Propostes de normalització lingüística: volem Youtubers en català!

No sé si recordeu que en aquest blog, de tant en tant, faig alguna proposta per potenciar l'ús del català. Bé, si no ho recordeu, que tot és possible i entenc que a la vostra vida hi pugui haver altres objectius més enllà de recordar què vaig publicant en aquest blog, us en faig cinc cèntims.

Vaig proposar que hi hagués spam en català, agregadors de notícies en català i mems en català. Amb el temps he de dir que m'ha arribat spam en català i que he vist alguna iniciativa de mems en català, sobretot comptes a twitter. Animat per aquest èxit (2 de 3!), faig aquesta nova proposta, que no us sorprendrà perquè ja l'he posat abans al títol: volem Youtubers en català!

Com sabeu si coneixeu adolescents (humans entre 11 i 34 anys), ara hi ha una gent que es dedica a ser Youtuber. Que vol dir que penja vídeos (normalment fets per ells mateixos) a Youtube i guanya diners com per viure'n. No entraré a valorar la qualitat i l'interès que em desperten personalment la majoria d'aquests vídeos, que rarament passen de ser una persona xerrant davant de la càmera amb més o menys gràcia. Val a dir que pot ser útil per omplir aquelles estones que dediques a fregar els plats, posat de fons, com si fos una ràdio. Però bé, el que és realment important és que el jovent consumeix Youtube i hi ha molt poc Youtube en català. Per tant, si fa 20 anys era important tenir Bola de Drac en català i el Barça en català, ara és important vincular el consum "cultural" actual amb el català.

Aquesta idea tampoc és ben bé meva. Ja hi ha gent que s'hi ha posat. Hi ha portals de Youtubers catalans com www.youtubers.cat/ o valencians, com https://valentubers.com/. Però potser el que caldria és un programa de TV3 tipus ZonaZapping o APM? basat en vídeos de Youtube en català. Això visibilitzaria els Youtubers catalans i donaria incentius als Youtubers per fer vídeos en català.

Això seria l'exemple d'un mem (mal fet). Si tinguéssim uns mems potents, l'oncle Sam es diria oncle Jordi i en comptes d'aquest barret, lluiria una barretina.

Potser algú em podria criticar que si la idea no és meva i a més demano a altres que la duguin a terme, quin és el valor real d'aquest post? I ves que no tingueu raó. De manera que he decidit contribuir, des de la humilitat d'aquest blog, a donar a conèixer alguns Youtubers en català.

Se'm tira una mica la feina a sobre perquè tinc a mitges una sèrie sobre exterminar la humanitat i ara ve el final de trimestre, el Nadal i tot de compromisos però bé, aniré fent, al ritme que bonament pugui.

7 maneres de destruir la humanitat: la guerra nuclear

Durant la segona Guerra Mundial hi va haver una aferrissada competició per construir bombes nuclears que donessin un avantatge definitiu sobre el teu enemic. En capítols anteriors hem explicat que Alemanya va tenir les seves opcions, a les mans de Heisenberg. I la Guerra, efectivament, va acabar en el moment que un dels contendents va aconseguir fabricar bombes atòmiques.

Malauradament, la fi de la guerra no va significar la fi de la recerca en armament atòmic i 4 anys després de la bomba de Hiroshima, la Unió Soviètica va aconseguir fabricar i detonar la seva primera bomba nuclear.

En aquests moments comença una carrera armamentística que va dur els EEUU i la URSS a acumular prou armament nuclear com per destruir tota la humanitat diversos cops. I altres països es van anar afegint al club nuclear, amb les seves armes atòmiques.

Cap al 1964 els americans van entendre que no calien tantes armes nuclears per destruir la URSS tants cops. La URSS va arribar a la mateixa conclusió 25 anys més tard. Font.

Què són les armes atòmiques?

Són explosius que es basen en reaccions nuclears en comptes de fer-ho en reaccions químiques. Les reaccions nuclears impliquen trencament o fusió d'àtoms nuclears, a diferència de les químiques, on els nuclis atòmics no s'alteren i només hi ha canvis en els electrons i/o els enllaços d'aquests àtoms.

