmica.

He vist pel grup de whatsapp de l'escola de l'Albert que som a la setmana del clima. Els pares discutien sobre unes instruccions de l'escola de portar una sèrie de fotografies per treballar la consciència ecològica a classe. L'argument recorrent era que gastar paper i tinta era poc ecològic i per tant contradictori amb l'esperit de l'activitat. Perquè és clar, portar cada dia el nen en cotxe, anar de vacances en avió i menjar mangos de l'altra punt del planeta és una cosa però imprimir una foto... aquí sí que el planeta ha begut oli.

Però bé, la crítica no és nova. Fa uns mesos van fer una mena de reunió pel clima als EEUU i es va criticar a tot de famosets per desplaçar-s'hi en avions. I quan Al Gore va dedicar-se a explicar el canvi climàtic per tot el món, algú li va calcular la petjada ecològica per tal de poder-li dir hipòcrita.

És una crítica que sempre es pot fer perquè tota activitat humana comporta un impacte mediambiental. Si m'esteu llegint des d'un dispositiu electrònic, esteu perjudicant el medi ambient. Si heu imprès el post, també. Cada cop que respireu esteu creant més diòxid de carboni. Per tant, si algú volgués defensar el medi ambient fins a les últimes conseqüències, hauria de suïcidar-se de forma ecosostenible. O potser no seria prou. Potser caldria fer alguna cosa per extingir la humanitat.

Aquesta inevitabilitat és causada pel segon principi de la termodinàmica, que diu que els sistemes tendeixen a una major entropia. Potser us esteu preguntant ara què és l'entropia. Sovint es parla de "desordre". Per exemple, es diu que si no ordenes la teva habitació difícilment minvarà el desordre. En canvi, encara que no la desordenis a propòsit, tendeix a desordenar-se. Fa poc vaig sentir un exemple una mica menys pulcre. Deia que tu pots menjar un entrepà de pernil ibèric i produiràs excrements però no pots menjar excrements i produir un entrepà de pernil ibèric.

Si penseu en aquest últim exemple, podríem argumentar que, de fet, la Terra si que converteix excrements en pernil ibèric. Els excrements es descomponen, els gasos i l'adob serveixen per nodrir plantes, les plantes per alimentar porcs i els porcs per fer pernil ibèric. It's the circle of life, no?

Llavors, està la Terra desafiant el segon principi de la Termodinàmica?

No tinc clar quina és la pena que t'imposaria la Justicia Universal per desobeir les lleis de la Termodinàmica. Font.

La resposta és que els sistemes poden disminuir la seva entropia a costa d'augmentar l'entropia d'un altre sistema. En aquest cas, el sistema que ens permet disminuir l'entropia de la Terra és el Sol. L'energia que ens envia es fa servir per a la fotosíntesi, un procés que crea estats més ordenats de la matèria.

Per tant, quan parlem de sostenibilitat, de petjada ecològica o d'energies renovables, ens estem referint a actuacions humanes que no incrementin l'entropia a més velocitat de la que el Sol pot revertir. (Que per cert també té un límit temporal, un aspecte tractat en aquest relat d'Asimov).

Per tant, suposo que la solució als problemes mediambientals passa per fer conèixer i crear consciència sobre ells però amb accions que no tinguin un impacte ambiental excessiu. He decidit que els propers posts d'aquest blog siguin sobre temes mediambientals (o per fer-ho més comercial, sobre maneres de destruir la humanitat a la Terra). No crearé gaire impacte més perquè substituiran a altres posts que hagués fet enlloc seu. Així que puc dir que són neutres en carboni.