Time, de Zimmer i Inception, de Nolan. O com explicar conceptes amb música.

En algun post anterior havia parlat de la utilitat de la música per transmetre emocions en formats audiovisuals. Aquella cançó d'aquella pel·lícula que quan sona ja saps que els dos enamorats acabaran junts i, gràcies a la cançó, això t'importa.

Avui us vull parlar d'una cançó que serveix per explicar conceptes. O fins i tot per explicar la pel·lícula de la qual és BSO. I això té dos grans mèrits: en primer lloc, la cançó no té lletra, és purament instrumental. En segon lloc, la pel·lícula no té un argument fàcil d'entendre ni fàcil d'explicar.

Us vaig posant la cançó mentre us vaig explicant la resta del post. Jo l'aniré escoltant també mentre vaig escrivint. Potser hi haurà alguns spoilers.

Si us hi fixeu, la cançó es diu Time i explica el concepte de temps que apareix a la pel·lícula. Així molt ràpid, us recordo de què va (si no l'heu vist, és una obra mestra, com quasi tot el que fa en Nolan). La premissa de ciència-ficció de la peli és una tecnologia que permet construir somnis dins de la ment de les persones i introduir-s'hi altres persones. Per complicar-ho una mica (perquè a en Nolan li agrada complicar-ho tot sempre), dintre dels somnis es poden introduir altres somnis als personatges dels somnis. I al final, es produeix una confusió sobre si el que perceben els personatges és el nivell més alt de la realitat o estan dins d'un somni. Fet que potser explica la cançó.

Una altra característica d'aquests somnis que es generen dins d'altres somnis és que el temps hi transcorre de manera diferent. No recordo ara la proporció però potser al somni de segon nivell ha passat un dia mentre que al de primer nivell ha passat una hora. I aquest efecte es multiplica a mesura que baixem nivells en els somnis. El de tercer nivell seria un mes. El de quart dos anys. Etc.

Bé, si m'heu fet cas i esteu escoltant la cançó, potser hàgiu notat que la cançó té diferents capes. Comença amb una capa a l'inici amb dues notes, que són com un tic-tac d'un rellotge. I, sobre aquesta base, es van afegint altres capes. Altres rellotges que corren a temps diferents. A partir del minut veiem una segona estructura que s'encabeix en la primera (però més ràpida!), a partir dels dos minuts una tercera que s'encabeix dins la segona (però més ràpida!) i no sé comptar-les totes ben comptades (vosaltres sabríeu trobar-les totes?) perquè la meva oïda musical té limitacions però, si us hi fixeu, les capes de la cançó fan una cosa semblant a les diferents realitats oníriques de la pel·lícula: encaixar-se les unes dins de les altres.

Cada capa té el seu rellotge (o metrònom) inserit dins del metrònom de la capa superior. No estic segur si aquesta taula està ben feta o no des del punt de vista de les matemàtiques musicals però ho he fet així perquè coincideixin els TIC amb els TIC i els TAC amb els TAC.

A partir d'aquí podríem pensar que la cançó ens dóna la resposta al final obert amb el qual acaba la pel·lícula. Fixeu-vos-hi bé i m'expliqueu què us sembla que diu.

Especial 11S. Pot David vèncer Goliat?

La història de la lluita de David contra Goliat és un símbol que dona esperances als qui s'enfronten amb enemics molt més grans que ells. La història té un punt de coaching: creu en les teves opcions de victòria i guanyaràs.

Òbviament, a la vida real, els forts guanyen més cops que els febles. I potser la història de David i Goliat compensa, amb una bona dosi de romanticisme, l'esforç que significa lluitar en el bàndol dels que juguen amb desavantatge.

Quan passeu sota aquesta escultura, penseu que simbolitza la història de David i Goliat. Font.

Fa un temps, en Xavier Sala i Martin feia ús d'aquesta història i ens acabava donant una visió interessant sobre com vèncer Goliat. Goliat era alt i fort, invencible en el combat cos a cos. Però David no entra en el combat cos a cos sinó que porta la lluita allà on la pot guanyar. David té bona vista i sap fer servir una fona. En el seu terreny, David és més fort que Goliat. Per tant, la història de David i Goliat no és una història del feble que guanya al fort sinó de com vèncer el teu enemic portant la batalla al camp on tu ets més fort que ell.

