Literatura per a robots

Si teniu un espai propi a Internet, ja sigui un blog o un lloc web, i podeu consultar qui us visita, veureu que teniu lectors arreu del món. Al principi fa il·lusió pensar que aquesta setmana heu tingut 40 visitants russos, 30 alemanys i 10 de San Marino. Tard o d'hora descobriu que molts dels visitants no són humans sinó uns programets d'intel·ligència artificial.

La primera reacció és sentir-se decebut. Ja us veieu fent una gira per Lapònia per conèixer uns quants centenars de fans i llavors enteneu que no són més que robots. Ara bé, és dolent ser molt llegit entre els robots? És més, no hauríem d'adaptar-nos a la realitat i escriure també pensant en els nostres lectors robòtics?

Sí, sé el que esteu pensant. Creieu que ja torno a intentar cridar la vostra atenció amb deliris excèntrics però poques vegades parlo sense tenir arguments sòlids que recolzin les ximpleries que dic. I en aquest cas la idea d'escriure per a robots no me l'he inventat jo. L'expliquen en cursos adreçats a Community Manager i similars.

Robots que recomanen blogs a humans

Algun cop heu llegit un blog perquè us l'ha recomanat un robot? Si la vostra resposta és no, torneu a pensar-hi. Internet és un immens oceà de dades i quina és la brúixola que ens guia cap a la informació que cerquem?

Els cercadors de Google, Bing o Yahoo funcionen de manera similar. Hi ha uns robots (també dits aranyes) que rastregen Internet de dalt a baix per recopilar tota la informació possible. Després, un oracle anomenat l'Algoritme (Page Rank en el cas de Google) decideix quines de les pàgines d'Internet seran més interessants en funció de les paraules que cada usuari ha introduït al cercador.

Per tant, si busqueu, per exemple, "el millor blog en català", una sèrie de robots faran un simpòsium i us donaran un llistat de blogs ordenats segons els seus criteris de robot.

Aquest robot es diu Número 5 i sortia a una pel·lícula de 1986. Una de les característiques que més cridaven l'atenció és que es delia per acumular més i més dades que alimentessin la seva memòria. No m'estranyaria gens que es tractés de l'avi dels robots de Google. Font

Humans que recomanen blogs a robots que recomanen blogs a humans

La majoria dels humans que escrivim a Internet, ja sigui per interès econòmic o per simple satisfacció de l'Ego, volem arribar al màxim de públic possible. I una de les vies més efectives és convèncer a l'Algoritme que allò que escrivim mereix sortir als primers llocs de la llista dels seus consells.

L'Algoritme és el secret de la Coca-Cola del segle XXI i hi ha molta gent fent tota mena de proves per esbrinar per on van els trets. De fet, el van canviant a mesura que la gent en va desxifrant el codi i l'aprofita per "fer trampes" i colar les pàgines pròpies als primers llocs de forma poc ètica. Però l'esperit de l'Algoritme roman invariable: es tracta que el Cercador doni bones respostes a les cerques de l'usuari.

Així que, ja sigui fent petites trampes o intentant crear continguts que els robots creguin interessants i adequats al que cerquen els humans, molts creadors de continguts a Internet estan començant a escriure pensant, cada cop més, en els robots.

Figures literàries: Paradoxa.

L'encontre entre el viatger del temps Fry i el seu avi és a punt de causar una terrible paradoxa temporal. Extreta d'aquí.

La paradoxa d'Èdip

Aquell viatger m'havia de salvar del destí tràgic que havia predit l'oracle. Assegut davant meu, feia ganyotes de decepció entre glop i glop de vi, com si no fos el millor vi de la millor taverna de Delfos. També mirava constantment al voltant, a cada nova persona que entrava a la sala, a cada home que s'aixecava de la cadira o que demanava una altra consumició.

‒Mataràs el teu pare, et casaràs amb la teva mare. És això, oi? ‒m'havia dit.

‒Com pots saber...? ‒vaig preguntar, amb els ulls tan esbatanats que semblaven dos plats de ceràmica.

‒... el que t'ha dit l'oracle? Ufff... ‒va fer una pausa i va dir amb desgana:‒ Ara ve aquella part insofriblement avorrida on jo dic que vinc d'un futur molt llunyà i tu no t'ho creus i jo et dic que per què no, si creus un munt d'històries absurdes sobre déus que no existeixen i segueixes milers de supersticions ridícules. I al final t'haig d'acabar ensenyant la meva màquina del temps i encara no et creus que sigui una màquina del temps però és un objecte estrany, sembla màgic i la curiositat fa que vulguis seguir escoltant-me.

