Microrelats llegits en veu alta

Com tots sabeu, els últims mesos estic bastant ficat en els microrelats. (Us pregunteu potser per què els posts d'aquest blog no s'han contagiat de la brevetat dels microrelats?)

Bé, el cas és que l'altre dia vaig participar en el concurs ARC a la ràdio i han seleccionat un text meu com a finalista del mes de gener. El concurs d'ARC a la ràdio d'aquest any va de "Comuniquem-nos" i, concretament, el mes de gener era "per xarxes socials".

Podeu participar al concurs ARC a la ràdio fins el mes de maig. Si quedeu finalistes compartireu un llibre amb mi ;)

 Us deixo també aquest enllaç (cortesia d'en deomises) per si voleu escoltar altres textos seleccionats.

El relat el podeu llegir aquí. Però, el més important, el podeu escoltar aquí. Part de la gràcia del concurs (a més dels 400 euros del guanyador i de la publicació d'un llibre dels relats finalistes) és que els relats es transformen en fitxers d'àudio per ser llegits a les "ràdios col·laboradores". No he esbrinat encara quines ràdios són però el fet d'escoltar el meu relat m'ha fet reflexionar.

La qüestió és que hi he estat pensant i llegir el relat després d'escriure'l em va fer pensar que el relat era millor del que pensava quan l'estava escrivint.

Llegit un cop vaig saber que estava seleccionat em va semblar encara millor. Potser pel tema de la transferència de prestigi que vam comentar l'altre dia.

Però escoltat encara em sembla millor. I això em fa pensar que no sé llegir. Vull dir que sé traduir les lletres en paraules i aquestes en frases i en idees i tot això però està clar que quan llegeixo un text en veu baixa, aquest no agafa les entonacions adequades per potenciar l'interès del text.

I sospito que no sóc l'únic a qui li passa això.

I sospito que aquesta manera de llegir fa que els textos puguin semblar monòtons i avorrits. I que si sabéssim llegir de forma més entusiasta, gaudiríem més de la lectura.

I ara no ho recordo però diria que això no t'ho ensenyen a primària, quan aprens a llegir. O t'ho ensenyen però després se t'oblida i ningú hi insisteix. A no ser que facis teatre o alguna cosa per l'estil.

Penseu que els músics que toquen un instrument tenen molta informació (notes, durada, tempos...) a la partitura però també han d'aconseguir una interpretació que transmeti emocions. En canvi, quan escrivim un text literari deixem aquesta part totalment a càrrec del lector.

¿Pot ser aquesta una de les raons per les quals un mateix text pot avorrir completament una persona i ser fabulós i emocionant per a una altra? Quin pes podria arribar a tenir l'entonació en el fet que acabem gaudint -i fins i tot entenent correctament- un text?

Quants llibres caldrien per aturar l'efecte hivernacle?

Suposo que tothom ha sentit a parlar de l'efecte hivernacle. És potser el repte més important al qual s'enfronta la nostra generació. Un canvi climàtic de conseqüències potencialment catastròfiques.

En realitat, el canvi climàtic no és dolent per se. Sense CO₂ a l'atmosfera, la temperatura mitjana de la Terra (que ara ronda els 15ºC) seria de -18ºC. Així que una mica de CO₂ està bé. Ara bé, si ens passem podem acabar com Venus, amb temperatures de 400ºC que fan impossible la vida.

Les solucions més òbvies per aturar el canvi climàtic passen per capturar el CO₂ de l'atmosfera. O per deixar d'emetre'n tant. O les dues coses alhora. Com aquest és un blog literari, la meva proposta és transformar el CO₂ en llibres. I per simplificar els càlculs, comptaré igual els de Shakespeare, Dan Brown o Belén Esteban.

Que com es transforma el CO₂ en llibres? Doncs molt fàcil. Es planten arbres (important que els boscos s'explotin de forma sostenible), els arbres creixen (absorbint CO₂), es talen, es fa paper (si pot ser amb energies renovables, millor) i es converteixen en llibres. Sí, això us sorprendrà però la majoria dels àtoms de carboni de qualsevol llibre prové de CO₂ atmosfèric. Si el llibre es guarda, el carboni queda capturat i deixa de generar efecte hivernacle.

Plantegem doncs el càlcul de l'enunciat. Quants llibres caldria imprimir per contrarestar les emissions de CO₂? Resposta curta: molts. Resposta llarga: fem uns càlculs aproximats.

