La fòbia a la ciència-ficció.

És possible que alguns dels lectors habituals d'aquest bloc, que de fet tampoc n'hi ha tants, se saltin aquest post. I només pel fet d'haver vist les paraules "ciència-ficció" al títol. Aquest gènere sembla tenir el poder de separar la humanitat en dos grups: un de minoritari amb friquis fanàtics, format quasi exclusivament per jugadors de rol amb acne i un de majoritari que fuig de tot el que faci olor a ciència-ficció com si els perseguís el mateix Godzila.

Però per què passa això? Els qui hem gaudit amb pel·lícules com 2001 Odissea a l'Espai,  El planeta dels simis o Matrix i novel·les com Un món feliç, Somien els androides amb ovelles elèctriques? o els propis déus ens costa entendre la mala fama que arrossega el gènere. Les bones obres de ciència-ficció exploren àmbits del coneixement humà encara no explorats, territoris on les lleis de la natura són fascinantment diferents o futurs utòpics que podrien arribar algun dia. I mentre avança la trama, van sorgint tota mena de conflictes ètics o filosòfics que aprofundeixen en la part més essencial dels humans. 

Un exemple que considero paradigmàtic és Starship Troopers. Aparentment es tracta d'una pel·lícula d'acció, fins i tot bèl·lica, amb una guerra entre els humans i una raça d'insectes alienígenes. Però més enllà de les probablement massa llargues escenes d'acció, és molt curiós observar les reaccions dels humans abans i després d'entrar en guerra, com els matisos i els intents de comprendre l'enemic queden esborrats per un alineament acrític després del primer atac. Els paral·lelismes amb l'atac de l'11-S i la guerra de l'Afganistan (fins i tot surt una mena de Guantanamo) són especialment profètiques, si tenim en compte que tant la pel·lícula com la novel·la es van estrenar abans de l'atemptat. Font.

Una primera teoria per explicar la ciencia-ficciófòbia seria el poc prestigi d'algunes de les pel·lícules que s'han etiquetat amb aquest gènere. No citaré cap títol però tinc al cap escenes amb plats voladors penjats de fils i monstres que destrossen maquetes de ciutats fetes de cartró.

També podria ser que la fòbia estigués associada a la paraula ciència, que moltes persones veuen com un ens totpoderós, pervers i impossible d'entendre. Sí, m'estic referint a aquells que s'amaguen darrere de la frase "És que jo sóc de lletres, saps?" quan algú els explica coses tan senzilles com el segon principi de la Termodinàmica o la relació entre el moviment de precessió terrestre i l'orientació mitjançant els estels. Fa la impressió que un dia algú els va arrossegar a veure Inception i des d'aleshores han demanat una ordre d'allunyament per a la ciència.

Una altra opció seria que simplement els temes tractats per la ciència-ficció no són de l'interès d'aquestes persones. De la mateixa manera que a mi no m'atreuen els vampirs o els zombies, algú pot trobar avorrits temes com els viatges en el temps, la intel·ligència artificial o els mons virtuals. Deixo aquesta opció oberta, tot i que sospito que els qui utilitzin aquesta excusa probablement vinguin rebotats d'alguna de les opcions anteriors.

No sé si vosaltres podeu pensar en més raons o si esteu d'acord amb el que he exposat. Atès que aspiro a ser algun dia un escriptor de ciència-ficció, m'interessa molt la vostra opinió al respecte. Així que deixo una doble pregunta:

1. Per què creieu que la ciència-ficció espanta a tanta gent?
2. Se us acut un altre nom per referir-vos a aquest gènere que provoqués menys pànic?

Propostes de normalització lingüística: volem agregadors de notícies en català!

En capítols anteriors vaig demanar spam en català i mems en català. Bé, fa poc, la Melinda, autora de la pàgina de mems en català mems.cat va escriure'm dient que li estava arribant spam en català. Això em va animar moltíssim. Tant que he decidit engegar una nova proposta per potenciar la llengua i la cultura catalana. Espero que us engresqui prou com perquè sigui un èxit.