El viatger va treure de la bossa un objecte embolicat en un mocador i va fer-me un gest perquè apropés el cap a la zona on, amb molta cura, estava enretirant la tela. Quan vaig veure allò, vaig fer un bot enrere: realment aquell home tenia raó: era un objecte màgic. No vaig veure'l prou temps com per copsar-ne la forma però recordo que emetia llum... Com podia un objecte tenir foc a dins i no cremar-se? Ni tan sols semblava que estigués gaire calent.

‒Està bé. Què vols de mi? ‒vaig dir-li.

‒Vull ajudar-te. Et donaré una oportunitat per evitar el destí que t'han profetitzat.

‒T'escolto.

‒M'acompanyaràs en un viatge. La pròxima escala que tinc prevista és a fa seixanta anys. Si véns amb mi, estaràs protegit per una poderosa paradoxa temporal.

‒No ho entenc.

‒Sí, home, és un cas clàssic. Si mates el teu pare en el passat, tu no naixeràs i llavors serà impossible que viatgis al passat per matar el teu pare. El destí es trobarà davant d'un repte irresoluble i haurà de rendir-se.

‒I què passa amb la part de ma mare?

‒Et preocupa més que matar el teu pare? ‒va dir, arrufant les celles. Seguidament va riure, va treure un objecte cilíndric de la bossa i el va posar sobre la taula‒. Això és un analitzador d'ADN. Té dos forats: en un hi poses un cabell teu i en l'altre un cabell de la dona amb qui et vulguis casar. Si s'encén un llum vermell, vol dir que teniu una relació de parentesc proper. Si el llum és verd, vol dir que t'hi pots casar sense problemes.

‒I si d'aquí uns anys em quedo calb? Com podré...?

‒Val un pèl de qualsevol part del cos...

‒I tu què hi guanyes? Per què em vols ajudar?

‒Coi, sí que fas preguntes! Per què no vas fer al mateix amb l'oracle? Podies haver preguntat com evitar aquell destí, o haver-te ensumat que els teus veritables pares no eren aquells que tu creies... però no, et diuen que mataràs el teu pare i et casaràs amb ta mare i te'n vas d'allà sense preguntar res més.

‒Perdona però és que em sorprèn que...

‒Que t'ajudi a canvi de res, oi? Sí, és lògic. Si vénen a fer-te la guitza, no et sorprèn gaire però això que un desconegut t'ajudi... és sospitós. Bé, et diré els meus motius, tot i que estic segur que no els entendràs.

El viatger va fer un altre glop de vi i em va confessar que temia que aquell beuratge li provoqués ceguesa.

‒La meva dona m'ha abandonat ‒confessà‒. Segons la seva psicoanalista, jo patia un cas irresoluble de complex d'Èdip.

‒Què...?

‒Què vol dir psicoanalista? Què és el complex d'Èdip? És massa complicat perquè t'ho expliqui tot, fes-me cas. De tota manera, crec que si tu escapes del teu destí, també hauria de desaparèixer el complex d'Èdip, potser amb una mica de sort, fins i tot la psicoanàlisi.

Vaig mirar-lo als ulls. Realment semblava un home amb problemes d'amor i, fos el que fos això de la psicoanàlisi, vaig intuir que també li faltava un bull. D'altra banda, m'oferia una sortida. I si refusava l'ajuda i quedava condemnat a un destí tràgic?

‒D'acord. Què cal fer ara...? -vaig començar a dir, però em van interrompre violentament.

‒No accepti!

Em vaig girar per veure que un home s'havia apropat fins a la nostra taula i hi havia donat un fort cop de puny.

‒Qui és vostè? ‒vaig preguntar.

‒Sóc filòsof i aquest home ‒va dir assenyalant el viatger del temps‒ és un inepte! Si vostè escapa del seu destí, el complex d'Èdip no existirà amb aquest nom i ell no vindrà aquí per ajudar-lo a escapar del destí.

‒És una altra paradoxa temporal? ‒vaig exclamar.

‒Escolti, vostè què n'ha de fer de tot això? ‒va protestar el viatger‒. Per què no s'ocupa dels seus assumptes?

