Lectures obligatòries

L'altre dia, després de passar per aquest bloc, vaig estar pensant en les lectures obligatòries i en el Bastian Baltasar Bux. Pels qui no recordeu aquest nom, us recordaré que és un personatge de la història interminable, de Michael Ende. Per al Bastian llegir és una passió, una via d'escapament de la seva vida (que no li agrada gaire) i fins i tot una transgressió. Al principi de la història el Bastian roba un llibre, arriba tard a classe i se la salta, amagant-se per poder llegir el llibre que té a les mans.

Aquests actes, ens adverteix l'autor, només els poden entendre els addictes a la lectura, els qui han seguit llegint amb una llanterna quan els pares els havien enviat al llit perquè l'endemà tocava matinar. I és que el Bastian ha trobat un llibre especial. Tan especial que no té més remei que robar-lo. Un llibre màgic que fa que el lector s'introdueixi en la història com un personatge més.

(En Bastian llegeix el seu llibre preferit amb tanta passió que el rostre se li il·lumina. He triat aquesta foto perquè he recordat que quan era petit algú em va dir que m'assemblava al protagonista de la pel·lícula La Història Interminable 2. Imatge extreta d'aquí)

Aturem aquí les aventures del reialme de Fantasia i mirem cap al nostre món, on la majoria de nens són addictes a altres formes d'entreteniment. Té sentit que a l'escola intentin despertar l'afició a la lectura mitjançant l'obligació de llegir determinats llibres?

Hi ha molts punts de vista respecte a aquest tema. Generalment la gent està a favor de la lectura. Crec que l'advertència d'en Michael Ende a la qual m'he referit anteriorment separa els lectors de la Història interminable en dos grans grups: els que, com en Bastian, són lectors malaltissos i transgressors i els que en aquells moments senten enveja d'en Bastian i desitjarien ser lectors compulsiu com ell. Potser també hi ha algú que considera que en Bastian és un "friqui" però aquest segurament ja no estarà llegint el llibre.

Ara bé, fins i tot aquests no-lectors hauran escoltat extenses lloances sobre les meravelles que esperen al lector darrere de les pàgines dels grans llibres. Fins i tot els qui no han llegit res des que van deixar l'escola senten un cert respecte pels llibres, especialment si són molt llargs. Intueixen que hi ha alguna cosa molt poderosa dins d'ells, si bé no estan segurs d'entendre els motius veritables de la devoció dels lectors envers els llibres. I probablement presumiran davant dels veïns si algun dia els seus fills esdevenen lectors compulsius. De la mateixa manera que uns pares incultes sentiran orgull pel seu fill quan tregui bones notes.

En quant a l'obligatorietat, la divisió d'opinions és evident. Com en tot, cal distingir entre l'obligat i l'obligador. El primer hi acostuma a estar en contra. El segon hi està més o menys a favor. Apareix també un tercer, en aquest cas, que és el llibreter, l'editor o l'autor del llibre, que hi estarà entusiastament a favor. Aquest tercer element es mirarà el segon amb ulls d'€ i li preguntarà de nou "de veritat tens el poder d'obligar als teus 100 alumnes a llegir el meu llibre?".

I aquí arribem al debat de fons perquè una lectura obligada té els seus perills. Diuen els entusiastes dels llibres que la lectura ha de ser un PLAER. Així, en majúscules. Si és forçat, com passa amb altres plaers, pot arribar a ser traumàtic. Estic segur que tots tenim en ment llibres que ens van obligar a llegir i que vam odiar. En el meu cas, en recordo un a primaria (La Gitanilla, de Cervantes) i un altre a secundària (La vida cotidiana en Roma en el Apogeo del Imperio, de Jerome Carcopino). Els he escrit sense consultar el google i és que la tortura, costa d'oblidar. De vegades els llibres obligats no són males lectures però, per alguna raó (edat, maduresa, gustos personals), no estan fets per a aquests lectors.

Cal tenir en compte que la lectura consumeix quantitats considerables de temps i esforç. Fins i tot trobem casos d'alumnes que tenen l'afició de llegir però que no la poden gaudir perquè les lectures obligatòries no els deixen temps per llegir els llibres que els agraden. Perquè a més de la lectura, després hi ha l'informe o treball que l'alumne ha de fer per demostrar que ha llegit el llibre. I aquí trobem el primer punt en contra de les lectures obligatòries: interrompen el procés natural d'adquisició de l'hàbit de la lectura. Imagineu en Bastian havent de llegir tota una pila de llibres avorrits mentre l'Atreiu, la princesa i el drac volador l'esperen de braços creuats, veient com el no-res es menja el reialme de fantasia.