L'energia despresa en una reacció nuclear és enorme i ve donada per la famosa equació d'Einstein (E=mc2). En aquestes reaccions, una part de la massa es transforma en energia. En molta energia. En Randall ho il·lustra amb aquest gràfic:

Aquest blog subsisteix com pot des de fa uns anys gràcies a tot el que li robo a en Randall Munroe. Font.

A més de la gran quantitat d'energia que allibera una bomba nuclear, també s'emet molta radioactivitat, amb la qual cosa una bomba atòmica segueix sent mortífera un cert temps després de ser llençada. I una hipotètica guerra nuclear podria donar lloc a escenaris postapocalíptics com els que es descriuen a diverses obres de ciència-ficció, com Ape and Essence.

Per tot plegat, una guerra nuclear podria exterminar la humanitat del planeta. I ara mateix segueix havent-hi prou armes nuclears per fer-ho.

No obstant això, a diferència del que va passar durant la guerra freda, l'opinió pública viu amb certa despreocupació aquest fet. Quan ens pregunten per les nostres preocupacions, aquesta no surt entre les primeres. Per què?

La doctrina MAD.

Els EEUU tenen la capacitat de destruir la URSS. I la URSS té la capacitat de destruir els EEUU. Paradoxalment això fa que la guerra . entre ells es refredi. Combaten de forma indirecta a Corea o al Vietnam. Alcen governs titelles a Sudamèrica i a l'Europa de l'Est. Aposten per cabdills a l'Àfrica. Però no es llencen bombes atòmiques l'un a l'altre.

La doctrina MAD (Destrucció Mútua Assegurada) diu que no és possible guanyar una guerra nuclear. Per tant, atacar el teu enemic t'assegura que ell t'atacarà a tu també i us destruireu mútuament. Per tant, l'única opció per guanyar és no atacar.

La pel·lícula Jocs de Guerra explica com s'ensenya la Doctrina MAD a una intel·ligència artificial.

Irònicament, es va postular que l'armament nuclear podria fer desaparèixer les grans guerres entre rivals massa poderosos. I certament, ja han passat més de 70 anys des de la Segona Guerra Mundial.

És infal·lible la doctrina MAD?

No. Només ens assegura que ningú que comenci una guerra nuclear contra un rival prou fort. Però justament MAD vol dir boig en anglès. I si aquest armament caigués en mans d'algú que no pensa racionalment, podria iniciar un atac sense por a les conseqüències. En aquest punt, més val no pensar gaire en quins líders mundials tenen ara mateix armes nuclears.

Ha estat el món a punt d'entrar en guerra nuclear?

Bé, és difícil de dir, però hi ha hagut episodis perillosos. Potser el més famós va ser la Crisi dels Míssils a Cuba, immortalitzada en la pel·lícula 13 dies. Així molt resumit, la URSS va traslladar uns míssils nuclears a Cuba, des d'on els EEUU quedaven realment a prop i, per tant, deixava poc temps de resposta als americans per contraatacar. La crisi va ser resolta de forma satisfactòria, amb la retirada dels míssils de Cuba i el desmantellament d'uns míssils americans a Turquia.

Un altre incident va succeir el 1983, quan un estrany fenomen meteorològic va fer creure als radars soviètics que els EEUU els estaven atacant. Sortosament, l'home que havia de llençar el contraatac va decidir no fer res i d'aquesta manera va salvar el món.

És probable una guerra nuclear en el futur?

És difícil de pronosticar. La meva humil opinió és que és igual de poc probable que hi hagi una guerra nuclear global com que desaparegui per complet el risc de les armes nuclears. Per tant, pronostico que viurem totes les nostres vides amb l'espasa de Damocles atòmica sobre els nostres caps.

De tota manera, com a vocació de servei d'aquest blog, us enllaço un manual perquè els més temerosos aprengueu a sobreviure a un atac nuclear.

Els britànics van calcular que tenien 4 minuts per preparar-se per un atac nuclear soviètic.

7 maneres de destruir la humanitat: el forat de la capa d'ozó.

Comencem la sèrie de posts dedicats al medi ambient i a la destrucció de la humanitat amb un problema que està, més o menys, en vies de solució: el forat de la capa d'ozó.