‒Aquests són els meus assumptes. Treballo per l'oracle i una de les funcions és protegir el Destí de les paradoxes temporals. La ironia ‒va dir somrient, mentre em mirava als ulls‒ és que en aquest cas ho puc fer mitjançant una paradoxa temporal. En el moment que accepti l'oferta d'aquest home, ell desapareixerà i no l'haurà conegut mai.

‒Si fos així ‒va dir el viatger, burleta‒ no s'hauria molestat en intentar convèncer l'Èdip de res.  El problema s'arreglaria sol.

‒Sempre preferim evitar qualsevol agressió al continu espai-temps.

‒Prou xerrameca ‒va dir el viatger, aixecant-se de la cadira‒. Vols acompanyar-me i intentar canviar el teu destí?

Em vaig mirar els dos homes. Havia arribat el moment de prendre una decisió que marcaria la meva vida. O no? Tenia realment una opció de triar o, fes el que fes, em trobaria el camí per escapar del meu destí funest barrat per les paradoxes?

Bones notícies!

Recordo que, quan era petit, ma mare em va explicar que un cop hi va haver un diari que publicava només bones notícies però que el van haver de tancar perquè no el comprava ningú. No puc documentar que aquest diari arribés a existir. Això sí, està clar que els diaris generalistes més venuts no conviden precisament a l'optimisme.

Avui em volia plantejar per què la gent no compra bones notícies. Fixeu-vos que hi ha un corrent en sentit contrari que inunda les llibreries d'exemplars d'autoajuda del tipus "Pensa en positiu". És a dir, sí que hi ha un públic ampli que vol pensar en positiu però no vol que li donin bones notícies.

Hi ha un tipus d'acudit que comença dient "tinc una notícia bona i una de dolenta". Suposo que si els diaris de bones notícies existissin, seria més fàcil fer acudits d'aquest tipus.Font.

Les bones notícies no són tan rellevants com les dolentes

Fixem-nos en dues coses que li poden passar a un individu que anomenarem Joan Pérez. Una de molt bona i una de molt dolenta:

1. En Joan Pérez retroba el gran amor de la seva vida al supermercat.

2. En Joan Pérez és brutalment assassinat al supermercat.

Quina d'elles és més probable que surti als diaris? Estareu d'acord amb mi que primera només trobaria lloc a la premsa rosa i només si en Joan Pérez fos famós.

D'aquest exemple en podríem extreure que la por és més poderosa que l'amor a l'hora d'atraure lectors. Certament és una mica trist pensar que la vida dels altres només ens interessa quan els passen desgràcies.

Malgrat això, també ho podem mirar sota un prisma més positivista i recordar aquella màxima periodística: "que un gos mossegui un home no és notícia. La notícia és que l'home mossegui el gos". Així doncs, si podem anar al supermercat, retrobar el gran amor de la nostra vida i que això no sigui notícia potser vol dir que l'amor veritable és molt més freqüent i present a les vides dels homes i les dones que no pas els assassinats cruels.

No tothom opina el mateix sobre què és una bona notícia.

El Barça guanya la Champions. És una bona notícia? Per als culés potser sí. Per als seguidors del Madrid probablement és una mala notícia. I per a la gent que no li agrada el futbol és una notícia irrellevant.

El mateix passaria amb notícies com la proclamació d'independència de Catalunya, la Llei del Matrimoni Homosexual o una reforma de la Llei laboral o la Llei Hipotecària. En funció de fílies i fòbies, cadascú veurà una mateixa notícia en positiu o en negatiu.

M'agrada buscar treus peus negatius al gat positiu.

Busquem aleshores les bones notícies en àmbits més transversals, en actes de generositat o solidaritat. Posem que un milionari dóna una gran quantitat de diners a una obra social. En principi això pot semblar una bona notícia però si afegeixo que el milionari es diu Bill Gates, George Soros o Amancio Ortega, de seguida tindrem un munt de detractors que criticaran la donació.

Diran que l'origen dels diners donats és fosc, que busquen desgravacions d'impostos, que més valdria haver donat bones condicions laborals als treballadors, o no haver participat en pràctiques monopolistes o en l'especulació monetària.

En definitiva, que s'ha de ser ingenu per creure que persones com ells puguin fer una bona obra. És més, cal ser babau per creure que hi pot haver bondat, generositat o solidaritat entre els homes.

