L'art (incomprès) de posar exàmens

Diu la llegenda que l'inventor de les cambres de gas nazis se sentia maltractat per la Història perquè no se li va reconèixer el mèrit del sistema d'extermini que va dissenyar. Suposo que l'home estimava la seva feina i se sentia orgullós de la solució que havia trobat als problemes tècnics que plantejava l'assassinat en massa de gent innocent.

No sé si es pot empatitzar amb aquest tipus de personatges però en la meva feina em trobo en un cas semblant quan redacto un examen. Fer un bon examen és complicat. I un mal examen es pateix molt quan s'ha de corregir.

Fixeu-vos que cal tenir en compte almenys 5 factors:

• Selecció equilibrada dels temes. Els alumnes acostumen a estudiar molt el primer 10% dels apunts i bastant l'últim 5% (saben que el profe condensa allà tot el que s'ha deixat de dir). Els profes de la vella escola ataquen sempre per la part central però els nous estàndards de la psicopedagogia aconsellen aprovar tants alumnes com sigui possible. Una solució de compromís és l'equidistància. És a dir, si els apunts tenen 100 pàgines i vols fer 10 preguntes, tries a l'atzar un paràgraf de la pàgines 5, 15, 25,...., 95.

• Correcció lingüística i de registre. Has d'aprendre tot un vocabulari que els alumnes no faran servir mai. Crec que en una o dues dècades els profes haurem d'apropar el llenguatge escolar al del carrer i fer preguntes com 'EnRoLla'T i dOna'm lA cHaPa soBre Xk el mErCUri és XUNGO ke T Kgues pELs BiXos' però ara cal dir 'Explica les propietats tòxiques del mercuri en animals'.

• Redacció clara i sense ambigüitats. Molts alumnes tendeixen a ignorar l'enunciat o llegir-lo ràpid i contestar qualsevol cosa, relacionada o no, amb el que es preguntava. El problema és que una redacció ambigua pot fer que, a l'hora de corregir, més o menys qualsevol resposta l'hagis de donar per bona. Per exemple, la pregunta "Quines són les 4 estacions?" es pot respondre amb "Primavera, Estiu, Tardor i Hivern" o amb "xampinyons, pernil dolç, gambes i pebrot". Penseu que ara et poden venir els pares dels alumnes a dir-te que has suspès el seu fill injustament (i de vegades fan por), així que més val ser molt clar.

• Equilibri de competències. Hi ha alumnes que no volen memoritzar, d'altres que els costa raonar o fer càlculs matemàtics complicats o redactar idees complexes i, segons els psicopedagogs abans esmentats, has d'intentar que tots aprovin o puguin aprovar. Bé, això és una barbaritat en molts casos. Imagineu un examen per ser cirurgià on l'ús del bisturí fos igual d'important que saber tocar la flauta. Però en alguns cursos, que al final se suposa que els alumnes han d'aprovar sí o sí, això passa bastant.

Aquesta imatge ja és bastant famosa. Denuncia que els alumnes siguin tots avaluats de la mateixa manera quan tenen aptituds naturals diferents. Ara bé, si el que es tracta és de viure a les branques dels arbres, ja em direu què ha d'avaluar l'examen. Font.

• Nivell adequat. Cada professor té el seu objectiu d'aprovats. Els més ganduls intenten aprovar bastants alumnes en primera convocatòria per tal d'evitar la feina extra d'haver-los de tornar a examinar. De tota manera, no sempre és fàcil fer un examen que aprovi tothom. Hi ha alumnes que tenen un codi ètic molt estricte i, quan no es creuen mereixedors de l'aprovat, fan l'impossible per suspendre l'examen, per més fàcil que els ho hagis posat.

Bé, hi ha més factors que cal tenir en compte però la pregunta només en demanava 5 i crec que amb el que he contestat ja arribo a l'aprovat.

Bromes a part, l'avaluació és força complicada i genera molts dubtes i controvèrsies. L'examen escrit, com a eina mestra que aguanta el pas de les dècades, diuen que no és la millor manera d'avaluar els alumnes. Que el que caldria és una avaluació contínua personalitzada de cadascun dels teus 100 o 200 alumnes (30 alumnes per classe per 5 o 6 assignatures per any), parametritzant no menys de 25 ítems diferents que reconeguin el desenvolupament de les diferents intel·ligències i aprenentatges. Per alguna raó que escapa a la comprensió dels psicopedagogs del país, molts professors es resisteixen a adaptar-se als nous mètodes d'avaluació.

