La meva planta preferida

Una de les activitats que acostumem a fer quan som de vacances és visitar museus. I, concretament, un tipus de museu que normalment no visitem a la nostra ciutat. Potser no tenim cap mena d'interès en les espardenyes típiques de la Toscana o en la fabricació de sabons perfumats però qui s'atreveix a abandonar el lloc on ha passat les vacances sense haver visitat el museu més important que tenen?

Posem per cas que visitem un museu dels més típics: de pintura. La majoria de nosaltres no som gaire experts en pintura, oi? Així doncs, passats els primers deu minuts, el turista s'haurà saturat de quadres. Potser n'hi ha algun d'especial, que crida la seva atenció, però en general ja ho trobarà tot avorrit.

Una opció que pot evitar l'avorriment del visitant inexpert és la visita guiada. Un guia que ens explicarà per què entre tots els que l'estem escoltant no tindrem mai prou diners per comprar aquell tros de tela tacat amb quatre gargots, que podria haver pintat un nen de tres anys.

Sovint, el guia renuncia a fer explicacions tècniques dels quadres i es centra en allò que pot captar l'atenció dels visitants: les històries que hi ha darrere de cada quadre.

La setmana passada vaig visitar un jardí botànic, que no deixa de ser un museu de plantes. N'hi havia de molt altes, amb molts colors, amb bona olor, amb punxes... però la que va cridar més la meva atenció va ser aquesta:

Suposo que l'heu reconegut tots, oi? Es tracta del papir, una planta aquàtica que té un lloc destacat en la història de la paraula escrita. La història del papir es remunta a l'Egipte dels Faraons, primera gran civilització del Mediterrani. El papir va servir, precisament, per documentar aquella època.

No us avorriré amb el procés de fabricació de làmines de papir (si us interessa, aquí ho expliquen amb dibuixets). En comptes d'això us deixo que mireu una estona la planta del papir i que penseu en les històries dels nostres avantpassats que s'han escrit en els avantpassats d'aquesta planta.

Les lleis de la robòtica d'Asimov i el despotisme il·lustrat.

El despotisme il·lustrat sorgeix al segle XVIII amb la línia argumental de “tot per al poble però sense el poble”. En contraposició, els valors democràtics proposen “tot per al poble, amb el poble”.

És a dir, per obtenir el millor per al poble, la democràcia creu necessària la participació del poble. En canvi, el despotisme il·lustrat opina que el poble no és prou llest per triar les millors opcions i, per tant, no ha de participar en política.

El debat entre aquestes dues postures no està resolt, ni molt menys. Per exemple, a Europa fa poc han operat governs de tecnòcrates que suposadament havien d'arreglar els desastres ocasionats per governs escollits democràticament.

Asimov, als seus llibres de ciència-ficció, aborda el tema amb un enfocament interessant: els robots. Sota les 3 lleis de la robòtica, els robots esdevenen servidors perfectes del benestar dels homes.

El robot, quan es desenvolupa prou, adquireix qualitats pròpies dels déus. Quina relació tindrà amb els humans un robot quan sigui conscient que ja és superior als seus creadors? Font.

Les lleis diuen així:

1.      Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.

2.      Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.

3.      Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

Quan els robots es van fent més sofisticats, acaben arribant a la conclusió que la millor manera de servir els humans és prendre les decisions importants per ells. D’aquesta manera es crea la llei zero, que passa per davant de totes les altres:

0.       Un robot no pot fer mal a la Humanitat o, per inacció, permetre que la Humanitat prengui cap mal.

A les històries de ciència-ficció és habitual que les màquines es rebel·lin contra l'home que les ha creat. Asimov planteja un cas curiós: es rebel·len contra les nostres ordres per protegir-nos de nosaltres mateixos. Font.

L’aplicació d’aquesta llei condueix indefugiblement cap a una humanitat tutelada pels robots. Un despotisme il·lustrat on els robots s’encarreguen de proporcionar als humans una existència més feliç però, a canvi, els prenen la llibertat de decidir el seu destí.

Converses amb la nevera

Tindré un altre blog,

Sí, aquestes notícies, al final és millor deixar-les anar bruscament. Ara deixo una estona perquè ho assumiu. Sé que uns pensareu que cada naixement omple el món d'alegria i els altres que internet ja està sobrepoblada de blogs.

El nou blog es diu Converses amb la nevera i tractarà tota mena de temes relacionats amb la cultura que podem trobar al voltant dels aliments. Des de consells per triar bons melons fins a reflexions i discussions sobre transgènics o aliments bio, passant per articles que expliquin històries o anècdotes sorprenents sobre com va arribar la patata a Europa o com s'elabora una cervesa artesana.