Trobo que la ciència va lenta o, si avança ràpid, llavors no m'importa gaire.

S'ha curat una malaltia que afectava a milers de pacients. És una notícia rellevant, és difícil estar-hi en contra o buscar-hi peus negatius al gat. Però això passarà molt de tant en tant perquè, afortunadament, tampoc hi ha tantes malalties que afectin a milers de pacients. I un cop es curen, ja deixen de ser notícia. No veiem cada setmana notícies sobre que la verola ja no mata ningú.

Sí que hi ha notícies sobre avenços en la lluita contra el càncer o la SIDA. I aquí és on molts perden interès i diuen "aviseu-me quan ho curin del tot". 

També hi ha constants notícies sobre progressos tecnològics. Nous ginys o programes informàtics que ens fan la vida més fàcil. Però "uf, quina mandra em fa estar al dia de tot això".

I, malgrat tot, hi ha bones notícies.

Us deixo amb uns blogs als quals m'acabo de subscriure, basats en les bones notícies. Perquè crec que és, fins i tot saludable, somriure de tant en tant i pensar que no tot el que passa al món és negatiu.

Qualsevol dia surt el sol
Good news Catalunya

Selecció de blogs i espais de bones notícies.

Figures literàries. L'oximoron. (per Lluís Servé)

Us vaig informar fa poc de l'estrena d'una nova secció al blog sobre figures literàries. Avui l'estrenem amb un fantàstic relat d'en Lluís Servé, guanyador del concurs que vaig convocar per seleccionar el text que obriria aquesta nova secció. Com veureu, en Lluís Servé ha aconseguit perfectament explicar amb oxímorons què són els oxímorons. Us recomano fer una primera lectura fixant-vos en l'argument del relat i una segona intentant trobar els oxímorons.

Un oxímoron és la presentació consecutiva de termes contradictoris. Imatge extreta d'aquí.

Abundància minoritària (o Infàmia)

La idea li arriba en plena apatia vertiginosa, durant el somnolent insomni que l'aclapara a qualsevol hora. Contempla amb atent descuit el seu fosc voltant, tan monòtonament mutable que el fastig el visita amb reposada impaciència, i ho veu ben clar. Ha de fer alguna cosa per ordenar aquesta caòtica harmonia de la rutina, un bri ingent de novetats que l'avorreixin de veure tants canvis. Per això, la idea li sembla de maliciosa bondat, maquiavèlica i deixada a l'atzar. En la fosca clarividència de la nit ho veu tot clar i trama el seu pla. Anota les debilitats que es coneix d'ell mateix i que l'enforteixen en la seva soledat, sempre en majúscula quan parla d'aquests virtuosos defectes. A la llista, però, també hi inclourà algun tret bo, no tan abundós perquè no domini aquesta minoria dins de l'amalgama heterogènia. Al mateix temps, en calculada improvisació prou arbitrària, perfila llinatges i afers, intrigues i desercions, malentesos ben intel·ligibles i èxodes, peregrinacions i exilis, renúncies i aigües que se separen quan sigui el moment, genealogies de virtuts tatxables i vides bastides al voltant de llegendes i paràboles creïbles. Badalla enmig d'aquest estat febril, d'impacient calma per enllestir el que sembla infinit. Ho perfecciona amb uns acabats matussers, afegint al protagonista del seu pla la més modesta egolatria, gràcies a hipnòtiques fórmules que li controlin la incertesa de reconèixer que no se sent titella, sinó artífex de tot allò que aparegui davant dels seus ulls.

Després d'àrdues hores de senzilles estratagemes i veient la grandiloqüència minúscula del seu personatge summe, somriu tristament. Perquè no deixa de pensar que el joc encara li sembla d'una maligna benvolença, al cap i a la fi. Però no vol ser tan enrevessat el primer cop, ja tindrà ocasions i deserts per a les temptacions més fàcils de generar dificultats. Descansarà i, al dia següent, el seu disseny despertarà amb l'amnèsic record d'una omnipotència que no dubta tenir de sempre. Idearà una forma per aclarir la nit, mitjançant el que anomeni llum. I vindran, més endavant, els animals marins i terrestres i la lluna i el sol i els arbres de la Ciència i de la Vida i l'home a imatge i semblança d'Ell mateix. I l'incest i l'homicidi, i la crucifixió i la pedra per construir-hi al seu damunt els temples per honorar el Seu nou, i a Seva glòria omniscient, omnipresent, omnipotent. Tot basat en la taca immaculada dins del ventre d'una dona, que tothom veurà virginal, malgrat l'infantament. I en sis dies teixirà una creença amb incredulitat, que silenciarà pels segles dels segles amb l'antagònic, que anomenarà, diguem-ne, Llucifer l'infame. Perquè els fidels el combatin pacíficament. En el Seu propi nom.

