Com no es fa un experiment científic? 2. Reproductibilitat.

Continuem amb la sèrie inspirada pel no científic Masaru Emoto i els seus cristalls d'aigua congelada. Una condició que han de complir els experiments científics és que siguin reproduïbles. Quan un científic publica els resultats d'un experiment ha de donar totes les dades necessàries per tal que qualsevol altre científic sigui capaç de reproduir l'experiment i obtenir els mateixos resultats.

En el cas de l'experiment d'Emoto, la reproductibilitat és pràcticament impossible. Per començar, la bellesa és en bona part subjectiva. Si plantegem valorar la bellesa de 2 cristalls de gel per 2 observadors diferents, probablement obtinguem resultats diferents. A més, és molt difícil controlar quines energies positives han arribat a cada cristall i de quina manera hi han interactuat.

En l'elecció de Miss Univers probablement hi influeixi el planeta natal dels jutges. Font.

Una raó per la qual les ciències com la Física o la Química es consideren ciències més pures que l'economia o la història és precisament que el control de les variables permeten replicar els experiments a diferents llocs i en diferents moments. Podem mesurar amb estris precisos la temperatura, el volum o la massa dels protagonistes d'un experiment químic i replicar fàcilment aquestes condicions. Però replicar les condicions amb què Colom va descobrir Amèrica o els factors que van desencadenar el crac del 29 és força més complicat.

Aquesta reproductibilitat ens dona una garantia per a allò que construïm a partir de les teories basades en la informació que ens aporten aquests experiments. Provem un cop i un altre el mateix experiment i sempre dona els mateixos resultats. Us imagineu pujar a un vaixell que sura el 60% de les vegades i l'altre 40% naufraga?

Aquesta és la garantia que li demanem a la ciència i la raó per la qual la demanem. Podria passar que un experiment repetit mil cops donés un resultat diferent en la repetició 1001? Sí. Probablement voldria dir que no hem controlat bé les variables o ens ha afectat una variable que no havíem contemplat.

Per exemple, el Titanic es va enfonsar perquè no es va contemplar que, a baixes temperatures, l'aliatge metàl·lic de la qual estava construït es tornava fràgil.

Per tant, l'experiment 1001 és de gran interès si ens pot portar a més investigacions que ampliïn el coneixement obtingut a partir de l'experiment original. Ara bé, cal que l'experiment 1001 també sigui reproduïble. És a dir, que sapiguem què hem fet de diferent respecte a l'experiment original.

Com no es fa un experiment científic? 1. Estudiar ciències és de covards.

Per aquest estiu, m'he proposat fer una sèrie de posts sobre ciència, basant-me en un "experiment" que va tenir cert ressò fa uns anys. Es tracta dels cristalls de gel de Masaru Emoto, que suposadament prenien formes diferents en funció de quines paraules s'escrivien en els recipents on es congelaven aquests cristalls.

A l'esquerra, cristall maco que s'ha congelat escoltant Beethoven. A la dreta, cristall lleig que escolta Metallica i que mai arribarà a res en aquesta vida. Font.

A partir d'aquest experiment, l'autor conclou que l'aigua és sensible a les emocions i, per tant, si nosaltres estem fets en bona part d'aigua, també ho serem. Ara bé, es va fer correctament aquest experiment?

Avui comencem a analitzar-ho començant pel més bàsic.


No estudiïs cap carrera científica.

Quan Newton va dir que "Si he pogut veure més lluny que els altres, només és perquè em trobo sobre les espatlles de gegants", ens venia a dir que el coneixement és acumulatiu i que si el construïm sobre una base sòlida de coneixement consolidat (les espatlles dels gegants) tenim l'oportunitat de trobar respostes científiques de més valor (veure-hi més lluny).

La ciència és com un llibre que es va escrivint col·lectivament. Imagineu que us toca escriure una pàgina d'un llibre. Oi que seria difícil escriure res mínimament coherent si no haguéssiu llegit el llibre diversos cops i tinguéssiu un coneixement profund dels seus personatges i argument?

Bé, doncs estudiar una carrera científica seria com aprendre l'idioma en el qual està escrit el llibre del qual preteneu escriure una pàgina. Hi hauria diversos idiomes que serien les diferents disciplines científiques, amb els seus dialectes, que serien àrees de coneixement específiques dintre de cada disciplina i el seu argot característic. I cada llibre aportaria nova literatura a aquests idiomes.

Podríem pensar en la possibilitat que algú ens tradueixi el llibre i llavors nosaltres escrivim el nostre fragment perquè el torni a traduir a l'idioma del llibre. Però això implicaria que nosaltres coneixem un idioma. És a dir, tenim formació científica encara que sigui en una àrea diferent.

