Literatura patrocinada

Si esteu al dia dels temps moderns sabreu que la venda de discos i dvds ha caigut en picat, que ara ho pots trobar tot gratis per internet i, és clar, s'ha de ser molt ruc o molt honrat per pagar per allò que pots tenir gratis. Molts ho justifiquen amb màximes revolucionàries: "la cultura ha de ser lliure per arribar a tota la població!". Però d'altra banda hi ha la gent que fa cançons, pel·lícules o, ara cada cop més amb la proliferació de e-readers, llibres, que té l'esperança de seguir cobrant alguna cosa per la feina que fa.

Els gurús diuen que no es pot anar en contra de la modernitat i que les indústries culturals han d'adaptar el seu model de negoci. Ja no vens discos? Fes concerts. Ja no va ningú al cine? Fes cinemes en 3D. Ja no vens llibres? Doncs... busca patrocinadors.

Com es patrocina un llibre? Bé, suposo que ja us ho imagineu. Només cal extrapolar a partir d'una d'aquestes sèries on una família s'asseu a taula i, com qui no vol la cosa, surten en primer pla brics de llet o de sucs de fruites, caixes de cereals i altres productes, tots amb la marca ben visible.

Llavors, la literatura patrocinada consistiria en integrar marques de productes al text d'una novel·la (o d'altres formes d'expressió literària). Per exemple:

L'Oriol va cordar-se les (introduir marca de sabatilles) i va baixar les escales, mentre escoltava (introduir cançó)  pel seu (introduir marca de reproductor de mp3). Abans d'anar a l'escola para al bar (introduir nom del bar) on, segons ell, fan els millors entrepans de pernil de (introduir població).

La rendibilitat d'aquesta publicitat és probablement molt alta, ja que està integrada en el producte que l'usuari vol consumir. Això vol dir que el lector no pot fer zàping per esquivar l'anunci. I que, a més, si es fa bé, pot llegir l'anunci del patrocinador de forma natural; el consumidor percep la publicitat com part d'una realitat, no com un missatge invasiu.

Potser encara penseu que això no està passant actualment. Però probablement és només per l'aptitud de la literatura patrocinada per integrar-se a la narració i passar desapercebuda. Probablement ens estem empassant centenars d'anuncis publicitaris integrats en cada llibre que llegim. Sí, ara rieu però deixareu de fer-ho quan us expliqui aquest acudit/exemple:

Un directiu de la Coca-Cola es presenta davant del Papa de Roma i li ofereix 10.000 euros al mes per canviar el missatge de "dóna'ns el nostre pa de cada dia" per "dóna'ns la nostra Coca-Cola de cada dia". El Papa respon indignat "però què s'han pensat, quin sacrilegi!". El directiu se'n va però torna al cap d'un mes, amb una oferta més generosa. Surt de la segona reunió un altre cop amb les mans buides però li ha semblat veure una ombra de dubte als ulls del Papa. Així doncs, quan torna amb una oferta d'un milió d'euros, el Sant Pare agafa el telèfon i li diu al seu gestor de finances "vagi preparant els documents per cancel·lar el contracte amb el gremi de forners".

Per tant, només cal copiar el model de negoci de l'acudit. Els escriptors escriuen llibres i els regalen als lectors, amb el patrocini d'una o diverses empreses. Tothom hi surt guanyant.

Aprofito aquest post per dir que ara mateix estic a la recerca d'editor per a la meva novel·la i que escolto ofertes de possibles patrocinadors. En el meu cas, com que la història narrada passa d'aquí tres dècades, hi ha un valor afegit perquè dóna la idea al lector/consumidor que la seva marca encara existirà d'aquí trenta anys.

Suposo que aquí sortiran els típics romàntics indignant-se perquè la literatura ha de ser un art i no s'ha de vendre al pervers capitalisme. Però si escriviu novel·les, relats, blocs, correus electrònics o actualitzacions al facebook o al twitter, feu una prova: rellegiu les deu últimes pàgines que hagueu escrit i compteu les marques comercials que hi surten...probablement comprovareu que ja esteu fent publicitat a grans empreses i ho esteu fent gratis. De fet, en aquest mateix post, s'hi han colat tres multinacionals americanes.