Diuen que Vercingetòrix va portar de corcoll Juli Cèsar amb una guerra de guerrilles que els exèrcits romans no sabien afrontar però que va ser derrotat quan es va creure més fort que Cèsar i va dur els seus exèrcits a batalla oberta contra els romans. Un cas similar és la guerra del Vietnam, que els americans no van saber guanyar malgrat la seva superioritat militar. O el front oriental de la IIGM, on els soviètics van derrotar els nazis amb l'ajuda del General Hivern. Altres batalles es van guanyar amb la ciència, com la Batalla d'Anglaterra, que els anglesos van guanyar gràcies a la invenció del radar, que donava avantatge sobre els avions alemanys. O la bomba atòmica, que donava una superioritat total als americans envers als japonesos.

Val a dir que un cop l'enemic també té la tecnologia que t'ha donat avantatge, l'avantatge desapareix. I has d'inventar alguna cosa nova.

En el terreny no militar, hi ha també exemples de lluites on els suposats febles han acabat guanyant. La fi de l'Apartheid, la lluita feminista, la lluita pels drets dels homosexuals... Crec que en totes elles hi ha almenys dos elements en comú: l'habilitat de triar escenaris favorables on lluitar i la perseverança.

Si heu vist Rocky, quedaria resumit en la frase "el bon boxejador entoma un cop i en dona dos, el mal boxejador n'entoma dos i no en dona cap". En un combat difícil, cal saber entomar els cops, ser resistent, perseverar però també saber triar els cops que poden fer mal a l'enemic.

Per tot això, si teniu pensat anar a algun acte de la Diada aquest any, us suggereixo un lema que cridar: IN, IN-TE, IN-TEL·LI-GÈN-CI-A.

Professionals d'estar per casa

Potser heu vist a la tele un anunci d'una empresa que ven truites de patates envasades. L'argument és que una iaia es presenta a un concurs de truites de patates i el guanya però resulta que ella no ha fet la truita sinó que l'ha comprat, l'ha tret del plàstic i l'ha presentada com a pròpia. En l'àmbit literari, podríem parlar d'un plagi.

Aquest anunci envia simultàniament dos missatges que són aparentment contradictoris. El que probablement entén la majoria de gent que el veu és que les truites d'aquesta marca són tan bones que és com si les hagués fet una iaia. Fa un temps hi havia un anunci semblant d'una favada. Però el que realment diu l'anunci és que les truites envasades d'aquesta marca són millors que les que pot fer qualsevol persona de forma casolana (per això la truita guanya el concurs. Per això la iaia sap que està traient profit d'una trampa).

Els missatges són contradictoris perquè hi ha instal·lada en la ment de les persones la idea que el menjar casolà és més bo que el menjar preparat per la indústria alimentària. Hi ha restaurants que diuen vendre "menjar casolà", com si fos una cosa bona (i com si no fos contradictori que uns professionals treballin amb mètodes amateurs). Fins i tot la mateixa indústria ens ven croquetes "casolanes", que han estat produïdes en lots de centenars o milers d'unitats.

En aquesta empresa, en comptes de tenir una nau industrial amb treballadors qualificats i instal·lacions que passen tots els controls de sanitat, tenen la producció distribuïda en diversos pisos on uns fabricants de croquetes freelance, preparen les croquetes, les envasen i les envien per Amazon als supermercats.

Si la mateixa indústria admet que no és capaç de fer-ho millor que els amateurs, està donant un missatge pèssim de la feina que fa. Imagineu-vos això mateix en altres sectors. Mòbils casolans, fabricats pel veí del cinquè. Cotxes que et muntes a casa. Clíniques que practiquen cirurgies tan bones com les que et faria el barber. Medicaments elaborats per la teva àvia que curen més que els medicaments en els quals la indústria s'ha gastat milers de milions d'euros en complexes investigacions dutes a terme per centenars de científics de primera línia. Què pensaríeu d'aquestes indústries? Compraríeu els seus productes?

