Suposo que aquests darrers temps haureu sentit a parlar de la famosa república digital. Alguns en parlen amb entusiasme i la majoria la menyspreen o en fan befa (la república de Matrix!). Com a autoproclamat expert en el tema de repúbliques digitals, us faré cinc cèntims de la meva visió.
A Digitàlia, la meva novel·la inèdita, el conflicte central gira al voltant d'una mena de república digital (Digitàlia) i de la relació entre aquest món virtual i el món "real". Poso "real" entre cometes perquè allò virtual també existeix i, per tant, no és irreal, només té una altra manera d'existir.
Coneixem l'existència de monedes virtuals, que es diferencien de les reals en que són apunts comptables, a diferència de les reals, que són apunts en un compte.
Els personatges que viuen a Digitàlia tenen vides millors que els viuen al món "real". La virtualitat proveeix recursos virtuals gairebé il·limitats. Són éssers posthumans, millors que els pobres humans biològics que segueixen vivint al món real. Per això, molts éssers biològics veuen amb una mescla de por i odi com l'univers digital va creixent. Podríem parlar de supremacisme però crec que un mot més adequat és inframacisme: aquells que volen esclafar una cultura superior per substituir-la per la seva, menys evolucionada.
Bé, tornant a la república digital catalana, no em sembla malament perquè sigui digital, com a la majoria de les persones. Crec que la digitalitat té un potencial de futur enorme i, de fet, cada cop l'economia girarà més entorn de béns virtuals o serveis que es poden prestar a distància que sobre coses físiques. No dic que dinosaures ionquis del BOE com ACS o FCC hagin de desaparèixer demà mateix però les empreses dinàmiques basades en oportunitats de mercat que generin les xarxes cada vegada seran més importants.
De la mateixa manera, la xarxa escurça les distàncies i cada cop ens relacionem més amb persones a través del mòbil que cara a cara. Un diari digital supera en gairebé tot a un diari en paper (que neix amb la informació caducada). I els governs, en definitiva, són eines per prendre decisions col·lectives. I les xarxes han de possibilitar que tant allò que es decideix com la manera de decidir-ho tinguin cada cop més a veure amb les persones involucrades i no tant amb el domini físic d'un territori en concret.
Per tot això, m'agrada la idea d'una república virtual. Però al mateix temps tinc por que no es faci bé. Que qui ha tingut la idea no cregui realment en ella i la paraula virtual quedi lligada al concepte de bluff. Està clar que no tot pot sortir bé a la primera però demanaria als responsables de la república digital que siguin honestos i intentin fer les coses bé. El prestigi que la digitalitat tingui entre la població serà un dels factors que possibilitin l'èxit d'iniciatives que faran millors societats.
Quan escrivim, tenim una sèrie de signes de puntuació que ens serveixen per fer pauses. Potser el més famós és la coma, una pausa curta. I el punt i seguit, una aturada per agafar energies i seguir amb el que estàvem dient. Després tindríem el punt i apart, que ens serveix per separar paràgrafs i ordenar allò que estem escrivint. I també n'hi ha d'altres, com el punt i coma, que ves a saber per què serveix. Vosaltres el feu servir? Jo sempre que en poso algun em sento un esnob pretensiós.
Sovint, la vida emula l'escriptura. O a l'inrevés. Fa poc, en un examen, patia veient com un alumne escrivia fulls i més fulls. No només perquè després els hagués de corregir jo, eh? És que se'l veia patir perquè es pensava que no li donaria temps d'acabar l'examen i això l'empenyia a una cursa frenètica per escriure cada cop més ràpid.
Potser, vaig aconsellar-lo, seria convenient que utilitzessis part del temps per reflexionar, ordenar les idees i llavors escriure només allò que és essencial i significatiu. La majoria de preguntes es poden contestar en tres o quatre línies. Ell em va contestar que sí, que probablement tenia raó però que no sabia fer-ho d'una altra manera.
Fa uns anys vaig conèixer, en canvi, una persona que vivia en una pausa. El seu projecte vital, al qual havia dedicat molt de temps i esforços, s'havia esfondrat per un problema de salut. Quan ens trobem en aquesta situació, sovint ens podem sentir desesperats, angoixats o deprimits. O podem entendre l'opció de fer una pausa, m'explicava, com una manera d'assumir i entendre les emocions que tenim, d'entendre què és important per a nosaltres i de madurar les decisions que ens tocarà prendre en un futur proper. La pausa que precedeix el canvi. La pausa des de la qual explorem les oportunitats, els futurs hipotètics, les noves experiències que ens esperen si triem un camí o un altre.