L'humor intel·ligent

Segur que heu sentit a dir algun cop que l'humor denota intel·ligència, especialment l'humor que s'etiqueta com intel·ligent. Jo, per algun defecte de fàbrica, quan sento la locució "humor intel·ligent" sempre penso en l'humor anglès. Concretament em ve al cap una escena de lords anglesos bevent te en tasses de porcellana, amb el dit petit alçat i fent agudes observacions sobre textos de Joyce o de Wilde.

Pel que he investigat, hi ha una connexió important entre humor i intel·ligència. Perquè un acudit faci gràcia, en primer lloc, cal entendre'l. Això ho sap tothom, fins i tot els que riuen quan no entenen un acudit però veuen que els altres riuen. (Serà aquesta la raó per la qual funcionen els riures de llauna? Es basarà el gregarisme del riure col·lectiu en l'instint de no quedar en evidència al no saber interpretar una situació humorística?)

Un acudit es basa generalment en una interpretació alternativa de la realitat. Per exemple, el primer acudit que recordo que em va explicar el meu pare deia:

Entra un home en un cafè i... xof!

El primer cop no el vaig entendre perquè encara no coneixia l'ús de la paraula cafè per referir-se a l'establiment que jo coneixia amb el nom de bar. Llavors m'imaginava un home entrant en una tassa de cafè gegant i banyant-se en el líquid marronós i probablement massa calent. I segons com es miri podria causar una certa gràcia veure un home escaldat en una tassa gegant de cafè però jo era un nen molt bo i no m'entusiasmava riure de les desgràcies dels altres. Després em van explicar que un cafè també era com un bar i jo vaig contestar "ah!" però tampoc vaig riure. I és que la gràcia de l'acudit es troba normalment en un efecte sorpresa, un gir inesperat que desafia la lògica de la narració. Per exemple en l'acudit anterior, després de "entra un home en un cafè" l'oient s'espera que vingui "i es troba un amic que no veia des de feia anys", que seria una continuació lògica i, per tant, no graciosa. En el meu cas, com que jo ja m'havia imaginat en primer lloc la tassa de cafè gegant, el fet de saber que un cafè també era un bar era una informació que humorísticament no m'aportava gaire.

Entra un home en un Red Bull i... fffffiiiiiiiiuuuuuuu! cau des de l'estratosfera!

(La gràcia de l'acudit és que un Red Bull és com un cafè però molt més fort, llavors tot l'acudit anterior es redimensiona i... bé, tant se val, si no us ha fet gràcia no hi ha res a fer...)

I és que els acudits gairebé mai fan gràcia quan t'han d'explicar per què fan gràcia. Us poso un exemple pels que sigueu de lletres:

-Què és un nen complex? Un que té una mare real i un pare imaginari.

Com en l'acudit anterior, a primera vista sembla una situació cruel. Si no entenem l'acudit, pensarem en un nen que té complexos deguts a l'absència d'una figura paterna a la seva vida. Llavors algú us explica que "la gràcia" de l'acudit és una analogia amb els nombres complexos, que estan formats per una part real i una d'imaginària. Si no sabíeu això i torneu a llegir ara l'acudit probablement seguirà sense fer-vos gràcia. Perquè l'acudit tingui èxit cal establir un territori intel·lectual comú entre qui l'explica i qui el sent. Per això també ens costa riure amb els humoristes estrangers tipus Jay Leno (si no el coneixeu és un humorista nord-americà tipus Buenafuente), que fan acudits basats en personatges o situacions molt pròpies del seu país.