Com en els casos anteriors, aquí també es tracta d'ocupar un buit que el català ha deixat a Internet. No insistiré més en el fet que la salut del català a Internet serà la clau que determini la seva supervivència a mig termini.

Potser alguns de vosaltres no sapigueu què són els agregadors de notícies. Doncs mireu, són uns webs on els usuaris envien notícies o articles que creuen interessants i aquestes notícies són destacades o descartades en funció de si els usuaris troben que són molt o poc interessants. És a dir que si s'envien 1000 notícies, potser les 30 més votades es destaquen a la portada del web, en el que és un exercici d'horitzontalitat periodística. És a dir, no és el director d'un diari qui decideix quines notícies són importants i seran llegides per més gent, sinó tota una comunitat d'usuaris.

A més, aquests webs també disposen d'altres opcions, com fòrums on discutir les notícies o xats per parlar amb altres usuaris. I com tots els grans webs de l'Internet 2.0. tenen aspiració d'acabar convertint-se en una xarxa social.

Com passa quasi sempre, en aquest àmbit l'anglès té webs amb molt bona salut com Reddit o digg.com. En castellà potser el més famós és menéame. Val a dir que els agregadors de notícies permeten enviar notícies en altres llengües. Així, a menéame hi ha qui envia notícies en anglès, francès o fins i tot català. El que passa és que les que s'envien en castellà tenen més possibilitats de ser destacades pels usuaris. I crec que no sorprendré ningú si dic que les notícies enviades en català o que tinguin cert color catalanista no són gaire ben rebudes. Per això crec que caldria apostar per un agregador de notícies en català, que permetria:

1. Promocionar diaris i blocs escrits en català. Si teniu un bloc i voleu tenir més visitants, aquesta és una eina interessant.

2. Participar en la difusió de notícies del nostre país que no surten als mitjans tradicionals. Allò que feu al facebook quan feu "compartir", també ho podeu fer aquí.

3. Participar en fòrums d'internet on es discuteixi en català.

El millor de tot és que els agregadors de notícies en català ja existeixen. La Tafanera és un clon de menéame en català i, com a tal, permet fer tot el que menéame permet fer en castellà. Quin és el problema? Que no el fa servir pràcticament ningú. S'envien poques notícies, quasi no hi ha comentaris ni discussions... Si a menéame hi ha tal bullici que et fa la impressió de ser a un bar ple de taxistes, la Tafanera recorda a un ascensor, quan puges amb aquell veí que tens vist però no saps ni com es diu ni a què es dedica.

A la Tafanera podreu compartir notícies i blogs interessants amb altres usuaris. Si no us acaba de convèncer també ho podeu compartir amb la tafanera del 3r 2a. De vegades els canals analògics encara superen la difusió dels digitals.

Suposo que tot és qüestió de massa crítica. Potser amb dos o tres-cents usuaris una mica actius (un percentatge ínfim dels qui parlem en català), la Tafanera podria convertir-se en una eina molt útil per difondre la llengua i la cultura catalana per internet. Així que us animo a fer-vos un usuari, participar activament i fer-ne propaganda als vostres blocs, facebooks i twitters. Jo quan pugui pujaré aquest mateix post.

La importància de celebrar els aniversaris

Tal dia com ahir va fer un any que vaig començar a publicar aquest blog. Potser per això últimament tenia el pressentiment que el blog m'intentava dir alguna cosa, com aquelles persones que són familiars o amics d'un i de tant en tant et deixen anar alguna insinuació per fer-te recordar que aviat serà el seu aniversari i coaccionar-te subtilment perquè t'encarreguis d'organitzar una festa sorpresa amb mig miler de convidats.

A mi fins fa poc em feia molta mandra celebrar els aniversaris en general i el meu en particular. Osti, tu, és que toca cada any! A més, celebrar l'aniversari té una bona dosi de vanitat, fet que queda molt ben reflectit en les festes infantils en les que el complidor d'anys porta una corona. És una mica com  si diguéssim als altres "ei, mireu-me tots, que faig una cosa molt especial: faig anys! Feliciteu-me i feu-me regals!". 