Lluís Servé és un dels autors més prolífics del web Relats en Català on publica amb el pseudònim deòmises. També escriu periòdicament al seu blog personal Es desclou la tenebra... Ha triat com a imatge L'uomo che cammina de Giacometti. Diu que aquest home llarguíssim que emana tristesa simbolitza la seva manera d'escriure. Als relats d'en Lluís trobem sovint personatges sols o solitaris; als seus poemes hi ha nostàlgia i enyorança. Font.

L'estranya aplicació de la llei de Godwin a Espanya.

Fa uns mesos us vaig parlar de la Llei de Godwin, preocupat per l'abundància d'infractors d'aquesta llei. Avui, tot i no haver-hi eleccions pel mig, veiem que les referències injustificades al nazisme són cada cop més freqüents. Si analitzem la situació observem amb certa sorpresa que la majoria d'elles, per no dir totes, provenen de la mateixa trinxera ideològica: de la dreta espanyolista vinculada al PP.

Dic que en un principi això pot sorprendre. Qui més qui menys sap que el PP el va fundar un ministre franquista. I també que el franquisme va ser instaurat a Espanya amb la participació decisiva de l'exèrcit nazi. Aleshores, si hi ha taca nazi tan evident en l'origen del PP, com pot ser que, en comptes d'intentar esquivar el tema, siguin precisament ells qui el situïn sota els focus mediàtics? No canta molt que, d'una banda homenatgin els combatents espanyols sota les ordres de Hitler i de l'altra intentin col·locar l'estigma de la paraula nazi al nacionalisme català, a la PAH o als promotors dels escraches?

Segurament es podrien fer molts muntatges com aquest, posant quatre fotografies de Hitler donant la mà a algú i aquest algú a algú altre i acabaríem amb desenes o centenars de persones diferents en la quarta fotografia. Ara bé, aquestes encaixades de mans de les 4 fotos tenen un alt valor afegit. En totes elles, el personatge de dóna la mà va ser la persona clau perquè l'altre arribés al poder. Font.

La resposta, sospito, és que el PP no intenta ser un bon partit de govern. Donen per perduda la batalla d'intentar fer les coses bé, de ser persones exemplars i dignes de confiança. No volen, per tant, un discurs ètic i coherent. En comptes d'això intenten desprestigiar tots els seus enemics calculant que, si no hi ha alternativa de govern, poden seguir al poder un bon temps.

• Banalització del nazisme. És precisament el que pretén evitar la Llei de Godwin, que l'ús inadequat del terme nazi banalitzi l'horror que va comportar el nazisme. Comparar algú que vol fer un referèndum amb algú que va exterminar 6 milions de jueus comporta una frivolització inacceptable d'un dels pitjors crims de la Història. I el cas és que al PP, que porta la taca feixista al seu ADN, li beneficia la banalització del feixisme. Si pot destruir la càrrega simbòlica de les paraules nazi i feixista, els seus enemics ideològics ja no les podran fer servir contra ells.

• Cortina de fum. Diuen els benpensats que en Rajoy realment creia que en Zapatero era l'única raó per la qual Espanya no sortia de la crisi. Que esperava arribar al poder i que tot s'arreglés màgicament amb la seva presència (o amb l'absència del seu rival). I que això explica per què ha incomplert totes les promeses electorals que va fer.Així que, amb 6 milions d'aturats, els drames socials que abunden per tota la geografia espanyola, les pujades d'impostos, les retallades i sense saber ni intuir on és la sortida del túnel, com menys es parli de la gestió del govern, millor.