A mi el missatge que m'arriba és que no estan fent bé la seva feina. El nostre sistema econòmic es basa en la divisió del treball i l'especialització. La idea és que en un moment donat uns humans es van dedicar a pescar, els altres a collir fruits i els altres a fer gerros. Si passats uns segles, els que es dedicaven a pescar no pescaven millor que els altres, vol dir que han estat prenent el pèl a tota la societat.

Així, avui en dia, podem trobar tres tipus d'oficis.

1. Aquells en els quals tothom reconeix que els professionals del sector ho fan millor que els que no ho són.
2. Aquells en els quals la gent creu que els professionals ho fan pitjor que els amateurs però en realitat no és veritat.
3. Aquells en els quals els professionals ho fan realment pitjor que els amateurs.

Bé, és cert que aquesta classificació seria difícil de fer, ja que trobaríem diversitat d'opinions sobre molts oficis. Començant, per exemple, pels polítics.

Barcelona World, la solució a la massificació del turisme.

Sovint, no sé si amb raó o no, sentim a dir que a Barcelona hi ha massa turistes. Que s'està fent malbé la ciutat per culpa de la pressió del turisme, que no es pot circular pel carril bici per culpa dels bicitaxis, que les Rambles són un parc temàtic...

A mi, la veritat, em sembla un problema fàcil de solucionar. Qualsevol cunyat que hagi estudiat al bar de la facultat d'economia sap que hi ha una corba que relaciona la demanda amb el preu. Fixeu-vos-hi.

Quan diem que la economia no està clar si és una ciència o no, ho diem per coses com aquesta: la corba que relaciona demanda i preu és una recta. Font.

Resumit: apuges els preus als turistes i en vindran menys. I els que vinguin, gastaran més diners perquè els preus són més cars. O encara millor, apuges la taxa turística i treus més diners per cada turista. En general, el problema d'apujar preus és que tens menys clients però si el teu problema és que tens massa clients, la solució que proposo em sembla més que òbvia.

El preu de la taxa turística es pot anar ajustant any a any als turistes que vols tenir. Però la meva proposta va més enllà perquè conec barcelonins que creuen que el nombre ideal de turistes és zero. I és clar, aquí es perdrien molts diners. O no? Podríem conservar els ingressos reduint la pressió turística sobre Barcelona a zero? Escolteu la meva proposta.

Amb els diners de la taxa turística es construeix Barcelona World. I no parlo de posar 4 casinos i quatre bordells sinó de fer una rèplica de la ciutat. Potser no cal replicar tota la ciutat sinó només les parts més turístiques.

Com es va gestar el projecte de Barcelona World després que Madrid s'endugués Eurovegas (dramatització). 

La idea no és meva, ja funciona des de fa anys a Altamira, on els turistes paguen per visitar la rèplica de la cova prehistòrica. Al final, tot és conscienciar el turista que en realitat no busca res autèntic i tampoc ho sap distingir d'allò que ha estat creat expressament per a ell.

Així doncs, a mesura que els diners de la taxa turística de la Barcelona real es fessin servir per construir Barcelona World, el nombre de turistes aniria minvant progressivament, fins que tots els turistes haguessin d'anar a visitar la rèplica de Barcelona World.

Una derivada interessant d'aquest plantejament és que la Sagrada Família, que s'està finançant amb els diners del turisme, quedaria inacabada (oh, sorpresa!). Però en canvi, la rèplica de la Sagrada Família que es construiria a Barcelona World sí que es podria acabar en temps rècord. I es donaria la paradoxa que els barcelonins que volguessin veure la Sagrada Família acabada haurien d'anar a Barcelona World.

La Formació Professional, segons Asimov

Isaac Asimov va escriure fa més de 60 anys un conte on explicava com podria ser la Formació Professional al segle LXVI. Així molt resumit, unes màquines analitzen la configuració neurològica de cada noi i noia i li assignen una professió, per a la qual li implanten tots els coneixements al cervell de forma automàtica. Si el voleu menys resumit, el podeu llegir aquí en anglès o en castellà.

La mateixa idea es repeteix al primer episodi de Futurama. El protagonista, que ha passat els darrers mil anys congelat, es desperta l'any 3000 i li assignen una professió de forma automàtica que, curiosament coincideix amb la que tenia en la seva vida al segle XX.