Vides passades

No sé si fa tres setmanes us vaig fer reflexionar molt, poc o gens amb el post d'en Puff, en Bing Bong i les joguines de l'Andy. Jo hi he continuat pensant, entre altres coses perquè encara em toca cantar la cançó del drac i m'ha vingut al cap que la infància també es pot acabar de forma abrupta. I és clar, és fàcil entendre que és trist que un infant deixi de ser-ho per una experiència traumàtica o per haver d'assumir abans d'hora responsabilitats d'adult. Però la tristesa a la qual em referia és independent de les circumstàncies.

I en XeXu em va fer pensar que aquesta tristesa s'assembla a la de la mort. Sí que és més trist quan mor algú en circumstàncies tràgiques però encara que el difunt hagi tingut una existència plena i plàcida, la seva mort ens entristeix. Fins i tot si som creients i estem convençuts que hi ha una altra vida i que ens retrobarem amb ell.

La fi de la infantesa es pot veure així. La persona que era l'infant deixa d'existir i l'adult, que no existia, passa a existir. Tornant al símil, es podria dir que en una altra vida, l'adult va ser aquell infant. Que s'ha reencarnat en un cos més gran.

En una altra vida passada, totes les persones avorrides van ser Napoleó o Cleopatra. Els oficinistes d'avui quan van ser nens també van ser exploradors, pirates, metges o futbolistes d'elit.

Hi ha animals en els quals aquest traspàs passa de forma abrupta i física, com les erugues que esdevenen papallones. Un no diria que es tracta del mateix animal. És més com si la mort de l'eruga donés lloc al naixement de la papallona. En els humans això passa de forma més progressiva i potser més psíquica. Bé, hi ha la pubertat i també, de vegades, algun fet traumàtic o significatiu que precipita el canvi.

Una amiga em comentava fa temps que la seva vida estava dividida dues parts. En el seu cas, un viatge a Sudamèrica, als deu anys, va tallar la seva vida en dues meitats desconnectades l'una de l'altra. I deia que pràcticament no tenia records o sensacions relacionades amb la primera part d'aquesta vida.

En el meu cas, recordo que no va passar res especial però que un dia qualsevol, caminant sol cap a casa em va venir al cap el pensament "ja no sóc un nen". I a partir d'aquell dia m'hi vaig deixar de considerar.

Més endavant també vaig tenir una sensació com la de la meva amiga. Estava fent neteja de papers i, ordenant els apunts de la universitat vaig pensar "jo vaig estudiar això?". Era ben bé com si el Sergi que havia anat a la universitat fos una altra persona, diferent de mi. Per sort, es deia igual que jo i per tant puc fer servir el títol que va treure.

En Trump i la democràcia transhumanista

Arran la recent victòria de Donald Trump, molts ciutadans d'EEUU han consultat l'oficina d'immigració del Canadà buscant-hi refugi. Ha estat un primer impuls que, probablement, en la majoria de casos donarà pas a la resignació.

Diuen que EEUU està dividit entre uns estats molt conservadors (vot republicà, Amèrica rural, profundament religiosos) i uns altres més progressistes (vot demòcrata, grans ciutats, defensa de drets civils). I, per desgràcia, han de compartir president. Perquè, si avui són els demòcrates els decebuts que han de resignar-se amb en Trump, fa 4 anys eren els republicans que havien de suportar una gestió amb la que no estaven d'acord. Cada elecció provoca 50 milions de descontents.

Retrat robot dels votants satisfets per la victòria d'en Trump, segons l'imaginari europeu. Font. 

Una de les desgràcies dels EEUU és que no té pràcticament veïns. Canadà, Mèxic i el Carib. Amèrica del Nord ofereix pocs projectes diferents als seus habitants. Afortunadament, és cert que l'estructura federal dels EEUU mitiga en bona mesura aquest problema. No és el mateix viure a Califòrnia o Nova York que a Utah o Louisiana.