De l'altra banda, per contrarestar aquest argument, hi ha la teoria de "si no ho has provat, com saps que no t'agrada?". De la mateixa manera que un alumne es veu obligat a estudiar unes assignatures que ell no ha triat, també pot ser bo que llegeixi uns llibres que algú ha pensat que seran bons per a la seva formació. Aquí, el repte és: podem culturitzar algú en contra de la seva voluntat? És evident que molts professors de literatura donarien part del seu sou per poder aconseguir que els seus alumnes, en comptes de llegir Crepúscles i Harris Potters llegissin Flaubert i Joyce. Perquè en la lectura i en l'aprenentatge, per assolir el plaer, gairebé sempre cal invertir esforç. Així doncs, quin seria el mètode ideal per aconseguir que el màxim d'alumnes possibles acabessin agafant l'hàbit de llegir i fossin capaços d'enfrontar-se a lectures d'un cert nivell?

Mentre escrivia el paràgraf anterior se m'ha acudit un joc. Vosaltres proposeu un mètode als comentaris i jo faig d'alumne sabotejador que no vol llegir ni que el matin i busco la manera de fer trampes i evitar llegir. Per exemple:

Proposta 1: Deixar que cada alumne triï els llibres que llegirà.

Trampa que farà l'alumne que no vol llegir: Triar un llibre que ja ha llegit, que el seu amic ja ha llegit o que ha sortit en pel·lícula.

Us animeu a fer propostes per tenir un país de lectors?

Existeix la no-ficció?

L'altre dia, una lectora molt apreciada que es fa dir Helena Arumi (un dia li haig de preguntar per què fa servir aquest nom) em va dir que el post anterior li havia recordat a la pel·lícula "La rosa porpra del Caire". En aquest film del Woody Allen, els personatges d'una pel·lícula poden parlar amb els espectadors i fins i tot un d'ells surt de la pantalla i comença a voltar pel món real.

(A la rosa porpra del Caire els humans volen viure vides de pel·lícula i els personatges volen viure vides reals)

Per alguna raó sempre m'han agradat aquestes pel·lícules que exploren la dualitat realitat-ficció. Entre les meves pel·lícules preferides hi figuren Abre los Ojos, Strange Days, The Truman Show, Matrix, Nivell 13 o la Rosa porpra del Caire, abans esmentada. M'agrada quan la ficció explora l'essència de la realitat. El tema no és precisament nou, és cert. El mateix Plató ja ho proposava amb el seu mite de la Caverna. Però és un tema que obre moltes vies argumentals interessants, que permeten revisitar un i altre cop el mite i continuar trobant noves maneres d'enforcar-lo.

(Dibuix que explica el mite de la caverna .Extret d'aquest bloc de filosofia)

Jo ara mateix podria escriure paràgrafs i paràgrafs de conceptes, idees i plantejaments sobre el tema. Podria analitzar fins a l'avorriment què és la realitat (existeix alguna cosa real de veritat? la podem conèixer?), què és la ficció (hi ha diferents graus de ficció en funció de la seva versemblança?), si les podem distingir sempre (en cas contrari, compte que algun psiquiatre ens pot prendre per bojos!). Fixeu-vos que aquest bloc es subtitula (almenys fins que trobi una frase millor) "punt de trobada de la realitat, la ficció i en Sergi Monteagudo". És a dir que tots els posts, no només aquest, giren mes o menys al voltant d'aquest tema.

Com que sóc conscient del tipus de format que faig servir (posts curts! que el lector no tingui temps de cansar-se de llegir-te!), avui em limitaré a explicar-vos una anècdota de futbol que pot il·lustrar bastant bé el tema.

Corria l'any 1997 i al Barça hi jugaven entre d'altres Stoichkov, Guardiola, Figo, de la Peña, Luis Enrique i un jugador espectacular anomenat Ronaldo. L'equip va fer una temporada força bona, guanyant Copa del Rey, Supercopa i Recopa d'Europa. Però va perdre la Lliga davant del Madrid de Capello i això va fer que es qüestionés l'entrenador, que era el primer després d'una llarga etapa amb Johan Cruyff a la banqueta.