Els nombres imaginaris es basen en i, que és l'arrel quadrada de menys u. Políticament hi ha una lectura molt curiosa perquè dels nombres que estan dins d'una arrel se'n diu radicals. Als radicals de signe positiu se'ls considera reals però els radicals de signe negatiu ja no tenen aquest estatus i són considerats imaginaris. És a dir, que si ets un radical del signe que no toca, no només et diuen que no ets real sinó que a més, els fills que tinguis amb algú real seran complexos.

Per tant, podríem pensar que l'humor intel·ligent és una manera que té el nostre cervell de recompensar el seu propi narcisisme. Quan entenem un acudit "difícil", ens fa gràcia i això allibera endorfines que ens fan sentir bé. El cervell es fa un copet a l'esquena a si mateix: "molt bé, campió, estàs fet un crack!". I quan no l'entenem, riem igualment, perquè no es pensin que som incultes  Però ens queda un regust amarg que és pràcticament impossible que no es reflecteixi a l'expressió del rostre.

The Universal Label

xkcd és un webcomic d'humor intel·ligent. Tres cops per setmana hi podem trobar una vinyeta sobre ciències, filosofades o coses friquis en general. Quasi sempre són acudits que fan pensar, com aquesta Etiqueta Universal, que redueix tot el que existeix a dos ingredients: hidrogen i temps.

Ideals suprems

La setmana passada vaig assistir a una xerrada a càrrec de Jaume Cabré, a la biblioteca de Viladecans. En aquest acte, l'autor va confessar que el seu últim llibre el va començar a escriure per la pàgina 369. Ens va llegir un fragment d'aquesta pàgina:

Fa molt de temps, quan la Terra era plana i els viatgers temeraris, en arribar a la fi del món, topaven contra la boira freda o s'estimbaven cingle fosc avall, hi havia un sant baró que va decidir consagrar la seva vida a Déu Nostro Senyor. Es deia Nicolau Eimeric, era de nació catalana i va arribar a ser un reputat professor de Sagrada Teologia de l'orde dels predicadors al convent de Girona. El seu zel religiós el portà a capitanejar amb mà ferma la Inquisició contra la malícia herètica per les terres de Catalunya i dels regnes de València. Nicolau Eimeric havia nascut a Baden-Baden el 25 de novembre de 1900; havia estat promocionat a SS Obersturmbannführer amb certa celeritat i, després d'una gloriosa primera etapa com a Oberlagerführer d'Auschwitz, el 1944 va tornar a dirigir-ne les regnes per donar solució al problema hongarès. En un ofici legal declarava reu d'herètica pravitat el llibre Philosophica amoris del contumaç Ramon Llull...

El que més sobta d'aquest paràgraf és la transgressió del temps i l'espai que fa l'autor amb aquest personatge. Amb paradoxal naturalitat, l'autor ens descriu com un inquisidor català neix a Baden-Baden, dirigeix els destins d'Auschwitz i actua contra Ramon Llull. Això que a primera vista pot semblar estrany és un recurs estilístic que vol fer veure al lector que hi ha una unitat essencial que relaciona dos personatges tan aparentment llunyans com un inquisidor i un dirigent nazi. L'autor ens vol dir que aquestes dues persones són en el fons la mateixa persona. Malgrat una hagi nascut a Catalunya i l'altra a Alemanya, sis segles més tard. Aquestes diferències són menyspreables davant d'allò que les uneix. Tan menyspreables que l'autor les ignora intencionadament amb aquest joc estilístic.

I què és el que uneix aquestes dues persones? Doncs que tenen un ideal suprem (Déu en un cas, l'Estat ideal, en l'altre) que passa per davant de tot. Tots dos són capaços de matar, de torturar, d'ignorar el dolor de les víctimes dels seus actes. Tot això no els importa perquè tenen un ideal superior que ha de prevaler sigui com sigui.

Us confessaré que això havia de ser un post sobre la xerrada d'en Jaume Cabré, que va dir algunes coses interessants més de les quals vaig prendre nota però la setmana passada també vaig llegir una notícia que em va deixar glaçat.