I per aquí va un dels millors arguments de l'independentisme: com més estats, més opcions diferents per viure. Si després aquests estats es federen lliurement o estableixen relacions de comerç o intercanvis culturals, fantàstic. Si no, cadascú que faci a casa seva el que vulgui i ja està.

El contraargument unionista és preguntar on és el límit. Una regió pot independitzar-se d'un país? I una ciutat d'una regió? I un barri d'una ciutat? I un carrer d'un barri? I un bloc de pisos...? I així fins arribar a l'individu. I sí, la llibertat absoluta és la de l'individu. Si fos possible, seria la millor opció. Que cada individu s'associés lliurement amb els individus que volgués per a les tasques o interessos que volgués.

Aquesta idea té algunes limitacions, en tant que bona part de la política està vinculada al territori. Per exemple, els trens i les carreteres. Per molt que jo vulgui associar-me amb un neozelandès i un xilè, el tren que necessito agafar el compartiré amb un català. I entre els habitants del territori hem de decidir si destinem recursos a un Rodalies o a un AVE.

Però hi ha altres àmbits que transcendeixen el territori. La cultura o la llengua la podem compartir amb qui volguem, sigui on sigui. Aquest mateix blog es pot seguir des de Catalunya, sí. Però també des de València (com fa el Vicent), des de Mallorca o des d'Argentina (si em seguiu des de llocs exòtic, si us plau, digueu-m'ho, que fa il·lusió saber-ho).

I la bona notícia és que aquests àmbits virtuals cada cop tenen més pes en les nostres vides. Cada vegada passem més temps a la xarxa. Així doncs, cada cop hi haurà una part de la nostra existència que dependrà menys dels Rajoys, Trumps o Putins. Una part que no necessitarà intermediaris, que ens permetrà connectar directament amb els interessos o persones que lliurement triem.

Alguns fins i tot han fet el pas de crear nacions virtuals, com Wirtland, que compta amb 5000 habitants. O Asgàrdia, la nació espacial. Potser en un futur, els humans ens podrem definir nacionalment segons criteris que poc tinguin a veure amb el lloc on hem nascut o on vivim i molt amb qui volem ser.

Lliurament de premis del VI Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio i presentació del llibre Comuniquem-nos!

Com ja vam comentar fa un parell de setmanes, el passat 29 d'octubre s'havien de lliurar els premis del VI Concurs ARC de Microrelats a la ràdio.

L'acte va estar presidit pel Ferran Planell, president de l'Associació de Relataires en Català, a qui van obligar a ser molt breu en les seves intervencions i conduït pel Toni Arencón, que va presentar dues taules literàries amb les novetats de l'any de diversos relataires, a càrrec de Glòria Calafell, Aleix de Ferrater, Liudmila Liutsko, Marta Pérez i Sierra, Empar Sáez, Sílvia Romero i Jordi Masó.

També hi van assistir altres relataires com en Garbi24, la Carme o l'E.VILADOMS, que va ser qui va aconseguir col·locar més relats a la final.

El guanyador del concurs va ser en Jordi Masó, amb el relat Progrés.

En segon lloc va quedar en Sergi Monteagudo, amb el relat Exorcizamus-te.exe.

I el tercer lloc va ser per en Frederic Blanco i el seu relat Censurada. 

Foto dels guanyadors dels 3 primers premis i també del guanyador del disseny de la portada. Extreta del facebook de ARC a la Ràdio, on també trobareu més fotos i vídeos dels autors llegint els relats guanyadors.

Després tothom va poder contemplar, fullejar i comprar el llibre Comuniquem-nos!, un petit triomf més de la literatura catalana, que lluita per sobreviure en condicions molt difícils, com va recordar el president de l'ARC i, de forma més irònica, en Toni Arencón, que va fer esment a la multitud de mitjans de comunicació de primera línia que van assistir a l'esdeveniment.

En acabar, es va anunciar la propera edició del Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio, que ja ha començat, amb el tema "Mitjans de Transport".

Puff, Bing Bong, les joguines de l'Andy i el tigre de peluix

Últimament a l'Albert li costa dormir. Dintre del ritual de la son, cal cantar-li algunes cançons. Una de les que està al Top 5 és "la del drac", és a dir, "Puff, el drac màgic". En principi era una cançó "de la mama" però un dia no em va quedar més remei que cantar-li jo i vaig haver de buscar-ne la lletra.