La intenció és explicar totes aquestes històries de forma amena i propera, sense renunciar a aprendre coses noves amb cada article.

Quan un/a potencial amant us convida a casa seva, molts xafardegeu els llibres o els discos que té al prestatge, pensant que la cultura que consumeix defineix aquella persona. Si us feu seguidors d'aquest nou blog estic segur que el primer que li revisareu serà la nevera.

Converses amb la nevera no serà un blog 100% meu. De moment compto amb la col·laboració del Marc, un bon amic, que ha estudiat una mica de disseny i vol aprofundir en tots aquests temes relacionats amb les xarxes i les TIC.

També esperem comptar amb la col·laboració puntual o periòdica d'altres persones que ens donin una visió diferent dels aliments. Per exemple: cuiners, agricultors, venedors de fruita, científics, dietistes, crítics gastronòmics... Per tant, és un blog obert i participatiu.

Tenim moltes idees engrescadores en ment. Per exemple, volem aconseguir que, ja que el blog parla d'aliments, es pugui tastar i olorar d'alguna manera. I, bé, moltes més coses que no us penso dir ara mateix. Si les voleu saber, us feu seguidors del blog, que és gratis.

Sobre gustos no hi ha res escrit.

Resulta fascinant comprovar fins a quin punt, en ple segle XXI, els refranys mantenen el seu estatus de saviesa popular. Com els vells roquers, que diuen que mai moren (una altra mentida) i que continuen omplint estadis, els refranys continuen omplint línies de conversa.

Els refranys i dites populars també són com els endevins del tarot: ja es poden equivocar mil vegades que molta gent continuarà confiant en ells.

Un dels més equivocats és "sobre gustos no hi ha res escrit". I tant que no! Ningú posa per escrit les seves preferències. Tots els periodistes són imparcials. No s'ha escrit mai cap llista amb els 10 millors x. No hi ha cap xarxa social que permeti explicar cada dia als teus amics i coneguts quines coses t'agraden. I si existís, als seus creadors no se'ls acudiria mai posar un botó que es digués "m'agrada".

Com deia Kundera, hi ha moltes persones que es defineixen a partir dels seus gustos (ell ho anomenava "la suma"). De fet, és la manera més fàcil de definir una persona. Des del punt de vista d'un escriptor és molt barat (en línies i en esforç) definir un personatge dient que li agraden els gossos, Mozart i menjar pipes entre hores. Molt més que no pas fer una introspecció profunda que reveli els secrets amagats a la part més fosca de la seva ànima.

Potser ara els defensors del saber popular em retraureu que m'agafo a una interpretació literal del refrany. I que, en realitat, el que vol dir és que tots els gustos són igualment respectables.

Però continua sent mentida. Hi ha gent que gaudeix mirant quadres en un museu i d'altres que prefereixen mirar cuixes amagats en una claveguera. I no són igualment respectats. Ho haurien de ser?

Molts opinen que els vestits de Lady Gaga són ridículs i estrafolaris. En canvi, hi ha qui pensa que la noia, vestida així, està per menjar-se-la. Ja ho diuen, que sobre gustos no hi ha res escrit. Font. 

Els gustos ens defineixen i amb ells transmetem informació que canvia la societat en un sentit o un altre. Cada dia els gustos decideixen més coses. Quines empreses sobreviuen, quins polítics pugen al poder, quins moviments socials acaben tenint més força.

Si ho pensem bé, no només hi ha tones d'històries escrites sobre gustos. És que els gustos acaben sent els qui escriuen la Història.

Obsolescència programada

L'obsolescència programada forma part d'un model econòmic que sembla estar arribant als seus límits. Font. 

-Creus en el destí? -va dir.

Sovint em plantejava preguntes com aquella. Suposo que dur una vida així li deixava molt de temps per pensar i no tenia ningú més amb qui compartir les seves filosofades. Jo no era tan brillant com ella però també m'avorria molt i no m'importava distreure'm de tant en tant. Potser hauria triat altres temes però només ens teníem l'una a l'altra i això feia que la valorés especialment. Tants dies treballant juntes ens havien unit més del que mai m'hauria imaginat.

-Diria que som aquí per alguna raó, saps? -vaig contestar mesurant les meves paraules. Crec que el sentiment d'inferioritat intel·lectual feia que m'hi repensés molts cops per tal d'evitar semblar més ximple del que em sentia-. Estic segura que tenim una missió a complir aquí al món, d'acord amb la nostra naturalesa.