No sempre és fàcil fer una pausa. I no a tothom li va bé. Com diu una mala traducció d'en Gramsci La crisi consisteix precisament en el fet que allò vell mor i allò nou no pot néixer: en aquest interregne és on sorgeixen els monstres. La por del fracàs, l'angoixa per no saber què serà de nosaltres, el temps movent el món sota els nostres peus mentre nosaltres estem aturats, les mirades dels altres jutjant-nos per perdre el temps...
Hi ha pausa a la música, al futbol, a les reunions de negocis, potser en tot allò que és important. Diuen que els guanyadors són els que saben gestionar els temps.
Crec que la pausa és un d'aquells grans temes que no s'ensenyen a l'escola, que s'aprenen de millor o pitjor manera a mesura que anem vivint. I suposo que, com en tota la resta, si us arriba, el més important és intentar gaudir d'aquesta etapa, aconseguir il·lusionar-vos amb les oportunitats que us esperen rere aquest temps mort i aprofitar per intentar fer les coses a la vostra manera.
Fa uns anys vaig llegir algunes obres de Kafka. Quan vols aprendre a escriure, et diuen que llegeixis obres dels mestres de la narrativa. Flaubert, Mann, Sartre, Chekhov, Dostoievski, Kafka... aquesta gent.
Alguns d'aquests llibres es fan llargs de llegir. Al cap i a la fi, aquests autors no escrivien pensant en lectors acostumats a la lectura ràpida i en diagonal de tuits o titulars. Kafka, tot i ser un autor molt fosc, no era especialment feixuc de llegir.
Kafka és de quan ja existia la fotografia però encara no en color.
El procés de Kafka narra una distopia on un home anònim, en K, s'enfronta a un sistema judicial deshumanitzat. En cap moment arriba a saber de què se l'acusa, tot el procés és confús si bé la sensació permanent del lector és que en K no se'n sortirà.
En K té dret a intentar diverses formes de defensa però aquestes no tenen cap possibilitat d'èxit, ja que no sap ni qui el jutja, ni de què se l'acusa ni com funciona realment el suposat tribunal, al qual en K només hi accedeix mitjançant intermediaris.
Hi ha qui fa la interpretació de vincular aquest text amb la Justícia Divina. Un Déu que jutja els homes sense que quedi clar el criteri. Uns homes culpables d'inici a causa del pecat original que busquen una absolució que mai és definitiva.
I aquesta idea religiosa també la podríem vincular als tribunals religiosos, com la Inquisició o els tribunals islàmics. On el jutge de veritat (Déu) no apareix més que a través de suposats representants que, amb el temps (i l'absència d'una direcció real per part del jutge) acaben assumint el rol de jutges.
Fins i tot, aquesta divinització de la Justícia es pot donar en altres tribunals, que divinitzen la Llei i la posen per damunt de drets humans fonamentals.
Fa cinc anys vaig escriure't una carta. He pensat que anava sent hora d'escriure-te'n una altra. No ho sé, potser he trigat massa però és que he estat molt ocupat. Molt.
També és que costa saber què dir. Ens passem el dia repetint els mateixos missatges prosaics. Va, vesteix-te, vinga, acaba't això, compte, baixa d'aquí... i molts dies ens oblidem de dir-nos les coses importants. Però avui no. Avui m'has dit que m'estimes molt i jo t'he dit que estic molt content que siguis el meu fill.
Val a dir que és difícil saber què vol dir un nen de 5 anys quan parla d'amor. Recordo quan eres més jove, que deies que ens estimaves molt. I al cap de 2 minuts deies que estimaves molt el Patufet i també estimaves una fulla marró. I una ratlla de la paret. Suposo que tot és un aprenentatge i desenvolupar les emocions i aprendre a expressar-les és una part més del procés de fer-te gran. Potser la més important.