Un emmascarat puja a un autobús amb una arma a les mans i pregunta "Quina de vosaltres és la Malala? Parleu o sinó us mataré a totes". Una nena de catorze anys s'aixeca i diu que és ella. L'emmascarat li dispara dos trets, al cap i al coll. En l'atac, dues noies més són ferides.

Insanullah Ihsan, portaveu dels talibans pakistanesos, reivindica l'atemptat i diu que la Malala Yousufzai és el símbol dels infidels i de l'obscenitat. Afegint que si sobreviu a l'atac, tornaran a intentar matar-la.

Suposo que us preguntareu què ha fet una noia de catorze anys per ser un símbol dels infidels i de l'obscenitat. Bé, resulta que ha fet un bloc on explicava la seva experiència a l'escola i escrivia opinions com aquesta:

"M'estava preparant per l'escola i vestir-me amb l'uniforme quan vaig recordar que el director ens havia dit que no portéssim uniformes, que vinguéssim amb roba de carrer.

Llavors vaig decidir posar-me el meu vestit rosa preferit. Altres noies de l'escola també portaven vestits de colors. A la reunió del matí ens han dit que no vinguéssim amb roba de colors, ja que els talibans s'hi oposarien."

(Podeu llegir més fragments del seu diari aquí)

M'ha costat molt triar una imatge per il·lustrar aquest post. Vaig fer alguna foto del Jaume Cabré i després també vaig pensar en buscar-ne alguna de la Malala. Després se'm va acudir posar una imatge tota negra, per representar la foscor que uneix els personatges macabres de la Història. Però també vaig pensar que si la Malala havia sobreviscut, valia la pena donar un 50% de l'espai a l'esperança.

Miraculosament la Malala va sobreviure a l'atemptat i també a una primera operació. Ara afronta una llarga i difícil recuperació.

No sé si hi ha una solució contra la malaltia que representen Nicolau Aimeric, Rudolph Höss o Insanullah Ihsan per a la humanitat. A mi, com a mínim, em resulta esperançador que existeixin altres persones com Hipàtia, Anna Frank o Malala.

Bé, per últim deixeu-me rebatre'm a mi mateix, que fa uns dies semblava criticar els qui feien proselitisme amb la literatura. Però fixeu-vos que criticava el proselitisme mal fet, que es feia a costa de destrossar la narrativa. En el fons passa una mica el mateix que amb aquests personatges que critico avui: si les nostres causes passen per sobre de la manera de lluitar per elles, ens convertim en males persones o en mals escriptors.

Quin és l'origen dels acudits?

Fa un temps us vaig explicar que em rondava pel cap fer una sèrie de posts seriosos sobre l'humor. També us vaig dir que m'estava costant molt fer-ho, perquè és un tema que em sembla molt interessant i no m'hi acabo d'atrevir. Bé, fent servir una metàfora de platja (ara que comencem a enyorar l'estiu), si l'altre dia vaig remullar els peus en aquest tema, avui m'endinso al mar de l'humor fins als genolls.

Hi ha moltes llegendes i religions que situen el verb com a protagonista de la creació de l'Univers. Algunes d'elles parlen de cançons que generen les coses que existeixen però n'hi ha poques que situïn l'humor com a agent de la creació universal. Potser la més destacada en aquest sentit seria el pastafarisme, que diu que l'Univers va ser creat per un Monstre Volador d'Espagueti, invisible i indetectable. Per alguna raó, allò seriós s'acostuma a associar a les coses veritables i l'humor a les coses que es diuen sense pretendre que són certes. Però al món actual trobem molta gent seriosa que diu mentides i molts pallassos que diuen grans veritats. Font de la imatge.

La pregunta que encapçala aquest post no és nova. Jo la vaig llegir al relat Jokester (El Chistoso en castellà. Podeu llegir-lo aquí) i em va despertar l'interès sobre què és l'humor, per què riem i per què alguns no tenim gens de gràcia explicant acudits. Si no voleu llegir el relat, el resumeixo al següent paràgraf. Si el voleu llegir i no voleu spoilers, salteu-vos el següent paràgraf.