Què és l'ozó?

L'ozó és una molècula formada per 3 àtoms d'oxigen. És un potent oxidant que provoca malalties respiratòries si el trobem en grans concentracions a la troposfera (capa més baixa de l'atmosfera, on vivim la majoria d'éssers vius terrestres) però també exerceix una funció protectora absorbint raigs UV a l'estratosfera. Passa una mica com el Sol, que és necessari perquè hi hagi vida però cal que el tinguem allunyat de nosaltres.

Diagrama de Lewis de la molècula d'ozó.

Què és la capa d'ozó?

Potser la paraula capa no descriu de forma acurada el concepte. Es tracta d'una zona de l'estratosfera on hi ha una concentració rellevant d'ozó (10 parts per milió. És a dir, de cada 100.000 molècules que trobem en aquesta regió de l'atmosfera, 1 és d'ozó). Una altra manera de mesurar la capa d'ozó és imaginar-nos que realment és una capa amb tot l'ozó concentrat en condicions normals (0ºC i 1 atm) i assignar unitats Dobson a cada 0,01 mm de capa d'ozó.

L'ozó es genera naturalment per la interacció de la llum solar amb molècules d'oxigen diatòmic. I, de fet, també es destrueix naturalment en absència de llum, quan l'oxigen monoatòmic reacciona amb l'ozó.

Gràfic representant la Pressió parcial d'ozó en funció de l'alçada. En gasos, podem fer servir la Pressió per saber la quantitat de gas que tenim. Un mPa és una pressió ridículament petita.

Està foradada la capa d'ozó?

El 1985 es va descobrir que les concentracions d'ozó a l'Antàrtida havien disminuït perillosament. Es va atribuir als CFCs, uns gasos utilitzats àmpliament en esprais i circuits de refrigeració. Cada molècula de CFC que arribava a l'estratosfera era capaç de destruir 100.000 molècules d'ozó.

En aquells temps ja se sabia que l'ozó jugava un paper molt important per preservar la vida a la Terra i aquest estudi va causar una alarma mundial.

En blau, baixes concentracions d'ozó.

Quines mesures es van prendre?

El Protocol de Montreal va elaborar un pla per reduir la producció i consum de substàncies que destrueixen la capa d'ozó. Aquest protocol mediambiental és considerat el més exitós quant al compliment per part dels països que el van signar. Poques vegades tants països s'han posat d'acord per resoldre un problema amb aquest grau de compromís.

S'ha solucionat el problema?

La recuperació de la capa d'ozó no ha estat automàtica sinó que es tracta d'un procés complex del qual no ho sabem tot (per exemple el canvi climàtic podria estar obstaculitzant-ne la recuperació) i que cal anar vigilant. No obstant això, es pot dir que les mesures adoptades ens han salvat de moment del desastre. El forat encara hi és, sobretot a l'Antàrtida, i s'espera que vagi retrocedint en els propers anys.

Puc morir per culpa del forat de la capa d'ozó?

Actualment, es calcula que a Europa, Austràlia o Nord-Amèrica hi ha un 4% menys d'ozó estratosfèric i això es relaciona amb el fet que s'hagin doblat els casos de melanoma. Val a dir que sense el Protocol de Montreal es calcula que tindríem un 15% menys d'ozó estratosfèric i la situació podria ser molt més alarmant. I una altra bona notícia és que, agafat a temps, aquest càncer té bon diagnòstic i, malgrat haver augmentat el nombre de casos, no ha augmentat el nombre de morts.

Fins aquí el primer protagonista de la sèrie que, de moment, sembla que no serà qui acabi amb la humanitat. Veurem si té més sort el proper convidat.

La Setmana del Clima i el segon principi de la Termodinàmica.

He vist pel grup de whatsapp de l'escola de l'Albert que som a la setmana del clima. Els pares discutien sobre unes instruccions de l'escola de portar una sèrie de fotografies per treballar la consciència ecològica a classe. L'argument recorrent era que gastar paper i tinta era poc ecològic i per tant contradictori amb l'esperit de l'activitat. Perquè és clar, portar cada dia el nen en cotxe, anar de vacances en avió i menjar mangos de l'altra punt del planeta és una cosa però imprimir una foto... aquí sí que el planeta ha begut oli.