Havia cantat aquesta cançó molts cops durant la meva etapa de minyó escolta (sí, tots tenim un passat) però no recordava que fos tan trista. Aquests dies he descobert que l'original "Puff, the magic dragon" és dels anys 60. Per si us pica la curiositat, aquí en teniu un vídeo:

 Hi ha controvèrsia sobre si aquesta cançó té un missatge pro-marihuana encobert. Els autors ho neguen.

De quan cantava aquesta cançó fa quasi trenta anys i no en recordava gaire cosa. Només que en Puff era un drac màgic, que vivia al fons del mar i que hi havia un nen petit que era amic seu. Del dramàtic desenllaç d'aquesta amistat no en recordava res. La relectura actual de la cançó (sobretot la versió en anglès: Without his life-long friend, Puff could not be brave) m'ha fet interpretar que en Puff era realment un amic imaginari del nen i que quan el nen creix, oblida el drac.

I això m'ha fet pensar en aquesta escena de "Inside Out", amb una història pràcticament idèntica:

Inside Out té un rerefons psicològic on, probablement, podem interpretar cada escena com una metàfora d'alguna cosa. Aquest salt cap a la lluna dibuixa molt bé aquella part de la infància que anem perdent amb els anys, de vegades sense adonar-nos-en.

Si vau veure Inside Out i no se us van humitejar els ulls amb aquesta escena, no teniu gens d'empatia. Entenc que pogueu sucar el croissant al cafè amb llet de l'esmorzar com si res mentre per la tele passen els morts d'aquella guerra a l'Àfrica o d'aquella catàstrofe a Centreamèrica. Però que no us remogui l'ànima el fet que un personatge de ficció oblidi un amic imaginari us converteix en monstres insensibles.

Estem parlant de la pèrdua de la innocència, d'alguna cosa màgica que teníem quan érem infants i vam perdre quan ens van obligar a afrontar la vida adulta. Aquell univers emocional ple de creativitat que donava forma als nostres jocs, que ens feia somiar tota mena d'aventures. Aquella època on podíem desitjar o imaginar qualsevol cosa, sense posar-nos cap límit.

Normalment ens anem allunyant d'aquella etapa a poc a poc, com qui no vol la cosa. Però de vegades, algun dia girem el cap i llavors esdevenim conscients del que hem deixat enrere.

Aquesta és l'escena més trista de Toy Story3 però hi ha un moment que és especialment dur: quan l'Andy li retira en Woody a la Bonnie, després se la mira i, finalment, entén que és hora de passar pàgina i acceptar donar-li en Woody.

I és que, des de la perspectiva d'adults, s'entén la infantesa com una etapa de formació, necessària per aprendre tot allò necessari a la vida de veritat, la dels adults. Però si ho mirem amb ulls d'infant potser l'etapa important de la vida és la infantesa, la que ens permet viure al màxim segons allò que ens apassiona. I el pas a l'edat adulta és només un epíleg gris de l'existència que, com a molt, podria tenir sentit utilitarista per fer néixer, créixer i mantenir nous infants que visquin la vida que val la pena viure.

Aquesta tira còmica és un fals final de Calvin and Hobbes però il·lustra molt bé la teoria que estava intentant desenvolupar. Per si no coneixeu aquest còmic, en Hobbes és un tigre que es torna de peluix en presència d'algun adult. Font.

Perquè, si l'etapa important fos la dels adults, per què als adults se'ns remouen les emocions d'aquesta manera quan veiem un nen que està renunciant a la infància? Perquè prefereixo cantar-li qualsevol cançó abans que la del drac?

ARC a la ràdio: La Gran Final

Fa uns mesos us vaig parlar del concurs ARC a la Radio, un concurs que ha transcorregut al llarg de 7 mesos, amb set temes diferents al voltant del concepte "comuniquem-nos". Cada mes es van triar 7 finalistes que han passat a la final. I aquest dissabte 29 d'octubre es coneixeran els guanyadors.

Ara faré el típic comentari dels JJOO o dels Oscars i diré que la nominació ja és tot un premi. I en part és cert perquè, com a la tòmbola, tots els finalistes tenim premi: un llibre de regal amb els 49 relats seleccionats. És a dir, compartir pàgines amb cracks com en David Castejón, en Lluís Servé, la Magda Bistriceanu o el Ferran d'Armengol. I també passar una estona agradable posant cara a aquells relataires que llegeixes des de fa temps.