Pel que fa als blogs, he vist que també hi ha la tendència de traslladar els mateixos vicis: "Eps, que el meu blog és especial: fa anys!". I llavors es fa un recopilatori de Greatest Hits rememorant els grans moments del blog per tal que tots els soferts lectors puguin fer un parell de copets a l'esquena al blog.

Des de fa uns anys, però, he anat canviant d'opinió respecte a les celebracions d'aniversari. Ara veig que un aniversari és la constatació que una persona ha viscut un any més. I, en cas que la persona ens importi, això vol dir que hem pogut gaudir d'ella durant un altre any. Vist així, la cosa pren prou sentit com perquè no em faci res cantar de nou aquella cançó d'aniversari on tothom entra tard, fora de to i amb una versió de la lletra diferent. Llavors el complidor d'anys fa el gest d'omplir els pulmons per bufar les espelmes però algú diu "no, no, encara no, que fem una foto!" i comencen a saltar flaixos mentre la cera de les espelmes es va desfent i regalima sobre el pastís. I aleshores, sí, finalment bufa i les apaga de cop i la gent aplaudeix la gesta, que a veure, això tenia un cert mèrit quan s'apagaven, posem, 63 espelmes d'una bufada però ara n'acostumen a ser dues, una amb forma de sis i una altra amb forma de tres i tampoc n'hi ha per tant.

Bé, d'acord, de tant en tant ve de gust canviar de ritual d'aniversari i ser una mica originals. Perquè si tots els aniversaris s'assemblen, es perden en la desmemòria de les coses repetides. En canvi si, per exemple, celebrem el proper aniversari en una granja-escola on ens ensenyin a fer mató, això és una experiència única que quedarà gravada per sempre en la ment de tots els assistents.

Intentar ser originals, però, també té els seus inconvenients. Et passes cinc setmanes pensant una cosa super-mega-hiper-original i llavors, quan envies les invitacions sempre surt algú que et diu: "per què heu triat aquesta granja? Jo sempre que vaig a fer mató vaig a la que hi ha just a la vorera del davant." És a dir que no només no ets original sinó que tampoc has tingut gràcia triant el que copiaves.

Total, que després de valorar els pros i contres de celebrar l'aniversari del blog, de pensar si ho podia fer de manera original i tot això, he decidit fer-li al blog una festa tradicional, amb un pastís copiat del Google Images. I que si algú es volia passar, doncs el blog us donarà les gràcies per venir i per haver-lo acompanyat durant aquest primer any de vida, compartint experiències, reflexions i tota la resta.

A Google Images m'han assegurat que el pastís era de xocolata de veritat, no de la de l'Ikea. Així que, després de cantar-li la cançó, fer-li la foto i aplaudir quan el blog apagui l'espelma, us podeu servir un tall vosaltres mateixos sense por.

Especialització i desespecialització

En un món sobresaturat de continguts, molts han optat per l'especialització. Per exemple, amb els canals de la TDT o de les plataformes digitals, en veureu alguns que s'han especialitzat en música, en pel·lícules, en esports, en dibuixos animats o en cuina. També n'hi ha que fan una mica de tot; són els canals generalistes, que acostumen a ser els que tenen més pressupost i més audiència. I finalment hi ha canals que han optat per la desespecialització i/o la reespecialització. El cas més paradigmàtic és la MTV, que més que ser un canal de música era EL canal de música. De ser la referència de la indústria discogràfica mundial durant dècades ha passat a ser una plataforma de realitiy shows. Salvant les distàncies és com si Apple d'aquí uns anys deixés el negoci dels ginys electrònics i es dediqués a vendre palanganes.

Si Google ha triomfat amb YouTube, Apple podria intentar-ho amb l'iTub, la banyera que revolucionarà el nostre concepte d'higiene.