L'entrenador era en Bobby Robson, un anglès d'aspecte afable, molt educat a qui la seva avançada edat donava un aspecte entranyable per a uns o de jubilat per a d'altres. Com que no entenia ni mitja paraula de català o de castellà, a les rodes de premsa també hi havia un traductor portuguès que ara mateix no recordo com es deia.

(Sir Bobby Robson, un autèntic cavaller anglès a la banqueta)

Com deia, el soci blaugrana no estava del tot content amb en Robson i havia arribat a treure els mocadors en un partit on el Barça guanyava per sis a zero. Un parell de socis, creient que se l'estava tractant amb injustícia, van fundar una plataforma anomenada Grup de Respecte, Justícia i Suport a Bobby Robson. Un dia fins i tot van organitzar un sopar a un restaurant i van convidar en Bobby Robson. No va ser un sopar íntim entre tots tres sinó que també hi va assistir més gent (jo mateix, entre d'altres) mig enganyats per la possibilitat (no confirmada ni desmentida) que també vinguessin alguns jugadors del Barça. El reclam va funcionar fins al punt de fer venir una dotzena de periodistes, entre ells en Toni Soler que aleshores feia una secció del "mal rotllo" al programa de l'Andreu Buenafuente. I aquí ve la part interessant perquè l'endemà aquests periodistes van escriure sobre l'acte i per primer cop vaig tenir l'oportunitat de veure als diaris una notícia en la qual jo havia estat present.

A partir d'aquell moment vaig entendre que una notícia estava formada per:

1. El que el periodista present a l'acte veu 

2. El que li expliquen.

3. El que s'inventa.

Per exemple, en el cas del sopar d'en Robson, les cròniques començaven amb una part objectiva (s'havia fet un sopar en homenatge seu al qual hi havien assistit unes setanta persones) però després hi havia els gols que els hi havien colat els de la Plataforma (no van descobrir que la Plataforma en si eren només dos socis del Barça) i el que els periodistes s'havien tret de ves a saber on (van dir que la Plataforma s'havia autodissolt després del sopar).

Així doncs, si una notícia que va passar ahir pot contenir fàcilment un 30% de ficció, ens podem creure els llibres d'Història quan diuen que un fet és verídic perquè està documentat"? Realment existeixen els llibres de no-ficció?

Potser aquestes pel·lícules que comentava abans m'agraden tant perquè exploren l'abisme que separa la realitat en la que creuen els personatges i la que els guionistes creen com a real (irònicament es tracta d'una altra ficció). Descobrir aquest abisme causa perplexitat en els humans perquè estem una mica programats per aferrar-nos a unes idees i prendre-les com a veritables. Ens agrada creure que sabem distingir la realitat de la ficció.

La influència dels venedors d'ADSL en la literatura

S'està fent de nit al bosc, el vent agita les fulles dels arbres i totes aquestes coses que passen a les pelis quan s'estan a punt de carregar a algú. Sí, arriba el cotxe, s'atura i dos individus cepats treuen un home lligat i encaputxat del maleter mentre en Lance revisa el carregador de la seva Glock. L'encaputxat és arrossegat uns quants metres pel terra. El deixen anar als peus d'en Lance, que treu el fiador de la seva pistola i apunta al cap encaputxat. El seu dit acaricia amb delicadesa el gallet i...

Truquen a la porta. Tres timbrades llargues. Intento tornar al bosc per acabar l'escena però és inútil. Empipat com una mona m'aixeco per veure qui ha gosat interrompre la meva inspiració. Miro per l'espiera: que coi... aquest tipus no sembla un comercial d'aquests que venen ADSL, més aviat té pinta de camell de poca volada. Obro una mica la porta, però sense treure la balda, no fos cas...

-Pssst -diu el camell, apropant-se a l'obertura de la porta mentre mira a banda i banda, com si temés l'aparició sobtada de la policia-. Tinc wifi, del bo, a dos euros la mega.

-Com?

-Wifi, de qualitat -diu, obrint la gavardina per ensenyar-me la butxaca interior, on hi ha un router que fa llums intermitents verdes i taronges-. De 2,4 gigahertz, sense tallar. En vols provar una mica gratis?

-No, ho sento, no m'interessa -dic tancant la porta. Realment a aquest barri passen unes coses que són difícils d'explicar a qui no viu aquí.

