L'etern retorn no seqüencial

En un univers alternatiu existeix l'etern retorn i també la possibilitat d'accedir-hi de forma no seqüencial. Els éssers que l'habiten han enregistrat completament les seves vides; cadascun dels instants de les seves vides ha quedat guardat amb totes les seves percepcions sensorials i emocionals. I quan s'acaba aquesta primera vida, es reencarnen en una repetició d'aquesta mateixa vida.

Però aquesta repetició no és pas seqüencial sinó que, a través d'un comandament a distància virtual, poden triar quin moment de la seva vida enregistrada viuen en cada moment. Podrien fer una vida seqüencial com les nostres, si així ho desitgessin; començant pel naixement i acabant per la mort. O podrien fer una vida tipus Benjamin Button, començant per la vellesa i acabant com a nadó. Però la majoria d'ells opten per vides que s'assemblen a moltes de les nostres novel·les o pel·lícules on hi ha flashbacks i flashforwards segons el caprici dels guionistes.

En aquest univers alternatiu, en Brad Pitt podria anar-se fent més jove amb els anys, com en Benjamin Button. O podria anar fent zàpping entre les seves pel·lícules. Font.

Alguns d'ells, opten per passar com abans millor els mals moments i deixar els millors moments pel final, com aquells comensals que es deixen la part que els agrada més d'un plat pel final. D'altres fan tot el contrari: defugen el dolor i la tristesa i no s'hi volen enfrontar fins que no en tenen més remei. També hi ha qui es declara enamorat de la vida i li agrada alternar moments molt bons amb molt dolents (el yin i el yang) per tal d'accentuar els contrastos i viure més intensament els bons moments.

I finalment hi ha els dramàtics. Els que busquen optimitzar el sentit de les seves vides. I, igual com els guionistes ordenen les escenes en funció de criteris estètics o argumentals (segons l'ordre que expliqui la història de forma més interessant), busquen unir les etapes de la seva vida que estiguin relacionades. Viure en cada moment, allò que té més sentit viure en aquell moment.

L'etern retorn digital

Segons va dir Nietzsche, el superhome decideix penjar fotos, vídeos i comentaris de la seva vida a les xarxes socials perquè la seva vida digital és tan perfecta que la voldria reviure un cop i un altre fins a l'eternitat.

És l'etern retorn al mur de facebook o al TL de twitter. La repetició és el que dóna pes a cadascun dels actes del superhome, fins i tot als més lleugers. Per tant, tot allò que és compartit o retuitejat esdevé rellevant, transcendental. Adquireix més entitat.

Poso un exemple. Abans, quan l'home es menjava un entrepà, el procés tenia unes etapes ben delimitades: la idea de menjar-se l'entrepà, el procés per assolir-lo, el moment d'agafar-lo amb les mans i clavar-li la primera queixalada... i així fins a la digestió i posterior evacuació. I aquí s'acabava la història de l'entrepà.

En canvi, ara, el superhome fa fotografies de l'entrepà abans de cruspir-se'l, hi aplica un filtre i les penja a l'instagram. Els usuaris valoren l'entrepà amb comentaris i likes i això fa que el superhome assaboreixi digitalment l'entrepà, que ha quedat immortalitzat en una instantània que ha transcendit, a través de les xarxes, cap a tota la comunitat.

Magritte va compartir aquesta instantània a Instagram i, des de llavors, ha deixat el tabac en pipa i només consumeix fotografies de pipes. Font.

Un dels problemes que tenim els homes que voldríem ser superhomes és la brevetat de les nostres vides. O més ben dit, la seva finitud. El superhome ha de buidar cada setmana la memòria de l'smartphone de fotografies i vídeos, que descarrega al seu ordinador, fent còpies de seguretat en discs externs. Però, quan té temps de mirar aquestes fotografies i vídeos? Mai! Necessita massa temps a generar nous materials gràfics. Podria, en tot cas, gravar vídeos i fer-se fotos mentre mira fotografies i vídeos antics (fins i tot aquests vídeos que mira podrien ser d'ell mirant vídeos).

No, els aprenents de superhome digital estem delegant l'etern retorn. Potser després de la nostra mort hi ha una segona existència que ens permet visionar tot aquest material. O potser la nostra identitat digital, el conjunt dels nostres perfils virtuals, en algun moment, esdevé autoconscient i pot reviure ella aquests moments.