Però bé, la crítica no és nova. Fa uns mesos van fer una mena de reunió pel clima als EEUU i es va criticar a tot de famosets per desplaçar-s'hi en avions. I quan Al Gore va dedicar-se a explicar el canvi climàtic per tot el món, algú li va calcular la petjada ecològica per tal de poder-li dir hipòcrita.

És una crítica que sempre es pot fer perquè tota activitat humana comporta un impacte mediambiental. Si m'esteu llegint des d'un dispositiu electrònic, esteu perjudicant el medi ambient. Si heu imprès el post, també. Cada cop que respireu esteu creant més diòxid de carboni. Per tant, si algú volgués defensar el medi ambient fins a les últimes conseqüències, hauria de suïcidar-se de forma ecosostenible. O potser no seria prou. Potser caldria fer alguna cosa per extingir la humanitat.

Aquesta inevitabilitat és causada pel segon principi de la termodinàmica, que diu que els sistemes tendeixen a una major entropia. Potser us esteu preguntant ara què és l'entropia. Sovint es parla de "desordre". Per exemple, es diu que si no ordenes la teva habitació difícilment minvarà el desordre. En canvi, encara que no la desordenis a propòsit, tendeix a desordenar-se. Fa poc vaig sentir un exemple una mica menys pulcre. Deia que tu pots menjar un entrepà de pernil ibèric i produiràs excrements però no pots menjar excrements i produir un entrepà de pernil ibèric.

Si penseu en aquest últim exemple, podríem argumentar que, de fet, la Terra si que converteix excrements en pernil ibèric. Els excrements es descomponen, els gasos i l'adob serveixen per nodrir plantes, les plantes per alimentar porcs i els porcs per fer pernil ibèric. It's the circle of life, no?

Llavors, està la Terra desafiant el segon principi de la Termodinàmica?

No tinc clar quina és la pena que t'imposaria la Justicia Universal per desobeir les lleis de la Termodinàmica. Font.

La resposta és que els sistemes poden disminuir la seva entropia a costa d'augmentar l'entropia d'un altre sistema. En aquest cas, el sistema que ens permet disminuir l'entropia de la Terra és el Sol. L'energia que ens envia es fa servir per a la fotosíntesi, un procés que crea estats més ordenats de la matèria.

Per tant, quan parlem de sostenibilitat, de petjada ecològica o d'energies renovables, ens estem referint a actuacions humanes que no incrementin l'entropia a més velocitat de la que el Sol pot revertir. (Que per cert també té un límit temporal, un aspecte tractat en aquest relat d'Asimov).

Per tant, suposo que la solució als problemes mediambientals passa per fer conèixer i crear consciència sobre ells però amb accions que no tinguin un impacte ambiental excessiu. He decidit que els propers posts d'aquest blog siguin sobre temes mediambientals (o per fer-ho més comercial, sobre maneres de destruir la humanitat a la Terra). No crearé gaire impacte més perquè substituiran a altres posts que hagués fet enlloc seu. Així que puc dir que són neutres en carboni.

Time, de Zimmer i Inception, de Nolan. O com explicar conceptes amb música.

En algun post anterior havia parlat de la utilitat de la música per transmetre emocions en formats audiovisuals. Aquella cançó d'aquella pel·lícula que quan sona ja saps que els dos enamorats acabaran junts i, gràcies a la cançó, això t'importa.

Avui us vull parlar d'una cançó que serveix per explicar conceptes. O fins i tot per explicar la pel·lícula de la qual és BSO. I això té dos grans mèrits: en primer lloc, la cançó no té lletra, és purament instrumental. En segon lloc, la pel·lícula no té un argument fàcil d'entendre ni fàcil d'explicar.

Us vaig posant la cançó mentre us vaig explicant la resta del post. Jo l'aniré escoltant també mentre vaig escrivint. Potser hi haurà alguns spoilers.