Però no hi ha cap cas d'algú que, sense saber gaire de ciència, hagi qüestionat raonadament un postulat científic i hagi resultat que tenia raó? Doncs algun cas sí que en podem trobar. Potser el més famós és de'n Erast B. Mpemba, descobridor de l'efecte Mpemba, un estudiant de 13 anys que va mantenir, en contra del que li deia el seu professor, que l'aigua calenta es podia congelar abans que la tèbia.

Ara bé, per cada cop que un Mpemba té raó i el seu professor no, n'hi ha centenars que passa just el contrari. Per tant, abans d'acceptar com a certes hipòtesis que contradiuen el que la ciència oficial ens diu, cal fer experiments que corroborin aquestes hipòtesis, com va fer el propi Mpemba amb l'ajut del professor universitari Dennis G. Osborne. I deixar que qualsevol altre científic pugui plantejar experiments que confirmin o desmenteixin aquesta nova hipòtesi. Però d'això en parlarem en capítols següents.

Per l'exemple que ens ocupa, en Masaru Emoto diu haver estudiat ciències internacionals. Però en realitat va estudiar medicina alternativa en una universitat india no acreditada, que seria com presumir de saber dret per haver fet un màster no presencial a la Universidad Rey Juan Carlos o donar conferències sobre religió comparada després d'ordenar-se sacerdot a través d'internet. 

I si Déu fos un hacker?

Entre aquestes preguntes existencials que de vegades ens fem, n'hi ha dues que podrien tenir relació si considerem la hipòtesi d'un creador hacker:

• Per què hi ha tants planetes a l'Univers?
• Per què és tan difícil trobar les condicions perquè un planeta tingui vida intel·ligent?

Posem per cas que hi ha un creador que vol crear vida intel·ligent. Val a dir que els nostres científics estan buscant vida a altres planetes sota els criteris que permeten la vida al nostre planeta, que probablement no siguin els únics. Però aquests criteris són molt restrictius. A uns planetes fa massa calor, a d'altres massa fred, uns altres estan massa exposats al vent solar, uns altres no tenen atmosfera, els altres no tenen aigua...

L'equació de Drake fa una estimació de la probabilitat de comunicar-nos amb espècies alienígenes. Font.

Se suposa que un creador totpoderós seria capaç de crear els planetes que volgués com volgués però aleshores, quin sentit té crear tants planetes deshabitats i inhòspits a la vida? Móns de roca gelada o de gas verinós que mai cap criatura viva habitarà i, per tant, gaudirà? Sistemes planetaris sencers que mai cap explorador de cap espècie descobrirà.

Potser ens trobem davant d'un creador que actua com un hacker que vol accedir a una clau d'accés per força bruta. En què consisteix aquest mètode?

Posem per exemple, que volem obrir un cadenat amb combinació numèrica de 3 dígits. Si heu estudiat una mica de mates sabreu que hi ha 1000 combinacions possibles. Per tant, si no sabem la combinació, amb paciència podem anar provant aquestes 1000 diferents possibilitats fins a trobar la que obre el cadenat.

En entorns informàtics, la potència de càlcul dels ordinadors pot donar la possibilitat de provar milions de combinacions cada segon. (Per això molts sistemes incorporen com a mesura de seguretat que es bloquegi l'accés després d'uns quants intents fallits.)

Bé, doncs potser la manera de descobrir la clau de la vida va ser que l'Univers tingués una quantitat exageradament gran de planetes. La majoria no "servirien" per res, igual com els intents fallits d'encertar una contrasenya. Només serien proves en el camí de trobar un planeta amb vida.

Narcís Monturiol

Tots els que heu estudiat a l'escola catalana coneixereu de sobres qui va ser Narcís Monturiol. Com és natural en un sistema d'adoctrinament nacionalista, qualsevol català que hagi destacat mínimament se'l venera com si fos un semidéu.

Bé, bromes a part, la figura de Monturiol donaria per molt com a personatge. De fet, fa poc es va publicar una novel·la gràfica amb Monturiol de protagonista. He de dir que em va decebre perquè no em va semblar que s'aprofités el potencial del personatge. Va començar estudiant medicina però ho va deixar per fer dret, però després es va dedicar a l'activisme social. Va participar en les bullangues, que eren una mena de CDRs tumultuosos del segle XIX. 

Després d'això es va fer editor i va fer una revista més o menys feminista que es deia "La madre de familia". També en va fer una altra que es deia "El padre de familia". 

El protagonista de "Padre de familia" en un submarí.