Sigui com sigui, com deia en Maximus Decimus Meridius, allò que fem a la vida té el seu eco a l'eternitat digital.

La Biblioteca de Catalunya, Asimov i Pedrolo.

Un dels actes del Congrés Internacional de Ciència i Ficció (potser us pensàveu que el tema no donava per més posts?) va ser una visita guiada a la Biblioteca de Catalunya, situada al mateix recinte on es celebrava el Congrés. Aquest edifici es va construir fa més de sis segles com a hospital de la ciutat, cosa que ja deveu saber si vau veure aquest reportatge.

La Biblioteca de Catalunya té com a objectiu preservar tot allò que es publica a Catalunya. Si algú publica una novel·la (per dolenta que sigui) o una revista, la Biblioteca adquireix una còpia i la guarda al seu magatzem. Així, aquest coneixement queda preservat per a les generacions futures, en el benentès que s'interessin pel tema i els fongs no es mengin els llibres.

A la prehistòria digital, els blogs es deien diaris. I aquest, per la regularitat amb què escrivia, es podria considerar el Pons001.

També estan intentant digitalitzar bona part d'aquests documents, tot i que us podeu imaginar que és una feina llarga, tenint en compte que porten uns quants anys acumulant llibres i n'hi ha uns quants milions.

Una de les sales VIP de la Biblioteca, on podem trobar clàssics com l'Arbre de la Ciència.

Els responsables de la biblioteca van tenir el gest de preparar-nos una miniexposició de llibres d'Isaac Asimov. Potser van fer la tria perquè era el que més els hi sonava a "allò friqui de la ciència-ficció" però no podia ser més encertada. Perquè, precisament a la saga més famosa d'Asimov, "La Fundació" apareixen uns personatges que es dediquen a preservar tot el coneixement de la seva civilització, que és una feina semblant a la dels bibliotecaris de la Biblioteca de Catalunya.

Els enciclopedistes de la Fundació juguen un paper cabdal en la Història de l'imperi gal·làctic que va imaginar Asimov. Un paper que gairebé cap d'ells imaginava. Qui sap si en el futur, la Biblioteca de Catalunya també el tindrà.

En l'obra més coneguda de Pedrolo, la civilització reneix a partir d'una única parella, després d'un atac que fulmina pràcticament tota la humanitat*. En aquest escenari, els nous humans d'aquest segon origen podrien trobar molt útil tota aquesta informació, preservada en milions de llibres ben classificats.

*: Hi ha qui diu que l'obra és una metàfora del franquisme. I és una obra optimista perquè després de la devastació d'un país, encara hi queda la llavor que fa germinar de nou tot allò que va ser destruït.

Els inicis del llenguatge (2): capacitat d'abstracció.

Com us vaig dir al post Els inicis del llenguatge, bona part dels lectors d'aquest blog són familiars i amics meus. Així que, 4 mesos després, tornaré a parlar de les evolucions lingüístiques i cognitives del petit homo sapiens que fa més d'un any que corre (primer a 4 i després a 2 potes) per casa.

El nombre de paraules que utilitza s'ha mantingut força constant durant tot l'estiu i només en les darreres setmanes ha començat a avançar de forma notable. Curiosament, les noves paraules no són potser les més útils per comunicar-se. Hi ha paraules com pàrking, coixí, lluna o globus, que tenen una aplicació molt limitada. D'altres, com nen, pa, oli, sal, aquí o així, són paraules que pot utilitzar molts cops al dia.

He trobat molt interessant l'extensió del significat de les paraules des de l'objecte físic al concepte. Per exemple, ha après a dir poma per referir-se a la fruita física, a les fotos de pomes i fins i tot al logo d'Apple. I aigua és una tassa amb aigua, un toll o un quadre on hi hagi pintat un mar.

El peix és allò que apareix al plat per sopar però també el dibuix d'un peix en un conte (que no té cap similitud física amb el filet de peix) i el termòmetre amb forma de peix amb el que es banya. A més, també li diu peix als ulls en forma ovalada d'un joc d'enganxar peces magnètiques a un llibre.

Ha après també els conceptes lògics de sí i no. I el concepte més que fa servir de forma extensiva per dir "un altre" (per exemple, assenyala un coixí i després un altre i diu més perquè veu que és un objecte del mateix tipus). També diu vermell i blau als llapis de colors, però no encara a altres objectes d'aquests colors.

