dilluns, 23 de juliol del 2012

S'hauria de controlar el doping literari?

La característica més definitòria de l'ésser humà és l'esperit de superació. Potser penseu que n'hi ha alguna altra de més definitòria però, si fos així, l'esperit de superació faria tot el possible per acabar superant-la.

Un clar exemple són les competicions esportives, on hi ha dues línies d'investigació científica que competeixen per, d'una banda, crear noves substàncies de millora del rendiment dels esportistes i, de l'altra, trobar mètodes de detecció d'aquestes noves substàncies.

El més curiós és que els controls antidoping es restringeixin a l'àmbit de l'esport. Per què un empresari o un broker de Wall Street pot fer ús i abús de substàncies estimulants per tancar un bon tracte i en canvi un ciclista ha de demostrar que la seva velocitat no és conseqüència del dopatge? Recordo encara quan a Ben Johnson li van retirar un record per haver-se dopat durant els Jocs de Seül 88. Us imagineu que una cançó o un llibre es retiressin del mercat perquè el seu autor hagués consumit algun producte psicotròpic durant la seva creació? Que vinguessin tot de comissaris a les biblioteques per retirar els llibres sospitosos de doping?

Segons la teoria del multivers, hi ha un univers molt semblant al nostre on els esportistes es poden dopar impunement però els escriptors estan sotmesos a constants controls de dopatge. Quan un escriptor és considerat culpable, tota la seva obra s'ha de destruir i els seus lectors es mostren decebuts per haver dedicat el seu temps a llegir a un trampós.


No sé si el que estic dient sona molt absurd. Però el principi és el mateix: impedim que els esportistes es dopin perquè hi ha un risc per a la seva salut. I perquè fent ús del dopatge estan adquirint un avantatge que impulsa als seus competidors a dopar-se si no volen ser derrotats. No existeix aquest mateix risc per als artistes dopats? Quants concursos literaris dec haver perdut contra escriptors consumidors d'LSD o de cannabis? O pitjor encara, per culpa de jutges que devien anar passats de... bé, tant se val.

És cert que els límits físics de l'home són molt més evidents que els límits mentals. Desenganyem-nos, no som  ni serem mai (almenys fins que aconseguim extingir una bona colla de criatures vivents) l'animal més ràpid, ni el més fort, ni el que salta més. El nedador humà més ràpid seria humiliat per un simple pingüí. En canvi, gràcies a la superació de la nostra ment hem pogut fabricar aparells per volar més alt que les àligues, córrer més ràpid que els lleopards o viure en deserts on cap animal no pot sobreviure.

Potser per això té sentit permetre el doping mental. A la humanitat no li serveix de res que Usain Bolt arribi a la meta mig minut abans. Però si un científic aconsegueix dissenyar un experiment per resoldre algun misteri important, llavors tothom hi guanya. El sacrifici del segon, per tant, tindria una certa utilitat.

En el cas dels escriptors, està clar que depenen molt de la seva inspiració. Aquesta musa que no sempre arriba quan se l'espera. Parlant amb alguns escriptors, m'he assabentat que es posaven a to llegint texts de la Mon Pons o esnifant versos de Literadura. Però aquest és un camí atzarós. Tinc la impressió que un dia d'aquests els escriptors es posaran davant de l'ordinador i mentre s'inicia es prendran un got d'aigua amb una Inspirina. I escriuran proses perfectes, versos sublims, pensaments que transcendiran molt més enllà de tot el que s'havia pensat abans. En comparació, els qui es posin a to per escriure veient una posta de sol semblaran micos analfabets.

dilluns, 16 de juliol del 2012

Com serien els riures de llauna escrits?

Porto un temps demorant la decisió d'escriure algun article seriós sobre l'humor. Trobo que és un tema fascinant això d'analitzar fredament què és el que ens fa riure i què significa l'humor.