A Jokester hi apareix la Multivac, un megaordinador que és un personatge recurrent als relats d'Asimov i que serveix per resoldre tota mena de problemes i misteris. (Una de les coses que m'agrada d'Asimov és trobar els mateixos personatges a llibres o relats que no són segones parts d'altres històries seves. És a dir que té un univers de coses i personatges del qual es van nodrint les seves narracions.) Doncs això, que a Jokester hi ha un científic que fa preguntes a la Multivac per avançar en el coneixement humà. I un bon dia aquest científic es posa a explicar-li acudits a la màquina per tal que els analitzi i descobreixi quin és l'origen dels acudits. La resposta que acaba donant la màquina és francament sorprenent.

Jokester es recolza en un fet que jo crec bastant universal: els inventors d'acudits acostumen a ser anònims. A mi mai m'ha vingut cap amic dient "vols sentir un acudit que m'acabo d'inventar?". Potser ara amb twitter es podria traçar informàticament (internet acaba sent una mena de Multivac) l'origen d'alguns dels nous acudits que van sorgint. Però també és cert que molts dels acudits moderns són versions o adaptacions d'altres de més antics. Tinc la intuïció que amb els acudits passa com amb les trames arquetípiques en què es basen totes les novel·les: n'hi ha més o menys una dotzena, que porten inventades des de fa uns quants segles, i tot el que es pot fer és anar-les versionant.

Surto ja de l'aigua, amb la promesa de tornar-hi més endavant. Abans d'acabar us deixo unes preguntes per si em voleu ajudar amb aquesta recerca sobre l'humor.

1. Vosaltres coneixeu algú que inventi acudits? (millor si són acudits "amb argument" més que no pas jocs de paraules).

2. Què us fa riure?

El prostíbul poètic

La poesia s'ha prostituït. Si no em creieu a mi (que ja us valdria, eh?), també ho diu la Vanguardia.

Qui sap si ha passat per necessitat o per ullerapastisme trendy; probablement es tracti només d'una manera comercial de vendre poesia. La cosa va més o menys així: el client entra al local, on sona música sensual, i la madame li presenta les i els pu(e)tes, que reciten cadascun un vers. Llavors cada client, si així ho desitja, pot triar un dels pu(e)tes perquè li faci un bis-a-bis de lectura íntima de poesia.

És innegable que vivim en temps de fusió conceptual en tots els àmbits. Mengem en restaurants  peruano-tailandesos, escoltem un grup de flamenco-jazz en un telèfon americà fet a la Xina,... però un no s'acaba d'acostumar a totes les sorpreses que ens porten els temps moderns.

Val a dir que el producte està ben publicitat. És un truc burd, sí, però eficaç: agafes un producte pel qual poca gent té interès (com és la poesia) i el vas vestint de sexe sòrdid i transgressor fins que sembli interessant. Jo no he estudiat mai publicitat però m'imagino que això ho posen, ja no als llibres de text de la carrera, sinó al fulletó de publicitat que et donen quan fas la matrícula.

En tot cas, tampoc em sembla que el producte sigui tan fàcil de vendre. Reconeguem que l'esquer és bo i que pots sentir certa curiositat. Prou per informar-te i plantejar-te anar-hi. Però llavors et tocarà prendre una decisió difícil: amb qui hi vas?

Anar-hi sol em sembla una temeritat. La publicitat no parla de l'existència dels macarrons poètics però tampoc diu que no n'hi hagi! I si és un prostíbul, el més lògic és pensar que n'hi ha i no és una gent amb qui valgui la pena jugar-se-la. Si en la calor de la nit t'escalfes i acabes improvisant uns versos amb mala mètrica, la cosa pot acabar amb el teu cadàver exquisit surant per un mar d'inconsistència dadaista.