Una mica descentrat, torno al meu despatx, la pantalla segueix encesa. En Lance m'espera mig recolzat sobre un arbre. Duu una agulla a la mà dreta i sosté una bala amb l'esquerra.

-Es pot saber què fas? -li pregunto.

-Escric haikus a les bales -contesta, tot seriós-. Se m'ha acudit mentre t'esperàvem. Serà el primer cop que algú li fiqui una mica de cultura al cap a aquest estúpid.

Em quedo mirant la pantalla, sense donar gaire crèdit al que veig. Els dos homes cepats han marxat de l'escena i el cotxe tampoc hi és.

-Cobraven per hores i, com que no tornaves, han dit que marxaven -m'aclareix en Lance-. Però podem seguir sense ells. Em penso que havia de matar a aquest pallús, oi? Vols que el liquidi sense més demora o prefereixes allargar l'escena amb alguna ximpleria dramàtica?
-No em matis -diu l'encaputxat, arrossegant les síl·labes amb un lament lànguid-. Si em deixes viure et donaré wifi del bo, te'l puc deixar a bon preu... A un euro i mig la mega...*

Ara sí, agafo el ratolí i selecciono l'últim capítol, tot sencer. Després premo la tecla "Supr". Tornem a començar. Però llavors entenc que el capítol ja no serà com hauria estat si aquell traficant de wifi no m'hagués interromput. I me n'adono que cadascuna de les grans obres de la literatura és com és perquè els seus escriptors les van escriure en uns moments i no pas en uns altres. No parlo de moments històrics o socials. Parlo simplement de moments abans de dinar o després de sortir de la dutxa o abans de portar els nens a l'escola. De com de diferent seria la literatura universal si Cervantes, Flaubert, Hemingway o Dickens haguessin viscut en mons on existissin els venedors d'ADSL.


*: Fragment afegit seguint el consell del comentari d'una lectora.

Paradoxes temporals a la ciència ficció

L'altre dia us vaig parlar d'en Lance i de la seva idea de poesia combinatòria. I em va acabar venint al cap una idea estranya. En Lance no coneixia el concepte de poesia combinatòria. Això no és estrany perquè la majoria de la gent el desconeix. Però la meva novel·la passa d'aquí a trenta anys, així que és possible que en aquest temps es vagi fent coneguda. Hi ha un cas particular, improbable però molt interessant: que acabi sent coneguda precisament gràcies a la meva novel·la. És a dir, que si la novel·la és un èxit, en Lance ensenyarà a gran part de la població el concepte de poesia combinatòria i, arribats a l'any 2042, la poesia combinatòria serà un tema tan conegut que l'escena semblarà absurda o inversemblant... precisament a causa de l'èxit d'aquesta i altres escenes de la novel·la! En canvi, si la novel·la és un fracàs (almenys fins d'aquí a trenta anys) i la poesia combinatòria segueix sent una excentricitat poc coneguda, l'escena serà bastant creïble i ben trobada.

Això em va fer pensar en el concepte de paradoxa temporal que intentaré introduir molt breument en aquest article. El tema crec que és apassionant i dóna per llargues i frikis discussions, que us animo a encetar a la secció dels comentaris.

Com molts altres "joves" de la meva generació, vaig aprendre el concepte de "paradoxa temporal" veient la saga de Back to the Future. A la primera part, quan Martin viatja al passat, salva al seu pare d'un accident. Malauradament era gràcies a aquest accident que la mare d'en Martin es va enamorar del seu pare. La cosa es complica bastant perquè la seva mare s'enamora d'ell en comptes de fer-ho del seu pare. I això és terrible per en Martin perquè si els seus pares no s'enamoren i es casen, ell no naixerà. Per tant, ha d'aconseguir emparellar els seus pares per tal d'evitar una paradoxa temporal que liquidaria la seva existència.

(Ens aturem un moment per analitzar la paradoxa temporal:

Si en Martin viatja al passat i desemparella els seus pares no naixerà

però

Si no neix, no podrà viatjar al passat per desemparellar als seus pares. Per tant els seus pares s'emparellaran i ell naixerà.)

(el mític DeLorean que va marcar l'estil dels viatges temporals de la saga. Font)

Si en Martin hagués fracassat reajuntant els seus pares, els guionistes haurien tingut molts maldecaps per quadrar-ho de forma versemblant. Tot i que a la segona pel·lícula de la saga ens donen més explicacions de què passa quan es canvia el passat.