En l'àmbit dels blocs, també hi ha qui  ha optat per especialitzar-se. Per exemple, el bloc Coses de Barcelona (de què diríeu que va?), el Xarel·10 (bloc sobre enigmes) o La Bona Confitura (que recull microrelats de diferents autors) s'han especialitzat clarament. A l'altre extrem trobem blocs que no s'han especialitzat o s'han especialitzat en si mateixos. Pons's blog és un bloc especialitzat en la persona del Pons. I a mig camí trobem tota una sèrie de blocs que estan una mica especialitzats però costa dir en què. Nuesa literària va de literatura i de nudisme però també inclou moltes reflexions profundes sobre la visió del món del seu autor.

Sospito que Àtoms i lletres també s'hauria d'enquadrar en el grup dels mig especialitzats. O més ben dit, dels que semblen especialitzats en alguna cosa però és difícil de dir en quina. A mi mateix m'ha costat molt definir la idea del bloc. Volia fer un bloc de literatura però sense fer ressenyes de llibres, ni fer simplement un recull de relats propis (per això ja tinc el meu espai a Relats en Català), ni tampoc explicar simplement teoria sobre com s'ha d'escriure. Volia fer un bloc de literatura diferent.

Al món editorial també cal decidir si un s'especialitza o no. El meu profe de novel·la em va dir que si escrivia ciència-ficció em podria anar bé, que als "nínxols" es viu bé. Això últim sona una mica estrany perquè això de "nínxols" sona a cementiri, que no sembla precisament el lloc més agradable i adequat per viure. El que suposo que volia dir és que escrivint literatura mainstream sembla que arribis a més públic (el teu públic objectiu és pràcticament tothom que llegeix) però en un mercat saturat és millor especialitzar-se.

A partir d'aquell moment em va quedar un rum-rum al cap. A veure si ara tindré la sort de publicar la novel·la i que vagi més o menys bé i llavors estaré condemnat a escriure només ciència-ficció. I si un dia m'aixeco amb una gran idea per una novel·la que no sigui de ciència-ficció i ja estic encasellat? Podré fer com la MTV i canviar radicalment d'especialització?

Existeix el lliure albir o estem predestinats?

L'altre dia vaig publicar un post amb certs aires de transcendència i crec que això va inspirar diversos fils de filosofades als comentaris que m'agradaria aprofitar per fer un post nou (no totes les setmanes vaig sobrat d'idees noves i interessants).

La pregunta que encapçala el post no és nova i la resposta que donaré probablement tampoc ho sigui. Hi ha hagut alguns milers de milions de persones pensant coses importants abans de mi i segurament ja se m'han avançat però la meva opinió és que ni existeix el lliure albir ni tampoc estem predestinats.

L'explicació seria la següent. Imaginem un ésser humà des dels seus inicis. Entenc que ningú no ha tingut el poder de decidir qui són els seus pares, ni molt menys quin espermatozou i quin òvul s'unirien per donar lloc al seu embrió. És a dir, que tot depèn en part de l'atzar i en part de decisions d'altres persones fins que l'embrió es desenvolupa prou com per prendre la primera decisió.

No entraré en l'interessantíssim tema de valorar quina seria la primera decisió que prenem. El que sí que vull destacar és que aquesta primera decisió la pren un cervell que és fruit de la genètica i de l'atzar i que si pren aquesta decisió i no la contrària és per la naturalesa del cervell. No és, per tant, una decisió lliure. Després, aquesta decisió pot ser que canvii en certa manera el cervell. I aquest cervell prendrà una segona decisió, a partir d'una naturalesa que no ha triat i dels canvis produïts per una decisió que també estava condicionada per la seva naturalesa. I així amb totes les decisions que prenem en la vida.

