11 tòpics del futbol aplicats a la literatura

Com sabeu, des de fa uns mesos participo a la Lliga de Microrelataires catalans. Es tracta d’una competició literària que, pel format, emula un campionat esportiu. Evidentment, l’emulació arriba fins on arriba, ja que la literatura i el futbol tampoc tenen tantes coses en comú però avui em proposo fer un petit exercici per agermanar-los.

M’he preguntat com serien els tòpics del futbol aplicats a la literatura en general i a les competicions literàries en particular. Com a joc, us proposo que intenteu endevinar de quin tòpic futbolero he tret cada tòpic literaturero.

1. No hi ha escriptor petit.

2. Cal anar capítol a capítol.

3. La literatura és així.

4. El que passa al processador de textos es queda al processador de textos.

5. Estic content amb la meva actuació com a personatge però l’important és la trama.

6. El relat no s’acaba fins que l’autor posa el punt i final.

7. Cada capítol és un final.

8. Així treballes els esborranys, així escrius.

9. Un escriptor és un estat d’ànim.

10. Aquesta editorial aposta per formar joves amb talents, no com aquella altra que fitxa mediàtics a cop de talonari.

11. Alguns creuen que la literatura és només una qüestió de vida o mort, però és molt més important que això.

Coneixeu algun tòpic més que es pugui adaptar?

I si no existeix le mot juste?

Hi ha escriptors que viuen obsessionats amb trobar la paraula exacta, la que transmeti exactament el que volen dir. Mark Twain ho va aforismitzar com "la diferència entre la paraula adequada i la quasi correcta és la mateixa que entre el llamp i la cuca de llum".

Aquesta frase té més gràcia en anglès, ja que llamp i cuca de llum es diuen lightning i lightning bug. Els traductors també han de tenir una gran habilitat per trobar le mot juste. Aquella paraula que sigui el més fidel possible al que volia dir l'autor, amb la dificultat afegida d'haver d'endevinar què volia dir exactament l'autor.

Heaven seria "le mot juste". Hell seria "Me ha pasado una cosa verdaderamente notable: lo he escrito aquí pero no entiendo mi letra".

De vegades, podem estar hores, dies, setmanes buscant aquesta paraula. I la recerca no dóna fruits.

Hi ha qui busca dreceres:

• Manllevar una paraula d'un altre idioma que contingui tots els matisos que volem. De vegades és una paraula alemanya molt llarga, com schadenfreude. Però omplir un text de paraules en altres idiomes no acostuma a ser una bona idea.
• Crear un neologisme. El problema és que no se sap molt bé qui té autoritat per crear paraules noves i qui no, ni en quines circumstàncies està permès fer-ho.
• Construir una perífrasi que defineixi en més mots el que no trobem en un de sol. De vegades funciona, tot i que no sempre és una solució elegant.

Però molts cops cap d'aquestes opcions ens semblen una bona solució. I el text ens mira com un trencaclosques que amenaça amb quedar-se eternament irresolt. Amb un forat que té la mida, els colors i la textura d'una peça que, per desgràcia, no existeix.

Records de la Barcelona preolímpica

La setmana passada us vaig preguntar què fèieu fa 25 anys. Curiosament, la majoria de respostes no desprenen excessiva nostàlgia. Més aviat revelen que esteu millor ara i que el temps us ha provat bé. Sovint, molta gent té un biaix cognitiu que fa que recordi el passat com més bo del que realment va ser.

Jo també he intentat fer memòria i avui us explicaré què recordo d'aquella època. Segons Windows, el 20 d'abril del 90 va ser divendres, dia d'escola. Si no m'he descomptat feia cinquè d'EGB.

Crec recordar que ja tornava del cole acompanyat només d'un altre nen que vivia a prop meu. L'escola era a Montjuïc, zona que aleshores no era tan turística i, per tant, no tan transitada. I el trànsit que hi havia era una mica conflictiu. A la nostra zona, per sort i a diferència de l'altre camí, que baixava pel Teatre Grec, no hi havia quillos. A prop del Passeig de Montjuïc quedava una barraca/granja de gitanos, amb gallines i gossos que passejaven al seu aire. Els gitanos i les gallines no ens van fer mai res però els gossos recordo que ens van donar algun ensurt.

Els quillos es podien trobar al Poble Sec dels anys 80 i principis dels 90. Potser avantpassats dels actuals canis, amos del nínxol alfamasclista que avui ocupen bandes llatines. La comunicació amb aquests individus era desaconsellable però parlaven el seu propi argot. Per exemple "¿Tienes hora?" volia dir "Dáme tu reloj". Font.