Si us hi fixeu, la cançó es diu Time i explica el concepte de temps que apareix a la pel·lícula. Així molt ràpid, us recordo de què va (si no l'heu vist, és una obra mestra, com quasi tot el que fa en Nolan). La premissa de ciència-ficció de la peli és una tecnologia que permet construir somnis dins de la ment de les persones i introduir-s'hi altres persones. Per complicar-ho una mica (perquè a en Nolan li agrada complicar-ho tot sempre), dintre dels somnis es poden introduir altres somnis als personatges dels somnis. I al final, es produeix una confusió sobre si el que perceben els personatges és el nivell més alt de la realitat o estan dins d'un somni. Fet que potser explica la cançó.

Una altra característica d'aquests somnis que es generen dins d'altres somnis és que el temps hi transcorre de manera diferent. No recordo ara la proporció però potser al somni de segon nivell ha passat un dia mentre que al de primer nivell ha passat una hora. I aquest efecte es multiplica a mesura que baixem nivells en els somnis. El de tercer nivell seria un mes. El de quart dos anys. Etc.

Bé, si m'heu fet cas i esteu escoltant la cançó, potser hàgiu notat que la cançó té diferents capes. Comença amb una capa a l'inici amb dues notes, que són com un tic-tac d'un rellotge. I, sobre aquesta base, es van afegint altres capes. Altres rellotges que corren a temps diferents. A partir del minut veiem una segona estructura que s'encabeix en la primera (però més ràpida!), a partir dels dos minuts una tercera que s'encabeix dins la segona (però més ràpida!) i no sé comptar-les totes ben comptades (vosaltres sabríeu trobar-les totes?) perquè la meva oïda musical té limitacions però, si us hi fixeu, les capes de la cançó fan una cosa semblant a les diferents realitats oníriques de la pel·lícula: encaixar-se les unes dins de les altres.

Cada capa té el seu rellotge (o metrònom) inserit dins del metrònom de la capa superior. No estic segur si aquesta taula està ben feta o no des del punt de vista de les matemàtiques musicals però ho he fet així perquè coincideixin els TIC amb els TIC i els TAC amb els TAC.

A partir d'aquí podríem pensar que la cançó ens dóna la resposta al final obert amb el qual acaba la pel·lícula. Fixeu-vos-hi bé i m'expliqueu què us sembla que diu.

Especial 11S. Pot David vèncer Goliat?

La història de la lluita de David contra Goliat és un símbol que dona esperances als qui s'enfronten amb enemics molt més grans que ells. La història té un punt de coaching: creu en les teves opcions de victòria i guanyaràs.

Òbviament, a la vida real, els forts guanyen més cops que els febles. I potser la història de David i Goliat compensa, amb una bona dosi de romanticisme, l'esforç que significa lluitar en el bàndol dels que juguen amb desavantatge.

Quan passeu sota aquesta escultura, penseu que simbolitza la història de David i Goliat. Font.

Fa un temps, en Xavier Sala i Martin feia ús d'aquesta història i ens acabava donant una visió interessant sobre com vèncer Goliat. Goliat era alt i fort, invencible en el combat cos a cos. Però David no entra en el combat cos a cos sinó que porta la lluita allà on la pot guanyar. David té bona vista i sap fer servir una fona. En el seu terreny, David és més fort que Goliat. Per tant, la història de David i Goliat no és una història del feble que guanya al fort sinó de com vèncer el teu enemic portant la batalla al camp on tu ets més fort que ell.

Diuen que Vercingetòrix va portar de corcoll Juli Cèsar amb una guerra de guerrilles que els exèrcits romans no sabien afrontar però que va ser derrotat quan es va creure més fort que Cèsar i va dur els seus exèrcits a batalla oberta contra els romans. Un cas similar és la guerra del Vietnam, que els americans no van saber guanyar malgrat la seva superioritat militar. O el front oriental de la IIGM, on els soviètics van derrotar els nazis amb l'ajuda del General Hivern. Altres batalles es van guanyar amb la ciència, com la Batalla d'Anglaterra, que els anglesos van guanyar gràcies a la invenció del radar, que donava avantatge sobre els avions alemanys. O la bomba atòmica, que donava una superioritat total als americans envers als japonesos.