L'any 2014 es van emetre unes 34,5 gigatones de CO2. Anem a transformar-ho en llibres. El CO₂ és captat pels arbres gràcies a la fotosíntesi:

Es genera una glucosa per cada 6 . La glucosa després polimeritza en cel·lulosa. La massa molecular del és de 44 g/mol i la del monomer de cel·lulosa de 168 g/mol. Això vol dir que cada 6*44 grams de captats es generen 168 grams de cel·lulosa. Font.

Per tant, les 34,5 gigatones de CO₂ s'haurien de transformar en 22 gigatones de cel·lulosa. Si posem que cada pàgina té un gram de cel·lulosa (cada fulla 2 grams) això representaria uns 44 bilions de llibres de 500 pàgines. Si ho dividim entre els 7.000.000.000 d'humans del planeta això implicaria que cada habitant del planeta adquirís uns 6272 llibres cada any.


Consideracions:

• Caldria que els llibres es conservessin indefinidament (no reciclar-los, ni cremar-los, ni abocar-los al medi ambient). O almenys fins que deixéssim d'emetre tant CO₂ a l'atmosfera.
• Els llibres haurien de procedir de boscos sostenibles. No es pot talar el bosc sencer i desertitzar una zona perquè llavors deixaríem de captar CO₂ per mitjà dels arbres.
• Caldria que els arbres fossin capaços d'absorbir anualment la quantitat de CO₂ que emetem a l'atmosfera. Sorprenentment, diria que sí que serien capaços. Segons el que diu aquesta font i extrapolant les condicions a Espanya al total de la Terra emergida, només caldria reduir un 24% les emissions mundials perquè els arbres igualessin la xifra de CO₂ emès.
• La producció de paper té uns elevats costos energètics. Mentre energèticament depenguem dels combustibles fòssils continua sent assenyat reciclar el paper.
• La intenció del càlcul realitzat en aquest post és, sobretot, ajudar a entendre i visualitzar la magnitud de les emissions de CO₂ a l'atmosfera.

Polítics transhumanistes dopats via Twitter

Finalment la nova legislatura del Parlament de Catalunya es va inaugurar amb un debat al qual jo vaig trobar un element transhumanista.

Com ja deveu saber, el nom del president es va decidir a última hora i a corre cuita. Això va implicar que tothom que viu de la política, periodisme o similars va haver de fer un curs intensiu per saber qui coi era aquest Puigdemont (molts van necessitar invertir algunes hores només per aprendre a escriure correctament el seu nom).

Els seus adversaris polítics de seguida van anar escampant per Twitter alguns dels seus escàndols, com ser de dretes, proisraelià i haver tancat els contenidors de brossa de Girona amb cadenat (això darrer no ho vaig entendre gaire però suposo que ser d'esquerres implica facilitar que els pobres accedeixin al menjar que es pugui trobar als contenidors).

Però la polèmica estrella va ser un tuit del propi Puigdemont on hi deia alguna cosa semblant a aquesta:

De seguida, molts espanyolistes van identificar-se amb els invasors i van fer córrer la veu que en Puigdemont era un d'aquells perversos nacionalistes que vol que el seu país sigui només "per als de casa".

Ja sabeu què diuen: nacionalisme = racisme.

També es va retuitar molts cops el context del tuit de Puigdemont, una cita de Carles Rahola situada a la Guerra Civil. Així doncs, els invasors que calia fer fora eren els franquistes. La cita completa és aquesta:

 "Els invasors seran foragitats de Catalunya, com ho foren a Bèlgica, i la nostra terra tornarà a ésser, sota la República, en la pau i el treball, senyora de les seves llibertats i els seus destins, Visca Girona i Visca Catalunya Lliure!".

La broma podia haver acabat a Twitter, com tants altres flames que vivim aquests dies, però la senyora Arrimadas va portar el tuit al Parlament, un altre cop tret de context, per atacar en Puigdemont. I aquí arribem al punt que m'interessa: la política transhumanista.

Mentre la senyora Arrimadas feia una llarga (i poc densa en contingut) intervenció de 24 minuts, Twitter produïa milers de tuits sobre el debat. És possible que en Puigdemont i/o els seus assessors construïssin la rèplica a partir de tot el que s'estava dient a la xarxa?