Després, uns metres més avall, hi havia els dominis d'un peculiar personatge conegut com "el moro". Era un vagabund de mitjana edat que sempre duia posat un casc de motorista vermell. La raó del casc era per protegir-se de l'atac d'una colla de nens/adolescents (quillos?) que es veu que li llençaven pedres. A part d'això, molt no hi tocava, el pobre. Se situava sobre un turonet sobre el qual s'hi recolzava una teulada. I, si bé no ens va agredir mai, passar cada dia per davant seu era un moment tens.

Com veieu, la Barcelona preolímpica segurament no fou tan idíl·lica com la pinten alguns, des de la llunyania dels anys. Allò de "on anirem a parar?", "cada cop és més perillós anar pel carrer" o "els videojocs estan tornant bojos els nens" són sensacions que probablement no es basen en fets objectius. Si mirem, per exemple, morts per terrorisme, per l'heroïna o per accidents de trànsit, aquella època era més perillosa.

Aquesta cançó, carregada de moments nostàlgics, esmenta de forma humorística alguns dels perills de l'època.

Potser hi ha qui pensi que, tot i ser menys segura, aquella època era més interessant. Sí, és clar: 3 canals de TV i sense internet, la gent no sabia que era el Paintball ni el sushi però sí la mili i el ranxo. Ah, i el Messi de l'època es deia Julio Salinas.

El pas del temps

Arrel d'aquest post d'en XeXu sobre himnes generacionals, vaig caure que justament avui aquesta cançó fa 25 anys: 

La curiositat és que aquesta cançó tracta precisament del pas del temps, de com anem canviant a mesura que passen els anys. Que passi el temps per a una cançó que parla del pas del temps.

A la ficció el tema del pas del temps s'ha tractat des de diferents punts de vista. Hi ha les obres que narren vides senceres, des del naixement fins la mort o fins una edat més o menys avançada i aprofiten aquest fet per fer una ullada a l'avenç de la Història al llarg d'aquest període. Per exemple, el Curiós Cas de Benjamín Button, Forrest Gump o l'avi de 100 anys que va escapar per la finestra.

En altres casos es centren en aspectes concrets del temps, com l'espera (Penèlope a l'Odissea), l'espera sense esperança (Cadena Perpètua), l'etern retorn (Atrapat en el temps) o la voluntat d'aturar el temps (Peter Pan).

En Randall accelera el temps amb un petit truc: trobar punts intemedis entre l'actualitat i fets que ens semblen molt i molt llunyans.

Hi ha també casos de pel·lícules on el pas del temps es fa palès veient els actors que hi participen. Stallones, Schwartzenegers, Bruces Willis o Harrisons Fords fent papers d'herois d'acció com si encara tinguessin trenta anys.

I també trobem el cas contrari. Sèries de dibuixos animats que s'allarguen durant moltes temporades sense que els personatges envelleixin. Així, als Simpsons podem veure diferents capítols retrospectius on en Homer i la Marge són adolescents als 70 o als 90.

Finalment també trobaríem les històries de viatges en el temps. Per exemple La màquina del temps, Back to the Future i potser la que tracta més el pas del temps: "la fi de l'eternitat" d'Asimov.

L'hemeroteca dels diaris també us permet viatjar al passat i veure el pas del temps.

El Barça perd, Lituania s'acaba d'independitzar, el príncep Felip fa la pilota als catalans i el comte de Godó al Príncep. I tu, què feies fa 25 anys?

Heisenberg

L'altre dia vaig veure un alumne amb una samarreta de Heisenberg. Evidentment no hi sortia el rostre de Werner Heisenberg, físic alemany contemporani d'Einstein sinó d'en Bryan Cranston, actor que protagonitza Breaking Bad.

Say my name

Pels qui no l'heu vist mai, aquesta sèrie narra les peripècies d'un professor de química d'institut que, empès per circumstàncies extremes, s'acaba convertint en productor i distribuïdor de drogues de síntesi.

Suposo que hi ha qui pensa que Breaking Bad estigmatitza la Química. No negaré que més d'un cop m'han dit, mig en broma, que em podria forrar fent amfetamines. Però si seguiu aquest blog, ja he parlat més d'una vegada de qui crec que estigmatitza la ciència en general i la química en particular: els anticientífics quimiòfobs.