La sèrie Futurama també ens dóna la seva particular visió sobre el tema. En un capítol plagat d'homenatges, els protagonistes viatgen a 1947 on en Fry, en un intent per salvar la vida del seu avi, acaba matant-lo. Els guionistes resolen la famosa paradoxa de l'avi fent que en Fry es converteixi en el seu propi avi.

Com pot en Fry ser el seu propi avi? La idea ja és present a la primera part de Back to the Future, quan el cosí d'en Chuck Berry el truca mentre Martin McFly toca Johny B Good, creant un bucle temporal (si Martin va aprendre la cançó d'en Chuck i Chuck la va aprendre d'en Martin, qui la va engendrar?). 

(Escena on en Martin interpreta una versió molt particular de Johnny B. Goode. Cap al minut 1:30, el cosí d'en Chuck Berry el truca per fer-li escoltar la cançó).

Però tornem al tema de l'article, que és el tipus de paradoxa temporal en el qual l'escriptor (o guionista) modifica el món real amb la seva obra de tal manera que també modifiqui el futur on, teòricament, passa la seva obra. En general, cada cop que es fa una predicció d'un cert abast s'està modificant el futur. Tot i que és difícil esbrinar fins a on arriba l'impacte de la predicció.

Va tenir algún impacte l'obra de Jules Verne en la carrera espacial que va iniciar-se quasi un segle més tard del seu "de la Terra a la Lluna"?

Van prendre apunts els líders polítics del 1984 d'Orwell per tal de dissenyar sistemes polítics més perversos? Van posar-se en alerta els periodistes i els ciutadans per defensar-se dels seus mètodes?

Van veure Bin Laden i Bush la pel·lícula "Starship Troopers" abans de començar la seva peculiar guerra?
Va llegir Déu (o l'Univers) "La última pregunta" d'Isaac Asimov?

I si és així, ha donat lloc a alguna profecia autocomplerta (el fet d'enunciar la profecia ha estat clau perquè es donés el fet profetitzat) o a alguna profecia autodescartada?

No voldria ofendre ningú però... no m'agrada Sant Jordi.

Apa, ja ho he dit. Ah, que cal que ho justifiqui? Bé, no sé molt bé per on començar. Potser per l'escola...

Sí, a l'escola ens expliquen, des de ben petits, la llegenda de Sant Jordi. Una llegenda, per definició, és una història falsa que s'intenta fer passar per veritable. Precisament per això s'explica als nens petits quan encara són una mica ingenus. L'argument ja el coneix tothom: un drac que es va menjant persones fins que li toca a la filla del rei, moment en el qual apareix un cavaller per salvar-la. Es tracta doncs d'una història:

• Masclista: perpetua el tòpic de la princesa salvada per un cavaller, fent entendre a les nenes que no són res sense un home que les salvi.
• Classista: ningú mou un dit per aturar el drac mentre va morint gent del poble però quan li toca a la princesa, llavors sí que cal solucionar el problema del drac.
• Bel·licista/bàrbara: ensenya als nens que si tenen un problema amb algú, l'han de resoldre per mitjà de la violència. I que els criminals no mereixen un judici just ni una segona oportunitat per reinserir-se a la societat sinó que cal exterminar-los.
• Desinformadora: els dracs com el de la llegenda no existeixen. I si existissin, la seva sang no es transformaria en roses. Com esperem ser un país punter en ciència si eduquem als nens amb aquestes ximpleries màgiques? Després ja ens podem queixar quan suspenen la Física, la Química i la Biologia! Si els hem pujat fent-los creure que la sang es converteix en flors! Per començar, les cèl·lules vegetals tenen cloroplasts i paret cel·lular i les animals no. És absolutament aberrant pretendre una transformació instantània d'aquest tipus.
• Proselitista/adoctrinadora: No queda clar perquè aquest cavaller rep el títol de Sant. Sospito que es tracta d'un patrocini d'una religió en concret (no direm quina) que en el seu moment es devia apropiar del personatge per a captar adeptes.