• Domini del discurs. A la FAES tenen molt clar que ells han de ser els dominadors absoluts del discurs polític, que no han de recular en cap front i que han de tenir armes per combatre en tots els debats. Si es parla de feixisme o de nazisme, ells han de tenir un discurs potent. Encara que estigui construït matusserament sobre fal·làcies i insults a la memòria de les víctimes del nazisme i el feixisme. Diuen que és impossible guanyar-li una discussió a un idiota perquè per discutir-hi t'has de rebaixar al seu nivell i, un cop allà, estàs perdut perquè ell té molta més experiència que tu. Doncs el discurs de l'idiota, els del PP el tenen ben treballat.

El problema de fons amb la Llei de Godwin a Espanya és que estem davant de l'únic país on els feixistes van guanyar. A la resta d'Europa, derrotar el nazisme va costar massa sang com perquè es banalitzi la Història tan a la lleugera.

Escriure per escriure: la funció fàtica o com tenir molts amics al facebook.

Els estudiosos del llenguatge enumeren un seguit de funcions associades al mateix (suposo que alguna cosa s'han d'empescar per omplir 4 anys de Filologia). Una de les que em crida més l'atenció és la funció fàtica. I em resulta curiosa perquè a priori un podria pensar que la utilitat del llenguatge és transmetre informació. Però la funció fàtica només es preocupa del manteniment del canal informatiu, no hi ha intercanvi d'informació rellevant. Això sí, amb el temps m'he anat adonant de la importància de saber gestionar aquesta funció.

És important saber obrir el canal. Tothom sap que és necessari saludar els veïns. Altrament quan hi hagi un homicidi múltiple a l'escala no es podrà deixar anar el tòpic de "ui, si era un noi molt normal, saludava sempre" i llavors no us vindrà cap reporter de la tele a cobrir la notícia. També, si esteu solters, sabreu que l'art de trencar el gel en un pub, discoteca o qualsevol altre lloc on aspireu a trobar l'amor o succedanis és essencial. Com passa en els escacs, una bona obertura difícilment comportarà per si sola el triomf però us pot posar en situació d'avantatge.

Saber acomiadar-se no és tan important però pot salvar-vos d'algun moment poc elegant. Si heu trobat aquella persona especial al bar o pub de l'anterior paràgraf, és possible, fins i tot probable, que hàgiu de parlar per telèfon amb ella de tant en tant. I arribat el moment de finalitzar la trucada, pot ser que la conversa entri en un bucle de tipus "penja tu. No, penja tu. Va, pengem tots dos alhora...". Per evitar aquest moment tan incòmode, val la pena dominar l'art de finalitzar una conversa.

Diuen les males llengües que l'origen del dèficit de l'Estat espanyol es troba en les factures de telèfon del president anterior. Amb això de l'Aliança de Civilitzacions van ser necessàries moltes trucades internacionals.  Gairebé totes elles fàtiques, ja que l'anterior president, com l'actual i gairebé tots els que han ocupat el càrrec, no parlava l'anglès.

Si supereu aquesta fase i us plantegeu una relació a mig o llarg termini, llavors necessitareu dominar l'altre aspecte clau de la funció fàtica: mantenir el canal obert. Un podria creure erròniament que una conversa és un intercanvi d'informació on A i B s'aporten contingut informatiu l'un a l'altre. I pot passar. Però el més freqüent és que A parli i B escolti. Com que A parlarà molta estona, B haurà de fingir que la informació que li està transmetent A és interessant, amb un variat repertori de sons i petites frases "mmh, ahà, sí, és clar, i ara", gestos amb el cap i amb les celles.

En un sentit més ampli, mantenir els canals de comunicació oberts ens manté en contacte amb les persones que ens importen. És allò de "anem parlant" que li vau dir a un amic fa 5 anys al que ara, de tant en tant, li feu un "M'agrada" quan posa una foto d'una posta de sol al facebook. De fet, m'he adonat que la quantitat d'amics que un té ve determinada per la capacitat de mantenir els canals de comunicació oberts.

Sé que amb el que diré ara m'arrisco a perdre alguns amics però sospito que molts dels que tenen blogs, facebooks, twiters i similars, no hi escriuen coses perquè tinguin res a dir. Tenen blogs o facebooks fàtics, destinats únicament a mantenir canals de comunicació oberts. Si us fixeu en els comentaris d'un post (no els d'aquest blog, que compta amb lectors molt intel·ligents que sempre diuen coses interessants), una gran part no diu essencialment res i es podrien resumir en "ei, que sàpigues que he passat per aquí".