Jo crec que una sèrie protagonitzada per un professor de Química ens ajuda. Algun cop he fet referència a escenes de la sèrie per il·lustrar una classe i he vist que els alumnes s'enganxen. A més, el carisma de tipus dur d'en Walter White es pot transmetre una mica als profes de Química. I això, en unes classes cada cop més salvatges, no va malament del tot. Més encara quan els alumnes més conflictius s'identifiquen amb en Jesse Pinkman, exalumne d'en Walter White amb qui acaba cuinant amfetamines en una caravana al mig del desert.


En Werner Heisenberg és famós pel principi d'incertesa, que diu que és impossible saber simultàniament i de forma precisa, la posició i el moment lineal* d'una partícula. Que si vols saber amb més precisió la posició, perds precisió en la mesura del moment i viceversa. Són aquelles lleis una mica marcianes de la Quàntica.

Enèsim intent fallit de conèixer simultàniament a posició i el moment d'una partícula. xkcd.

El professor de Quàntica de la Universitat ens ho explicava amb un acudit:

-Per què diuen que els físics quàntics no saben fer l'amor?
-Perquè quan troben la posició no troben el moment. I quan troben el moment no troben la posició.

I nosaltres rèiem perquè érem químics.

En Heisenberg, com en Walter White, també era un tipus perillós. No traficava amb drogues però treballava en un projecte per construir una bomba atòmica per Hitler. S'ha especulat molt sobre què podia haver passat si ho hagués aconseguit abans que els americans. Afortunadament, un error en un càlcul del seu company de recerca Walther Bothe va ajudar a impedir que els alemanys guanyessin una cursa en la qual partien amb avantatge. (Podeu llegir els detalls d'aquesta apassionant història a la Pizarra de Yuri.)

Podia haver aconseguit en Heisenberg una bomba atòmica per als nazis? Bé, la Història, com el principi de Heisenberg, també té les seves incerteses.


*: El moment lineal d'una partícula és el producte de la seva massa per la seva velocitat. Per tant, el principi d'incertesa de Heisenberg ens diria que no podem saber al mateix temps on està una partícula i a quina velocitat es mou. Bé, en mecànica quàntica és més complicat...

Com escriure un bon microrelat? 2. La màgia (amb microrelat de Pedro Martínez).

Avui seguim amb la secció de crítica microrelataire que vam començar amb aquest post. El format consisteix en publicar un relat guanyador de la Lliga de Microrelataires catalans i fer un comentari que serveixi per explicar com escriure un bon microrelat. Si en l'anterior capítol vam parlar de l'estil, avui parlarem de la màgia. Però abans, llegiu el relat:

El quadre atractiu

La Mariona contempla embadalida una de les pintures del museu. En aquell moment no hi ha ningú més en aquella sala.

El quadre: interior d’una llar burgesa del segle XIX. Tres noies cantant alegrement al voltant d’un piano, que un home, suposadament el pare de família, toca somrient. L’estança és plena de retrats a les parets, mobles estil Imperial i objectes decoratius orientals de moda. Una llar de foc i un quinqué a prop del piano il·luminen tènuement l’entorn.

La Mariona desitja amb totes les seves forces canviar la seva vida frenètica per la del quadre, tan plàcida i deliciosament kitsch. S’imagina ser una de les germanes. Tanca els ulls. De sobte sent un mareig immens, alhora que perd la noció de l’espai i del temps.

Música de Schubert, cants i rialles. Olor d’aigua de lavanda. Obre els ulls i es troba a dins del quadre. En un mirall amb marc daurat, en comptes del reflex, veu la sala del museu; hi acaba d’entrar un noi.

El Vicenç contempla encuriosit aquella estranya pintura: quatre noies burgeses del segle XIX al voltant d’un piano, tres de les quals canten alegrement i l’altra s’ho mira amb cara de terror.

El primer cop que vaig llegir el relat vaig pensar en fer-lo servir per aquesta secció però no sabia què destacar. Sabia que el relat era bo, que m'agradava però no sabia explicar quin era el seu punt fort. És com quan veus un truc de màgia, que saps que hi ha un truc però no l'has detectat.

Hi ha un moviment literari anomenat "realisme màgic" que es pot entendre com una manera de portar les metàfores a l'extrem. Per exemple, un noi que salta d'alegria, en realisme màgic, volaria d'alegria. I el volar seria una metàfora d'estar alegre, portada més enllà dels límits del realisme.

Aquest microrelat s'estructura quasi igual que un truc de màgia. No sé si heu vist The Prestige, una de les millors pelis de mags que s'han fet. Al principi -i també al final- el narrador explica que tot truc té 3 parts o actes.