(Recreació artística d'un suposat drac amb cèl·lules vegetals. Em sembla important incidir en el fet que aquest drac no tindria necessitat de menjar-se a ningú. Es podria alimentar prenent el sol, com les plantes. Per tant, aquest disbarat de teoria no encaixaria tampoc amb els fets relatats per la llegenda de Sant Jordi. Com a molt podria explicar la història d'en Puff, el drac màgic)

Per més que m'hi escarrasso no hi veig cap valor educatiu ni res que justifiqui que aquesta història s'expliqui a les escoles. Com? La tradició? Aquest argument l'he sentit algun cop, sí, on era...? Ah! A les curses de braus! Sí, les mateixes que hem prohibit perquè era cruel matar animals i fer-ne un espectacle. (Quasi tan cruel com divertir-se caçant elefants.) Però matar dracs i fer-ne una festa sí que està bé, oi? Una mica de coherència, si us plau.

Bé, deixem el tema de la llegenda i fixem-nos ara en l'aspecte social. Hi ha una sèrie de celebracions pensades per fer feliç a la gent que, en realitat, acaben deprimint a moltes persones. El Nadal (als que no tenen família o no són feliços amb ella), Sant Valentí (als que no tenen parella o no són feliços amb ella), els aniversaris (als que volen viure eternament però saben que no són immortals) i, com no, Sant Jordi.

En un dia qualsevol, una dona que rebi una rosa se sentirà feliç. Això és així per alguna raó que desconec però que funciona en la majoria dels casos; està documentat. Algú devia pensar: "i si fem un dia en el qual totes les dones rebin una rosa? Totes les dones seran felices aquell dia!" (probablement es tractava d'algú amb contactes al lobbie de la indústria floral). El problema és que quan tothom té una cosa, aquesta cosa deixa de ser especial. I acaba tenint un efecte pervers. Una dona no serà especialment feliç si el dia de Sant Jordi rep una rosa però sí serà especialment infeliç si no la rep i les dones del seu voltant sí. Aquest efecte crea una catàstrofe que no és només individual sinó que afecta fins i tot a l'economia. Tothom ha sentit a parlar de la bombolla immobiliària i dels seus perversos efectes sobre l'economia. Doncs bé, és ben sabut per tothom que cada any es produeix una bombolla de preus al mercat de la rosa, amb un pic que coincideix justament amb Sant Jordi. Sé que alguns em titllareu de conspiranoic però... de veritat creieu que és casualitat? No siguem ingenus...

Gràfic que representa l'evolució dels preus de la tulipa a Holanda. L'esclat de la bombolla de la tulipa va enfonsar l'economia d'aquest país durant uns quants anys. Font: Viquipèdia.

L'altre gran producte del dia de Sant Jordi, el llibre, no pateix una bombolla anual. Aquest és un fet digne d'estudi perquè mentre la rosa augmenta el seu preu fins a límits indecents, el llibre es ven de forma habitual amb rebaixes sobre el preu original. Admeto doncs que el dia de Sant Jordi té una cosa bona: llibres més barats. Paral·lelament hi ha un costum més polèmic, anàleg al de regalar una rosa a totes les dones i és el d'obligar a tots els homes a llegir comprar un llibre durant aquest dia. Aquí es destapa un afer gens irrellevant. Ens trobem amb centenars de milers d'homes que no han tingut cap mena de contacte amb els llibres durant tot l'any i de sobte se'ls posa un llibre a les mans. Compte que això té conseqüències:

• Aparició d'uns llibres adaptats per a aquest públic: llibres sobre toreros, tertulians del cor, delinqüents a mig rehabilitar, polítics i altres paràsits socials. En el fons, el llibre adaptat és un programa de tele que s'ha intentat transformar en llibre. No ho aconseguirà però això tampoc és important perquè cap dels seus lectors passarà de la tercera pàgina. Aquest tipus de llibres no tindria cap perill si no fos pel costum de signar llibres, que pot fer que us trobeu algun d'aquests personatges mentre passegeu despreocupadament pel carrer.
• Aparició de nous lectors: sé que hauria de considerar que això és una cosa bona. I de fet ho faré però heu d'admetre que els conversos són una mica pesadets de vegades. Un nou lector acostumarà a ser un entusiasta proselitista de tots els llibres que ha llegit. Et deixarà (i t'obligarà a llegir) llibres d'en Bucay, del Punset i d'en Coelho i t'alliçonarà sobre les parts que no has entès. Fins que arribi el dia que l'agafis del coll i sacsejant-lo violentament li diguis "que bé que em queies quan no llegies ni les tapes dels iogurts!".
• Aparició de nous lectors intel·ligents: això és sens dubte el més perillós de tot. Tothom sap que la nostra societat es basa en un equilibri que reposa en la ignorància. Alguns llibres poden despertar intel·ligències en estat d'hibernació. Si això s'estengués massa, la societat, tal i com la coneixem, podria esfondrar-se i ens enfrontaríem al caos.