-De vegades sento un neguit dins meu. Tinc el pressentiment que estic arribant al final dels meus dies i no puc evitar pensar en això que dius; si he tingut una vida prou plena i de quina manera he aconseguit fer el que se suposa que venim a fer al món.

-Escolta! -vaig protestar-. Encara et queda molt temps de vida, n'estic segura. I en tot cas, deixa'm dir-te que segur que has tingut una vida fantàstica, que has il·luminat el món amb la teva mirada d'una manera que...

Em vaig aturar quan se li va escapar el riure. Vaig sentir-me una mica violenta perquè potser havia expressat de forma massa oberta els meus sentiments cap a ella. Però després em va mirar i somreia. I va passejar la mirada per tot el món que s'estenia a sota nostre. La taula de fusta amb tons de color xocolata i les quatre cadires on cada nit seien a alimentar-se els éssers mòbils. Les rajoles quadrades de color blanc, que reflectien la nostra llum. Les parets llises d'on hi penjaven tres quadres de paisatges llunyans. Les tres portes que donaven lloc a la vida, obrint-se i tancant-se i fent aparèixer i desaparèixer els éssers mòbils. També hi havia aquell aparell rectangular que feia sons i llums i que els mòbils es miraven sovint mentre seien al sofà.

Ella s'ho va mirar tot durant una bona estona i també em va mirar a mi. I després, tal com havia pressentit, es va apagar per sempre.

Aquest relat forma part de la sèrie sobre figures literàries. Avui toca la personificació. Imatge extreta d'aquí.

Com ens defensem del totalitarisme?

No m'agrada parlar de política en aquest blog. En primer lloc perquè és un blog relacionat amb temes de literatura. En segon lloc perquè no m'agrada fer de ciberprofeta. I en tercer lloc perquè quan parles de política corres el risc que algú que no pensa com tu s'acabi irritant (i vull que llegir Àtoms i Lletres sigui una experiència agradable per al lector. Que acabi la lectura del post amb un somriure o amb la sensació d'haver tret algun profit dels minuts que ha dedicat a llegir-lo).

El problema és que va haver-hi comentaris dignes d'obrir bones reflexions i no m'he pogut resistir a parlar de nou de política. M'he autoconvençut que algú pot trobar de profit aquestes reflexions que estem fent entre tots i que això ens pot ajudar a aprendre a discutir de política de forma més civilitzada i respectuosa. En Jeremias va proposar una sèrie de criteris que han de complir els ideals per ser positius. El darrer d'ells era "Han de respectar els qui defensen ideals diferents i de vegades incompatibles". Després aclaria que ell respectaria els qui tenen ideals irrespectuosos "La qual cosa no vol dir que no em defensi si em volen portar a la foguera".

I aquesta és la pregunta que plantejo avui: com ens defensem dels idealistes amb torxes? Sovint ens queixem dels polítics, del sistema i de la poca llibertat de la que gaudim. I oblidem que podríem estar molt pitjor. Que al llarg de la història i de la geografia quasi tots els governs que s'han implantat en aquest planeta han estat terriblement pitjors que el nostre. Sense cap mena de democràcia, sense llibertat d'expressió, discriminant a diferents grups ètnics, religiosos o ideològics, sense garanties legals de cap mena, amb violentes repressions de la dissidència. Tot això se sacrifica a canvi d'un o diversos ideals suprems (déu, pàtria, revolució,...).

Potser una de les causes de la poca llibertat de la que gaudim és que un país amb un cert grau de llibertats permet als fanàtics una sèrie de llibertats que els fanàtics no permetrien si fossin al govern. Un cop el país ha caigut al forat del totalitarisme, és molt difícil treure'l d'allà. Per exemple, hi ha el cas de la Malala, que vam comentar fa uns mesos: una nena que converteix el fet d'anar a l'escola en un acte d'heroisme. O el d'aquesta dona noruega. Mentrestant, a països amb més llibertats, els fanàtics no només no reben cap tret per defensar les seves idees sinó que tampoc se'ls sanciona ni se'ls impedeix organitzar-se i fer proselitisme.

A 1984, Orwell atura el rellotge de la Història. El totalitarisme s'ha imposat definitivament i derrocar-lo esdevé una autèntica utopia. Font.

Per tant, es tracta d'una lluita desigual. Com si un boxejador hagués de respectar les regles mentre que l'altre pot donar cops per sota la cintura, donar puntades de peu o estavellar cadires contra el cos del seu adversari. Mentre el boxejador honest sigui molt més fort que l'altre, es pot permetre el luxe de seguir les regles. Però què ha de fer quan l'altre comença a tenir possibilitats de guanyar? Ha d'infringir algunes regles? Ha de continuar fidel als principis i arriscar-se a perdre?