Jo també n'estic aprenent. O almenys ho intento. Provo de compartir les meves emocions amb tu. I també de ser més empàtic. De ser millor persona. D'intentar prendre decisions més correctes. De ser més responsable. De ser més fort. I també més alegre. I més sociable. I sobretot, de ser més bon pare.
No sempre és fàcil. Algunes vegades penso que no ho estic fent bé. Hi ha cops que se m'esgoten completament la paciència, l'energia i el bon humor. Però aleshores, amb la primera neurona que recupera la lucidesa, penso que si no me n'he sortit, he de trobar la manera de fer-ho millor el proper cop. Perquè vull ser el pare que et mereixes.
I aquest és un dels regals que m'has fet durant aquests cinc anys. La raó per la qual avui t'he dit que estic molt content que siguis el meu fill. Perquè de vegades em poses a prova i fas que esgoti tots els meus recursos. I llavors no em deixes altra opció que intentar millorar.
Que també podries fer una mica més de cas quan et diuen alguna cosa els pares, eh? Que algun cop...
De vegades, només observes. En silenci. Durant molta estona. I jo només et miro i intento endevinar què et deu passar pel cap.
Bé, em vaig acomiadant. Espero que els propers cinc anys segueixis tenint aquesta curiositat, aquesta alegria, aquestes ganes de fer el pallasso, aquest orgull de ser el germà gran del Nil i fins i tot aquest caràcter que et fa voler fer les coses sempre a la teva manera.
Diuen que si algun dia es fa el calendari de la república catalana faltaran festius per a tanta data històrica. Però el primer d'octubre van passar moltes coses arreu del país. De tot tipus.
Alguns creuen que aquesta votació es va fer sense campanya electoral. A mi em va semblar el contrari. Tot el que va passar durant els dies anteriors va explicar amb fets (i no amb paraules) com havia de ser el nostre futur si ens quedàvem a Espanya i com podia ser si construíem un nou país. D'una banda, el comando Piolín entrant a impremtes, a setmanaris, buscant urnes i paperetes per tot Catalunya.
De l'altra, divendres, dos dies abans de la votació passa un fet insòlit. Milers de catalans ocupen les escoles per defensar el seu dret a votar. Les AMPES organitzen activitats per omplir el cap de setmana i les escoles s'omplen de jovent però també de famílies. I els pares es miren els nanos corrent pel gimnàs, jugant amb els matalassos i els cons d'educació física i es plantegen si no seria bona idea que les escoles estiguessin obertes a les famílies tots els caps de setmana. Els veïns s'organitzen, omplen la cuina de l'escola de menjar, cadascú aporta el que vol i assumeix tasques. Es fan paelles, entrepans, xocolatades populars. Veïns que mai s'havien dirigit la paraula es coneixen, parlen del moment que viu el país, de les seves il·lusions i els seus neguits.
I arriba el gran dia. I t'aixeques ben d'hora ben d'hora. I la primera trucada del dia et diu que li ha tocat estar a una mesa. Amb emoció però també amb cert temor. Què em passarà? I t'acostes a l'escola i veus centenars de persones que esperen que s'obrin les portes. Les notícies parlen de les primeres càrregues policials, brutals, per requisar urnes, tancar escoles i agredir ciutadans. Mires al voltant i veus que els teus veïns també saben que s'arrisquen a rebre una pallissa. I així i tot, són allà, amb tu, per defensar un dret en el que creus. Un dret que t'han dit que és il·legal, que és una bogeria i una infàmia. Votar. Dir en quin país vols viure. Com pot anar en contra de la llei un acte defensat per la dignitat de tantes persones? Quina classe de llei prohibeix aquest vot i, en canvi, permet agredir impunement a centenars de ciutadans?
La gent esclata d'emoció quan arriben les urnes, quan s'obren les portes. Les cues són molt llargues però es deixa pas a la gent gran. Que no són escuts humans, són persones dignes que tenen dret a expressar-se, que han viscut molts anys sense democràcia i no accepten que els neguin les urnes. Persones que s'emocionen en el moment de votar i que arrenquen l'aplaudiment de tota la sala. També alguna llàgrima.