Per això, un dels grans encerts de facebook és el botó m'agrada, que resumeix la funció fàtica a un sol clic, que diu "ahà, sí, tens raó, passava per aquí, mmhh-mmhh, molt bé,...". Un gran avenç que ens permet tenir centenars d'amics amb el mínim esforç.

Àtoms i lletres: la pel·lícula.

Quan vaig començar a escriure aquest blog, vaig explicar una mica per què havia triat el nom d'Àtoms i lletres. Permeteu-me que avui, que us parlaré d'una pel·lícula que m'han regalat els d'IBM pel meu aniversari, em posi transcendental i allargui una mica aquesta explicació.

Vull que us fixeu en primer lloc en la imatge de capçalera del blog. Veureu a l'esquerra una ploma, símbol de l'escriptura i, per tant, de les lletres, que dibuixa a la dreta tres quarks (que tots junts fan un protó). La idea que hi ha rere la imatge és la següent: el llenguatge crea una realitat però, si ho pensem bé, la realitat també crea un llenguatge. Les lletres estan fetes d'àtoms que formen la tinta que impregna el paper, també fet d'àtoms. I la paraula àtoms està feta de lletres i està sustentada sobre una complexa estructura de pensament. En el fons, estem davant del cercle virtuós de l'existència.

Aquesta idea no és ben bé meva. Moltes religions parlen del verb com a origen de la creació. De vegades, com en el cas del Silmaríl·lion, es fa fins i tot amb música. També alguns científics han enunciat frases en aquest sentit. Per exemple, Carl Sagan va dir una vegada que:

Som el mitjà perquè el Cosmos es conegui a si mateix.

Aquest disc, dissenyat per un equip de científics dirigits per en Carl Sagan, viatja a bord de les naus Voyager, els objectes artificials que els humans hem aconseguit enviar més lluny de la Terra. Conté música i imatges que expliquen a l'Univers qui som. A la coberta hi ha uns dibuixets esquemàtics entre els quals es troba  representat el d'un àtom d'hidrogen.

És a dir, l'Univers, la matèria o els àtoms han aconseguit crear matèria que pensa. I aquesta matèria que pensa és capaç d'estudiar i analitzar l'Univers però també d'especular sobre els seus orígens o la seva evolució i fins i tot d'inventar i imaginar possibilitats alternatives. Ficcions que, segons la teoria del Multivers, podrien ser tan reals com tot el que toquem amb els dits.

No sé si els terrestres som els únics conjunts de matèria que pensa o si en altres indrets de l'immens Univers que ens alberga hi ha altres agrupacions d'àtoms amb capacitat d'observar i analitzar el mateix Univers. De tota manera, en el més conservador dels casos, l'Univers compta amb més de 7.000.000.000 d'agrupacions d'àtoms que es comuniquen. I ja fa temps que altres agrupacions semblants van començar a explicar milions d'històries diferents sobre coses que passaven en aquest Univers o en universos ficticis. Perquè la matèria que pensa, per sort o per desgràcia, també és matèria que xerra. No són només els historiadors, els novel·listes i els científics els qui s'encarreguen d'intentar explicar l'Univers. Qualsevol humà que t'agafi un mínim de confiança t'acabarà explicant alguna història. Uns cops t'explicaran que som el mitjà perquè el Cosmos es conegui a si mateix i uns altres que la filla del torero està embolicada amb el fill de la folklòrica, que mira que fresca que és. Moltes vegades les històries redundaran en tòpics que ja s'han explicat mil i un cops, que si els polítics són corruptes i els banquers uns lladres o idees d'aquest estil. Però l'important és que tots els humans (i potser alguns no humans) participem del procés de conèixer i explicar l'Univers. 

Tots som àtoms que generen lletres fetes d'àtoms, que expliquen els àtoms.

I amb aquest concepte, IBM ha creat la pel·lícula més petita del món. Una història explicada amb àtoms que, com en el cas del Sílmaríl·lion, també utilitza la música.

No és el primer cop que en aquest blog "veiem" àtoms. Ja us havia ensenyat abans una foto feta per la Universitat de Barcelona. Podríem fer alguna consideració sobre si realment estem "veient" els àtoms tal com són o preguntar-nos per què han fet una cosa tan moderna en blanc i negre però això que ho expliquin els d'IBM, tu.

(dedicat a la Mariona, que té la impressió d'haver deixat de ser una escriptora)