Ho he estat demorant perquè encara no tinc molt clara la manera d'enfocar el tema de forma seriosa i ordenada, així que començaré l'anàlisi per la teulada, parlant de l'apassionant tema dels riures de llauna (<--- possible punt d'inserció per a riure de llauna).

Oferta per a guionistes televisius: si compra dues llaunes de riures, obtindrà gratuïtament una llauna de llàgrimes! I si truca abans de 24 hores, també de regal un pot de Ooooohhhhhhs perfectes per a aquells moments on un nen o un gat entremaliat fa alguna cosa molt molt tendra! Oferta obtinguda d'aquí.


Fa molts anys que els guionistes de comèdies van descobrir que l'ésser humà té més facilitat per riure quan està envoltat de gent que riu. Anem al cinema i ens morim de riure amb una comèdia senzilleta. Al cap d'uns mesos, passen la mateixa comèdia per la tele i el millor gag només és capaç de estirar les comissures dels nostres llavis uns pocs mil·límetres. És perquè ja ens la sabem? Potser en part sí però el factor principal és que el riure humà és contagiós, gregari. En propers lliuraments intentaré resoldre el misteri antropològic que s'amaga darrere d'aquest fet.



(Vídeo que mostra com uns riures de llauna poden convertir una pel·lícula de terror en una comèdia ximple. Proveu a veure'l sense que us agafi el riure tonto.)

Així doncs, els guionistes de productes audiovisuals sobreviuen gràcies als riures de llauna. Sense aquest efecte postís molta gent no trobaria que les seves sèries o pel·lícules fessin gràcia i no se les mirarien. Però i els que intenten fer gràcia només amb el suport escrit? No es podria inventar alguna mena d'enginy similar?

En la comunicació via xat s'han desenvolupat diverses formes d'expressar el riure, amb la intenció de donar un feedback positiu a l'interlocutor que acaba de dir alguna cosa que ell creu que és graciosa. Per exemple:

-Riure irònic: hehehe 
-Riallada franca: HAHAHAHAHAHAHAHAHA
-Rialla esbojarrada: HiAHIAaaHIHIAHIAHAHAHUHUhuHIHIAHIAS!!!
-Rialla gràfica: XD
-Riure narrat: Coi, tio: ets molt divertit! M'estic pixant de riure!

Bé, després hi ha tota mena d'emoticones i dibuixets de suport a l'expressivitat emocional. Però aquestes eines ni són tan efectives com el riure de llauna per induir al riure gregari ni tampoc es poden aplicar de forma més o menys digna a suports com per exemple un llibre d'humor. Potser algú opina que no hi ha riure més genuí que el produït per les paraules d'un llibre d'humor, sense artificis ni trampes gregàries. Però sincerament, ens coneixem tots una mica: fem cua a les escales mecàniques per no cansar-nos, veiem pel·lícules doblades, llegim blocs que fan posts curts... si podem evitar l'esforç, millor.

Per tant, no estaria gens malament trobar la manera d'aconseguir algun artifici que provoqués el riure induït al lector de texts com aquest mateix que esteu llegint ara. Jo no dic que a qui ho aconsegueixi li donin el Nobel de Literatura però... se us acut alguna idea?



dilluns, 9 de juliol del 2012

Normalització lingüística: volem spam en català!

De tant en tant surt per les notícies alguna notícia sobre alguna proposta de normalització lingüística, que ens arriba sempre amb els seus ecos (començant pel clàssic "i això quant costa? que estem en crisi!").

La darrera ens parla del doblatge de pel·lícules al català, que es veu que ha tingut no sé quin problema a Brussel·les. Bé, a risc de convertir-me en un d'aquests odiosos ciberprofetes que criticava en un post anterior, entraré en aquest debat intentant aportar idees noves.