Per tant potser seria convenient anar-hi acompanyat. Però, de qui? Anar-hi amb la parella és tota una prova de foc per a la relació. Si la veus entrar en una habitació privada amb un pu(e)ta amb ulleres de pasta, què pensaràs mentre, des de fora, vas comptant els minuts? Potser el més sensat en aquest cas, seria fer un ménage a trois (o a quatre) pu(è)tic però aquestes pràctiques també són perilloses per a moltes parelles convencionals.

Una altra possibilitat seria anar-hi amb una colla d'amics. Però tampoc és una opció exempta de riscos. En M.R. (ocultarem la seva identitat per motius que entendreu de seguida) confessa que un cop va assistir a un prostíbul poètic acompanyat dels seus companys de feina, després d'una llarga ronda de sangria i tequila (sí, el problema sempre és barrejar). Ja sabeu com va això: a partir de la setena copa algú diu "a que no teniu cuions de..." i dues copes més tard ja s'ha gestat alguna tragèdia. El cas és que en un obrir i tancar d'ulls, els companys d'en M.R. ja havien triat les seves pu(e)tes i quan en M.R. se'n va adonar, només quedaven pu(e)tes masculins. Un d'ells se li va apropar i, a cau d'orella li va dir "Et vens amb mi, guapo?". Ell va negar amb el cap, nerviós, però el (molt) pu(e)ta va insistir: "Què et passa? Que tens por que t'agradi?" i va mostrar un somriure burleta. Allà sol, sense saber què fer, va abandonar la seva resistència passiva i va acabar acompanyant el pu(e)ta al reservat. Quan en va sortir, tots els companys l'esperaven a la sala principal i tenia una ganyota tan  inquietant a la cara que cap d'ells es va atrevir a riure o a fer cap broma sobre la seva orientació puètica. Es veia de lluny que aquella estona amb el pu(e)ta havia remogut els seus fonaments més íntims. Ell, que fins a aleshores mai havia sentit res per la poesia... Pocs dies després, incapaç de suportar la tensió freda de les mirades, va deixar la feina. Llavors es va veure incapaç d'explicar a la dona per què havia deixat la feina o per què feia aquest posat d'ànima en pena i va fugir de casa. Diuen que ara el pots trobar pels bars bohemis, venent decasíl·labs a qualsevol que passi, a canvi d'un got d'absenta.

I això és el que acaba passant amb el món de la prostitució, poètica o prosaica, que comença amb l'encant de la transgressió i el jiji-jaja de les bromes picants però acostuma a acabar en un laberint d'històries tràgiques, vides trencades i confusió existencial.

La petjada

De casa a la feina. De la feina a casa. Passant abans pel super, on compra els aliments que li donaran energia per seguir anant de casa a la feina. Descansa unes hores i tot torna a començar. Fa un cop d'ull al calendari i li sembla que els dies s'estan arrenglerant en fila índia, com si agafessin posicions, esperant les seves 24 hores de glòria. És curiós, pensa, els dies que han de venir semblen tots iguals. I els que han passat, en canvi, són diferents. La majoria queden a l'oblit i només alguns poden quedar gravats en la memòria. Sí, els dies són com les persones: potser sí que cadascun d'ells és necessari per enllaçar l'anterior amb el següent però només alguns surten als llibres d'Història.

De sobte s'adona que ell no sortirà als llibres d'Història. Potser, negocia amb la seva imaginació, podria sortir en algun altre tipus de llibres, en una revista, o en un article d'un bloc. I aquí és on me'l trobo. No sé com, ha aconseguit arribar fins a les línies del post que esteu llegint ara mateix. Sense demanar permís ni presentar-se, es posa còmode al sofà de bytes i se serveix un còctel de Times New Roman.

En Neil Armstrong va morir fa poc. Però a la memòria dels qui seguim vius i a la superfície de la lluna hi seguirà quedant la petjada de la seva proesa per molts anys.

-Tu escrius per això de la petjada? -em pregunta, mentre posa els peus a sobre de la tauleta dels esborranys.

-Ufff... -responc, sense esma. Amb els anys, fa cada cop més mandra entrar en aquestes discussions filosòfiques.