Altres casos més clàssics: la paraula caca són excrements però també la brutícia que es troba pel terra. I els gossos es diuen guau. Aquests casos han estat en contra del nostre criteri de pares, que sempre fem servir les paraules brut i gos.

Hi ha un cas que quasi sembla d'homonímia. El pipi és allò que fa al bolquer però també diu pipi quan juga amb cotxes, camions i trens de joguina.

Però la paraula que ha experimentat un grau més alt d'abstracció és mama. Sé que la seva mare* està una mica gelosa per la utilització massiva i aparentment indiscriminada que l'Albert fa de la paraula mama. Perquè mama és la seva mare, però també és "vull galetes", "agafa'm en braços", "estic cansat" i, en general, el que diu quan té qualsevol problema. 

La paraula mama, per l'Albert, estén el seu significat fins a "consol per tot allò que em fa patir o em neguiteja". Tot això és el que significa una mama per a ell.

*: Avui és el seu aniversari. La podeu felicitar.

Final de la Lliga de Microrelataires

Com sabeu alguns de vosaltres (els que llegiu habitualment aquest blog) aquest any he participat a la Lliga de Microrelataires en Català. La competició, que té un format que imita a la Champions League, consisteix en enfrontar-se cada 2 setmanes a un altre microrelataire. Llavors els usuaris voten i decideixen quin dels 2 relats mereix la victòria. I, bé, no m'allargo en això perquè ja ho he explicat abans.

Doncs resulta que la competició va acabar el passat 9 d'octubre i el guanyador ha estat... (ATENCIÓ SPOILER) Àtoms i Lletres (/FI DE L'SPOILER). Aquí teniu la crònica de la Gran Final.

Spoiler del pòdium final. En segon lloc trobem l'Illa Sud, que va ser protagonista d'un post d'aquest blog. I en tercer lloc, en Xinxan The Cat, que també va ser protagonista d'un post d'aquest blog.

Els números aproximats que ha deixat la competició són:

22 participants.
113 enfrontaments.
4 mêlées.
226 microrelats.
500 personatges.
40.000 paraules.

Dels quals, la meva aportació és de:

15 enfrontaments.
15 microrelats.
1 mêlée.
2900 paraules.

Subratllo això perquè en la majoria de premis literaris es competeix amb un únic relat. Aquesta competició, en canvi, requereix d'una regularitat extrema. Cada dues setmanes has d'escriure un relat i molts cops no et val un relat que ja tinguis escrit prèviament perquè no encaixa en el tema o les condicions requerides. Cal escriure'l durant la setmana que toca. Necessites que la inspiració et vingui just en aquell moment.

Una altra diferència amb els concursos literaris habituals és que els relats són públics. No els coneixen només els membres del jurat. Això, d'una banda dóna més importància a la literatura. Jo he anat a lliuraments de premis literaris on gairebé ningú dels presents havia pogut llegir els relats guanyadors. I sorties a recollir el premi i el públic aplaudia per educació però la majoria d'ells ni t'havia llegit ni et llegiria mai.

Aquí les cartes són sobre la taula. Tothom pot llegir els relats i tothom pot veure les votacions. No direm que el frau és impossible (la virtualitat té altres inconvenients) però sí que té un funcionament molt més transparent. Són els teus rivals els que et fan guanyador. I el fet que els participants també siguin jutges dels altres enfrontaments fa que entenguin i valorin la dificultat de decidir quin relat mereix la victòria, que aprenguin a valorar punts forts i punts febles i que orientin els altres usuaris cap a possibles millores.

La contrapartida és que cal ser valent. Qui més qui menys s'ha endut alguna pallissa a la llmrc (jo vaig tenir malsons amb una nena molt xunga). El teu text és allà, a la vista de tothom. I les valoracions també. Cal tenir fusta per entomar els vots en contra. Com diu la llmrc, som gladiadors de les lletres. Però malgrat la duresa dels combats, els gladiadors ens hem conegut i crec que en general hem après a respectar-nos.