Cau el sistema informàtic, mentre arriben més notícies de la brutalitat policial. Algun veí que no pensava votar surt al carrer enrabiat i s'acosta al col·legi. D'altres, que han viscut anys foscos de repressió, no s'atreveixen a venir. Circulen els rumors. Passa una furgona. Que vénen! Els veïns es miren sense saber què fer. Els deixem passar? Oposem resistència pacífica? Amaguem les urnes? El col·legi té una tanca de barrots d'acer que separa el carrer del pati. Una persona té la clau i va obrint i tancant. La millor defensa seria oferir resistència a l'exterior mentre els de l'interior amaguen el dispositiu electoral. Et mires a tu mateix i et preguntes què passarà si arriba el moment. Seràs un heroi o un covard?
L'abisme de Helm és una fortalesa amb diversos espais entre els murs, que donen lloc a diverses fases en una batalla. Font.
Tornes a mirar la tanca, i et ve a la ment l'Abisme de Helm. Penses com s'hauria d'organitzar la defensa. Primer, amb gent a fora, protegint la porta. Després, un cop tombada la primera porta, hi hauria una segona porta, que dona accés a l'escola des del pati. Són batalles que no pots guanyar. La superioritat de Mordor és incontestable. Però pots guanyar temps. Un temps valuós per amagar les urnes, portar de corcoll els Nazgul i intentar evitar que el senyor fosc es faci amb allò que ha vingut a buscar. Allò que estem recollint durant aquesta batalla: l'expressió lliure de la voluntat del poble. Un tresor. El nostre tresor.
I finalment, al vespre, arriba en Gàndalf. S'enduu les urnes. Farcides de paperetes plenes d'il·lusió, com les cartes que els nens envien als reis mags. Aplaudiments, crits, càntics, eufòria. Mordor no ha vingut a Helm però els orcs han fet estralls per tota la Terra Mitjana. I l'Ull de Sauron segueix vigilant-nos, maquinant la seva estratègia per destruir la nostra manera d'entendre la llibertat.
Hi ha moments on tot sembla perdut, perquè és impossible que els herois de la nostra història se'n surtin contra un enemic tan poderós. Però ells segueixen lluitant, no es rendeixen. Com en Sam i en Frodo quan estan a les portes de Mordor i l'aventura se'ls està fent ja una mica pesada.
Ahora lo entiendo. Los protagonistas de esas historias se rendirían si quisieran. Pero no lo hacen: siguen adelante, porque todos luchan por algo.
Al final, a la vida i a la literatura, els obstacles, perills i dificultats serveixen per descobrir les qualitats ocultes dels personatges. Els que aquell dia vau defensar amb els vostres cossos i els vostres somnis els tresors de les urnes sabeu una mica millor com sou i de què sou capaços. El viatge a Mordor va fer emergir les febleses d'en Frodo, suposat heroi que va passar per moments molt baixos i va mostrar la fortalesa d'en Sam, segurament l'autèntic artífex de la victòria.
I aquell primer d'octubre, independentment de tot el que passaria després, el poble va trobar els seus Sams.
Sam - Me pregunto si la gente me dirá algún día: "Cuenta la historia de Frodo y el Anillo". Y diré: "Oh, sí, es una de mis historias favoritas". "Frodo era muy valiente, ¿verdad, padre?". "Si hijo mío, el más famoso de los hobbits, y no es decir poco".
Frodo - Olvidas a un personaje fundamental, Samsagaz el Bravo. "Cuéntanos mas cosas de Sam. Frodo no habría ido tan lejos sin Sam".
Sam - Venga, señor Frodo, no se burle. Yo hablaba en serio.
La majoria de docents i de pares d'una certa edat diuen que el jovent d'avui en dia no estudia, ni s'esforça, ni treballa. Que el nivell dels estudis baixa any rere any, que què en farem d'aquestes noves generacions que són les que ens han de pagar les pensions.
No és l'objectiu d'aquest post comparar nivells acadèmics ni discutir sobre les noves pedagogies. Més aviat reflexionar sobre els incentius que la societat ofereix a les noves generacions perquè estudiïn.
Si no estudies no seràs res a la vida, els hi diuen. Però, i si estudien? Perquè tots coneixen algun cosí o amic o conegut amb dos carreres i un màster que després de fer un doctorat ha acabat emigrant a Londres, on treballa de cambrer.