Amb aquest esquema de pensament podríem intuir que tot està predeterminat, que la vida és com una jugada de billar on, si coneixem amb prou exactitud totes les lleis físiques i paràmetres (massa, velocitat, trajectòria) podem predir exactament tot el que passarà. Però la física moderna no és determinista; la quàntica introdueix un atzar que no és simplement un artifici per treballar amb els sistemes que són massa complexos per ser estudiats. En qualsevol moment, una fluctuació quàntica pot variar la trajectòria de la bola de billar i alterar les prediccions que havíem fet. Val a dir que aquest canvi atzarós no fa que siguem més lliures perquè tampoc depèn de nosaltres però fa que la nostra vida sigui impossible de predir, sense importar fins a quin punt de detall coneguem tots els factors implicats.

Quan Einstein va dir que Déu no jugava als daus, Bohr li va respondre: "deixi de dir-li a Déu què ha de fer". Finalment, malgrat la fama i el reconeixement mundial d'Einstein, sembla que la comunitat científica aposta més per l'indeterminisme sorgit de la quàntica que no pas per la idea determinista d'Einstein. Font.

Per tant, segons aquest model, la nostra vida no estaria regida ni per un destí ineludible ni tampoc pel lliure albir. El que fem vindria fortament condicionat per qui som però salpebrat amb un polsim d'atzar.

Lectures preferides

Aquests dies estic llegint High Fidelity, on el protagonista fa llistes de 5 elements ordenats segons el seu bon gust. I la Rits també preguntava l'altre dia quin era el nostre llibre preferit.

Jo no sóc gaire partidari de proclamar les meves preferències perquè sé que molta gent (especialment si et pregunten sovint si t'agrada allò o allò altre) té la mania d'encasellar-te segons els teus gustos personals. Si dius que t'agrada Joyce i Bach ets un esnob  Si dius que t'agrada el Sálvame i el reggeaton, ets un garrulo. I no és que m'importi excessivament el que aquesta gent pensi de mi però em sento més còmode definint-me per la resta que no pas per la suma.

Una altra raó que ajuda a fer difícil que em defineixi sobre els meus gustos és que tinc una memòria mal indexada. Per si no esteu familiaritzats amb el concepte informàtic d'indexació, us ho explico amb una metàfora: la meva memòria és com un internet sense Google. No és que la informació no hi sigui però trigo molt més que els altres a trobar-la.

Per intentar mitigar aquest inconvenient, aquest any, trencant un costum de 33 anys sense fer-ho, m'he fet un propòsit d'any nou: fer una llista amb els llibres que llegeixo. De fet és un full de càlcul, on omplo els següents camps: títol, gènere, autor, nombre de pàgines, sinopsi, comentaris, valoració (de l'1 al 100), data d'inici de la lectura, data final i any d'edició.

He creat aquest full de càlcul en Google Drive per tal de fer-lo accessible des del mòbil. D'aquesta manera estic preparat per fer-me l'interessant en qualsevol discussió literària que pugui sorgir. De moment encara no m'ha passat mai però una discussió literària entre intel·lectuals és com l'apocalipsi zombi  potser sigui un esdeveniment improbable però cal estar preparat.

De moment m'està servint per fer una petita reflexió després de cada llibre i apuntar allò que més m'ha cridat l'atenció. També espero que em serveixi per animar-me a llegir més i millor, ja que, ho confesso, no sóc gaire bon lector. Tinc temporades de lectura compulsiva seguides de mesos en què no obro cap llibre.

Hi ha un web en català que podria complir aquesta funció i, fins i tot, compartir-la amb altres usuaris, amb tot de fòrums, activitats i ressenyes sobre llibres. Per alguna raó que probablement té més a veure amb mi que no pas amb Què llegeixes? no he acabat d'enganxar-me a aquest web.

Vosaltres feu servir webs com Què llegeixes? Utilitzeu algun sistema semblant al meu per fer un seguiment dels llibres que llegiu?

Per què passen coses dolentes a les persones bones?