Discutir sobre religió amb algú d'un altre credo sense acabar enfadats pot ser una tasca realment complicada. Font.

Alguns països democràtics opten per prohibir els moviments que consideren totalitaris. Però això elimina bona part de la llibertat de dissidència al sistema. A més, quan es prohibeix un moviment pel seu caràcter feixista, el ciutadà comença a preguntar-se quins altres moviments s'haurien de prohibir i quin criteri s'ha aplicat. Per exemple, quan es va prohibir Herri Batasuna, no quedava clar per què seguien operant legalment moviments clarament feixistes o d'ultra-dreta, alguns dels quals també justificaven o fins i tot exercien la violència.

També es pot impulsar l'educació, els valors del respecte, la cultura... però això tampoc és infal·lible. L'Alemanya que va votar els nazis era una de les nacions més cultes del món. I a països occidentals considerats socialment avançats, com França, Holanda, Àustria o Finlàndia, hi ha una quantitat de vots ultradretans gens menyspreable.

Així doncs, què hauríem de fer per evitar que els fanàtics ens portin a la foguera?

Què passarà si perdem els ideals?

La setmana passada vaig parlar del preu dels ideals i vaig suggerir que cotitzaven a la baixa. La Loreto Giralt em comentava que calen situacions extremes per tal que estiguem disposats a grans renúncies. I això em va fer pensar: val la pena pagar aquest preu pels ideals?

En principi, la pèrdua dels ideals es percep com un procés negatiu. Moltes persones creuen que els ideals revaloritzen les persones. Que un individu sense ideals és frívol, ximple, sense substància. I una societat formada per individus com aquest és decadent.

Però posem-nos a l'altre extrem. Volem una societat formada per persones amb ferms ideals, capaços de matar i de morir per allò que creuen? Algú que posa els seus ideals suprems per sobre del respecte a les persones i a les lleis no és un fanàtic? Una societat de fanàtics és millor que una societat de frívols?

Després de la guerra, els americans van destruir alguns dels grans ideals japonesos. L'emperador va deixar de ser un Déu i ja no va valer la pena prendre's les coses tan seriosament. Japó es va frivolitzar. En canvi, els EEUU, després de guanyar la guerra, van assumir la responsabilitat de seguir defensant els ideals del "món lliure" contra tots els perills passats, presents i futurs.

Potser podríem apostar per un terme mig però en el fons estem pensant en una altra cosa: està bé que la gent tingui ideals però sempre que siguin els correctes. I quins són els correctes? Doncs, evidentment, per cadascú els seus. Si jo cregués que els ideals bons són uns altres, els incorporaria com a propis. Alguns intuïm que potser no sempre tenim la raó però si sabéssim del cert on ens estem equivocant, canviaríem aquestes conviccions.

Per tant, la qualitat dels ideals és difícil de concretar. I sovint passa que els qui defensen amb més vehemència els seus ideals són els qui menys ho haurien de fer. Es diu que la ignorància és atrevida i, molts cops, és veritablement pesada. D'altres és ofensiva, gens respectuosa, violenta. Com passa en literatura, normalment la forma acaba íntimament lligada al fons. I qui defensa idees prehistòriques ho acaba fent a cops de bastó.

En el fons, la naturalesa dels ideals, quan aquests es porten a l'extrem del fanatisme, acaba sent irrellevant. L'obediència al dogma esdevé l'únic que importa. Sense possibilitat de discrepància, ni espai per a la reflexió, què més dóna ser comunista, feixista o integrista islàmic? L'únic que cal fer és seguir el líder.

En canvi, les formes sí que em semblen importants. Perquè no és el mateix escoltar l'adversari polític i intentar aprendre d'ell que interrompre'l a crits. No és el mateix llegir el món a través de l'observació objectiva i la reflexió que de fer-ho a través dels prejudicis i les opinions preconcebudes. No és el mateix argumentar amb dades reals que fer-ho amb fal·làcies i injúries.

Deia un destacat polític català que havia fet molts amics entre parlamentaris d'altres partits. En canvi, amb gent del seu propi partit no hi havia tan bona relació. A mi em passa el mateix: els qui opinen el mateix que jo però ho defensen amb crits i insults em treuen de polleguera. En canvi, simpatitzo cada cop més amb els qui tenen idees diferents però les plantegen amb respecte i amb enginy.