Va haver de fugir d'Espanya (que abans se'n deia anar a l'exili) a causa de les seves idees polítiques i, poc després de tornar, se li va prohibir editar revistes. Aleshores es va fer pintor a Cadaqués on va descobrir la perillositat de la professió dels recol·lectors de corall i va ser aleshores quan es va interessar per la navegació submarina. Amb l'ajut d'uns amics va recaptar una petita fortuna per construir el seu submarí.

Fins aquí, dues conclusions:

1. Monturiol era una mena de DaVinci o de McGiver del s.XIX. S'atrevia amb tot.

2. Les decisions econòmiques que va prendre no eren gaire assenyades.

Com vam dir en posts anteriors, l'Ictineu no va ser el primer submarí inventat per l'home. Però els submarins d'en Monturiol van presentar dos grans avenços respecte a la competència;

1. No eren trampes mortals pels passerells que acceptaven provar-los.

2. Es va aplicar un sistema de propulsió autònoma (ja no anaven a pedals).

Amb tot això es va despertar un cert interès governamental que no endevinareu com va acabar, oi? Exacte: amb la ruïna econòmica de l'empresa d'en Monturiol. A partir de llavors, en Monturiol es va dedicar a la política. Després d'això va fer diversos invents, diverses publicacions i finalment va morir arruïnat.

Així que, com deia al principi, la vida d'en Monturiol dona per fer novel·les, llibres o sèries. I a més poden ser de qualsevol tema (ciència, política, costumisme, art...). Fins i tot de temes paranormals. Sabíeu que el 1972 (90 anys després de morir) va viatjar des de Barcelona fins a Figueres?


PD: No he parlat gaire de l'Ictineu. Si us interessa, faré un post una mica científic sobre el submarí.

El nacionalisme cronològic

Últimament, no sé si són coses de l'edat, m'he trobat escoltant música dels 90 que feia temps que no escoltava. Incís: hi ha música dels 90 que escolto amb certa regularitat però després hi ha grups que no havia sentit en molt de temps.

Diuen que el temps posa les coses al seu lloc i, pel que fa a la música catalana, he de dir que els grups actuals em semblen molt millors que els dels 90. Incís: quan dic millors vull dir que semblen tenir més coneixements i recursos musicals.

No sé si us ho havia dit en aquest post antic sobre els 80, però la impressió és que sovint idealitzem èpoques passades que en realitat eren, per dir-ho suaument, tirant a xungues. No sé si recordareu cert debat sobre el tema amb la polèmica del pregoner de la Mercè. Alguns detractors, potser ofesos i dolguts, van apuntar que el pregoner (i altres nostàlgics d'aquella Barcelona canalla) en tenia bons records perquè en aquella època era jove i encara se l'hi aixecava.

Com a nacionalista dels 90 considero que la Barcelona anterior als JJOO era barbàrie absoluta i proposo que el 92 sigui l'any zero. Per tant, el 2018 s'hauria d'anomenar any 26 d.C (després de Cobi).

Aquesta podria ser una bona explicació per a la nostàlgia. Recordem com a bona una època en la qual érem joves i gaudíem de la dolce vita de la joventut. La idea general és que tothom prefereix ser jove a ser vell. Recordo que a mi em va sorprendre molt sentir els meus avis quan em van explicar que la millor època de les seves vides va ser quan es van jubilar. Suposo que, a diferència dels nostàlgics, ells van treballar molt dur de joves, les van passar magres i el pas del temps no va endolcir els records que tenien. O no, segons com es miri: nostàlgia, etimològicament, vol dir retorn al dolor. És estrany com pot tenir connotacions positives.

Un altre motiu que se m'acut és... Bé, més que una causa és una conseqüència que està bé que sigui així. Imagineu que encara no existiu i que us deixen triar en quina època voleu néixer. Suposo que triaríeu la millor època de la humanitat, oi? Vull dir, caldria ser ximple per triar l'època de la pesta negra, per exemple.

Ara bé, la millor època té un problema. Imagineu que teniu fills. Us agradaria que visquessin millor o pitjor que vosaltres? Si responeu que pitjor, us aviso, us heu quedat sense carnet de pares. Ara mateix, serveis socials està muntant el dispositiu per retirar-vos la custòdia dels nens.

Com veieu, els dos supòsits són una mica incompatibles, a no ser que decidim de forma subjectiva quina és la millor època. De la mateixa manera com a un nacionalista català li entusiasma Catalunya i a un nacionalista rus, Rússia, el nacionalisme cronològic permet que tothom es pugui entusiasmar amb l'època que li ha tocat viure, més enllà de si objectivament en té raons o no.