Crec que és bastant obvi que els polítics arriben tard un cop més. Potser fa vint anys era important guanyar la batalla a les sales de cinema i llavors van ser incapaços de fer-ho. Ara, qui més qui menys ja veu que les sales de cinema van de cap a caiguda. El públic adolescent, que tradicionalment anava al cinema amb més freqüència, troba que el preu és massa car. Potser seguirà comprant alguna entrada, per convidar a alguna noia (o noi) amb l'esperança de treure'n alguna mena de profit a l'última fila però, desenganyem-nos, la idea no serà estar gaire per la pel·lícula. Si volen veure una pel·lícula, se la baixaran d'internet. Així doncs:

Primera idea: en comptes d'invertir en doblar pel·lícules per a les sales de cinema surt més a compte crear grups de traductors clandestins que omplin la xarxa de films i sèries piratejats en català. Potser només cal que estiguin subtitulades en català que així, de pas, aprenem idiomes. I, segons com, fins i tot és possible que algun estranger s'animi a aprendre català només per veure sèries i pelis de franc.

Per tant, seguint l'estratègia de preparar-se per a les batalles del futur en comptes d'invertir temps i esforços en àmbits que cada cop importen menys, el català hauria d'enfortir-se a internet. És cert que està tenint un èxit remarcable en alguns àmbits, com la Viquipèdia o les xarxes socials. Però presenta mancances en d'altres.

Per exemple, i això no us agafarà per sorpresa perquè n'he parlat al títol, l'spam en català és pràcticament inexistent. Estic segur que molts de vosaltres penseu que això és una sort però... i si us dic que l'spam representa el 80% de tots els correus electrònics que s'envien? O hi busquem alguna solució o perdem la batalla del correu electrònic (i d'aquí trenta anys, quan el correu electrònic comenci a ser obsolet, els polítics catalans faran alguna llei absurda i ineficaç per guanyar quota de català en aquest àmbit). Així doncs, si volem fer alguna cosa útil pel català, ens cal dur a terme la campanya "volem spam en català!".

Vull heretar la fortuna d'una princesa nigeriana i lligar amb moltes noies russes que casualment sempre es queden sense diners a l'aeroport. I després voldré comprar tres tones de Viagra de contraban. Això sí, vull fer-ho tot en català!


Com que ja veig venir els primers crítics, aclariré que no estic proposant subvencionar a spammers estrangers ni tampoc fomentar la creació de petites empreses d'spam al 22@. És tot molt més fàcil i més barat (i precisament per això, no crec que la meva proposta interessi a cap polític però què hi farem). Simplement es tracta de configurar els filtres de correu brossa de les empreses i dels grans servidors de correu, de tal manera que si un correu està escrit en català no l'identifiqui mai com a correu brossa. Aquesta discriminació positiva, en un primer moment aconseguirà que ens puguem comunicar de forma àgil en català sense que els filtres ens perdin algun que altre correu, identificant-lo incorrectament com a correu brossa. En una segona etapa, els spammers veuran que els surt a compte spammejar en català, ja que poden saltar-se els filtres i, per tant, ser més efectius. Un cop assolida una quota acceptable d'spam en català, es podria anar tancant el filtre a poc a poc, per tornar a tenir la mateixa quantitat d'spam que teníem abans de començar la campanya "volem spam en català" però amb un percentatge rellevant del total en català.


(Per cert, sé que els nostres filòlegs sí que s'han afanyat a catalanitzar el terme spam i se n'ha de dir "correu brossa" però crec que és una mica absurd tenir tanta pressa per catalanitzar un terme quan la realitat que descriu no està catalanitzada. A mi m'arriben molts spams però no he rebut mai un correu brossa.)


dimecres, 4 de juliol del 2012

Premi Memento: propostes a concurs.

L'altre dia us vaig demanar propostes d'iniciatives que promoguessin a micro (o nano) literatura en català. En episodis anteriors vam explicar que el concepte Literatura Memento definia les creacions literàries que es poguessin llegir en un parell de minuts, que era el temps que tindria per llegir el protagonista de Memento abans que la seva memòria s'esborrés de nou. El Premi Memento pretén guardonar la iniciativa més interessant de la microliteratura en català.