Bé, bé, d'acord, direu però quin és el premi per guanyar la llmrc? Segons l'organització el premi és una copa commemorativa i un regal consumible (no s'especifica el mode o via de consum) que es lliuraran el proper 18 de desembre en una singular cerimònia (apunteu-ho a l'agenda!). I també hi ha el prestigi, és clar. Algú podria pensar que aquesta competició és un joc entre quatre amiguets. Però penseu que la Copa d'Europa també va començar així, com una patxanga entre 4 col·legues. I els del Madrid van ser vius i van guanyar 6 edicions quan encara era una patxanga i ara les compten com si tinguessin el mateix mèrit que les actuals, que realment són enfrontaments entre els millors equips d'Europa.


(ESPAI RESERVAT PER COL·LOCAR EL TROFEU DE GUANYADOR DE LA LLMRC)

Per tant, al prestigi d'haver vençut grans rivals aquesta edició s'hi afegirà el prestigi de constar al costat dels prestigiosos guanyadors de properes edicions. Perquè sí, l'any que ve hi torna a haver llmrc i les inscripcions ja són obertes i tinc la intuïció que la competència serà encara més dura.T'hi atreveixes?

------------------------------------------------------------------------------------
Extra:

Aquí teniu els 15 relats que he fet aquesta temporada. Els trec de la barra lateral per deixar lloc al trofeu :)

Fase de grups:

1. Tres tristos no tigres.

2. Els nostres vespres.

3: Taques del passat.

4: Un fil de llum.

5: Alerta de tsunami.

6: La decisió.

7: Ser-hi o no ser-hi.

8: Una amiga de luxe.

9: Instint bàsic.

10. Llistes fantasma

Quarts de Final. Anada:El mètode Stanislavski.

Quarts de Final. Tornada: Austeritat esotèrica.

Semifinals. Anada: Behind the laughter.

Semifinals. Tornada: Selfie.

Final. Tot el que volies saber sobre el poder.

Una relació espacial

Corria l'any 69. Quan van tornar, de seguida vaig entendre que havien compartit una experiència molt intensa que canviaria per sempre la relació entre ells. Vaig haver de suportar durant tres dies les miradetes intenses, els somriures extàsics i els gestos de complicitat que es feien en Buzz i el Neil. Literalment, no sabia on ficar-me per no fer nosa. En l'espai reduit de l'Apol·lo XI, tres érem multitud.

Aquest relat és la meva participació al concurs de Garbí24. Podeu llegir altres relats d'altres participants aquí.

Com que el post d'avui és curtet, us poso un vídeo que fa molta gràcia si us agraden les naus espacials i la música dels 60.

Aquí l'original, del 69, pels més carrosses nostàlgics.

La defensa Chewbacca

Fa uns mesos vaig publicar 10 (+1) tècniques per guanyar una discussió a Twitter i em va quedar una sensació amarga perquè la número 8 tenia un nom que no em venia al cap. La vaig titular genèricament "surt per la tangent" però no era això. Com dèiem a I si no existeix le mot juste? trobar les paraules exactes marca una gran diferència respecte a fer servir les aproximades.

Així que aquests mesos he anat pel món amb una espineta clavada fins que BANG!, vaig trobar aquesta imatge pel twitter:

Ara vas i t'aprens la Llei de Godwin, tros de demagog!

I llavors vaig recordar le mot juste: La defensa Chewbacca. L'origen ve d'un capítol de South Park (no dels Simpsons ni de Futurama, com creia erròniament, cosa que va dificultar la meva recerca per Google)

Mirant a la Wikipedia he vist que d'aquesta defensa també se'n diu fal·làcia ignoratio elenchi, que consisteix en donar arguments que, tot i ser certs, no tenen res a veure amb el tema que es parlava.

Aqui el fragment. Parlar de Chewbacca enmig d'un judici no té sentit. I si no té sentit, el suposat jurat hauria d'absoldre l'acusat.

En moltes discussions arriba un punt que ho veus tot perdut. Perquè hi has entrat malament o perquè l'altre t'ha colat un gol per l'escaire i ha deixat palesa la teva ignorància. Una opció (de perdedors) és reconèixer-ho o fins i tot abandonar sigilosament o blocar qui t'ha vençut. Però la defensa Chewbacca et dóna l'opció de portar la discussió a un terreny on les regles de la lògica es fonen en un mar de línies argumentals surreals que confondran el teu adversari. Aquí podràs empatar quasi sempre i fins i tot treure de polleguera el teu rival i guanyar en alguna ocasió.

Així que ara ja ho sabeu: en Han Solo portava en Chewbacca per guanyar discussions al twitter.