Identitats digitals múltiples

Recentment, els tuits, articles i posts de Quim Torra i d'Elisenda Alamany m'han fet pensar en els humans digitals de Digitàlia, la meva novel·la no publicada. Més enllà de si s'ha tergiversat allò o tret de context això altre, m'interessa discutir sobre com la digitalització ens parla de la nostra identitat.

Digitàlia és un entorn on viuen éssers digitals anomenats Digital Egos, creats a partir de l'escaneig cerebral d'éssers humans. En el moment de la còpia, l'humà i el seu Digital Ego són mentalment idèntics però a partir d'aquí, els canvis en les experiències de l'un i de l'altre els converteixen en dues identitats diferents.

I he pensat que la nostra identitat digital també posa de manifest una certa divergència amb el nostre jo actual. El registre d'allò que hem fet i hem dit en cada moment és una fotografia digital del que som o més aviat s'han de veure com les petjades que marquen per on hem passat?

A Digitàlia hi ha diversos personatges dobles (humà + el seu Digital Ego) i tots tenen conflictes amb el seu alter ego. 

En Joan Scrivano és un advocat a qui l'ambició ha convertit en un empleat d'una organització mafiosa. Però el seu Digital Ego segueix sent el jove somiador de qui es va enamorar la seva dona.

En Dennis Moon seria el cas més adient per a aquest post. És un antic polític xenòfob que va ser assassinat que segueix existint a Digitàlia. Però a Digitàlia aprèn que les seves antigues lluites ja no tenen cap mena de sentit.

Fins i tot el propi creador de Digitàlia, l'Isidre Ferrer té un Digital Ego, del qual no parlaré per no fer spoilers (encara que dubto que acabeu llegint la novel·la si no l'heu llegit encara).

En tots els casos de la novel·la passa com amb els polítics de la realitat. L'humà de carn i ossos es disputa la identitat amb el seu alter ego digital i nosaltres, veient les diferències entre els dos no podem deixar de preguntar-nos: quin d'ells és l'autèntic?

Les distopies sobre identitats compartides gairebé mai no acaben bé. Font.

I aquest és potser el perill més gran de l'era digital. Ens estan creixent, a tots, identitats digitals per tot arreu. Amb el nostre nom, els cognoms, rostre. Unides a identitats dels nostres familiars, amics, companys de feina. Aquestes identitats són cada cop més complexes, més extenses, més accessibles a tothom. Així que cada cop us costarà més convèncer tothom que vosaltres sou la identitat real i elles les còpies.

Un submarí de 750 milions que no sura tindrà el nom d'un inventor de submarins que va morir en la pobresa

La història dels submarins podia haver començat quan Arquímedes va enunciar el seu famós principi. L'empenta que fa emergir els submarins s'explica com la força ascensional que ell va descriure. De tota manera, sovint les grans invencions pateixen camins tortuosos entre la descoberta dels principis en els quals es basen i la construcció d'aplicacions comercialment viables.

Si preguntem pel carrer qui va inventar el submarí, molts espanyols diran Isaac Peral. Molts catalans diran Narcís Monturiol. I, de fet, no està clar quin dels primers artefactes submergibles construïts per l'home hauria de considerar-se com el primer submarí. Però hi va haver un enginyer de Logronyo que va construir un submarí abans que ells.

En Cosme García Sáez va tenir una vida... interessant. Sembla que sense estudis superiors, va idear diversos invents, però centrem-nos en el submarí que va patentar el 1860.

El bateau plongeur podía albergar 2 passatgers.

Després d'una primera prova amb èxit, va construir un segon submarí i el va presentar a la reina Isabel II, que el va elogiar però que no va voler finançar-lo perquè tenia massa despeses per culpa d'una guerra a l'Àfrica. Anys més tard, el seu fill tornaria a oferir el submarí a l'armada espanyola per lluitar en la guerra de Cuba però es va desestimar l'oferta. Durant tots aquests anys, ningú va semblar entendre que un submarí podia ser útil per finalitats militars.

El submarí, que estava ancorat al port d'Alacant, va convertir-se en una nosa i el fill de l'inventor va haver d'aparcar-lo al fons del mar, on encara hi és. La moral d'en Cosme també es va enfonsar i aquest brillant inventor va acabar els seus dies com a captaire, pels carrers de Madrid.

Però no tot li va anar malament. A la Rioja han intentat recuperar la seva figura i hi ha un Institut amb el seu nom. I el ministeri de Defensa té previst posar també el nom d'en Cosme Garcia a un submarí de nova generació. L'únic problema és que encara no sura.

Probablement, el reconeixement serà vist amb bons ulls pels milers d'investigadors espanyols que, com en Cosme Garcia en el seu temps, veuen com el govern renuncia a finançar els seus projectes perquè ha de destinar quantitats obscenes de diners a projectes ruïnosos.