Us presento breument (no podia ser d'una altra manera) les iniciatives proposades i us animo a votar (i a convèncer els vostres amics, familiars i mascotes domèstiques a votar també, que aquí som ben democràtics). La iniciativa que rebi més vots (observeu a la dreta aquesta mena d'enquesta que ens proporciona el Blogger) tindrà l'honor de rebre aquest premi tan singular. un article en aquest mateix bloc, explicant de forma una mica més extensa la seva història, vida i miracles.

Així doncs, els candidats són:

Es tracta del bloc que el Maurici fa servir per donar a conèixer els seus escrits. La majoria d'ells són relats de ficció, tot i que també hi ha articles d'opinió.

Bloc on es publiquen regularment microrelats escrits o seleccionats pel Jordi Masó.

Es proposa una imatge i diferents bloggers escriuen un text sobre ella.

Aquesta pàgina proposa diferents activitats per aprendre a escriure millor. Per exemple les crides, que són una mena de concursos de relats breus amb una activitat de crítica literària. O el més recent Relatcrossing, una aventura d'escriptura conjunta basada en l'exercici surrealista dels cadàvers exquisits.


També heu suggerit Relats en Català però com que és un web molt ampli i ja n'he parlat molt, hi hauria l'opció de proposar alguns dels seus autors. El que passa és que n'hi ha milers i no tindria gaire sentit. En comptes d'això he decidit proposar alguns dels Reptes que cada setmana involucren a desenes dels seus autors en la creació de microliteratura.

Concurs de haikus de Relats en Català.

Concurs de Relats en Català que consisteix en escriure un text a partir d'una cançó que es proposa per a tots els participants.

Concurs de Relats en Català on els participants escriuen un poema a partir d'una imatge proposada.

Concurs de microrelats de Relats en Català.

Podeu votar més d'una proposta. Tot i que no és obligatori, estaria bé que féssiu una ullada a les iniciatives que no conegueu. No només per votar amb més criteri sinó també per fer-ne una mica de divulgació.

Si trobeu que falta alguna iniciativa interessant (també val que proposeu algun bloc o web vostre, sempre m'ha semblat absurd que la gent es faci un altre usuari per poder autoproposar-se), deixaré fins divendres a mitjanit com a termini per incloure propostes d'última hora.


dijous, 28 de juny del 2012

Els ciberprofetes

L'altre dia vaig llegir una frase que em va semblar molt il·lustrativa d'un fenomen molt present en la comunicació digital. No estic segur de saber trobar-ne l'origen ni l'autor original (això també és un símptoma del que passa avui en dia, amb tants retuits i copy'pastes). Potser sigui aquest. Venia a dir que:

"La religió, al cap i a la fi, no és molt diferent del Twitter, es tracta d'aconseguir el major nombre de seguidors a base d'explicar ximpleries".

Així doncs, si als últims posts vam parlar sobre la brevetat de les noves formes de comunicació digital, avui parlarem del que està passant amb el rigor i la credibilitat. Perquè la lectura del tuit anterior em va fer reflexionar i sí, la veritat és que molts cops, navegant per internet, tinc la sensació d'estar veient coses molt semblants a aquestes:


Molts cops es fa servir la paraula "gurú" per referir-se a algú que assoleix una certa influència mediàtica. Algú que té un discurs capaç de modificar tendències o de predir-les (que en el cas de la profecia autocomplerta, seria més o menys el mateix). Alguns d'ells pretenen guanyar-se la vida amb el seu discurs però són una minoria. La majoria no té altre objectiu que proclamar la seva veritat al món. Defensar, de vegades de forma impertinent, que ells tenen raó i els altres no.

La tendència profètica és absolutament transversal. Es poden trobar profetes de totes les disciplines.  Jo distingiria dos grans grups: els que tenen una mínima idea dels temes dels quals parlen i els que no. Aquests últims acostumen a ser els més productius perquè, en no haver de raonar gaire, tenen molt temps lliure per poder repetir les seves 4 o 5 idees o consignes (seves o d'un altre profeta, que han fet seves) molts cops per tot arreu: als fòrums, blocs, twitters, facebooks...