1. El primer es diu "la promesa". El mag ens mostra alguna cosa comuna. En aquest cas ens mostra un quadre. Hi ha també una noia, element comú en els trucs de màgia. El quadre està molt ben descrit, com passa quan ens mostren l'objecte comú amb el qual faran màgia. Hi ha els elements visuals, auditius i fins i tot tèrmics que omplen l'estança. Un piano, un quinqué, retrats, persones... De la noia no en sabem tant. Com passa també en els trucs, en paraules d'en Jean Luc, una noia és una noia no et preocupis tant se val.

2. El segon es diu "la transformació". L'objecte comú pateix una transformació sorprenent. Al relat, la noia entra dins del quadre. Sentim la música, ensumem el perfum de lavanda i veiem el marc de la realitat traspassada a través dels ulls de la protagonista.

3. El tercer i últim es diu "el prestigi". Es tracta de fer reaparèixer allò que ha desaparegut. En aquest cas hauria de sortir la noia del quadre i el públic aplaudiria. Només que aquí no hi ha públic. O sí que hi és. Hi ha el Vicenç que apareix a última hora i hi és el lector que es queda amb l'angoixa del truc irresolt, sense prestigi. Però aquest és precisament el prestigi, l'element inesperat és l'absència de prestigi. Igual com passa a la peli, que et diuen "eps, que això no era un truc, que ho estàvem fent de veritat" però, és clar, sí que era una peli, igual que això és un relat. I per tant, igual que passa quan assistim a un truc de màgia, segueix sent una ficció. Han jugat amb els diferents nivells de realitat/ficció.

Tornant al realisme màgic, aquí l'element metafòric seria l'atracció del quadre. Les sensacions que desperta el quadre en la noia són tan intenses que queda literalment absorbida pel quadre. I el relat és bo perquè el lector, probablement, també queda absorbit pel relat. Els diferents plans de la realitat s'entrellacen amb elegància. El lector s'endinsa en el relat acompanyant la noia, que s'endinsa en el quadre (un nivell de realitat per sota) en el qual, bon detall, hi ha també quadres penjats.

I si el relat ens ha atrapat, sortim d'ell amb la sensació d'haver deixat una part de nosaltres atrapada amb aquella noia, envoltada de música de Schubert i d'aquella atmosfera deliciosament kitsch.



En Pedro Martínez escriu a la llmrc com a Xinxan the Cat. Podeu seguir-lo també al seu blog.

La pau dels arcs daurats

Sovint ens lamentem de com de malament va el món, la nostra societat i fem previsions encara més apocalíptiques per als propers anys. El capitalisme, la globalització, clubs Bilderberg conspirant contra la humanitat...

Però, realment estem tan fotuts? No té res de bo la nostra era? Fa unes setmanes, en els comentaris d'aquest post, vaig parlar de la teoria dels arcs daurats, que diu que dos països no entren en guerra si tots dos tenen almenys un McDonald's al seu territori.

La teoria té algunes excepcions (un parell i controvertides) i interpretacions diferents segons la ideologia de l'interpretador. Simplificant, la idea és que si dos països han assolit un cert nivell de desenvolupament, les multinacionals s'hi estableixen. I les multinacionals no volen guerres que posin en perill les seves inversions.

Simplificant encara més: si el secretari de defensa està pensant en fer una guerra a un país amb hamburgueseries, el president de McDonald's pressionarà perquè la guerra es faci en un altre lloc. Com quan l'amo del bar diu a dos clients que es discuteixen que es vagin a barallar a fora.

Mirant una mica més enllà, la teoria també parla de democràcia i desenvolupament com a eines per prevenir les guerres.

És cert que les guerres continuen, entre països desenvolupats i subdesenvolupats. I entre països subdesenvolupats. Aixi, la pau dels arcs daurats també es pot considerar com una pax romana que s'enduu les guerres més enllà de les fronteres de l'imperi (sigui EEUU, occident o el món desenvolupat).

Evidentment, la pax romana també té un preu: molts pobles són assimilats, perden la seva llibertat i la seva identitat. És el que passa amb la globalització. Qui sap tot el que es perdrà culturalment, amb la dominació global d'una cultura expansiva i fins i tot amb la pau. Hi ha qui opina que la manca de conflicte ens fa viure vides menys interessants.

Com diu el guió de "El Tercer Home": a Itàlia, en trenta anys de dominació dels Borgia, hi va haver guerres, matances, assassinats... Però també Miquel Àngel, Leonardo i el Renaixement. A Suïssa, en canvi, van tenir cinc-cents anys d'amor, democràcia i pau. I quin va ser el resultat? El rellotge de cu-cut!

La tranquil·litat de la democràcia: votar cada quatre anys i sentir el cu-cut cada hora.