Fixeu-vos que passem d'uns presidents 1.0 que s'atabalen quan no entenen la seva pròpia lletra o que han de sortir en forma de plasma per protegir-se de les preguntes a uns presidents 3.0 que s'alimenten d'una xarxa d'idees que connecta milers de persones.

Semblances: tots dos recorren al plasma per por a sortir de casa.

Diferències el de l'esquerra és un plasma no interactiu, ve amb el discurs gravat de casa i no fa res més que repetir-lo davant dels altres. Font.

Fa temps ja vaig descriure els avantatges que podíem tenir els humans gràcies a la realitat augmentada, posant com a exemple un bomber. Bé, crec que un polític que compti amb milers d'aliats a les xarxes per trobar la resposta més mordaç o la rèplica més contundent, també té un enorme avantatge sobre un polític 1.0, que només es té a si mateix (i molts cops això no és dir gaire...).

I no ens quedem aquí. Aquests dies també he sentit que un partit polític s'estava renovant gràcies als grups de Whatsapp, on els militants de base toquen el crostó als polítics de més rang. Ja no és allò de votar un cop cada quatre anys o muntar un partit sobre una estructura opaca i anquilosada. Sembla que les xarxes socials estan obrint una porta perquè la veu i les idees de molts ciutadans acabin tenint una repercussió real (i potser positiva) a la política de veritat. La democràcia real serà transhumanista o no serà.

La transferència de prestigi i els feixistes.

Hi va haver una època que em presentava a molts concursos literaris. Cada mes sortia al web de la Generalitat una llista dels premis de narrativa en català que es convocaven. A partir d'aquesta llista jo mirava els relats que tenia escrits i pensava quin relat es podia adaptar a quin premi. Un dels factors a tenir en compte era si el premi era prestigiós perquè llavors calia enviar-hi un relat que fos dels millors.

Com que el meu coneixement del circuit literari català era escàs, el criteri per saber quin prestigi tenia un premi es limitava a quants diners repartien. A més diners, més participants, millors participants, més nivell dels relats, més prestigi del premi. Si bé massa diners podia significar també que la cosa es posava massa seriosa per deixar el premi en mans del jurat i llavors no valia la pena participar-hi.

Molts premis volen aconseguir prestigi ràpidament i llavors ofereixen molts diners. Com que després han de recuperar els diners d'alguna manera, això condiciona el premi. Si la manera és venent llibres, cal que l'autor tingui ja un nom i pugui acomplir les expectatives. En aquests casos, acaba sent l'autor qui posa el prestigi i el premi qui el rep, a canvi de diners.

Això funciona també fora del món literari i fora del món dels premis. En general, si A té més prestigi que B, una associació A-B transferirà prestigi des d'A fins a B. Per això la gent presumeix de llegir certs autors que tenen prestigi, evita reconèixer que mira certs programes de baixa qualitat a la TV o esmenta que coneix a tal persona de prestigi, que són molt íntims.

En el món de la política això també passa. Alguns van fer negocis amb, per exemple, gendres reials o fills de president, pel prestigi que tenien les respectives Institucions. El revers d'aquest mecanisme és clar amb el mateix exemple: quan el prestigiós perd el prestigi, la relació que tenies amb ell et comença a transmetre desprestigi. Cal, per tant, desentendre's el més convincentment possible d'aquesta relació.

Un altre exemple del terreny de la política és un partit fundat entorn del prestigi d'un ministre franquista que va criticar la Constitució del 78. Quan el franquisme va anar perdent prestigi, va proclamar-se defensor d'aquesta Constitució. I la Constitució va anar perdent prestigi a causa d'aquesta relació. Al mateix temps, aquest partit intentava desprestigiar rivals comparant-los amb ETA o fins i tot amb els nazis. Fins i tot amb el franquisme.

Ja hem comentat alguns cops per què són incorrectes la majoria de les comparacions amb el nazisme (Llei de Godwin). La reflexió d'avui crec que pot ajudar a entendre per què són tan perverses.

Quan algú desprestigiat ataca gent amb prestigi amb acusacions difamatòries de relació amb terroristes o feixistes, part del prestigi de l'atacat es transfereix cap als terroristes o els feixistes. I aquest és un fet que cap societat hauria de permetre.