En el món actual, on és bastant difícil entendre de tots els temes, és fàcil que certes idees falses o ximples, s'escampin per la xarxa a la velocitat de la llum, a través d'aquests profetes i els seus seguidors. Els experts acostumen a parlar en un llenguatge complicat i això els allunya del públic general. També intenten contrastar les informacions i elaborar-les, perdent un temps que, en el món hiperveloç d'avui en dia, esdevé essencial. Així doncs, els no-experts, més prolífics, més ràpids i amb un llenguatge més proper al públic, acaben inundant la xarxa dels seus missatges.

La democratització de la comunicació, que abans estava en mans d'uns pocs mitjans, ara gràcies a Internet està molt més distribuïda. La llibertat d'expressió està més estesa que mai. Però no tot són avantatges: com diuen els castellans, la ignorancia es atrevida i els ignorants han convertit Internet en un desert de ximpleries, amb petits oasis que cal saber trobar, on hi ha les fonts que ens ofereixen informació rellevant.

Oasi o miratge? Ens cal una formació específica en cadascun dels temes per evitar que ens ensarronin fàcilment? Imatge extreta d'aquí

En veritat us dic, seguidors meus, que heu de saber trobar aquests oasis i verificar que realment es tracta d'oasis i no de miratges. Contrasteu la informació abans de compartir-la, informeu-vos bé, formeu-vos. I així, a poc a poc, anireu trobant els camins de la saviesa. Per a vosaltres i per als vostres seguidors.

dilluns, 25 de juny del 2012

El nanorepte

En els darrers posts venim parlant de com els nous temps imposen texts cada cop més curts. Irònicament aquest tema està donant per omplir pàgines i pàgines. Així que avui us torno a parlar de literatura Memento o, com l'hem anomenat a Relats en Català, nanoliteratura.

Això és nanoliteratura segons els científics: lletres dibuixades pràcticament amb àtoms. Superfície de silici oxidada. Trobada en aquest document. Gràcies al seu autor, Faust Sanz, per donar-me permís per mostrar-la aquí.

L'any 2007, quan gairebé ningú havia sentit a parlar del Twitter, la usuària de Relats en Català Alícia Gataxica va inaugurar el nanorepte amb aquest post al Fòrum. Avui ja anem per l'edició 590 convertint-se probablement en un dels concursos literaris del país amb més edicions. (Potser el que més?)


El nanorepte consisteix en escriure un nanorelat (de 20 paraules com a màxim) sobre un tema que proposa l'organitzador. El funcionament és senzill, participatiu i molt dinàmic:

1. El guanyador del nanorepte anterior penja la convocatòria del nou nanorepte al Fòrum de Relats en Català.
2. Els participants escriuen el seu nanorelat com a resposta al post anterior.
3. Quan s'ha acomplert el termini fixat pel convocant, s'obre un període de votacions. Normalment cada participant emet tres vots.
4. Es compten els vots i es proclama un guanyador, que passa a convocar el següent repte.

El primer guanyador va ser l'usuari pivotatòmic, amb aquest relat:

L'emperador veié la mort en els ulls de la seva esposa quan li oferí aquell bolet. Fart d'intrigues, se'l menjà.

La setmana passada, en un nanorepte que vaig proposar jo sobre "aquelles petites coses", va guanyar l'Entremons, amb aquest magnífic relat:

Aturar el temps

Estimava aquells fràgils segons de silenci entre l'últim alè del seu saxo i l'esclat de la claca extasiada...

En principi, als nanorelats participants se'ls demana que expliquin una història. És a dir que no es tracta de fer aforismes, definicions o frases més o menys enginyoses (no és el twitter). Es demana un argument. A la pràctica, és un concurs obert, en mans dels participants de cada edició, així que cadascú escriu i vota el que vol i no sempre es respecta l'esperit original del nanorepte.