En Fry fent els tràmits per esdevenir una persona útil per a la societat de l'any 3000. Font.

La trama del conte d'Asimov es basa en el fet que, si bé l'aprenentatge automàtic podria servir a una persona per aprendre a pilotar una nau espacial en una tarda, cosa molt útil després de segles d'avenços tècnics, ja que un aprenentatge de tan alt nivell necessitaria molts anys d'estudi pel mètode tradicional. Però un lleuger canvi en el tipus de nau espacial fa que el pilot ja no sigui un expert en el pilotatge de la nau. És a dir, que cada nou avenç tècnic deixa el coneixement del treballador desfasat i el treballador no té les eines per adaptar-se a la nova situació perquè no ha après a aprendre.

Podríem entendre aquesta situació com una obsolescència tecnològica aplicada als treballadors que, en el conte d'Asimov, es dibuixen com a peces forjades a mida de la maquinària industrial i tecnològica de la seva societat. I -no sé si dir ATENCIÓ SPOILER perquè ja he destripat mig conte- sabeu què passa quan els usuaris estan atrapats per productes afectats per l'obsolescència tecnològica? Doncs que hi ha algú que té un avantatge comercial enorme.

Aquesta visió d'Asimov coincideix amb les línies de la pedagogia actual. Fins i tot en la formació professional s'intenta que no aprenguin només a desenvolupar les tasques que hauran de fer a l'empresa quan acabin el cicle sinó també que tinguin recursos per anar-se actualitzant a mesura que les feines del sector canvien.

Això que em vaig trobar mentre feia les opos és una competència professional que els docents d'un cicle de FP hem d'aconseguir que els alumnes adquireixin:

o) Adaptar-se a les noves situacions laborals, mantenint actualitzats els coneixements científics, tècnics i tecnològics relatius a l'entorn professional, gestionant la formació i els recursos existents en l'aprenentatge al llarg de la vida i utilitzant les tecnologies de la informació i de la comunicació.

Més enllà de la terminologia i la sintaxi barroca, el concepte és el que he explicat abans: aconseguir que l'alumnat tingui la capacitat d'actualitzar-se i no esdevenir obsolet al llarg dels anys.

La democràcia, el big data i el lliure albir.

Sabeu tots que sóc defensor de tesis transhumanistes, de l'impacte positiu que pot tenir la tecnologia en tots els aspectes de la nostra vida. Per això em costa tractar el tema que tractaré avui: com influeixen les xarxes socials en la democràcia.

Darrerament, s'ha parlat de com gent com Trump, VOX o els defensors del Brexit han utilitzat el Big Data per influir a les eleccions. Us poso un vídeo molt específic d'això:

Si el que diu el vídeo és veritat, estem davant d'una molt mala notícia. Algun cop us havia parlat dels beneficis d'internet, on els emissors d'informació no eren només els grans grups mediàtics propietat dels grans grups empresarials. Amb internet la informació es democratitza i gent com vosaltres o com jo podem escriure textos que poden arribar a tots els ciutadans. Però si els poderosos han trobat la manera d'utilitzar internet al seu favor, tornem a estar en desavantatge.

Segons el que diu aquest vídeo, la publicitat a través de xarxes socials dóna als polítics la possibilitat de ser encara més deshonestos perquè poden emetre missatges diferents (fins i tot contradictoris) per fer-los arribar a públics totalment diferents.

Recordeu, per exemple, quan el PSOE deia una cosa catalanista a Catalunya i una cosa catalanòfoba a Extremadura? Doncs si ho haguessin fet mitjançant anuncis personalitzats no ho recordaríeu perquè només us hauria arribat la meitat de la informació.

La tesi del vídeo va més enllà. Si l'essència de la democràcia és la llibertat d'elecció, quina llibertat tindrem quan les nostres decisions siguin el producte d'uns missatges escrupulosament triats segons un estudi a fons del nostre perfil psicològic?

Deixeu-me incidir: abans del Big Data la publicitat ja feia això però a l'engròs. Era com pescar amb xarxes. Ara és una pesca de palangre, amb milions d'hams que tenen un esquer específicament triat segons els plats que has penjat a l'Instagram durant el darrer mes.