Bé, ho deixarem aquí, que em penso que ja he parlat massa. No voldria ser acusat d'antipatriota i començar a rebre anònims amenaçadors. Ja n'he rebut prou per part dels poetes ofesos en el darrer post. Així que...

...bon Sant Jordi a tothom!

Poesia combinatòria

En Lance Gilbert Yorke és un personatge que surt a la novel·la que estic escrivint. Es dedica, entre altres coses, a matar gent i a escriure poemes.

Hi ha un moment en el qual, per motius professionals, vol seduir la Sarah i fa servir un dels seus trucs de poeta. Li regala mitja dotzena de roses amb una cinta lligada a cada rosa que conté un vers. Els versos es poden ordenar de qualsevol manera i junts faran un poema. La gràcia del joc és que aquests sis versos, ordenats de totes les maneres possibles, produïen 720 poemes diferents. Un d'ells seria aquest:


El destí llegeix en els teus ulls
desfent els misteris de l'univers
sense ritme i sense cor
cristalls de foc esberlen el teixit del temps
els invisibles reciten poemes sense rima
en la distància, la nit es trenca en estrelles.

Però en principi, qualsevol de les altres 719 permutacions seria també vàlida.

Un cop pensada aquesta escena, vaig creure necessari buscar informació sobre aquest tipus de creacions literàries. A mi se'm va acudir que s'havia de dir "poesia combinatòria" però valia la pena assegurar-se'n que no es deia d'una altra manera, ja que quan no ets un escriptor de prestigi reconegut, això s'interpreta més com a ignorància que com a innovació. Així doncs, vaig preguntar-ho al Fòrum de Relats en Català on no vaig obtenir les respostes que buscava però en canvi vaig ofendre uns quants poetes, incapaços de suportar la imatge d'algú barrejant versos amb matemàtiques impunement.

Així que no em va quedar més remei que fer una tediosa recerca d'informació, arribant en molts casos a les pàgines de resultats 2 i 3 de la cerca de Google, obrint desenes d'enllaços a pàgines inútils, alguns carregats de finestres emergents amb publicitat agressiva, d'altres escrits en Comic Sans o dissenyats amb combinacions de colors terrorífiques.

Però després de tots aquests patiments vaig trobar una curiositat i dues petites joies relacionades amb la poesia combinatòria que vull compartir amb vosaltres.

La primera descoberta va ser el Generador de poemes catalans. Es tracta d'un web amb un botó que diu "Genera". Cada cop que algú fa clic al botó es crea un poema nou. No expliquen com ho han fet però tot sembla indicar que tenen una base de dades amb unes quantes dotzenes de versos (que no sé d'on han tret) suficientment ambigus sintàcticament com per poder ser combinats més o menys a l'atzar. Un petit programa s'encarrega d'anar a buscar alguns d'aquests versos a la base de dades i disposar-los de forma aleatòria.

En segon lloc vaig trobar els cent bilions de poemes de Queneau. Es tracta d'un sonet amb 10 possibilitats diferents per cada vers. La versió en paper és realment curiosa.

Dibuix del llibre de Queneau, extret d'aquí. Cadascuna de les deu pàgines estaria retallada en tires horitzontals per tal de poder llegir tots els possibles poemes. Tot i que és impossible llegir totes les combinacions. Suposant que triguem un minut per llegir cada sonet necessitaríem més de 2 milions de vides per llegir-los tots, posant que visquem 80 anys i no fem res més a la nostra vida que llegir aquest llibre.

Si el llibre de Queneau impressiona pels seus números, hi ha un altre treball que encara crida més l'atenció per la seva aparent complexitat. No sé si algun cop heu intentat crear un palíndrom. A mi em sembla una tasca bastant difícil, no sabria per on començar (diuen els experts en palíndroms que no importa començar pel principi o pel final). Doncs resulta que en Robert Rapilly ha creat no un palíndrom ni dos, sinó deu sonets palíndroms sencers que a més es poden combinar per crear 10 milions de sonets palíndroms.