-No t'ho has plantejat mai? Em pensava que els que escriviu blocs teníeu aquesta necessitat narcisista de dir "ei, que sóc aquí. Que penso, ergo existeixo i ho deixo escrit en un bloc perquè en quedi constància".

Quan en Bart Simpson troba ciment fresc al carrer, no pot evitar deixar la seva signatura. Després s'imagina que la seva petjada perdurarà durant segles i una futura civilització observarà amb admiració la seva gesta.

-Al contrari -responc-. De vegades tinc massa opinions i algunes d'elles són contradictòries i s'anul·len. Hi ha massa maneres d'entendre la realitat. I és per això que m'agrada tant escriure, perquè les pots explorar totes.

-Jo crec que tots els qui escriviu teniu en comú un anhel elitista de destacar per sobre dels altres.

-És una manera de veure-ho, sí. Ens ha tocat viure com a éssers humans i per tant tenim el privilegi de gaudir de la més fascinant màquina biològica que es coneix. No s'ha trobat res més valuós, més fascinant que la nostra pròpia ment. Però hi ha set mil milions d'humans i, amb la mentalitat del lliure mercat, això ens devalua. Així que intentem fer alguna cosa que no facin també aquests set mil milions de persones que també han estat dotats d'un cervell prodigiós. Potser per això busquem transcendir, entrar a la Història o deixar alguna mena de llegat. Això que tu en dius "la petjada".

-Un llegat que ens sobrevisqui, si pot ser, oi?

-Bé, sí. Encara que la recerca de la immortalitat és una utopia. És cert que una part de tu, física (momificada, conservada en formol, fossilitzada o el que sigui) o immaterial (les teves idees, el resultat de les teves accions) pot sobreviure uns anys després de la teva mort. Però el temps acaba esborrant totes les petjades. Unes abans que altres, sí però, és això el més important? El temps que triga a esvair-se tot?

Aquí un gran dinosaure va ficar la pota fa 150 milions d'anys i va deixar unes boniques petjades. Fa 150 milions d'anys no hi havia cap humà a la terra i dintre de 150 milions d'anys és improbable que n'hi hagi cap. A partir d'aquí, tres preguntes: 1. És important per als humans ser capaços de crear petjades que durin més que les dels dinosaures? 2. És la duració de les petjades el paràmetre més important per demostrar el nostre èxit com a espècie? 3. Qui hi haurà d'aquí a 150 milions d'anys per trobar les nostres petjades i què en sabran deduir de nosaltres?

-Suposo que és una combinació de quantitat i qualitat -respon el meu convidat-. És important ser recordat durant molt de temps i també que la raó per la qual siguis recordat sigui honorable. Una mica com els escriptors: voleu ser molt llegits però també escriure obres de qualitat.

-T'he dit abans que tenia moltes respostes per a cada pregunta. T'explicaré la meva raó preferida per escriure. Si vas a un museu i t'hi fixes bé, descobriràs que hi ha un tipus d'espectador que es mira els quadres de forma més incisiva que els altres: són els pintors. Si un músic assisteix a un concert, descobrirà molts més matisos en cada acord, assaborirà de manera diferent les cançons que un altre espectador menys entès en música. Bé, doncs jo escric per aprendre a viure. Per aprendre a interpretar les mirades, els silencis, els fils argumentals secundaris de la vida. Potser res del que escrigui serà llegit quan jo mori però totes i cadascuna de les paraules que he teclejat formen part del meu camí d'aprenentatge. Després de cada sessió d'escriptura, tornes al món i el veus amb uns altres ulls. I aquesta nova mirada et permet gaudir de noves sensacions, que abans havies passat per alt.

El meu convidat inesperat assenteix en silenci. Uns instants més tard, com una partícula virtual, torna a la no-existència. Això sí, després d'haver deixat la seva petjada en aquest bloc.