Això de la vida és qüestió d'anar fent, d'anar vivint més o menys com un creu que ho ha de fer o com bonament pot. I de sobte passa alguna cosa fora del comú, ens cau una clatellada que no ens esperàvem. I l'ateu mira el cel i diu "què hi ha algú?" i el creient pregunta "Déu, per què m'has abandonat?". I tots dos busquen respostes en la profunditat de les ferides. Potser no cerquen un tipus de resposta que s'apropi a la veritat sinó tan sols una història que els ajudi a conviure amb les ferides. Sí, sembla que, en els moments més intensos de la vida, el discurs de la ficció és tant o més important que el de la realitat.

Entenc que aquesta és una de les raons que han ajudat a l'èxit de les religions: han estat capaces d'articular discursos útils per a milions de persones que passen per moments de gran dolor. De tota manera, no és fàcil construir un discurs coherent (i per tant creïble) i hi ha preguntes que posen el dit a la llaga de la fe.

Durant un experiment, per pur atzar, la Lisa va crear una civilització d'éssers diminuts. Quan aconsegueixen la tecnologia necessària per posar-se en contacte amb la seva creadora, un dels éssers li pregunta per què passen coses dolentes a la gent bona. Font.

Hi ha moltes religions diferents. Segons la teoria del multivers, és possible que hi hagi universos on alguna d'elles s'ajusti a la realitat. Una de les religions que més em convenç és la del Déu guionista. Suposo que no és estrany això d'imaginar-nos un Déu semblant a nosaltres. En aquesta religió, Déu no és bo ni dolent o, si més no, no importa gaire. Perquè l'ètica de les accions que duu a terme sobre la seva creació no és rellevant.

Per exemple, els guionistes de polseres vermelles potser són males persones però el cas és que ningú pensa que ho siguin pel fet de fer patir a una colla de nens amb càncer. Fixeu-vos en aquest detall: podrien fer que tots els nens es curessin en el proper capítol; tenen aquest poder. Però llavors potser no serien bons guionistes.

Perquè el primer que busquen els guionistes és situar els personatges davant d'un bon conflicte. Una mica com allò que diuen sobre les ostres, que si els poses un gra de sorra a dins, aconsegueixes que facin una perla. Altres religions també coincideixen en considerar que Déu de vegades ens vol posar a prova i per això ens fa males passades. El conflicte és el mitjà del guionista per engrandir els personatges, per donar-los versemblança, per definir-los. Posem pel cas que un llamp trenca una branca i que sobre la branca hi ha un niu amb un pollet que cau al buit. És en aquesta circumstància extrema quan la vida s'expressa amb tota la intensitat. Ara va de debò, pollet, o voles o t'esclafes.

De vegades el pollet no té cap opció. Des del començament, el guionista decideix que el pollet morirà i no tindrà l'oportunitat de créixer lluitant contra el conflicte. Però aquesta mort esdevé un conflicte per als altres personatges, que es pregunten si hi ha algú allà dalt o si qui hi hagi d'haver els ha abandonat. Els personatges no acostumen a saber mai què trama el guionista i per això les respostes que obtenen a les preguntes sorgides del dolor potser no s'apropen gaire a la veritat que s'amaga darrere dels fets. Però sí que troben molts cops respostes útils. Gràcies al dolor més extrem redescobreixen el valor dels tòpics més gastats: que l'amor és l'eina més poderosa que tenim per fer costat als que estimem, que la vida és curta i cal emprar el temps en allò que li dóna sentit, que la bellesa d'un sol instant, d'un somriure, d'una mirada, pot donar sentit a una lluita que segueix fins allà on arriba l'esperança i més enllà... i totes aquestes coses que tothom ja sap però que són tan òbvies que semblava que no calgués pensar-hi a cada instant.

Aquestes respostes tan tòpiques són les que fan créixer els personatges. El més interessant no acostuma a ser veure com un personatge aprèn a resoldre equacions de tercer grau sinó observar com plora, com riu i com estima. És la veracitat d'aquestes emocions el que ens pot arribar al cor i fer-nos aprendre alguna cosa que importi de debò. Sobre ells i sobre nosaltres.