Una de les coses que he après de l'experiència nanoreptaire és que l'estil es pot condensar fins a la mida d'un nanorepte. Hi ha autors que els pots reconèixer en només vint paraules (per bé o per mal). En aquest espai tan reduït, pren més importància que mai la tria de cada paraula, saber trobar le mot juste. El nanoreptaire esdevé un entrenador que ha de demanar a cada paraula que aporti al nanorelat tot el que té.

A partir d'aquí, cada nanoreptaire fa el que pot. El meu estil en els nanorelats és sovint críptic. Normalment penso en tres o quatre conceptes que podrien explicar una història en 100 paraules i llavors els intento condensar en una frase-resum. Per exemple, a l'edició 580 el tema eren les pífies. La història que em va venir al cap va ser la d'una família on el germà gran s'havia fet mafiós i el petit violinista. Aleshores havien anat a dinar amb la mare i accidentalment s'havien intercanviat els estoigs. Posteriorment, el violinista obriria el seu estoig instants abans de començar un concert i descobriria una arma a dins. Passat el primer instant de commoció pensaria en el seu germà, que potser tindria problemes encara més greus que ell.

Finalment vaig presentar això:

Desconcert
El violinista obrí l'estoig i veié una arma. S'imaginà que potser algú estaria intentant robar un banc amb un violí.

Com es pot observar, en el procés de reduir el relat a 20 paraules, sovint es va deformant i molts cops l'argument acaba sent força diferent a la història original. És obvi que en 20 mots no es pot explicar molta cosa però sí que es pot donar el necessari per tal que el lector es quedi pensant i vagi aprofundint en la història, la vagi reescrivint al seu cap.

Hi ha alguns trucs per aconseguir això. Per exemple parlar d'una història que més o menys la gent ja coneix. El relat de l'emperador enverinat ja el situem en un context d'emperadors que anaven morint enverinats l'un darrere l'altre. O les armes que es guarden en estoigs de violins també és una imatge que la gent ha vist a la televisió. Això estalvia moltes línies de descripcions o aclariments perquè portem al lector a un lloc que ja coneix.

En canvi, si resumim massa o posem referències no del tot òbvies, el lector es pot perdre. Tampoc és del tot recomanable intentar obligar al lector a pensar més del compte. Per exemple, un dels nanoreptes on vaig obtenir menys vots:

Experiència única


Ell sabia que l'experiència del primer amor seria irrepetible. Ella, en canvi, coneixeria altres pregadeus.

Aquí vaig remetre al lector al costum de les femelles de pregadéus (mantis religiosa), que devoren el mascle després de la còpula. I també es deixava un fil de fina ironia, remetent al tòpic humà que qualifica la primera experiència amorosa com a única i irrepetible. La mala acollida del relat entre la resta de participants em va fer pensar que no s'havia entès. Tot i que sempre es pot pensar que els altres nanorelats eren millors o que no em van votar per haver fet una falta d'ortografia (cosa bastant greu en un relat de només vint paraules).

Un picogènere típic del nanorelat és el nanoacudit. Tothom ha sentit acudits curts, capaços d'arrencar un somriure amb poques paraules. Acomiadem aquest post (que ja torna a ser massa extens) amb un nanorelat d'humor, guanyador del nanorepte 218-Moments històrics. Això sí, abans us convido a tots a participar de tant en tant al nanorepte (no puc posar un enllaç perquè el concurs és tan dinàmic que caldria actualitzar l'enllaç cada dos dies. Busqueu-lo al Fòrum de Relats en Català).


La teoria de la relativitat 

-Puc explicar-ho! -exclamà l'Albert, nu sota els llençols.

-Intenta-ho -contestà la Mileva.

-No és el que sembla: tot és relatiu...

dilluns, 18 de juny del 2012

La literatura Memento en català

L'últim dia us vaig parlar de la literatura Memento i, pels comentaris, em penso que va quedar la idea que jo estava bastant en contra d'aquesta tendència moderna a escurçar els texts. I em va saber una mica greu perquè tampoc voldria semblar un d'aquests profes repel·lents que es pensen que tenen dret a enrotllar-se com catifes perses i a sobre pretendre que tothom els escolti atentament.