La voluntat o lliure albir, marca la diferència entre democràcia i dictadura, com també en altres àmbits. Per exemple, entre treball lliure i esclavatge. O entre relacions sexuals lliures o violacions. Però no es tracta d'una dicotomia on una opció és blanc i l'altra negre, sinó que hi ha una gama de grisos entremig.

Per exemple, algú es pot veure obligat a fer una feina que atempta contra la seva dignitat per necessitats econòmiques. O algú pot veure doblegada la seva resistència a no tenir relacions si li han fet prendre algun tipus de droga. Fins i tot hi ha accions que abans es consideraven eines de seducció i ara es consideren assetjament sexual.

En definitiva, la tecnologia està desenvolupant eines que poden ser utilitzades per a un control mental de la població més eficaç. Si volem esquivar distopies com les de 1984, Brave New World (que són antigues i encara no contemplaven tecnologia punta per al control mental) o Quant valen els teus somnis? (que tampoc va de Big Data però sí de control mental específic a través de la tecnologia), cal impulsar el desenvolupament de mecanismes de defensa contra aquestes eines.

Penseu que la llibertat no és un regal concedit amablement pels governs democràtics, ni és un estat immutable i últim de les societats humanes. La llibertat va i ve, s'aconsegueix quan els humans la valorem prou com per lluitar per ella i exigir que es respecti.

Microbiota, identitat i gasos intestinals.

En aquest post em proposo fer una reflexió filosòfica sobre aquest magnífic article d'en Daniel Closa sobre els secrets dels pets.

Si us agrada la ciència, us recomano que primer llegiu l'article i, si no ho heu fet encara, us subscriviu al blog d'en Closa, un dels millors blogs de ciència que es fan en català. Ja ho heu fet? Doncs continuo.

L'article diu una cosa que probablement ja sabíeu. Hi ha gent que menja un aliment en concret, per exemple bròquil, i genera una gran quantitat de gasos al seu intestí, mentre que d'altres, menjant el mateix, no. Però no es tracta d'una qüestió genètica, no ho tenim escrit al nostre ADN, sinó que depèn de la microbiota que viu al nostre intestí.

La microbiota són els microorganismes (la majoria bacteris) que viuen a dins nostre. Potser havíeu sentit a parlar de la flora intestinal. Seria el mateix, només que amb un nom que no duu a equívocs (no hi ha flors ni plantes al nostre intestí).

Pels que sigueu de socials, la microbiota es podria veure com cèl·lules immigrants. Viuen amb les cèl·lules que tenen l'ADN humà però no tenen els mateixos drets i sovint les estigmatitzem a causa d'una minoria de bacteris que causen alguna destrossa. Però en general sobreviuen com poden i la majoria són necessaris pel bon funcionament de l'organisme. Diu la llegenda, que fins i tot algunes d'elles s'han integrat completament, com els mitocondris, responsables de la respiració cel·lular, sense els quals tot això que fem de respirar oxigen seria inútil.

Fa un temps, vaig parlar-vos sobre la identitat, amb 6 teories que explicaven qui som. Però no se'm va acudir incloure la microbiota en cap d'elles. I potser és injust, ja que al nostre cos hi viuen més cèl·lules no humanes (microbiota) que humanes. (Si bé és cert que són cèl·lules més petites i no podem culpar els bacteris del nostre sobrepès.)

Així doncs, caldria reconèixer alguna mena de drets a aquests microorganismes que conviuen amb nosaltres? Els hauríem de tenir en compte en les decisions que prenem? Per exemple, en la dieta que portem, en les mesures d'higiene, en els medicaments que prenem...

La frase "s'ha acabat el broquil, tu ja m'entens", devia tenir alguna cosa a veure amb els gasos intestinals? Pensar en la microbiota com un actor clau en el nostre comportament fa que veiem les coses des d'un altre prisma? Font.

Hi ha qui teoritza que, de fet, els nostres microorganismes, ja influeixen notablement en les decisions que prenem, en com som, en com hem evolucionat els humans. Fins i tot, amb un punt de paranoia, suggereixen que les decisions que prenem de forma suposadament lliure, venen influïdes per factors com el funcionament del metabolisme, en el qual la microbiota hi té un pes específic important.