Exposició Humans+ al CCCB

Sé que molts de vosaltres temíeu que aquest blog s'hagués tornat monotemàtic però no patiu: aquest blog és bitemàtic! Després de la sèrie Ciència i Bola de Drac que ens ha ocupat totes les vacances nadalenques tornen els posts transhumanistes.

Els que viviu a Barcelona teniu l'oportunitat de visitar, des de fa uns mesos fins a principis d'abril, l'exposició Humans+, al CCCB. Si us queda lluny podeu fer una visita virtual fent clic aquí però no és el mateix.

L'exposició té una orientació artística que fa que algunes de les obres exposades no acabin de de fer aportacions gaire constructives al transhumanisme. Per exemple, hi ha uns autoretrats d'un pintor que es dibuixava sota els efectes de diferents drogues o un individu que s'implantava una orella artificial (no funcional) al braç. També hi ha uns robots dissenyats per resultar irritants i uns nadons mutilats grotescament per adquirir absurds superpoders.

Són exemples que poden fer que més d'un visitant surti espantat de l'exposició en particular i del transhumanisme en general.

En canvi, altres obres destaquen el potencial de millora de qualitat de vida que ens ofereix el transhumanisme. Per exemple: pròtesis que reemplacen extremitats, màquines que ens ajuden a ser més empàtics, organismes modificats genèticament que ajuden a combatre malalties...

A mig camí, propostes polèmiques com joguines cibersexuals o piles fetes amb el potencial químic d'un difunt.

El millor de l'exposició per mi van ser les propostes interactives:

• Un casc amb elèctrodes que llegeix les teves ones cerebrals, interpreta el teu estat emocional i, a partir d'ell, fa sonar una melodia. El projecte està pensat per ajudar a comunicar-se amb persones amb paràlisi cerebral, que tenen dificultat per expressar els seus estats anímics.
• Un casc de realitat virtual amb el que et pots endinsar en un entorn virtual, tipus videojoc.
• La màquina de ser un altre. Es tracta de dos cascs de realitat virtual amb una càmera al davant que projecten, a la retina de l'altre i en temps real, el que grava el teu casc. D'alguna manera intenta traslladar literalment el punt de vista d'una persona a una altra.

La mala notícia és que les propostes interactives tenen un horari i és possible que calgui anar dos cops a l'exposició per tal de poder-hi participar. De fet, l'entrada que compreu us dóna dret a anar-hi un segon dia.

En resum: coses de futur tecnologicament fascinant (friqui), de futur inquietant (freaky) i molts elements per a la reflexió.

Si hi heu anat o hi aneu els propers dies, podeu donar la vostra opinió als comentaris?

Especial Ciència i Bola de Drac. 7. El canvi de lloc instantani.

Ara que s'acaben les vacances de Nadal, acabo aquesta sèrie amb una tècnica que molts voldrien fer servir ara mateix. Si sou professors, algun cop haureu vist algun alumne tocant-se el front amb els dits índex i cor.

Com en el cas de les càpsules Hoi Poi, el canvi de lloc instantani s'ha vist en altres sèries. Potser la que us vindrà primer al cap és Star Trek. L'explicació "científica" que més he sentit pel que fa al teletransport d'Star Trek és que el cos del viatger és escanejat partícula a partícula i s'envia la informació a la localització de destí, on es reconstrueix el cos exactament de la mateixa manera.

Goku i Spock fan un gest amb la mà que, en tots dos casos té els dits índex i cor units. Casualitat o homenatge? Font1. Font2. 

Podeu llegir-ne més detalls en aquest web. El resum seria que sí que és científicament possible i de fet ja s'han teletransportat àtoms individualment però tècnicament és complicadíssim. Ah, i en Sheldon Cooper diu que de fet no es traslladen homes sinó que en un punt se'n destrueix un i en un altre se'n crea un d'exactament igual (però que no és el mateix, seria una mena de clon).

De tota manera, hi ha alguns aspectes que a Bola de Drac potser no acabarien d'encaixar amb el Teletransport convencional.

En primer lloc el canvi de lloc instantani pot ser entre planetes que poden estar a molts anys llum de distància. Si la llum és el que es mou més ràpid, com pot enviar-se la informació per reconstruir el cos de forma instantània?

Val a dir que aquest límit de velocitat universal tampoc sembla ser respectat per les naus espacials, que viatgen en pocs dies a un planeta situat en un altre sistema solar (recordem que l'estrella més propera al sol es troba a 4 anys llum i, per tant, un objecte viatjant a la velocitat de la llum, la màxima possible, trigaria 4 anys a arribar-hi).