En el món modern, irònicament, per ser "enrotllat" no és aconsellable enrotllar-se massa (imatge trobada aquí)

Així que avui us volia dir que "Ei tios, que encara sóc una mica jove i una mica modern!". Sé veure els avantatges de la brevetat i fins i tot he participat en algunes iniciatives pioneres de la literatura Memento.

Per exemple, el llibre Relatsencatala.com 2.0. que va recollir el primer relat que vaig publicar en paper. El meu pare va treure molt de profit d'aquest llibre ja que en aquells temps no era un lector habitual (un lector de novel·les) però un llibre de relats curts li servia per omplir les estones buides dels seus viatges.  No havia de recordar el que havia llegit l'últim dia perquè sempre podia començar a llegir un relat nou. Si un relat l'avorria, passava al següent. I quan arribava al final del llibre, podia tornar a començar perquè havia passat tant de temps que ja no recordava la majoria de les històries. Tot un exemple de literatura Memento.


Relatsencatalà.com 2.0 va ser una de les primeres iniciatives on petits bocins d'internet 2.0 (més modern que l'internet 1.0) van acabar impresos en paper.

Val a dir que, contradient la tesi que exposava al post anterior, el meu pare s'ha acabat convertint en un lector més o menys habitual de novel·les. Per tant es podria pensar que la literatura Memento pot ser un trampolí cap a altres lectures més exigents. O també hi ha la possibilitat que al meu pare senzillament li agradi portar la contrària.

Els escèptics més moderns diran que les històries de Relatsencatala.com 2.0., algunes de les quals arriben fins als 30 minuts de lectura, no es poden considerar literatura Memento. Potser no van desencaminats perquè un parell d'anys després de la mateixa editorial va publicar un altre llibre de relats. I agafant la onada de modernitat, van limitar l'extensió dels relats a 330 paraules.

10x10 microrelats conté 100 microrelats escrits al voltant de 10 temes diferents: infidelitat, gelosia, venjança, poder, èxit/fracàs, secrets, equívocs, bogeria, culpa i passió. La iniciativa va sorgir de la idea de fer un llibre basat en el Repte.


Val a dir que adaptar-se a la brevetat que semblen exigir els temps moderns no és garantia d'èxit. Avui hi ha literatura breu per donar i per vendre. O, en el cas de la que circula per Internet, per regalar-ne. N'hi ha tanta que un no sap per on començar.

Jo us recomanaré un bloc que trobo que reuneix textos de qualitat i s'adequa perfectament al concepte de literatura Memento*. El bloc es diu La bona confitura i es tracta senzillament d'un recull de microrelats, escollits amb el bon criteri de l'editor del bloc, en Jordi Masó.

I ara us demano a vosaltres: quines són les iniciatives (blocs, webs, pàgines de facebook, performances multimèdia,...) relacionades amb la literatura Memento catalana que més us agraden? (marco en negreta les tres condicions innegociables que ha de complir la iniciativa: ha de ser literatura, ha de ser breu i ha de ser en català). Podeu proposar-ne més d'un cadascú però tampoc us passeu, eh?

Per fer-ho més interessant, divertit, 2.0 i modern, amb les propostes que em feu intentaré fer una enquesta (a veure si aquest cop me'n surto millor que l'últim) que permetrà als lectors d'aquest bloc votar segons les seves preferències. Finalitzat el període de votacions, faré un post sobre la iniciativa que guanyi. Sí, apreciats lectors, aquest és un bloc moooolt interactiu. Sempre que us animeu a participar, és clar.


*: Ara m'ha donat la sensació d'estar repetint molt això de literatura Memento. Creieu que si el segueixo repetint sense parar puc aconseguir que la gent l'acabi fent servir?