Tornant a en Lance, no sé si m'hauria de plantejar que conegués l'obra d'en Queneau i d'en Rapilly. En el fons m'agrada que sigui una mica ignorant i que pretengui haver inventat la sopa d'all amb els seus versos combinats. Tinc la convicció que els seductors de la ficció han de ser una mica ridículs per tal que els lectors masculins no se sentin amenaçats o acomplexats. En tot cas, deixeu que el defensi una mica. Si bé és cert que els treballs d'orfebreria mètrica d'en Queneau i en Rapilly són d'una complexitat que deixa en ridícul el poema d'en Lance, el seu és l'únic poema que fa servir permutacions (en comptes del producte cartesià dels dos autors francesos mentre que el Generador de poemes deu fer servir variacions sense repetició). D'altra banda, els versos lligats a les roses semblen una excel·lent idea comercial per al dia de Sant Jordi.

Easter Eggs

Aprofitant que s'acosta la primera lluna plena de la primavera, he decidit escriure un article sobre els ous de pasqua. Li he posat el títol en anglès perquè així dono més la impressió d'haver viatjat, saber idiomes i, per tant, ser una persona més interessant, culta i refinada. Us explico aquest senzill truc perquè penseu en aquest bloc cada cop que, a partir d'ara, veieu algun escriptor que el fa servir.

Recordo que un dia la Birgit, que és una noia alemanya que vaig tenir la sort de conèixer, ens explicava que al seu país existia aquesta tradició de pintar i amagar Osterei als jardins per tal que els nens els trobessin. El David va assentir amb cara d'admiració, admetent que els nens d'aquí no estaven preparats per reptes tan difícils.

(Això són ous de pasqua, segons la Viquipèdia)

El concepte dels ous de pasqua va saltar del jardí d'alguns països europeus a altres àmbits més creatius i avui en dia serveix per referir-se als missatges ocults que podem trobar a pel·lícules, programes d'ordinador (com el famós Hall of Tortured Souls de l'Excel 95), llibres o qualsevol altre format creatiu on hi càpiga un ou.

(Vídeo on s'explica com podeu jugar al Hall of Tortured Souls. Només cal que tingueu instal·lada la versió de l'Excel 95 i que seguiu les passes. La música que sona en aquest vídeo diria que no correspon al joc, tot i que també és possible que quan hi vaig jugar jo no tingués els altaveus connectats)

En definitiva, un Easter Egg és un element divertit o interessant que l'autor ha amagat dins de l'obra amb l'objectiu de fer que una part del públic se senti molt selecta pel fet d'haver-lo trobat. Sí, quan trobes l'ou de pasqua amagat, entres a formar part del grup dels connaisseurs que saben alguna cosa que la resta del món no veu, tot i tenir-la davant dels nassos. Hi ha fins i tot sectes, reals i fictícies que es comuniquen amb missatges secrets amb l'obscur anhel de dominar el món (o qualsevol altre pla diabòlic de similars magnituds).

En literatura, l'ús d'Easter Eggs té un abast tan desconegut com en altres àmbits (és difícil fer estadístiques d'elements amagats) però apostaria que n'hi ha un parell per pàgina. Molts escriptors creuen que un text s'enriqueix si té múltiples referències a altres autors o a fenomens o fets que poca gent coneix. Per evitar que el text es torni il·legible de tantes referències a fets que el lector mig no coneix, s'acostuma a camuflar la referència en forma d'Easter Egg, fent que el lector erudit se senti especial per haver-la trobat. La majoria de cops s'utilitzen Easter Eggs amb elements del fons (el que es diu) però també es pot jugar amb la forma: acròstics, jocs de paraules, textos on llegint les línies imparells surt una història que diu el contrari que la principal, textos que es llegeixen en dos sentits...

També hi ha cops que l'autor vol fer una picada d'ullet a una o més persones amigues, incloent a la seva obra algun fet que només aquestes coneixen. O fins i tot deixar un missatge més o menys ocult a una persona enemiga, de forma subtil.

Potser l'encant dels Easter Eggs tingui a veure amb el romanticisme dels tresors amagats. Si bé sempre ha resultat poc lúcida aquesta tradició dels pirates d'amagar els seus tresors sota terra i fer plànols amb una x (els diners perden valor si no es fan servir), val a dir que qualsevol illa sembla més interessant si sospitem que amaga un tresor en algun lloc. O, com deia Saint-Exupéry: "El que fa bonic el desert és que en algun lloc amaga un pou".