Esquema que ens explica el senzill funcionament d'un forat de cuc. A Bola de Drac no veiem cap menció a cap sistema semblant relacionat amb els viatges espacials que s'hi fan. Font.

Una altra diferència és que el canvi de lloc instantani funciona localitzant la presència d'una persona al lloc on volem anar. És a dir, hi ha com un radar que detecta energies de persones i passa les coordenades al GPS universal per traçar la ruta instantània.

Podríem pensar que detectar l'energia d'una persona seria semblant a detectar la seva força de combat, que hem vist que era versemblant si desprenia alguna mena de radiació. Ara bé, d'una banda la radiació també es mouria a la velocitat de la llum i per tant accentuaríem el problema anterior. I, de l'altra, detectar la radiació d'una persona des d'un altre sistema planetari deu ser com detectar des de la lluna la llum d'una espelma encesa a la Terra.

També hi ha la possibilitat d'aplicar altres maneres imaginades de viatjar per l'espai a gran velocitat, com els forats de cuc o l'hiperespai. Que en Goku hagués après a viatjar a través de dimensions que nosaltres no sabem que existeixen.

Conclusions:

Amb la ciència actual és difícil trobar una explicació versemblant al canvi de lloc instantani vist a Bola de Drac. Si bé, el teletransport podria ser viable, superar el límit de la velocitat de la llum i captar energies a distàncies tan grans ja no sembla tan versemblant i no està gens aclarit a la sèrie.

Fins aquí l'Especial Nadalenc sobre Ciència i Bola de Drac. Espero que us hagi agradat i que no us hagi fet ennuegar amb cap polvoró.

Especial Ciència i Bola de Drac. 6. La reproducció asexual dels Namek.

Per celebrar la vigília de Reis, l'especial d'avui és sobre ous. Un ou s'assembla a un regal: fins que no s'obre, no se sap del cert què hi ha a dins.

Un dels aspectes que els viatgers de l'espai han de tenir en compte si visiten el planeta Namek és que no hi ha dones Namek. Probablement aquesta és la raó per la qual en els capítols que transcorren a Namek, el follet Tortuga no es mou de la Terra.

A mi em va semblar estrany que uns organismes que semblen ser animals vertebrats quasi antropomorfs es reprodueixin asexualment. Sospito que els dibuixants no van tenir èxit creant Nameks amb atributs femenins.

De tota manera, aquest aspecte està explicat de forma molt directa: hi ha un Namek que és el cap i va posant ous, a partir dels quals neixen els diferents Nameks. Aquí algú es podria preguntar: si la reproducció és asexual, com és que els Namek són tots tan diferents? No haurien de tenir quasi exactament el mateix ADN i, per tant, assemblar-se com gotes d'aigua?

La cosa es complica encara més perquè a la primera part de la sèrie, el Namek Cor Petit posa ous dels quals surten éssers que ni tan sols són Nameks sinó una mena de dimonis. Un animal que es reprodueixi asexualment i posi ous dels quals surtin animals diferents sembla un cas interessantíssim per als biòlegs. A més, en Cor Petit semblava tenir clar quina mena d'ésser sortiria de cada ou i semblava haver "dissenyat" aquest ésser de forma més o menys conscient.

Imatges com aquesta van fer que la meva mare no veiés amb bons ulls Bola de Drac. És clar, anatòmicament, altres candidats a orificis de sortida de l'ou probablement eren encara menys estètics per mostrar-los per pantalla.

De tota manera, a la Terra hi ha éssers capaços de fer coses semblants. Potser el més significatiu són les abelles. Són capaces de reproduir-se asexualment per partetogènesi per donar lloc als borinots. I, sexualment, fecundades pels borinots, per donar lloc a abelles obreres i a abelles reines.

Tenint en compte que l'abella reina és mare de tot l'eixam, tal com el cap dels Namek és pare de tots els Namek, podríem pensar que l'espècie Namek està inspirada per les abelles.

Conclusions

Probablement la reproducció dels Namek no és el més versemblant possible, des d'un punt de vista biològic però, tenint en compte la diversitat que trobem a la natura, tampoc seria una bestiesa tan gran com podria semblar en un primer moment.