Entrevista a Tere SM, creadora de Vull Escriure (segona part)

Avui us oferim la segona part de l'entrevista a Tere SM, guanyadora del Premi Memento amb el seu web Vull Escriure. Hi ha una primera part de l'entrevista, que podeu llegir aquí, però si us fa mandra, tranquils, això no és com El Senyor dels Anells, podeu començar a llegir per la segona part sense problemes.

Anem a intentar explicar ara la idea de Vull Escriure. En podries fer una gènesi? Com se't va acudir la idea, què feies mentre se't va acudir,...?

No et sabria dir com se'm va acudir "exactament" de crear la web... Va ser un procés. Ara parlo de memòria, i un escriptor memoritzant és un perill, però crec que va ser per tot una mica: perquè estava cansada de sentir la paraula crisi mil vegades al dia, perquè volia un raconet a on poder dir que encara era possible fer coses bones, perquè volia tornar a llençar idees de bombera,... Perquè volia un lloc per l'optimisme.

Com explicaries què és "Vull Escriure"?

La web de VullEscriure vol ser una proposta per escriure sempre canviant, un pou d'idees, un grup d'escriptura virtual. De moment tenim la Crida, que seria el "joc" permanent, el Relatcrossing que ha estat la iniciativa d'aquest estiu, també vam llençar una Crida especial de Sant Jordi amb un "continua la història" via Facebook, Twitter, bloc,... Si vols escriure, a la web sempre trobaràs una proposta o altra per animar-te a escriure.

Quines diries que són les diferències principals de les crides de Vull Escriure respecte del Repte de Relats en Català?

La principal diferència de les Crides respecte els reptes són els apartat de Crítica i Vota. No només es tracta d'escriure, també es tracta de valorar-se entre si, de valorar punts positius i punts a millorar dels textos presentats... Més un grup d'escriptura, en definitiva.

Quantes persones estan darrere de l’equip de Vull Escriure?

Jo sóc l'únic membre de l'"equip" com a tal, però VullEscriure.Cat no seria res sense els Cridaners que responen a la Crida, sense els seguidors del Twitter i el Facebook, sense les il·lustradores que aquest estiu s'han apuntat al Relatcrossing,...

Aproximadament, quants usuaris han participat a les iniciatives de Vull Escriure?

Un munt! Tenim 40 autors al Relatcrossing, cada quinzena responen a la Crida de 7 a 10 escriptors,... Tot un èxit!

 

El Relatcrossing és un text encadenat escrit entre diversos autors, inspirat en el joc del cadàver exquisit que van inventar els surrealistes francesos a principis del segle passat: s'escriu un relat en un paper, es doblega de manera que que només l'última frase quedi al descobert i es passa a un company perquè el continuï. A més dels textos, a Vull Escriure podem trobar un mapa amb el viatge que ha fet aquest relat creuat. La iniciativa ha comptat amb la col·laboració de dues il·lustradores (la Yasmina Capó i la Núria Milà) que han fet dibuixos dels diferents relats.

Hi ha alguna nova idea a punt de sortir a Vull Escriure?

Sempre hi ha novetats a Vull Escriure  De moment estem treballant en una reformulació de la web i, si tot va bé, llençarem la nova versió a la xarxa a finals de setembre (creuem els dits!). I també tenim la publicació del Relatcrossing!

Alguna cosa que vulguis comentar del Sant Jordi de Vull Escriure...

Sant Jordi és un dels millors dies de l'any! N'hi ha que diuen que s'ha comercialitzat, que només és negoci, etc, etc, etc, però, diguin el que diguin, a mi m'encanta sortir al carrer i trobar-me envoltada de llibres, sentir que, per vint-i-quatre hores, no sóc una "rara" rata de biblioteca, jeje.

Sí, hi ha gent que per alguna estranya raó, té el Sant Jordi una mica girat...

I aquest sant Jordi va ser especial, perquè va ser el primer de la web!

I per tant el vaig poder compartir amb un munt de gent fantàstica que fins fa pocs mesos ni tan sols no coneixia.

VullEscriure.cat és un web que dóna suport a la festa de Sant Jordi.