Val a dir que un cop l'enemic també té la tecnologia que t'ha donat avantatge, l'avantatge desapareix. I has d'inventar alguna cosa nova.

En el terreny no militar, hi ha també exemples de lluites on els suposats febles han acabat guanyant. La fi de l'Apartheid, la lluita feminista, la lluita pels drets dels homosexuals... Crec que en totes elles hi ha almenys dos elements en comú: l'habilitat de triar escenaris favorables on lluitar i la perseverança.

Si heu vist Rocky, quedaria resumit en la frase "el bon boxejador entoma un cop i en dona dos, el mal boxejador n'entoma dos i no en dona cap". En un combat difícil, cal saber entomar els cops, ser resistent, perseverar però també saber triar els cops que poden fer mal a l'enemic.

Per tot això, si teniu pensat anar a algun acte de la Diada aquest any, us suggereixo un lema que cridar: IN, IN-TE, IN-TEL·LI-GÈN-CI-A.

Professionals d'estar per casa

Potser heu vist a la tele un anunci d'una empresa que ven truites de patates envasades. L'argument és que una iaia es presenta a un concurs de truites de patates i el guanya però resulta que ella no ha fet la truita sinó que l'ha comprat, l'ha tret del plàstic i l'ha presentada com a pròpia. En l'àmbit literari, podríem parlar d'un plagi.

Aquest anunci envia simultàniament dos missatges que són aparentment contradictoris. El que probablement entén la majoria de gent que el veu és que les truites d'aquesta marca són tan bones que és com si les hagués fet una iaia. Fa un temps hi havia un anunci semblant d'una favada. Però el que realment diu l'anunci és que les truites envasades d'aquesta marca són millors que les que pot fer qualsevol persona de forma casolana (per això la truita guanya el concurs. Per això la iaia sap que està traient profit d'una trampa).

Els missatges són contradictoris perquè hi ha instal·lada en la ment de les persones la idea que el menjar casolà és més bo que el menjar preparat per la indústria alimentària. Hi ha restaurants que diuen vendre "menjar casolà", com si fos una cosa bona (i com si no fos contradictori que uns professionals treballin amb mètodes amateurs). Fins i tot la mateixa indústria ens ven croquetes "casolanes", que han estat produïdes en lots de centenars o milers d'unitats.

En aquesta empresa, en comptes de tenir una nau industrial amb treballadors qualificats i instal·lacions que passen tots els controls de sanitat, tenen la producció distribuïda en diversos pisos on uns fabricants de croquetes freelance, preparen les croquetes, les envasen i les envien per Amazon als supermercats.

Si la mateixa indústria admet que no és capaç de fer-ho millor que els amateurs, està donant un missatge pèssim de la feina que fa. Imagineu-vos això mateix en altres sectors. Mòbils casolans, fabricats pel veí del cinquè. Cotxes que et muntes a casa. Clíniques que practiquen cirurgies tan bones com les que et faria el barber. Medicaments elaborats per la teva àvia que curen més que els medicaments en els quals la indústria s'ha gastat milers de milions d'euros en complexes investigacions dutes a terme per centenars de científics de primera línia. Què pensaríeu d'aquestes indústries? Compraríeu els seus productes?

A mi el missatge que m'arriba és que no estan fent bé la seva feina. El nostre sistema econòmic es basa en la divisió del treball i l'especialització. La idea és que en un moment donat uns humans es van dedicar a pescar, els altres a collir fruits i els altres a fer gerros. Si passats uns segles, els que es dedicaven a pescar no pescaven millor que els altres, vol dir que han estat prenent el pèl a tota la societat.

Així, avui en dia, podem trobar tres tipus d'oficis.

1. Aquells en els quals tothom reconeix que els professionals del sector ho fan millor que els que no ho són.
2. Aquells en els quals la gent creu que els professionals ho fan pitjor que els amateurs però en realitat no és veritat.
3. Aquells en els quals els professionals ho fan realment pitjor que els amateurs.

Bé, és cert que aquesta classificació seria difícil de fer, ja que trobaríem diversitat d'opinions sobre molts oficis. Començant, per exemple, pels polítics.