Si veniu, aviseu i saludeu :)

Jo valoro positivament la meva participació en aquesta iniciativa de l'ARC. En primer lloc perquè m'he divertit molt. En segon lloc perquè, malgrat no haver pogut esbrinar si els relats han sortit o no en alguna ràdio, els he pogut escoltar llegits en veu alta i ha estat una experiència interessant. I en tercer lloc perquè m'han seleccionat 4 relats per a la Gran Final. I, com us vaig dir fa uns mesos, després d'escoltar-los llegits en veu alta, m'agraden més que quan els vaig acabar d'escriure. Aquí els teniu, per si els voleu llegir o escoltar:

Des del núvol: Escrit / Àudio.
Exortizamus-te.exe: Escrit / Àudio.
Carta a la mare d'un heroi: Escrit / Àudio.
El Pare: Escrit / Àudio.

Com veureu, hi ha dos relats transhumanistes, un sobre una mare i un sobre un pare. Ben bé un resum del meu curs 2015-2016.

El pic cunyat: algú està equivocat a internet.

Us confesso que, de vegades, escric sobre temes que no domino. I sovint la manera d'expressar-me és assertiva, com si cregués que tinc la raó de la meva banda. Algun cop, fins i tot puc semblar agressiu o burlesc amb opinions d'altres persones, quan crec que estan equivocats.

Secretària, anul·li tots els meus compromisos i no em passi més trucades: un desconegut d'internet està equivocat. Font.

L'altre dia vaig descobrir l'existència del pic cunyat ("mount stupid" en l'original anglès però trobo que pic cunyat escau molt millor al nostre tarannà) i em va portar a una sèrie de reflexions que vull compartir amb vosaltres.

Font

Font

Com veieu la idea del pic cunyat és que a mesura que un té més coneixements sobre un tema, augmenta la seva dèria per convèncer als altres (que considera ignorants si no estan d'acord amb ell). Però a partir d'un punt, un comença a veure que el tema és més complex i decideix no opinar tan rotundament sobre el tema. Després, quan un esdevé un expert, torna a voler compartir el seu coneixement però potser mai amb tanta vehemència com quan va passar el "pic cunyat".

La primera conclusió és òbvia: aquest comportament humà té un cost social. A l'era de la informació hi haurà una abundància de continguts (webs, opinions a fòrums, xarxes socials, etc) escrits per cunyats. Gent no experta opinant amb vehemència, amb agressivitat i donant per fet que el seu punt de vista és indubtablement La Veritat.

Lligat a aquest primer punt hi ha un problema relacionat amb una disfunció del nostre cervell. Per a la majoria de persones té més credibilitat algú que sembla molt segur del que diu que no pas algú que dubta. I com veiem en el primer gràfic (ironia: ara el dono per bo perquè el dibuixant sembla molt segur del que diu), els més segurs són els que en saben més aviat poc.

Així, les xarxes de la informació es transformen en les xarxes de la desinformació plenes de ciberprofetes. Ara bé, per contrarestar aquest efecte, per fer visibles les idees dels experts o dels que contradiuen aquests cunyats, no és necessari fer servir també un exèrcit de cunyats?

És clar, podem pensar, ¿què importa si algú que no coneixem de res està equivocat i ha fet un blog on escriu les seves idees absurdes? Però d'alguna manera sí que importa. Una idea absurda pot ser perillosa, pot multiplicar-se i generar odi o ignorància en la població. Pot matar o destruir societats i cultures. Les idees donen vots a governs que apliquen polítiques que ens poden fer més lliures, més pobres o més ignorants. Poden empresonar justos o pecadors. Les idees estan en la base de cap a on es dirigeix una societat.

I aquesta batalla d'idees gira al voltant d'un error del nostre cervell que fa que ens creguem la gent que parla amb més seguretat (els cunyats). A on ens porta això? Però sobretot, es pot esmenar d'alguna manera aquest tràgic error i aconseguir que la veu dels que més en saben sigui la que té més prestigi i presència a la societat?

Què cal fer quan algú s'equivoca a internet?