I en canvi veuen a autèntics analfabets funcionals guanyant fortunes a la televisió. Sí, se'ls pot explicar que la majoria dels analfabets funcionals no són milionaris precisament. Que estadísticament els estudis ENCARA donen una mica d'avantatge al món laboral. Però, és clar, per això caldria que entenguessin una mica què vol dir i com funciona l'estadística.
El problema s'agreuja quan els dirigents de l'Estat es veuen immersos en polèmiques sobre els títols que se suposa que han aconseguit estudiant. Penseu en el pobre alumne que, malgrat tot, es passa 5 o 10 anys a la universitat treient graus, màsters i/o doctorats i després els ha d'esborrar del currículum perquè la Universitat que ha avalat el seu esforç és un frau. Penseu en la vergonya que han de passar a les entrevistes de feina.
-Aquí hi ha un forat de cinc anys. Què vas fer durant aquest temps?
-Res... Traficar amb òrgans, estar a la presó i presentar-me a càstings de Gran Hermano.
-Segur que no vas fer cap màster...?
-No, no, això mai.
I els que heu estudiat i treballat de veritat, qui no ha tingut casos escandalosos de superiors jeràrquics absolutament inútils? Com han arribat a aquests llocs de feina tan ben remunerats? Com afecta a les empreses tenir aquesta gent en aquests llocs de responsabilitat?
Cal dir que també hi ha gent que ha estudiat de veritat, que treballa bé i que ha arribat a llocs més o menys ben remunerats. I a la FP encara podem dir que les empreses donen oportunitats decents a molts dels nostres bons alumnes.
Aquest podria ser un dels nostres alumnes.
De tota manera, podríem anar pensant en anar canviant el missatge que donem al jovent. Potser en comptes del Gran Hermano podríem emetre el Gran Becari, on alumnes motivats de doctorat de diferents especialitats ens expliquessin la importància dels seus estudis i competissin per places ben remunerades als centres d'investigació punters.
Cherry picking vol dir en anglès, triar cireres. És allò que fem a la fruiteria quan agafem només les més maques i deixem les altres a la safata. Amb la informació dels experiments científics es pot fer el mateix.
Per triar on comprar les cireres, us basaríeu en les fotos de cireres que us envien les diferents botigues? Font.
Posem que jo dic que tinc una moneda que surt cara 8 de cada 10 vegades. Em creuríeu si us mostro un vídeo autentificat (sense editar ni manipular) on es veu que la moneda efectivament cau 8 vegades de cara i 2 de creu?
Una manera d'aconseguir que una moneda normal caigui 8 vegades de cara i 2 de creu és enregistrar un nombre prou gran de vegades una sèrie de 10 llançaments. Un cop tinc totes les sèries de llançaments enregistrats, publico únicament els vídeos que mostren l'efectivitat del 80%.
Òbviament, l'experiment no serà reproduïble. I qui pugui fer un estudi amb la meva moneda, difícilment arribarà als mateixos resultats. Ara bé, potser l'interès d'un vídeo de Youtube on es vegi una cosa excepcional (la sèrie del 80%) és més gran que la d'un vídeo on es vegin resultats més ordinaris. Per tant, el primer vídeo tindrà més visites, el que voldrà dir que hi haurà més gent que l'haurà vist i, per tant, la percepció de molta gent serà que la moneda és capaç d'assolir aquests resultats.
Això passa també en les revistes científiques. Amb els diferents estudis publicats es poden fer metaestudis que agafin les dades de tots els estudis i els valorin en conjunt. Però si hi ha una tendència a no publicar resultats negatius (perquè un estudi que parli d'una moneda normal és menys interessant per a una revista que un que parli d'una moneda extraordinària), aleshores els metaestudis partiran d'informació esbiaixada.
Quan descartem les cireres menys interessants, ens quedem amb un cistell de cireres extraordinari, que no és representatiu de la realitat de les cireres de la botiga.
Recordem, per últim, que va fer el senyor Emoto amb el seu experiment cec. Va comparar els resultats de l'aigua tractada (1,8 sobre 6) amb les mostres de control que van donar 1,6 sobre 6. Però no va dir res de les mostres de control que van donar 1,9 sobre 6.
Així que, ja sabeu. Si voleu demostrar qualsevol teoria, ja sabeu com heu de fer l'experiment perquè sigui científicament fiable. I com no l'heu de fer si voleu que els resultats siguin els que vosaltres voleu que siguin.
